Cartògraf dels meus xergais...

Fa dies que no em fan les mans, no puc dir el mateix del genoll. Lo de les mans és pel fred i s'arregla anant a fer el mono al rocòdrom. Lo del genoll anant al metge, que ja tinc hora. És un rotllo fer-se vell, que no savi. No em feu massa cas de totes maneres. S'apropa el Nadal i no tinc massa ganes de soroll. El fred , la pluja i més feina de la que voldria m'han fet romandre molt temps al Solvay. Fa dies que preparo una feina. Alguns tindran un detall si es que me'n surto, crec que si. Amb tant de temps per rumiar me n'adono del temps que porto fent la meva. Fa ja més de dos anys. El balanc és forca positiu, amb tot ja tinc cartografiats els principals xergais que solquen les meves mans. És dir molt.Des que vaig tornar de les verdes terres d'Irlanda sommio amb fotre'm un entrecot. Digueu-me bàrbar, però és el que em demana el cos. L'anima em demana tornar a sentir el fred de la neu, el soroll dels grampons damunt del glac i aquella sensació de tenir un munt de coses per fer. Avui una alumna, de les que penca més que un xino i tot i així és esclava de les seves mancances,m'ha fet adonar d'una cosa molt important. Sóm el que sóm, però també podem canviar-ho. Si més no posar-hi el coll. Pintava un quadre sobre el seu paisatge interior. La veritat es que donava cops de pincell amb tons més aviat foscos. Un cop acabat el fons ha afegit pincellades de color. De fet només ha fet servir colors primaris. Li he dit que funcionava molt bé i ella m'ha dit que havia triat els primaris per que amb ells pots fer qualsevol color. M'he enretirat, me l'he mirada de fit a fit i he pensat: si senyora tens tota la raó...Així que continuo cartografiant, qui millor que jo per fer de cartògraf dels meus xergais...

PD: Aquests exercicis espirituals sembla que funcionen, que la pau del senyor sigui amb vosaltres ,germans...

Com un mitjó...

Alló que toca, alló que no toca. M'amoino per les coses que puc control·lar. Per les que intueixo que no podre preveure, no. Ahir sense saber com vaig trobar-me en una situació que no em va agradar. No entenc encara ben bé com. La veritat es que un cop al mig de de la carretera o tries cap a on anar o t'atropellen. Així em vaig sentir. Per una banda el meu coordinador, per una altre un alumne del meu treball de recerca. Al final la solució, que estava clara feia moltes setmanes, la vaig haver de precipitar jo. Trist, però és així. La tutora del nen, que per mi no estava gaire al cas a les classes d'intel·ligencia emocional, no s'enterava de res. Em sap greu, però jo no hagues acceptat d'un bon principi, o hagués mostrat el meu desacord, amb la situació. Parlo de desmuntar un grup , no de trencar-lo. Que quan una cosa es trenca els seus bocins acostumen a tallar. Primer les persones, després ja li farem punta al llapís de posar les notes. No entenc com dues persones tan experimentades , a vegades, semblen tenir menys cintura emocional que la bústia que hi ha a la cantonada de casa. Fa temps que treballo amb aquesta gent. Fa temps que conec a la canalla als que dirigeixo el treball. Entenc que la realitat és un conjunt de coses. Les d'un cantó i les de l'altre. Les que venen, les que vindran, les que .... A vegades menystenir les persones te aquestes coses. Tan se val, la realitat és com un mitjó. Té dos costats, l'un no pot entendres sense l'altre. Sempre és possible donar-li la volta a les situacions. Cal tenir empatia, o sigui saber posar-se al lloc de l'altre. I com amb els mitjons , tocar de peus a terra. I em fot per que amb el fred que fa, trobo que menystenir els mitjons , és menystenir massa. Per tant, encara que no ho manifesti , a vegades, em sento com un mitjó...

Sota un cel ple de fustetes...

