Problemes?...quins problemes?

(Turn on your love light...)

Res , que el tren no arriba, i menys a a l'hora que jo esperava. Així que canvi de plans, i ràpid , o la tropa s'amotina. Mmmm, de moment esmorzen a l'andana, la gana que tenen els distreu . Haig de pensar ...Hombreee, haber, tropa, que us sembla anar a tirar bitlleees?. Després de tants dossiers de mates , socials, castellà, física i química , biologia...una mica de catxondeo no anirà malament , penso...La tropa celebra el canvi de plans. Caminar tres o quatre quilòmetres per la riba d'un riu, per anar a veure un típic poblet , la veritat ,no els motiva gens...Però com hi anem?, diu un, i jo que li torno, com Anibal Barca a peeeeeeeeeu. Si hombre!, ja salta una. Vinga que aquesta patrulla convalida el dossier d'educació física, dic jo...Aaaah valeeee!, responen tots com a burros...Serà que per que encara no saben que d'aquesta assignatura no n'hi ha. Espero que quan ho descobreixin ja hagem fet un bon tros, i no vulguin tornar enrere.

Camina , que camina, calculo que els hi he colat un gol, i dels gordos..., pel cap baix farem dos o tres quilòmetres més que en l'altre excursió. En quan arribem a la cantonada del pont els enredo a fer-se una altre foto. Res , encara no ho han descobert. Tira milles, penso jo. A la que ja es veu el garito on anem, no es poden esperar. Surten corrents, com una horda de víkings , udolant i cantant. Total, com la canalla petita quan va a la platja. Mira que és cutre el garito, màquines escura butxaques, simuladors de tot, no falta ni el de patinet. Billars , billarins, màquines de ballar, i com no, les bitlles...

Organitzem el cotarro. Primer la pasta, poso a la soldat traga-cookies a fer de recaptadora, la soldat MacKlau, organitza els equips. Com era d'esperar fan trampa. A mi m'han posat amb les més desmanegades, i els dos nois van en l'altre equip, malo, malo...Comencem a tirar, una de les figaflors que tinc jo ,tira la bola posant-se-la entre les cames, com si fes rodolar una síndria ,vamos.... A la traga-cookies se li cau la bola damunt del peu de la MacKlau, ja la tenim liada...

Passa el dia, com els núvols pels cels d'aquestes contrades, ràpid .Perdem , com no, i una de les nenes es posa malalta, taxi i cap a casa, que la cosa es posa tonta. La resta , amb la traga-cookies al mando, que per algo és la més assenyada, tornaran al poble desfent el camí. La malalta es posarà a vomitar, i vomitar, i vomitar, ...si més no , no començarà a parlar en llengües mortes , ni li girarà el cap, ni dirà allò de que miras cura de mierdaaaa....bromes a part , la mala estona que ens farà passar la punyetera. Tot ,per que segons la cristiana , es veu que passa algo amb el Tommy Bug(*).I jo que penso , si enxampo el mamón aquest li trenco la cara...Cap el metge, que aquí tot és diferent, no hi ha hospital d'urgències , ni farmàcies de guàrdia, Aaaiiiii , que sinviviií..Per la nit em trucarà la soldat Piranya, que també té els mateixos símptomes, me cagon el Tommy Bug. Lo que deia , problemes ?,...quins problemes?

(*):Tradueixo tummy bug, per Tommy Bug, és una gastrointeritis de cavall que normalment colapsa els hospitals irladesos quan comença a fer fred.

El dia després...

Han vingut uns quants d'ells. La canalla els esperava. Jo, també , val a dir-ho. Veure cares conegudes reconforta , tenir notícies de casa de primera ma, no té preu. Està bé , tinc comunicació escrita i parlada, fins hi tot audiovisual .Peró no és el mateix que el contacte humà. Venien a veure la seva canalla, o portar paquets per tots. Han fet petons i abraçades pels seus, i pels que no eren seus. Aquest era el millor encàrrec. Hem xerrat , hem menjat i hem begut plegats. Ens han felicitat per la nostra feina. Han marxats contents , tranquils per que estem bé. Ens han fet conscients del forat que havíem deixat. Bastants ,ens han dit que van emocionar-se amb algun dels nostres posts. Que els hi vam tocar la fibra. Celebrem doncs que hagi anat bé.

Queden pocs dies, tres setmanes. Ara que començo a albirar la tornada, també començo a creure que trobaré a faltar el que tinc aquí. Bona senyal , això vol dir que aquí també ens estimen. Enfilem una setmana de festa, la de tot sants..., Halloween , per aquí. Hem de començar a preparar la tornada, que tan per ells ,com per mi, serà atrafegada. Malgrat les coses a vegades no rutllin com desitjaria, estic més tranquil, poques coses puc arreglar de les no rutllen. Massa d'elles no són de la meva competència, per tant ,com el que sent ploure.

Ara mateix plou, la remor de la pluja m'acotxa .Em venen records d'aquest estiu, a la tenda, amb el mestre Basas. Estàvem al massís de la Meije, no vam tenir un punyetero dia de bon temps, però no vam desaprofitar ni un dia. Espero poder fer el mateix aquí...

Laraaaaaaaaaalalaiiiiiiiilooooooooooo...

Bogeria, bogeria, bogeria , la paraula és bogeria. Visc en una perpètua tarantella , i é tutta per me. La vida passa fent saltironets, ara llargs, ara curts , ara a dreta ,a esquerra, ara para , ara enrrere, ara endavant .I no paren de passar coses i coses. Cada dia que passa, més coses passen. Quan no és un all és una ceba. Quan un soldat no li fa mal el peu, l'altre diu que té un gangli a la papada. Que sembla una pelícana ,li dic jo, ja hi estem anant. L'altre que quan més contenta està, va i ha de canviar-se de casa. A dos que tenia mig enamorats, ara, ja no, resulta que no. Una altre es compra unes botes ,i se les oblida en un banc, veeeeeeeeeenga, a regalar botes als que passen pel carrer. El que no s'havia enamorat, va pels racons amb una cara de peeeeeeeeena, sempre solo, sempre solo, abandonaaaatto. L'altre ,alta com un Sant Pau , té la fal·lera d'anar al centre comercial a provar-se sabates de taló. Com si no fos prou alta, amb catorze anyets, és tota una galleda. Si mai té novio, el farà anar tot lo dia de puntetes. I sempre té gana, menja , i menja , i no para de menjar...N'hi ha una, la que ja no està enamorada, que sembla seriosa, però no et despistis que es posa a ballar pel carrer. I canta, canta, ...canten , es posen tots a cantar...mare de déu, quina canalla.

El temps els hi fa cas, i sembla que s'encomani de la seva inestabilitat emocional. Ara plou, ara no, ara bufa el vent, ara hi ha boira, ara fa sol. La gent diu que està fent una tardor de bogeria. Espero no tenir-hi res a veure. Els dies passen , que semblen les fulles que cauen dels arbres. Tot d'un plegat en cauen moltes, i de cop en cau una de leeeeeeentameeeeeeeent. En fi una bogeria. Encara que crec ,que lo millor està per arribar..., torno a l'escola el 20-N, el sant del meu germà, i moltes altres coses...

tinc una premonició, españoooooooooooooooooooooles...

Ni pàtria, ni senyor...

