Aquesta frase tan suada me la feia sovint la dona d’un bon amic dels pares ,que mes tard també va ser company de corda meu. La veritat es que de ben petit he volgut ser escalador, no sé si per que el pare ho era, per que jo ho volia , o bé per que m’hi vaig trobar. El fet ,es que essent aquesta una activitat força minoritària ,comparant amb d’altres, que un vailet de ben petit digui que vol ser escalador ja és força estrany . En el meu cas aquesta intenció ja em va portar força mals de cap de ben petit. Els meus professors sovint no se’n sabien avenir amb les meves redaccions de cap de setmana ,incrèduls em preguntaven si no m’havia inventat la història, doncs val a dir que normalment aquesta era poc versemblant per un noi de la meva edat. En recordo una de molt famosa , on s’hi van veure involucrats els pares i el , encara no, matrimoni d’amics que sovint em preguntaven què volia ser de gran. La cosa es que el pare i el seu amic havien decidit anar a fer no sé quin cim , per aquest motiu calia anar al refugi de Mal Niu. Fins aquí la cosa no passava d’excursió normal , si no fos per que era hivern i el divendres quan van plegar de treballar vam marxar tots cinc en el seu cotxe, doncs els pares no en tenien, cap el refugi. La cosa ja va començar a complicar-se doncs l’aproximació es va fer de nit i amb una tempesta de neu que no deixava veure res. Jo recordo que el pare feia una passa i jo queia dins de la que deixava ell. Recordo que feia molt de fred i no s’hi veia res .Suposo que en mig de la tempesta aquest bon amic ,la seva dona i la meva mare van esperar-se a que el meu pare trobés el refugi , i m’hi portés , deixant-me sa i estalvi, tornant a buscar-los a ells. Allà uns nois hem van posar en un sac de dormir i hem van donar alguna cosa ben calenta per fer-me entrar en calor. L’endemà un sol radiant va permetre fer l’ascensió al pare i al seu company ,i un cop feta vam tornar a casa ,on jo devia escriure la famosa redacció. Com sembla lògic la meva senyoreta va pensar que tenia molta imaginació .Val a dir que jo devia tenir uns cinc o sis anys ,per tant els fets van motivar que la meva senyoreta arribes a enviar-me al psicòleg de l’escola , on evidentment vaig ser interrogat sobre el meu suposat excés d’imaginació.
Posteriorment ,aquesta la meva senyoreta va descobrir ,en una visita al club muntanyenc ,que els barbuts escaladors i muntanyencs eren aquells que la piropejaven el dia de la seva visita en saber que era la meva professora. A partir d’aquell dia el tracte de la senyoreta amb mi va canviar una mica, tornant-se aquesta una mica més comprensiva. Per tant les muntanyes que de petit escalava en la vida real es convertien en veritables problemes en el que la vida quotidiana respecta. Aquests problemes em van fer tenir pocs amics a escola , doncs acostumat com estava a compartir les coses amb gent molt més gran que jo , el fet que els meus companys de classe es barallessin per jugar a pilota , o per fer moneries davant de la nena més maca de la classe , a mi no em feia ni fred ni calor. Recordo les hores d‘esbarjo explorant l’inmens pati de la meva escola, buscant nius amb els tres o quatre tios raros del meu curs, o bé sol. De fet crec que això va canviar quan se'm van despertar les hormones , però aleshores ja era una massa tard per aprendre a jugar a pilota una mica dignament . Les noies de la meva classe en aquella època es fixaven sobretot en els més canalles i en els que millor jugaven a pilota , per tant poca competència trobaven bona part dels meus companys de classe .O sigui que un altre cop tornava a anar amb els tres o quatre tios raros del meu curs. Malgrat tot aquesta manera de ser meva feia que quan les coses anaven maldades a algun company o companya , aquest sempre em confiava les seves penes. Per tant a la meva motxilla les coses que eren bones a la muntanya , només eren bones a la vida quotidiana quan a algú li anaven maldades. Així doncs les muntanyes eren un bon antídot pels problemes de la vida quotidiana , i d’això jo en duia una motxilla plena.
A vegades encara recordo una frase del peu pare que deia que dels nostres defectes l’havíem de fer les nostres virtuts, docs molts cops és per aquests que ens coneixen i de nosaltres se’n recorden. Un dels meus defectes , segons els que em coneixen , és que sóc molt xerraire .No ja per que estigui constantment fent el ximplet, o explicant acudits, sinó per la meva constància ,que pot tornar-se en pesadesa. Aquesta pesadesa que molts cops ha fet que pugui aconseguir el que em proposo, probablement també podria ser entesa com a perseverança. La perseverança em va permetre acabar els estudis,malgrat els meus professors ho posessin en dubte força sovint. D’altra banda aquesta manera de perseverar ha fet que alguna noia acabés per rendir-se al meu setge , malgrat tot generalment els resultats mai han estat massa positius al final .
Recordo que quan estudiava la carrera se’m va posar al cap de realitzar un més que llarg flanqueig a una de les parets del monestir de Sant Cugat. Aquest flanqueig en principi era d’anada , i ja d’un bon començament em semblava força difícil .Era molt llarg i mantingut , amb moviments enrevessats que pujaven i baixaven per la franja de dos metres d’alt per vint de llarg que tenia. M’hi vaig estar barallant durant un curs escolar, i a la fi un dia del mes de juny va caure. El següent repte era fer-lo de tornada , això ja només va costar-me una setmana, de fet al final vaig aconseguir fer-ne tres o quatre sèries d’anada i tornada ,amb el que la meva forma física es va veure recompensada a l’hora d’anar a escalar. El més trist , o si més no curiós , va ser que quan vaig explicar-ho als meus companys de la facultat cap d’ells va entendre massa del que parlava .
D’altres vegades l’efecte era el d’incredulitat , la més notable recordo que va ser un dilluns que vaig portar un retall de diari on explicava com havia pujat al Cavall Bernat amb vuit anys. La major part dels meus companys i professors no van entendre ni creure massa cosa , i encara que un bon amic ,lògicament dels raros , es va esforçar per explicar-ho amb tota convicció ,gairebé ningú en feu cap cas. A vuitè curs ,un dilluns del mes de setembre ,vaig faltar a classe pel matí, no hem podia llevar , estava trinxat el dia abans el pare i jo havíem fet la Matagalls-Montserrat . Lògicament el meu tutor em va prendre pel pito del sereno , ja que caminar cent quilòmetres en menys de vint-i-quatre hores no era possible. Com que no tenia ganes de discutir-ho , li vaig dir que a la tarda anava explicar-ho a la ràdio local , que si ho volia, que ho escoltés aleshores, que també hi hauria algun adult del club muntanyenc que ho corroboraria. Aquest fet va fer guanyar-me un estatus una mica diferent a les seves classes , i quan hi havia alguna feina per escaquejar-se de la rutina diària , tenia tots el números per assumir-la.