Tot està a punt. O així m'ho sembla a mi. Piles de sobres omplen el pos espai que disposo. He perdut bona part de les celles. Demà escombrarè , millor demà. Encara no sé com aniran les coses, suposo que molts dels meus soldats no obtindran els millor dels resultats. Probablement , ni els esperats. Els ulls fa estona que volen un descans, abans , però, tinc la necessitat d'escriure una mica. Ara que puc. Ara que en tinc ganes. Faig una llista mental de tot el que haig de portar, de tot el que haig de fer.Mmm, sobretot que no em deixi el mueslï, ni les pijadetes de l'amic imaginari. Fa dies que no miro l'horoscop, deu ser que ja no en tinc necessitat. De fet el futur no m'angoixa.
Faig un cop d'ull al baròmetre, diu que plourà. Trec el cap al balconet, plou. Ja en tinc prou amb això. És el que té viure a la caseta dels tres porquets, sota un cel ple de fustetes...

PD: Tinc la sensació que la Mari, està d'acord amb mi. Remena la cua i es cargola mentre acluca els ulls, i tot i que ja no li veig el musell, imagino els seu dolc somriure.

Quan ja no creus que et surtin ales...

Tinc el cap com un bombo, corregir és lo que té. El segon sobre de llavor de carbassa ha costat menys d'empassar que el primer, de fet el primer era infumable. Cafè i una pipa ben carregada. L'atmòsfera s'ha anat tornant densa, la culpa és del tabac. Per no llencar un paquet de ca'l Perla, el vaig barrejar amb un amsterdamer gavatxo. La barreja, feta en un pot d'isostar, ha resultat poderosa. El resultat és que haig de parar a airejar el Solvay, si no em mata el fum ho fara el taro que entra per les finestres obertes. A tot això tinc la sensació de que no podrè acabar a temps.

Música, necessito música, però de la bona. Rebusco en el yutup alguna cosa que faci baixar la refotuda pila d'exàmens. Al final ens en sortim amb una mica Allman Brothers, cancons interminables, ...però funciona. Paro per dinar. Cervessa sense alcohol, llumillo fregit amb l'oli d'un bolets picants del Lidl. Pa de tresmill llavors i un gelat sense gluten horriiiiible. Es lo que té vivir en un refugi. Reprenc la feina, vora a les vuit del vespre tinc les mitges fetes dels dos sobres que tenia previstos fer.

Em truca una amiga, que si un Madagascar. Quedo amb ella encantat de deslliurar-me de la sínia en la que em toca viure. Una formigonera de crispetes és la millor descripció pel cony de bol que pilla la meva amiga per tots dos. Sort n'hi ha de la kiricolca , ai quina set que patirè , penso. Cony la que no em deixa dormir i fa que ara estigui aquí...A la pel·lícula ric molt. De fet, el millor són un pingüins mafiosos que em fan pensar en part del personal que tinc a la meva tutoria. Sobretot el que fa de jefe. A la tornada el Barsa n'hi fot quatre al València, només falta que llepi el Madrit , el dimarts a la feina la cuinera ens enverina. Mira que tinc la sospita de que ens fot bromuro a la sopa. Que txusquera que és la tia. És del Madrit, però en arbit, que fot més.

Fa dies que li dono voltes a un grapat de coses. Ahir, mentre recollia la roba estesa, que a Sant Cugat se'n diu banderoles d'oració tibetanes, pensava en què és la llibertat, ara que en tinc tanta. Per moments un parell d'imatges van embusar-me l'enteniment. La llibertat, no te la donen, és dins nostre. Si no en tens, busca-la que hi és. Els meus xergais en van plens vaig pensar. No et contentis amb mirar els ocells, quan ja no creus que et surtin ales...

Germans, petits, bessons, grans,...