És trist , però és la sensació que tinc. Ja em va passar quan vaig anar a viure a Rubí. De fet els excessius canvis a Sant Cugat, ja m'havien fet sentir així abans de marxar. Parlant-ne amb el pare, vaig fer-li el símil amb el Pirineu, on tants anys havíem passat les vacances. Fèiem tres-mils , i cada dia plantàvem la tenda a una vall diferent. Fèiem vida d'indi, i com els indis vam acabar a una reserva. Al poble havia passat el mateix , massa gent de fora, massa cotxes, massa pisos. Si, estic d'acord que el poble té millor aspecte, que no es pot anar contra el progrés, però ja mai més tornarà a ser el mateix. Un mail d'un company d'escola , m'ho ha recordat. De fet ,vaig marxar com un exiliat econòmic ,amb la noia que volia compartir projecte de vida. No podíem pagar un habitatge al meu poble. Fa encara no un any, vaig tornar , sol, es clar. La veritat, no puc queixar-me de la meva situació, hi ha gent que està molt pitjor. Però , que voleu que us digui, tinc l'amarga sensació de no pertànyer a enlloc, i al no tenir senyor, bé senyora, se'm fa difícil sentir-me les arrels.
Avui ,a l'andana de l'estació, com no , esperant un tren que no ve mai, he conegut a dos vellets. Una parella que anava a Dublín, al metge m'han dit. Tot ha començat per que els hi he cedit el meu seient al banc . Eren encantadors , hem parlat de Catalunya , del gaèl·lic, de la brigada Lincoln, de Franco,de respecte, de drets, del rugby, del futbol, del Barça, ...de la vida en definitiva. M'han dit que d'un bon principi s'han pensat que era d'aquí, que el meu aspecte els ho ha fet pensar. Al aixecar-me , i fer-los seure ,ja han començat a dubtar-ne. Els ha fet decidir , com no ,el meu accent. No vull enganyar a ningú, xerro bastant més fluidament, els d'aquí m'ho diuen, però no es poden fer miracles en un mes....Tot i així estic content d'haver mantingut una conversa fluida amb dos vellets durant més de tres quarts d'hora.
El cap de setmana vull anar a Leighlinbridge, poble on va néixer en John Tyndall . És curiós, aquest estiu volia anar a fer el Cerví, i aquí a prop va néixer un dels que primers li va posar un peu al cim. També era físic. La vida té aquestes coses, hi ha cops que quan més perdut estàs, més et sorprèn on t'ha portat..., Per tant el dissabte, o el diumenge, seguint el riu, sol o acompanyat, provaré de recuperar allò que fa temps que no trobo, les arrels. Les muntanyes , sempre les muntanyes, em poden donar una pista .De senyora..., ja en parlarem un altre dia. Que no em passi com el pagès aquell ,que amb tanta impaciència per veure créixer les cebes que havia plantat, es lleva un dia de matinada i les va collir verdes. Aquestes coses no volen presses, massa que hi he deixat provant d'aprendre-ho...

El hombre tranquilo , o tranquilo , hoommbre, tranquilooo...

Un riu pintat de cel, un fanal enamorat...

Aquest és el riu Burrin. De bon matí , quan no plou, els núvols s'hi emmirallen. Jo, gelós de tal privilegi ,vaig fer el mateix. Quants cops he passat per aquest indret, i no n'he copsat la bellesa. De fet , crec que la bellesa ens envolta. Només cal tenir ulls. D'acooord uns d'especials. Un ulls que no jutgin les coses pel què , o qui ,les envolta. La solitud del moment , l'absència de pre-judicis, i per què no dir-ho , la curiositat, em van permetre descobrir-ho.
Si sou observadors, el riu és prop de l'aparcament d'una gran superfície per un cantó, i l'estació d'autobusos per l'altre. Mai ningú donaria importància al lloc, de fet ,jo mateix no ho havia fet fins el moment. Aquest és el motiu pel qual us deia ,que per l'entorn , ningú mai pararia aquí a fer una fotografia. L'altre dia , però,vaig descobrir que aquest cel amaga més coses màgiques...
Jo feia fotos de la posta de sol. Al carrer de casa. Bufava un ventet suau, que escombrava el cel de borrissols de cotó fluix. Tots menys un. N'hi havia un enganxat en un fanal. És un fanal molt solitari , al final del carreró on visc. Normalment només s'hi apropen els quatre gossos, per ja sabeu que...La veritat és que després de veure passar els núvols, l'un darrere l'altre , m'estranyà molt que aquell, precisament aquell, és mantingués a la seva posició tant de temps. .La fresa del vent ,amb les fulles dels arbres, semblava com acotxar-los L'explicació que se'm acudí era que ,el núvol, festejava amb el fanal. De sobte em vaig sentir avergonyit, i vaig entrar a casa d'una revolada. Entendrit per l'escena, vaig fer una ganyota de trapella. Com content del secret que havia descobert.

Podria haver començat dient-vos que al clavegueró que creua la ciutat, també s'hi reflexa el cel. Que el fanal més pudent del meu carrer , a més de teranyines ,també sembla que tingui un floc de núvol enganxat. He preferit explicar-vos ,que si mires adequadament ,pots trobar la bellesa allà on mai ningú prestaria atenció. Que la tendresa ens envolta, que només cal saber escoltar. Digueu-me ximple, però faig el mateix quan em poso davant d'una pissarra, i de moment bé que funciona.
Havia escrit una altre cosa sobre la melangia , l'enyorança, la tristor..., però he decidit, enutjat, que ja n'hi havia prou. He posat a punt les meves millors armes, les mateixes que porto al damunt per fer classe cada dia..., i aquest n'ha estat el resultat. Vosaltres mateixos.

Com diria en Cuní, obrim línies. Per clavegueró,truqueu al 674, d'aquí un rato tots al catre. O bé, per riuet, al 678, me'n vaig a dormir, que ja és de nit...

Malsons...

Com cada vegada, la sensació que tinc és de desesperació. Sé que mai puc fallar. Tots aquí ho saben. Avui hi eren tots, cadascú sap el paper que li toca. Ja s'acosta, sento que cantusseja, em mira amb aquella mirada, si, estràbica, que acostuma a fer-me . Ja ho té tot preparat. Tanca la porta del microones, i comença a escalfar-lo. L'espera se'm fa interminable. Al final, el ding del forn esferificador , que dic jo, sona. Cerimoniosament, me'l lliura. Allà, davant meu, altre cop hi ha un més que descomunal plat de menjar. A primer cop d'ull , sembla interminable. Em venen al cap records d'aquest estiu, baixant de la Dent du Gèant. La terrible sensació d'infinitud, de cansament , de melangia. Però ,res ,sense deixar-me vèncer pel desànim , enceto el plat. L'italià petitonet, no para de forquillejar el seu plat com un boig. Sap , que si es deixa vèncer està perdut. Cada cop està més vermell. El seu fill i la seva jove, van pel mateix camí. Ella , ens esguarda , coneixedora del seu poder.
Va passant l'estona, la muntanya es va fent més i més petita. Només em queden dues boles de puré de patates i dos talls de carn. Vinga neng, em dic. Començo a neguitejar-me .Altra volta em venen records. Aquest cop és el Paco, de quan feiem la Valentín de la Paret de l'Aeri. Jo arribava a la reunió que hi ha a mitja bavaresa , quan ell em va dir :Berni, o pases tu o ens tirem. Famosa frase, que recordo cada cop que no hi ha marxa enrere. Com aquella vegada em preparo per la lluita final, sabedor que la glòria del cim és aprop . Ja sembla que em veig les orelles, quan..., no, m'ensenya els postres. Déu meu es que no té fi aquest malson...
Ja no sé si m'engreixo , o m'aprimo, només sé que ,........., a les set hi tornarà. Aquest cop no em deixaré atrapar abans..., i a les nou hi tornarà, amb més té, i pastes , i pastís...Porto aquí un mes, i no hi ha collons d'aclimatar-me.