Deserta, amb les taules desalineades. Alguna que altre llibreta en els calaixos dels de sempre. En un silenci que m'entristeix l'ànima. Que m'anuncia una altre tarda de feina corregint. Arreplego les quatre coses que em fan falta. Tot plegat, encara no fa cinc minuts el xivarri omplia el passadissos. Els primers, com sempre, més que tornar a casa fugen. Més que marxar, s'escapen. En cert sentit és normal, segueixen la màxima de la canalla a aquesta edat. Corre que no es repensi els deures. Cap pati mai és prou gran. Surto al carrer, el meu germà bessó m'espera, xerrem despreocupadament mentre esperem que la cua de cotxes ens deixi tornar a casa. A cops la nostra complicitat amb segons quins temes fa que la conversació es torni críptica. Passa l'estona, salto del cotxe. Poso la clau al pany de la porta de casa.
El musell de la Mari em dona la benvinguda. Li faig un petó , el de cada tarda. És trist, però per mi , segons com, el millor moment del dia. Berenem , penco una estona. La justa i necessària. Truca la mare, parlem del meu germà petit. Per fi sembla que el sol també escalfarà el seu costat de carrer. Debilitats de germà. Massa cops mal esteses, massa cops. Truquen, és el meu germà gran. Fa dies que no xerrem. Quedem per fer una cervesa. El Hörnli ens acull com sempre. Escolto els seus consells. Intercanviem neguits. Repe, tengui, tengui, falti, tengui...Posem al dia el tros. El temps s'escola com la cervesa. A contracor, sobretot de la cambrera, que té un somriure que convida a baixar de la palmera, ens en anem. Marxo a sopar a casa dels pares, faig una mica de manteniment emocional. Mai sobra, sempre omple.
Torno a ser a casa. Poso música, una mica de Quique Gonzalez. Algun dia li hauré d'agrair a l'Ignasi tota la gent que m'ha presentat..., i todo lo demás no importa. Miro el baròmetre .La pressió es precipita. Sembla que la tardor comença a omplir els seus calaixos de pluja. Els pobres boixacs, ressecs per culpa d'una papallona faran tard. Que plogui. Pluja que escombri la melangia que porto penjada al damunt de fa dies. Astènia diu una amiga. Tristesa, canvia la paraula si vols. Tristesa. Avui he recordat una cosa. Una que em va costar massa d'entendre. El dia que perds la por a ser abandonat, perds la por a viure sol. Som covards, si, i que passa?. Aquest cop no em serveix allò de jo sóc el més valent per què sóc l'últim en sortir corrents. Haver-se quedat hagués estat una ximpleria. Ja m'ho diuen els meus germans. Els petits, el bessons, els grans...

Qui amb dones va i burros mena , sempre té el cor en pena...

Sona el timbre, és el segon. El vigia que tenen al passadís m'ha vist. Surt corrents cap a classe, així que entro tots estan asseguts. És com un joc. A la que començo a escriure a la pissarra ja té la ma aixecada. Me la miro, no fa mes que agitar-la. Me la torno a mirar. Ho entén, o m'ho sembla.

Reprenc l'explicació, però no, no puc. Truquen a l'interfón. Pronto, no..., nessuna tábola libera..., buon giorno signorina...Faig broma amb la recepcionista que truca per passar llista. Hi són tots, fins hi tot els del bus tres, que normalment arriba cinc minuts tard. Mmm..som-hi. Nois , nois..., que en anglès també vol dir soroll. Riota general, sostinguda...massa i tot. Poso cara de mosqueig, ho pillen. Parlo de l'examen. Tens les notes??, si !!. Dibuixo el gràfic, no entenen res. Era d'esperar. Els hi aclareixo, però no semblen entendre-ho.

Fixeu-vos-hi, tres muntanyes, tres classes, i jo només veig un professor. Aquest cop si, quan aixeca la mà , li deixo preguntar. Aleshores , que hem de fer?. Fàcil hem d'aconseguir que el proper examen només aparegui una sola muntanya. D'aquesta manera serem un equip , no tres...Ho pillen, estic segur que ho pillen. Diria...Reparteixo els controls, i alguns s'alegren, d'altres es queden moixos, d'altres..., d'altres no entenen res. La nota, és lo de menys, el que m'interessa és veure allà on fallen. Començar a posar fil a l'agulla, alguna cosa podem fer...

Declaració d'intencions...

Respecte, aquesta és l'única norma que vull. Fa estona que han anat seient als seus llocs. Estan neguitosos, jo també, però no els hi dic res. Sona el segon timbre, són les nou, ja s'han assegut. Callen, jo que em mosquejo. Semblen acollonits, només m'ho sembla. Començo l'arenga, vull dir el discurs, dic...la presentació. Escric el meu nom a la pissarra. Em dic així, ni tal , ni qual , ni pascual. Queda clar??,...sembla que ho pillen.

Al primer cop d'ull ja en detecto uns quants. El mogudet, el gracioset, el gamberret, la que pregunta, el que sap de tot,...mmm. Encara puc dir que he tingut sort. Em moc per la classe , lentament. Mentrestant no deixo de parlar. Sembla que això multiplica l'efecte acollonidor.

Passen les hores, els dies , les setmanes, les coses van tirant. Algun que altre dia els hi haig de recordar el concepte de respecte. Algun altre dia els hi haig de dir que es poden moure per la classe quan sona el timbre i jo dono la classe per acabada. Hi ha cops que m'espanten de lo obedients que son. De tota manera no deixen de ser canalla, si els deixes, saben ser mogudets. Alguns massa i tot.

D'alguna manera aquest post hauria de ser el primer d'una sèrie, la que relati les meves vivències com a tutor. Autogestió, han de ser un equip. D'això en depèn que les coses puguin tenir un final raonable. Espero que ens en sortim...

Mosquetonejant la corda de la vida...

Les lleganyes no em deixen obrir els ulls tot el que voldria. Un cel d’un blau intens fa albirar un preciós dia d’octubre. Demà faig anys , tres vegades tretze. M’he adonat que fa deu anys vaig començar a treballar a aquesta escola. He vist passar nissagues d’alumnes. He hagut de corregir milers d’exàmens i treballs. Les rialles ,les tristors, la desesperació i la melangia m’han acompanyat durant tots aquests anys. Vaig venir per unes coses, continuo aquí per unes altres.
Trec el cul en fora , poso un peu a cada costat de l’infinit diedre. Em poso bé les cordes, faig la darrera repassada al meu material. Surto de la reunió, n’he fet tantes que ja no recordo quants llargs porto. El fet, es que continuo mosquetonejant la corda de la vida...

Tengo una banda y toco en las berbenas...

(i ja no tinc aquí la meva amiga Sara per explicar-nos les penes)

Ara fa més d'un any, per un grapat de jeuros, amb més morro del que mai hauria sommiat tenir, vaig pujar a un avió i em vaig fer càrrec d'una colla de nois i noies durant un trimestre escolar. El problema va ser que el que en un principi era un bloc, ha acavat tornant-se en una manera d'entendre la vida. Avui, una bona amiga, la Sara, m'ha rellevat. Ella que a cops com a Juani , a cops com Carmiña, amb allò tan seu de : Parécete bién?, m'ha fet més entenedor aixó d'anar pel món amb un ciri a la mà. Ella, gallega de naixement, no sé ben bé que d'adopció, m'ha escoltat les ximpleries de bon matí. Tot compartint taula davant d'un tallat, ella sempre un chocolatito...

Noia et trobaré a faltar, però això si quan tornis ens ventilarem una ampolla d'orujo , la que em vas donar quan tu i el teu home em vau acollir aquell estiu. Ay, Carmiña, parécete bién?. E si non pos nada , que madalenas ya desayunaré yo los dos meses que tu no estés...Ay Carmiña, que estresante que es todu esto...

Juani...

Diuen que deu protegeix al bojos, serà per això que a cops em sento com un nen mimat. De fet també deu ser per que sóc bastant tonto que a cops em cal que algo , o algú , m'il·lumini amb els savis consells que destil·len de la profunda saviesa que dona el fet de viure. El problema és preguntar a la persona adequada, o bé entendre i acceptar de bona fe. El problema és que alguns d'aquests amics són com un GPS . Et donen instruccions encara que no les demanis. O quan no les necessites. Vamos, que no t'escolten. És com si estiguessin programats . Tuerza ligeramente a la derecha. I si no vull, que?, eh?. O, el que m'amoïna més , trien el millor camí. Hòstia , i segons com no et desviïs tu..., que et donen la pallissa a la que ho detecten.

No, no és que pateixi un atac d'ingratitud, la veritat , no. Tampoc és una crítica . Només és una reflexió que em faig a mi mateix , en quan que persona humana, a l'hora de mirar d'entendre per que collons no tinc dret a emprenyar-me. Si, sento que no puc emprenyar-me, i la veritat no crec estar en deute, diria que ni moral. Que cap geperut és veu el gep i el gordos la polla, que afegiria jo. Per tant he arribat a la conclusió que fora d'una immaduresa terrible per la meva part no reconèixer que estic molt agraït a una bona colla d'mics. Peeeeeeeeeeeeeeeeeeero, que com amb el GPS, farè el que cregui més assenyat en el meu cas. Ha excedido ud. el límite de velocidad..., doncs res que ja ho sé i que ??.