La gran pradera...

He acabat la classe, m'acomiado i surto al carrer. Avui és d'hora ,no cal afanyar-se. Tot just és un quart de dotze quan poso un peu al carrer. Un, més que tímid sol ,mira d'escalfar aquestes contrades. Passejo , més que camino , pel carrer que mena a l'estació. Arribo a l'andana, i encara no hi ha ningú. Sec en un banc, arrepapat , i deixo que el sol m'escalfi les cames. Obro el maletí , i en trec la carmanyola del pack-lunch. Avui hi ha entrepà de formatge ,mantega i pernil dolç. També trobo la inefable bossa de patates, aquest cop amb aroma de ceba i vinagre, massa fortes pel meu gust. Tan se val , enceto la bossa , si no les acabo algun ocell m'ajudarà. Ja m'ho pensava, son massa fortes, en grapejo unes quantes i les llenço esmicolades prop meu. Els ocells, sempre a l'aguait , no triguen a fer-les desaparèixer. Em recorden els pit-roigs de Montserrat . Com ells ,aquests també son molt menuts i agosarats, venen a menjar quasi de la meva ma.
Van arribant els passatgers, prenen seient als bancs, sota la porxada. Tres iaies xerren animadament prop meu. Les saludo al veure que s'apropen per seure. Vaig desant els meus trepants, amb tot ,ja he donat bona conta del tec. M'aixeco per llençar a la brossa les peles de plàtan , el bric de suc de taronja i demés. Una dona , que em sembla cansada, es aprop del meu lloc, m'alço i li demano que s'assegui al meu lloc, que em disculpi per no haver-la vist abans. Agraïda es deixa caure al banc. Les iaies em miren com sorpreses, per la pinta que dec fer no els hi semblava que fos tan atent. El semàfor de l'estació es posa verd., ja m'ho conec d'altres cops, el tren és a prop. Encara no sento la seva fresa, però vaig cap el final a agafar lloc. Les iaies que estan al tanto , em segueixen. Arriba el tren , m'afanyo a obrir la porta, i les ajudo a pujar. Un cop a dins, cadascú pel seu compte busca un seien lliure. Aquí ,com a tot arreu , la gent mira de trobar un departament buit. Com que no és possible, en trio un amb bones vistes. Em refereixo a la finestra...,la resta del tren són iaies i algun homenot .El tren es posa en marxa, per la finestra ,passen les cases d'aquest bonic llogarret on vinc a fer classes quatre cops per setmana. Una successió de prats verds, delimitats per estrets murs de pedra fosca , van passant pel meu davant. De tant algun ramat d'ovelles vagareja pels prats. Son de llana clara i abundant, amb les potes negres. També veig algunes vaques, que sorprenentment ,són més petites que conec. En canvi, en comparació, la major part dels ocells són molt grans , i generalment de colors foscos. Fa una estona que els veig a tots posats als fils del corrent, mala senyal, diu una de les iaies, el sol durarà poc.
El tren alenteix la seva marxa, les cases que ara passen per la finestra ja em són conegudes. Primer les de la cruïlla de la carretera de Tullow , al cap d'una estona les de la rotonda de Staplestown, el camp d'esports, i per fi , una filera de portes acolorides que m'avisen que l'estació ja és aprop. El tren s'atura, salto i busco la sortida . El cel ja torna a ser gris, una vent suau ha portat núvols. Prenc el carrer de l'estació, haig d'afanyar-me , encara em mullaré. Cap al biblioteca , que hi ha un bon tros, a pencar una estona més, el dia anirà passant, i quan siguin les dues aniré cap a l'altre escola. Un dia com altre...

Us he deixat un regalet en forma de sorollets, és música. He tingut al gún problemet al carregar al servidor algunes de les cançons. Un refotut comando de nans irlandesos em distorsionen les cançons, o bé el server em fa la pirula..., vosaltres mateixos, està fet amb la millor de les intencions.

Algunes coses que ja no tornarán...

El primer que penso quan haig de fer un viatgen és en l'equipatge. Que si maleta ,motxilla ,bossa o macuto. Que si quantes mudes, quantes sabates, quanta roba. Si ,ja sé que sempre trobem a faltar alguna cosa quan ja és massa tard. Que si les maquinetes d'afaitar, que si el xampú, que sé jo la de coses que m'he arribat a deixar .Hi ha cops que ja no ho agafem, com per exemple quan anem d'excursió, no agafo la tenda, farem vivaquillo, i passes la nit del lloro .No agafo dues cordes que amb una ja passem, i com a la Dent del Gegant, fem més rappels que un tonto .Sempre hi ha un risc.
Ara bé mai m'havia parat a pensar en què no tornarà de viatge. A vegades ja hi comptes , doncs com el menjar, és fungible. A vegades alguna cosa es trenca , aquest és el cas del mòbil d'empresa, o com vaig descobrir l'altre dia , les vambes. Me les van regalar, ara fa dotze anys. La veritat , els hi tenia molt carinyo. Havia fet un munt de viatges i excursions amb elles. Eren unes nike de color marró, lleugeres, i còmodes com un guant. Recordo la meravellosa sensació al posar-me-les, quan , per exemple,em treia els peus de gat. Estic d'acord que ja havien fet el seu servei, però què voleu que us digui, eren especials. Com que aquí faig més voltes que el vint-i-sis , al petar, vaig haver de trobar unes substitutes. Havien de ser unes especials, confortables, aquí fa fred, i molta humitat. Seguint el savi consell que un dia vaig rebre, vaig triar unes Columbia Beartooth. Una pasta , la veritat, però com que els diners del pobre van dues vegades al mercat, vaig decidir que valia la pena.
Continuem. Ara ja fa uns dies vaig fer anys, massa per segons qui, pocs per d'altres. La cosa és que ja feia dies que m'estava plantejant un canvi d'imatge. De fet , no comptava en deixar-me el bigoti , a lo Federico Mercurio, ni posar-me peres, ni res per l'estil. .Piercings ,tampoc , sempre dic que, forats , els que venen de sèrie. Però , mira, alguna cosa tenia que fer. De fet ,m'ha ajudat molt a decidir-me el fet de que aquí, els fills de la gran pradera ,no tinguin per costum fer servir tovallons. Després de cada àpat havia d'anar a rentar-me el careto . Al portar aquesta espècie de bonsai a la cara , al que jo dic barba, era una mica més enutjós. Així que res, que després de sopar, a la terrible hora de les sis de la tarda, li dic a la cristiana que li digui adéu al bigoti i la barba. I ella que sense deixar de mirar l'interessantísim teletienda , diu que adéu.
Jo que vaig al lavabo , em tallo la barba, m'afaito, i amb una carona que sembla el cul d'un nen, torno a baixar. Obro la porta , em mira , i fot un crit ,que el seu home, que quan està al sofà es belluga menos que un camaleó, entra corrents pensant que es cremava algo. Els altres entren a continuació , també s'exclamen. Bueeeenu nois, que no n'hi ha per tant. Però és curiós, ells m'han conegut amb barba, per tant és lògic que els sorprengui. Doncs , res, una altre cosa que ja no torna...