La veritat , com que unes amigues van batejar a la veu del GPS , com a Juani, doncs he pensat que hauria d'aprofitar i fer-li justícia. Ella , com la Mari, no em fan cap retret, si en algun moment , desgraciat de mi, oh que terrible, m'allunyo...Ella , sempre em dona consell, coneixedora de lo tonto que sóc, em deia fer i mai no es cansa de donar-me consells. Una tia de puta mare, la Juani...

Mari...

La son m'ha deixat tirat aquesta nit. Ja fa dies que li dono voltes a un tema. El meu magí ronca més que la disquetera del meu portàtil quan es penja. Dono voltes i voltes , el coixí està a punt de trencar-se en dos de tan fort que mi agafo. Els llençols se m'enreden amb les cames ,de que no caic del llit quan he provat de llevar-me. Ella, que ja sap de que va la cosa, em contempla satisfeta des del seu lloc. Com són les coses. Hi ha dones que son com les rates, conviuen amb tu passi el que passi . No hi ha manera que el teu subconscient les mati. Sobreviuen a qualsevol veri que el teu subconscient provi de donar-li.Et donen a tastar el formatge i després...tot lo dia somies amb entrepans de formatge. N'hi ha que són com la loteria , sempre que hi jugues perds. El més fotut és que un cops tens els bitllets ja saps que no noi, no et tocarà. En canvi les que son com rates , hi son encara que no les vegis. Van amb tu a tot arreu.

Hi ha dones que son com alguns jugadors de futbol. Al començament prometen molt, però no passen del Nadal. D'altres et prometen fidelitat als colors, i tot d'un plegat fitxen pel club d'un altre. Hi ha dones que són com la lluna, diuen que creixen, quan en realitat estan minvant. Tot plegat només son manies , falsos tòpics direu, però quan una dona és capaç d'endevinar quines son les sabates més cares d'un aparador, més val que entris tu a comprar-te un bon parell, per que , noi la de voltes que hauràs de fer...I tot plegat per una mica de formatge. I es que de fet, si no hi ha formatge no hi ha ratolins. Preneu-vos això com millor us sembli, però el formatge és el formatge.

Per això, quan he aconseguit posar un peu a terra, val a dir que sense trencar-me la cara. Quan he aconseguit deslliurar-me dels llençols. He obert la finestra de bat a bat i m'he assegut a prendre la fresca al balcó . I allà estava ella. La Mari, amb un somriure burleta, remenava la cua. La Mari si que seria un bon estereotip de dona. Li mola el formatge, com a mi. Demana el que és just, és agraïda , no t'enganya. Mari, bé podria ser l'acrònim d'alguna cosa, d'algun concepte. Monstre Apetonejador Ràpidament Inventat. Mira Ara, Rossega Immediatament. Mimosa Amb Rares Intencions. Més Amor , Rescata'm Ara. Tot plegat son animalades, o no.

Serà pels refotuts mosquits tigre, del quals no n'acabo de trobar l'utilitat, serà per la veu suau de la Nora Jones cantant Don't know why ,o la fresca , que ja comença a ser excessiva, fan que finalment el cansament em porti a trobar el camí del llit. Festejo amb la son, em deixo estimar per ella. La Mari , que li mola la Nora Jones tan com a mi, em pica l'ullet. Premo desar i tanco la màquina. Demà penjo aquestes tonteries , o no..M'adormiré ,ara segur que si, i la Mari vigilarà que així sigui, com cada nit, des de fa una colla de mesos...

El tic tac del món...

Tanco la porta de l'ascensor, al mirall hi ha les restes d'una enganxina amb forma d'ànec. Porto massa cosses, se'm fa difícil d'abastar-ho tot. L'equilibrisme innat m'ajuda a tancar la porta sense menjar-me la vorera. Recorro els carrers com puc. Carreguem el cotxe, ultimem els detalls. Mmmm, m'he deixat el formatge, la rata, o el seu record venen amb mi. Finalment quilòmetres i quilòmetres de carretera ens porten sota les muntanyes que volem escalar. Dies de fred , cansament, mal de cap i arestes nevades. Dies d'interminables estones guaitant un horitzó ple de núvols. De transportar feixugues motxilles, de divertides tertúlies a la vora d'una cervesa. Dies d'alegria sense mesura dalt d'un cim. Dies, però, de melangia pels que són lluny.