Todo lo que tengo traigo...

Mai està de més dir-ho. He provat de fer-ho lo millor que sé. Negociar, parlar , esbrinar, entendre, pactar , fer-me'n càrrec. Assumir les responsabilitats , amb totes les seves conseqüències, fins ara moltes i complicades. No perdre la calma, provar de ser el més assertiu possible .Mai perdre l'esperança , tornar-ho a provar sempre que sigui possible. Amoïnar-me pel que jo puc solucionar.
Probablement ,molts , i molt propers ,creguin que ja em feia falta. Ja sigui com en una cordada, o com a un tutor. Encara que en aquest cas ,hauria de dir pare. No tenia massa experiència en aquest cas, però com sempre ,he provat de fer-ho lo millor que sé. I sé , que no sempre tot pot anar com havia previst. Sempre tinc l'esperança de que així sigui.
Avui , l'italià petitonet, ha rebut una lliçó que trigarà a oblidar. Fa dies la seva jaqueta va volar, amb el mòbil i un caríssim emepetrés del seu germà. Descregut com és, va renegar, i va dir que tan de bo..., bé tan se val , ja us ho podeu imaginar. El fet és que avui , després de més d'una setmana, algú l'ha trucat i li ha tornat tot. Jo, tonto de mi, li havia deixat el meu segon emepetrés, per que s'entretingués . Agraït me l'ha tornat , i m'ha explicat el fet. Ha reconegut que a partir d'ara començarà a creure en les persones. En el déu que totes les persones tenim a dins, ha afegit la cristiana, que era allà. El noi li ha donat la raó.
El déu de les petites coses he recordat. He pensat en la meva canalla. He recordat el sopar sorpresa que em van fer el divendres. Enredant-me , com a un xino, em van acabar portant a un restaurant. Hem van fer bufar les espelmes d'un pastís, i per primer cop, no vaig demanar cap desig. Ja el tenia allà al meu voltant. Alló que dones , és allò que la vida et torna. Tu planta ,que alguna cosa recolliràs . Feia més d'una setmana que ho portaven fent de sota ma. Tots sols. Els hi vaig dir que ara entenia per que se'm posava la pell de gallina cada cop que sentia el You'll never walk alone .Aquest càntic dels seguidors de Liverpool, retrata molt bé el sentiment que tinc, vaig pensar. Vosaltres onze m'heu fet entendre què vol dir pertànyer a un equip. A partir d'ara, ja se , que mai més caminaré sol. I'll never walk alone. Heu fet realitat allò que diu la capçalera del blog, Soto's eleven in Eire.
Estic d'acord amb aquells que em diuen ,que en aquest viatge hi ha moltes més coses que paisatges que canvien. Per que posar-se en moviment ,ja és una forma de canviar. Per que canviar , ja és una manera de moure's...Gràcies pel feedback i bon rotllo per tothom.

Els Soto's Eleven in Eire fent el vikingo en un barco:

Salvar al soldado Ryan...

Prometia ser un dia tranquil. No ha estat així. A mig matí hem esgotat totes les vies diplomàtiques. Havíem pactat un alt el foc, i una retirada pacífica , però no ens ho han respectat. De sobte, s'han torçat les coses .Ahir ja vaig donar les ordres pertinents per evacuar un dels meus soldats. Un canvi de destí, imposat per les hostilitats locals, era més que obligat. El meu tarannà sempre , i per sobre de tot , és negociador. Al final s'ha imposat el cop de puny damunt de la taula... La meva responsabilitat es vetllar per la tropa.
Tinc una alumna que ja feia massa dies que tenia problemes d'adaptació. El fet és que tampoc havia observat les normes. Els seus pares tampoc, crec. Malgrat ser lògic, doncs enviar una nena de catorze anys a un altre país té les seves implicacions. Emocionals, sobretot. La noia no sembla d'entendre que lluny de casa les coses funcionen diferent. Sigui com sigui, a mig dinar he començat a rebre trucades per que la recollís .Tan se val donar detalls, he provat de fer-ho d'una manera raonada, pacífica , dialogant. No ha funcionat, a cops la solució, és que no hi ha solució.
He començat a fer trucades,he sol·licitat un transport, i hem enllestit l'evacuació. El problema el tinc jo ara. He aconseguit portar-la a la meva casa. La meva mestressa s'hi ha avingut amablement. El , més que estrany alemany, dormirà a la mateixa habitació que jo. La nena a la habitació d'ell fins que li trobem una nova llar. Un cop instal·lat , l'alemany ha començat a jugar amb el seu ordinador. El tio es passa hores matant gent. Missions , diu ell. Fot una fresa que espanta amb tant de tiros, i no , no té cascos. Porta una camisa de conductor d'autobusos de la seva ciutat, i és més quadriculat, que el full d'una llibreta de mates. Crec que no està massa salat. Cara de pillat, ja la té ,ja. Diu que no vol salsa que ell no barreja el menjar. Primer menja els pèsols , després les croquetes , continua amb les boles de puré, i acaba , sempre amb la carn. Normalment pollastre o indiot , res més. Parla de manera entretallada, i de sobte fa una riota , estranya , compulsiva, diria. Però no té ni un pel de tonto.
Ara estic aquí al llit, escrivint-vos això amb la música a tota hòstia (Status Quo, Sweet Caroline). Jo , si tinc cascos. La pose és incòmoda , i de tant , no puc més, em tiro un pet. El cabrón , em mira de reüll,somriu , i diu ,good shoot. Bon tiro cabrón?, pos ahí va otro...Quin refotut dia . De neguit en neguit, que llarg s'ha fet. Des que sóc aquí només em trec la xupa de xapa per dutxar-me . On collons està el meu temps lliure. Aquesta casa cada cop sembla la camareta d'un cuartelillo txusquero . I la cristiana, de cabo cuartel, que de furriel ja estic jo, i per fer les imaginàries també.

Aquí redactant cròniques...

Surto a fer guàrdia al passadís.

Bona nit i tapat.

Hang 'em high...

Fi de la transmissioooooooó .......................................................................................

Here comes the sun...

Bé ,prou sensibleries i més pets i rots . Que després de tanta refleeeeeeexió , això s'ha tornat més aburrit que una peli francesa en blanc i negre , d'aquelles d'art i assaig. Encara en recordo una d'en Truffaut, on sortien uns tios vestits de rata... Basta, basta,basta, ...Avui una peli, i a cascar-la. Éeeeeees broooooooma, perdoneu-me, és que el dia ha estat tonto, tonto... Avui no passo del Teletubie's First Certificate, però sense abraçades . Al que anàvem, que amb els tres tarats d'estudiants vam anar a fer el bruto, haviam si trobabem un dòlmen. El que té la pedra cimera més gran d'Europa. Com que seria una mica burro per la meva part , venir aquí , i no anar-hi, us ho poso amb fotos. La banda sonora és prestada pels italians, és d'en Vinicio Caposela, un monstre..., vam riure molt. Total que al final com a tus amigos de Olot no te olvidan..., ens enfilem a la pedra, tot deu amb mal de panxa ,l'alemany que salta una valla per que té caguera..., vamos que no vam acabar al cuartelillo per un pèl..., sort que correm més que els refotuts pagessots irlandesos. I jo dient-li al petitonet, corre, que aquest et concerta una entrevista amb Déu com ens atrapi..., descregut. Total per una mica d'abono , l'alemany dient que era una acció ecologista, els dos italians descollonant-se.No si ens ha sortit de grímpis, el fart de correr que en vem fotre...Per cert? que raros que són aquí. Les papereres diu que son de LITER, coooony que està escriiit!, i per mi que són de mooooooolt més.... L'italià petitó es va amagar dins d'una,...era per demostrar que els irlandesos no tenen ni punyetera idea del sistema mètric decimal. També ens va costar un altre fart de correr.El cabrón vol portar la contraria a tothom , i al damunt t'ho demostra.

Ah , he descobert que volia dir la canço del maná, maná . Mná en gaèl·lic vol dir dona. Així que la cancó deu dir Mná, Mná tuuu tu tururu, Mná, Mná tut tururú, ja sabeu , vamos...la part que encara no he descobert és la del tut tu tururu. Però ja ho trobaré ja...., no , si ja aprenc coses jaaa....

Unes risas, espero...

És un homenatge al Jordi i al Josep , que quan aprenia a escalar la cantaven molt sovint. Jo tenia vuit anys , ja en fa trenta. El Jordi acostumava a fer el tut tu tururu, i en Josep el Manamana..

Una abraçada

Keep behind this line...

És molt curiós, i no deixa de sorprendre'm. Puc entendre-ho , però no per això, mai em deixa de sorprendre. Com som les persones, tan diferents, i tan semblants. Ahir ,el tren que jo , i molts altres, esperàvem, va arribar una hora i vint minuts tard .Superat el moment de desesperació, quan ja desinhibit ballava per l'andana , escoltant música de l'emepetres, vaig començar a xerrar amb els altres viatgers. Primer , és curiós ,un home gran. Same travel, same trouble, li vaig dir. Vamos ,que el mateix viatge, el mateix problema. Un cop trencada la barrera, la resta de viatgers es van afegir a la conversació. Ens vam explicar , ens vam preguntar ,que feia/fèiem. Tots , excepte la gent jove, que molt al final es va afegir a la rotllana.
No sé exactament per quin motiu, però el puc endevinar , la gent crea una barrera. Sobretot amb les noies. Eeeeh, que només xerrem, de lo otro...cal algo més que xerrar una estoneta, no?.A la sala de profes de l'escola de Bagenalstown, que hi un ganao molt jove. Com diria un que jo sé, no hi ha gaire material de derribo , vamos, vaig tenir la mateixa sensació. El segon dia, fullejava jo ufanosament un diari, quan una de les señus, de les veteranes per cert, em pregunta la meva opinió sobre una noticia del diari. Jo, amb tota naturalitat, i per què no dir-ho, amb la seguretat que em caracteritza, li vaig contestar que només mirava les fotos, que de la resta no entenia res. La riota va ser general. Peró vaig trencar la muralla. En part era veritat, només mirava les ties, que per cert els diaris irlandesos en van plens, però aquest és una altre tema del que ja tractarem...Al que anàvem, les jovenetes van començar a parlar-me. És conegut , que com em facin un plànol, bueno ... ,que dono una imatge que no es correspón . A l'endemà es va tornar a repetir un situació semblant. Dues professores jovenetes , molt maques per cert, i per merèixer encara crec, xerraven en veu baixa. Jo que m'acosto i els hi dic: Don't be shy, I can't understand nothing... do you remember?(No sigueu timides , no us entenc, no us en recordeu?). Altre cop la riota, però com diuen aquí :I broke the fences...(vaig saltar les defenses).
Avui, quan m'acomiadava, he descobert , pel reflex de la finestra del passadís que dona a la sala, que em miraven descaradament el cul quan em posava l'americana. . Val a dir que també porto uns texans ajustadets... Punyeteres , han dit totes com a coro, see you tomorrooow...Mira, m'han alegrat el dia, que de per si, ja era molt gris. M'ha fet més gràcia , quan les meves alumnes, encaparrades a trobar-me novia ,m'han explicat que alguna d'elles ja els hi ha fet alguna pregunta...No passa res ,ja ho sé . Però no deixa de sorprendre'm . Em van educar per recollir el mateix que sembres. I jo, sempre que puc , sembro tendresa, alegria, franquesa i quan és la temporada una miqueta d'amor. Per sort, em faig un fart de recollir el mateix. Lògicament, també recullo mocs i cares malagradoses . Sempre penso que tots podem tenir un mal moment . Però mesuro els meus amics pel buit que em queda quan se'n van, no per l'espai que ocupen quan hi son. I l'enyorança que tinc em dona una bona mesura de la quantitat de gent que m'estimo. Com a ésser humà que soc, también tengo mi coranzoncito, que deia una amiga meva. I crec ,cada vegada més, en la pagesia dels sentiments. I diria que no sorprenc a ningú , sobretot , si com crec, em coneixeu.
Que tingueu el millor dels dies que sóc capaç de desitjar. El que em desitjaria a mi mateix.

L'ull que tot ho veu...

No creguis que és fàcil com demanar perdó. No giris les coses , tot sempre del teu costat. Ja vas tenir un munt d'oportunitats abans. No te'n donaré cap més ara . No em diguis que les coses han anat així , i ja està, per que una part de mi sap el que penses. No diguis paraules que després lamentaràs. No deixis que la sang et pugi al cap. No penso escoltar-te més,el sol t'enlluerna ,i et fa creure les mentides que dius.
Sóc com un ull al cel que tot ho veu. T'estic mirant, i sé el que estàs pensant, ara jo sóc qui dicta les normes. Tot el dia tracto amb rucs,i reconec la teva ceguera . No em fa falta mirar-te més per entendre-ho. Puc llegir la teva ment,...puc llegir la teva ment.
No deixis enrere les falses il·lusions, no ploris , per que no canviaré de manera de pensar. Així que busca't un altre tonto ,com abans. Per que jo no continuaré vivint creient en algunes mentides, quan tot apunta cap un altre cantó...

Podria ser meu , però és de l'Alan Parsons, boniques paraules si les hagués sabut reconèixer quan les escoltava. Ara fa un any m'haguessin ajudat molt, la veritat. Em van educar per mirar de solucionar els problemes . Totes les muntanyes es poden superar , i vaig arribar a creure-ho. Ara entenc que no sempre és així, però no per això deixaré de buscar com un boig totes les sortides. Hi ha molts tipus de problemes, els que tenen solució ,i els que no en tenen. Dels que tenen solució n'hi ha que la solució es pot trobar, en d'altres no. És fotut saber que al final en alguns problemes no es pot trobar la solució . Però és pitjor saber reconèixer ,que al final , la solució , és que no hi ha solució. Ja fa molt anys vaig escriure la lletra d'una cançó, amb ella, i per voluntat meva, van passar un munt de coses. Bones i dolentes, però crieu-me ,no em penedeixo d'haver-ho escrit:

Noia bruna d'ulls petits , dolça com la pluja suau. Fes que el sol rigui per mi ,no te'l guardis ja en tens prou. Deixa en pau els esperits, no son pas tan ben parits . Què és el que et pensaves tu, que no hi ha cap canto dur..
Vells carrers de la ciutat, que tan m'heu vist passejar . Busco un tap per el meu cor, per tapar un vell forat. Jo que el creia ja guarit, brolla sang al mig del pit...

Ara penso que :

Malaurades les onades,que no arriben mai a port. Son nascudes mar endins, amb cap roc trobaran la mort. Noies brunes que em turmenteu, com muntanyes que feu vall. L’esperança no allunyeu, mandrós ,el destí ,té gust d’all.
Dalt d’un ase faig camí, vora la riera fresca , el destí. La rosada em solca la cara, bon engany de pelegrí. Noies brunes d’ulls petits, dolces com la pluja suau. Feu que el sol rigui per mi, la pols del camí ja no aixequeu prou.
La certesa de l’alba ,allunya la tristor. Tendresa apresa a contracor, apaivaga el meu dolor. Sang que brolla al mig del pit, algun dia, el forat ,serà guarit...

No tinc la solució, de fet , és trist , però no n'hi havia. Per guanyar.., s'ha de saber reconèixer la derrota .No sempre podré solucionar tots els problemes. Però malgrat això, no deixaré mai de buscar com un boig..., totes les sortides. I es que, avui ,m'he passat el dia solucionant problemes. I ,ara , crec saber una mica més del tema...

Convivència.

Per primer cop, i sense que hagi de servir de precedent, he hagut de fer dos o tres intents per escriure avui. Normalment escric a raig, canvio alguna paraula , i poca cosa més. Aquesta vegada ha estat impossible. Serà per què del que vull parlar és difícil posar-se d'acord. Compartir sostre, taula ,sofà , lavabo i internet, pot semblar una tasca complicada. En el meu cas amb l'afegit de ser molts, per segons que masses .A part de la mestressa i el seu home, zoo a part, hi ha dos italians, un alemany i jo. Dels dos italians ja n'he parlat algun cop. En Luca , petitonet i alegre, pateix una malaltia estranya. Sembla que els seus ossos poden créixer en qualsevol direcció , la seva esperança de vida sembla que ja l'hagi superat, pel que em va explicar. Pot ser per aquest motiu està amoïnat per aprendre amb rapidesa un munt de coses .Sobretot matemàtiques. És un gran conversador ,amb un gran domini de la dialèctica , argumenta molt bé tot el que t'explica , o et discuteix. La vida li ha exigit molt, i ell aplica aquesta norma a la seva manera de viure. És apassionat en la conversa, divertit al tracte personal. L'altre ,l'Andrea, és alt i esprimatxat, porta el cabells llargs que li tapen les orelles i els ulls. És escalador, i juga sempre a fer malabars. Té molta traça . Amb quatre pels a la cara , té un aspecte deixat , però com amb tots el italians , ho té estudiat. Així com el petitonet sempre està fent deures , i preguntant-me sobre coses de matemàtiques o física, l'altre la feina que hi ha per que entregui les feines. Per una altra banda està en Heiko, l'alemany. Quadriculat en les seves coses. Molt bon conversador i alegre. Xerrem molt d'ordinadors , és el que ens va explicar com saltar-nos algunes proteccions per connectar l'ordinador a la major part de xarxes wifi protegides. Els italians, per la seva part, li van explicar no sé quina martingala per recarregar el mòbil de manera fraudulenta. Jo m'he portat bé i no els hi he ensenyat cap cosa. Qualsevol dia ens apareixen a la porta de casa uns cotxes amb llumetes, i no seran pas ambulàncies. Al que anàvem, la convivència .
Mireu que en som de diferents, i tots quatre tenim una cosa en comú ,som estrangers. Malgrat tenir gustos diferents compartim la música , qualsevol, aquí també hi entren la Yevone i el seu home , en Bob. Viva l'emepetrés .També compartim l'afició per passejar després de sopar. Sobretot per que la cristiana ens carrega la formigonera ,i tots quatre tenim el mateix problema . Arribar el primer a la trona. Quins farts de riure ens fem a l'hora dels menjars. Mentre l'un xerra amb la mestressa , l'altre li passa menjar al gos. Distreu-la, diu un , que no puc més tiu, i ens fotrà la bronca si deixem algo al plat .Si falla , el petitonet ,vegetarià i torracollons a cor que vols, li pregunta sobre si creu en Déu. És el nostre últim recurs , però no falla mai. Ja la tenim liada. Si no m'ho demostres, jo no crec en res del que dius. I l'altre que li diu que si s'està prou estona fent el ximple veurà volar una cassola .I després amb el mal de cap que tindràs ho proves de demostrar .La resta vinga a riure. Després de sopar , cap a les nou ens dona té i galetes. Ah no, l'alemany vol torrades amb mantega. La mestressa ja torça el morro. Ja hi estem anant, que si ets l'home torrada, que si com pots menjar-te torrades amb el té. Per la seva part la mestressa també hi diu la seva.
Per resumir ,que lo que es diu la convivència, aquí ,és força entretinguda.

No puc dormir...

No m'he llevat tard. No he fet cap migdiada. No es que no estigui cansat. Només és que no puc dormir. És aquella hora incerta, en la que ja hauria de tenir son, però no en tinc. Dono voltes al llit, em tapo, i tinc calor. Em destapo, i em venen calfreds. Escolto música , i només faig que saltar i saltar cançons. No vull posar-me a pensar , però ho faig. No vull recordar res trist, però la maleïda cançó que sona m'hi aboca. I salto de cançó, i la següent també m'hi porta...és massa per a mi.

M'incorporo ,provo de llegir, el llibre de viatge és de Paul Auster. Cerco el punt de lectura, enceto capítol. No es que m'enganxi molt, m'aferro a l'argument com si fos la barana de l'escala dels somnis. Mal assumpte , relliscosa resulta la barana. La trama tracta de cerca dels orígens del personatge principal. Lluny de casa , i sol, només passa que calamitats . Altra volta la tristor m'assetja..total, que torno a posar-me a pensar. Torna a ser massa per a mi...

Provo de racionalitzar els meus sentiments . Quan escalo em funciona molt bé, sobretot quan la situació comença a ser perillosa. Respiro lentament, eeh, que passa? , vaaa on comença tot?, si ,va, busca on és la sortida. Tranquil, em dic, ralentitza les coses. Repasso curosament totes les coses . No passa res, tot es pot solucionar. No deixis que se't dispari el coco. Només has de deixar que passi el temps. Tan senzill que sembla, i que llarg que es fa .Finalment sembla que prenc les brides de la situació. En Johny Cash em dona un cop demà,. And it burns, burns ,burns the ring of fire, the ring of fire...

Ja li arrenco un somriure a la situació,com canvien les tornes. És com mirar enrere , desmuntar tot allò que t'havia fet por de petit. Relativitzar .Què fàcil semblen les coses quan ja les has passades. Sempre em dic, no desmitifiquis les coses un cop les has viscudes. La veritat es que a cops manegar alguns sentiments es com creuar descalç un riu. Per molt tranquils que semblin, tots tenen pedres sota l'aigua. Quan els records afloren com un torrent, sempre acabes badant i ensopegant amb un roc. Perds l'equilibri i et mulles...

Amb l'esclat d'un tro , precedit pel llamp que avisa, s'aixeca el vent. La situació es va tornant tensa, comença a fer-se fosc. Un altre llamp, un altre tro, aquest ja no és llunyà . Aguditzo els meus sentits, em preparo pel que sé que ja no farà marxa enrere. .Acluco els ulls .Ja està aquí. Comencen a caure les primeres gotes. El xàfec creix , i creix ... Un cop sota la pluja , moll , camino , que ja pararà de ploure. Tard o d'hora sempre ho fa..,i l'aigua s'escola per la meva cara avall . Ja està, ja ho he dit, he plorat...

M'he llevat . Amb l'ordinador a la falda , he provat d'explicar-vos-ho. Si quan era entre vosaltres no m'amagava de res , no ho faré ara, que us trobo a faltar. Xerrar sempre m'ha anat bé. Dues cançons de Queen m'hi ajuden: Don't stop me now...i One vision. Seria trair-me si només us expliques allò divertit, que tot va perfeeecte vamos. Malament aniríem si no tinguéssim febleses. Total , la tristesa i els problemes , son como la mierda , simpre acaba saliendo a flote. A falta de vent de pla, bo és el que he improvisat.

Una abraçada, ja ha sortit el sol i no plou més, la son fa una estona que em volta, i jo, manyac ,m'hi lliuro....Boraniiiit.

Atrapat a la rutina

Avui no ha sonat el despertador. Era diumenge, no calia. Me llevat sense preses. Afaitar-me, una dutxa, vestir-me més còmodament que de costum, baixar a esmorzar. La casa està freda, no hi ha el bullici que de costum. Durant l'esmorzar m'encanto mirant la tele. Es fa llaaarg. Mentrestant la mestressa prepara el dinar, que aquí els diumenges és a la una. Com sempre aquí tot es fa més d'hora, massa d'hora pel meu gust, però és la costum local. Que hi farem.
Porto dues setmanes a Irlanda, i ja puc preveure la major part de les coses que han d'esdevenir durant el dia.. Ja no se'm fa estrany menjar a la una , sopar a les cinc .Que graciós, a l'hora que els meus companys pleguen, la mestressa em torça el morro si no hi soc per sopar. En comparació, els nens de P3 de la meva escola són un troneres. I a mí no m'acompanya al bus la mà_del_amo,(nom en clau d'una señu de P-algunacosaaa). Tot va tan abans que fins hi tot sortint tard arribes d'hora. Ahir, amb la canalla, vam anar a una espècie de parc temàtic. Està dedicat a les diferents civilitzacions que ha poblat aquestes contrades. Ja vam pujar al bus un quart, vint minuts tard. El resultat és que ,no sé si per què el xofer era una dona, o bé vam saltar a l'hiperespai, vam arribar més de mitja hora abans.
Lo de dona ho dic per que no es va perdre, i això que anava xerrant amb mi. Una noia de Londres, que portava aquí només uns mesos, amb un accent molt tancat. Entre l'accent, i la veu escardalenca ,se'm va fer força difícil entendre-la . Però vam xerrar, que d'això es tractava. Em va explicar que vivia en una granja a Anglaterra, i que a falta d'oportunitats laborals, i amb el carnet de tractor o similar, havia vingut aquí a la recerca de millors oportunitats. La vaig trobar molt agradable i riallera . Tenia l'encant d'aquelles dones que tiren endavant malgrat les adversitats. Una dona d'abans de la guerra , que hagués dit jo en altres temps. Ferma , segura de sí mateixa, transmetia calidesa . Amb l'hospitalitat, que el mal temps d'aquestes terres , fa difícil de veure a primer cop d'ull.
L'excursió en si va ser molt entretinguda. Jo personalment vaig aprendre moltes coses . La canalla s'ho va passar bé, moltes fotos i molts record. Sempre tenen gana. Que contents que van estar quan van descobrir unes gegantines magdalenes per un euro i mig. Lògicament , encara que només són onze ,van arrasar. I vam tornar a casa, i vam arribar d'hora, i vam tornaar a sopar a dos quarts de sis.

I vaig tenir la sensació que ja estava atrapat a la rutina. Una de diferent, però a fi de comptes una rutina...Us poso una foto de la Laiona, ahir no tenia un bon dia. Va estar absent i trista bona part de l'excursió. En un moment donat la vaig caçar fent a questa moixaina. Va estar més contenta quan li vaig regalar la foto , de fet tots podem tenir un mal dia. Sense que arribi a ser una rutina ,es clar .

when it pours, it rains...

Tinc una mica de lio amb la feina de la canalla. Avui els coles estan de serveis interns. Reunions i no sé quines mandangues. Per aquest motiu no més us escric algunes ratlles. M'he passat el dia a la biblio amb la canalla, ells fent deures jo actualitzant la versió oficial d'aquest tinglado( www... ) Feu-li un cop d'ull, alguna cosa entendreu.Trobo a faltar el cafeeeeé , que amb tan de té semblo un prostàtic amb incontinència. No parlaré de lo otro, que com que la formigonera no para, el horno de barras de pan tampoco. Veeeenga bautizos!!!.M'arruinaré comprant confits...Em passa lo que els huracans, n'hi ha tants que ja he esgotat la llista de noms. ( Enriquillo , quin fart de riure em faig quan m'enrecordo de tú a l'Aresta Ribas, i a la Camara-Ollé, i....)

Bé , si us he fet somriure ja em dono per content. Si no, un altre dia serà, jo i la meva canalla també ens enyorem, a ratos. Ja ho diu la cançó there're no place to hide your lyin' eyes...

Peaceful, easy feeling...

Quina nit, somio que faig tard, que corro. Em desperto anguniós. Per més que em rento la cara no aconsegueixo treure'm del damunt aquest mal gust que tinc. Estic cansat i encara tinc tot el dia per davant. Sóc el primer en baixar a esmorzar. Vaig empassant-me les coses sense prestar massa atenció . Carrego el macuto, reviso mecànicament el estris, els llibres , els dossiers, els carregadors, els telèfons...
Surto de casa amb força temps. Més que caminar vagarejo. Quan sóc al cap del carrer comença a ploure. A la primera cruïlla no hi ha cotxes, al la següent tampoc. Sembla tot molt tranquil. El dia és gris. A la cantonada del parc de bombers trigo una mica més, un munt de camions i cotxes em barren el pas. Apreto el pas . Mica en mica, ja al carrer de l'estació, començo a trobar canalla. Hola, hola ,buenos dias señor. Comença a ploure amb més força, per fí arribo a l'estació.
Al tren, la canalla no xerra gaire, també tenen son. Tots plegats fem el camí de l'escola sense massa presa. Cada grup cap a la seva classe. Cap paraula, anem com autòmats, rítmicament la pluja ens ha portat fins aquí. Hi penso una estona, és com màgic. Tot rutlla, cap problema .Va passant el dia i torno a Carlow. M'adreço a la biblioteca pública, a repassar el guió del dia . La música m'acompanya. A cops la meva, d'altres la que he pres de la Yevone. Ara plou a bots i barrals . Com no pari no hi haurà impermeable ,ni paraigües que em salvi. Al cap d'una estona afluixa, lentament deixa de ploure. Surt el sol, aprofito per recollir i anar al parc a dinar. Travesso el poble, un riu de gent també aprofita la treva. Sec al meu banc, estiro les cames i deixo que sol m'escalfi. Al cap d'uns minuts començo a dinar.
Menjo amb fruïció . Ara l'entrepà , ara les patates , la fruita , la galeta, em bec el suc. Mandrejo una estoneta més al solet. Estic sol, sempre estic sol. Quina pau... , les campanes de l'església anuncien les tres. Sant tornem-hi ,em dic.

Plou, plou i només fa que ploure

Com aquell que sap, amb certesa infinita ,que cada dia surt el sol , avui m'he llevat amb la sensació de que alguna cosa no acabaria de rutllar. I'm a man of constant sorrow, que diu la tonada. Les torrades eren perfectes, el té al seu punt, el pack lunch com sempre. Tiu, tiu ,tiu que de moment tot va bé. Per on vindrà l'òstia avui.... Un cop al carrer ,el dia m'acull amb una pluja suau, fins hi tot agradable, diria .Camino despreocupat, total ,a la propera cruïlla miro cap on no toca i la dinyem. Cony de gent, van al revés de nosaltres. Música a tota pastilla, i res, són tan educats que fins hi tot quan no miro bé paren. Calla tú penso, serà al tren que la liarem. I un cop a l'estació trobo les meves cookies, goood morningaaa. Estan contentes, i no fem tard, maaau, aquí no pasarà res. Cap a Muine Bheag, que segur que a l'escola passa alguna cosa. A tot això no para de ploure, una pluja suau, com el dolç somriure d'una que vaig conèixer ja fa molt temps. No ens posem nostàlgics, afina l'orella neng, que s'apropa alguna cosa. N'estic segur .Reparteixo les cookies, pujo a la sala , treballo una estona. Res.
Al cap d'una estona, prop d'una hora ,crec, unes teachers es fan un té. Me'n ofereixen una tassa, of course, thanks. Comencen a estirar-me la llengua. Què tal ,com va , on t'estàs, on vius , d'on ets exactament, de què ets profe...No em costa massa enrrollar-me , ja em coneixeu. Dóna'm un metre i te la lio . Per un moment em fam oblidar els meus mals presagis. A fora fa com que no vol deixar de ploure, de fet és lo que marca el plànol. S'acaba el break, i vaig a fer classe a les meves cookies.
Vinga noies avui toca castellà, toda la lecsión uno, y sin chistar, d'acuerdooooo. Assumeixen la feina , i al cap d'una bona estona passem a les mates. Tenen moltes preguntes. Diligentment resolc els dubtes , dono consell, i encoratjo .Sembla que ja caminen soles, les meves cookies. Sona el timbre, ens acomiadem fins demà. Per les escales em trobo a la Deputy-Principal, o sigui la que principalment les fa passar putis a tothom. Comença a explicar-me que la canalla va molt bé, i que per ella que les podem apretar més. I jo que li dic ,que si dona , que han vingut per això. Hi està d'acord, lògic li encanta fer-les passar putis, com no?. Ens acomiadem . Surto a fora i plou .
Cap a l'estació, meeeeeerda, que ja és la horaaaaa. Ja ho sabia. Era això. A córrer com si m'hi anés la vida. Arribo a l'estació esbufegant, que em cau el moc i tot. M'assereno . Eh, la vieja aquella és la mateixa de cada dia, i l'altre, i aquell , i l'altre...Al cap d'un moment , quan ja he recuperat la respiració, i tota l'estació ha deixat de somriure, arriba el tren. Res, tampoc serà aquí. Pujo al tren que em porta de tornada a Carlow. Va passant el dia amb alguna que altre corredissa, però res.
I no para de ploure, fins que arribo a casa. Do want a cup tea Bernard?. Yes ,indeeed miss. Thank you. Fullejo el diari, passo les pagines, miro les fotos . És aleshores que ho veig, és ell. Hi ha una foto de l'inspector Clouseau. Ja ho tinc penso. Sóc jo, em dic. A la feina m'han enviat com a la millor opciò que tenien. Si , penso jo ,com a l'inspector Clouseau. Que per ajudar a resoldre un cas se'l treuen de sobre. Li explico a la Yevone. Es pixa de riure. Lògic ,amb la de xarlotades que faig, i las que li explico que em passen, se'n fa al càrrec enseguida. Crec que deu ser a la feina que passa algo. No sé. Demà envio un mail haviam com com va.... Per menjar em dona muffins, ..., mufins, muffiins, penso en els companys de l'escola. No puc evitar somriure. La dona que em diu, What happens?. I un güevo , jo això no li explico.
You were running out on the track with a target on your back, man you didn't know?. Si sobrevisc a aquesta ha de ser terrible el que Déu em té preparat...Torna a sonar al meu cap el bueno ,el feo y el malo...

Fes clic i faràs una volta amb mi per Carlow...

Acuariuuus,...

Lentament es va fent de dia. M'enpaso l'esmorzar, cereals, torrades amb un ou ferrat dins, suc de taronja i com no un bujol de té. Carrego el pack lunch del dia , nosequè amb lo de sempre. Un suc, dues peces de fruita, una bossa de patates, una galeta , de xocolata ,com no i un entrepà minso. Faig la motxilla com si d'una escalada fos. Repasso la llista del dia, tot en ordre. Tapat , ben tapat ,em m'acomiado i surto al carrer. Que tingui un bon dia mestressa .El sol mandreja, aquesta nit també ha plogut, el terra és moll. Pels cascos sona la conquesta de l'oest. Enfilo amb pas alegre el camí cap l'estació. Amb les mans a les butxaques vaig passant carrers, creuant cruïlles. La canalla d'aquí també fa la seva. Tots anem a la feina. És dilluns, altre cop dilluns. Cridòria. Un grup de noietes diu Hola , Buenos diaaas. Saben que sóc el profe de les spaniard girls. Les saludo , amb la meva pinta canto massa com per no cridar l'atenció. Pel camí vaig trobant diferents grups, els uns fumen i es guaiten. La típica danza de l'apareamiento que diria en Félix Rodríguez de la Fuente.
Ara sona el bueno , el feo y el malo . Ja sóc a l'estació, les meves noies estan rodejades de canalla local. M'apropo i amb un gest del cap venen cap a l'andana. El grup de nois els hi obre pas al veure'm. I segueix sonant el bueno , el feo y el malo. Acluco els ulls i els miro per damunt de les ulleres. El que deia ,els hi obren pas. Arriba el tren i en surt un riu de gent. Ens fem a una vora quan una iaiona vol passar. Thank you, good morning miss. Pujem al tren. Per les cares que fan alguna cosa els hi passa. Em trec els cascs. Què passa noies?.Algunes s'han oblidat el bitllet. Vinga dones que ja porteu aquí una setmana. Al final li han de comprar al revisor que passa. Tot es pot arreglar.
Passa el paisatge , granges, vaques i ovelles que pasturen per aquestes verdes contrades. La fem petar una estona. Estan amoïnades , avui les canvien a una classe de tercer. Mica en mica el tren s'atura, ja som a la nostra parada . Muine Bheag , un llogarret molt acollidor. L'estació és antiga, però molt ben conservada. Feta de granit, amb una llarga andana. Anem fent cap a l'escola, elles a classe, jo a la sala de profes. Allà està la torpeda d'ulls blaus. És un secall, que sempre va amb llargues faldilles i una rebequeta damunt de la brusa . Com és l'entesa de màquines li pregunto si puc conectar la meva màquina a la seva xarxa. Si , ja ho sé , sona malament, però creieu-me, en el meu angles de Monty Phyton's English Lessons sona encara pitxor. Al final sembla que m'he expressat bé . Tank you doll face. Penco una estoneta, va passant el dia..., torno a posar-me els cascos ,i la música va sonant.
I jo que canto...Güeeen muuun isin de seben jaaaus, an Jupiter allings guiz Maaaaaaars, en pis guil gaid de plaaaanets , aaaaan laaf guil estir destar, is de dauning of di eig of acuarius, di eig of acuarius, acuariuuuuuuuuuuuuus , acuariuuuuuuuuuuuuus...
Quin bon rollo que em dona en Raphael.