Ganes de riure i plorar, ganes de dormir per que són les tres de la tarda i ja no pots amb la teva ànima. I quan més recordo la rata més ganes tinc de menjar formatge. I menjo i menjo formatge, melangia obliga. Ganes d'estar altre cop a casa, de llevar-me sota un cel conegut. Passen els dies, pugem i baixem muntanyes, tot va sortint com més o menys esperàvem...

Obro la porta de l'ascensor, les restes de l'enganxina amb forma d'ànec segueixen aquí. Encara em queden ganes d'abraçar i petonejar. Altre cop l'equilibri incert em porta davant de la porta de casa. Obro la porta nerviós. Així que trec el cap per la porta allà està ella. La de formatge que he menjat per enyorar-te tant. Les coses són allà on eren abans de marxar. Les coses passen segons el tic tac del món...

Marxo...

Fotografies, visc en un país on no hi ha quadres. Només hi ha fotografies, res més. No vull cap més interpretació de la realitat que la que sóc capaç de copsar amb els meus ulls. No vull, he decidit que no. Cada vespre, quan el sol s'acomiada, em regala una meravellosa fotografia del que ha estat el dia . Hi ha dies que el cel ple de núvols anuncia que el dia ha estat mogut. Hi ha dies que el cel és ple d'estels , anunciant que el vent ja ha fet tota la feina. Hi ha dies que al cel busco avions que passen per damunt del meu cap. Porten gent amunt i avall. Com si fos un mirall de la vida que passa sota seu . Colrat d'estels , com si de desitjos fos, se'ns apareix cada nit.

Sempre que puc miro al cel. Sigui on sigui .A cops, la Lluna , esborra els estels , però hi són , sé que hi són . Però tot i així , ella , també és part i raó del que passa sota seu. És com aquell parent que cada cop que ens visita ho trasbalsa tot. Tot i que símbol de fertilitat, la Lluna, ho trastoca tot. Amb la seva llum no deixa veure el cel. De fet com una sangonera, ella, que per si mateixa no té llum pròpia , pren la seva del Sol. D'alguna manera és com si el Sol ens envies la seva llum a través d'ella, espatllant-nos així la visió del cel.

El Sol , com un pare , que sempre vol ser present, no ens deixa veure el que hi ha més enllà dels seus dominis. Per tant , la Lluna , ens fa de cangur quan el Sol no hi és. El cel és com un museu, ple d'estels que probablement ja no existeixen , però que encara ens envien la seva llum. Encara ens expliquen la seva història. La llum que ens diu que també hi ha altres mons possibles, encara que no siguin ara al nostre abast. Hi ha cops que el Sol, amb la seva influència, que és tan gran , captura o desvia bocins d'altres astres, i ens els apropa. És aleshores quan el Sol ens mostra part de les respostes que són al cel. De fet és al cel , ple de foscor, interrompuda pels estels, on són les respostes que cerca l'anima. Lluny de atemorir-me, la seva foscor és com una promesa de nous coneixements. De fet les foscors són com promeses de nous coneixements. I si serà per això que diuen que quan la gent es mora va al cel?...

Comença a ploure, un cap de núvol deixa caure damunt meu una fina cortina de gotes d'aigua. Aquesta nit no veuré els estels, demà de matinada pujaré al cotxe amb uns companys. Cercaré respostes dalt de les muntanyes, prop del cel. Entre el cel i la terra, sota els estels. Us deixo una postal , una fotografia de com de bonic és el cel quan el Sol no mira. Marxo...

Música al cel...

Fa estona que rumio el sopar, la calor m'obliga a pensar en alguna cosa refrescant. Sonen els pitos de la rentadora, la bogada ja està llesta. Tota la roba de la darrera sortida , massa roba, ha de ser estesa. Aprofitant que al terrat ja no crema el terra pujo descalç .Pujo el grapat de graons en pantaló curt i ja està. Amb la xafogor que fa passo de samarreta, tot plegat ,la foscor recolza la meva idea. Bufa una brisa suau, estenc amb parsimònia, aprofito la fresca. Tot d'un plegat em ve al cap el tuper amb puré de patates que encara hi ha a la nevera. Amb la feina feta baixo a casa. Remenant per la nevera trobo tres o quatre botifarrons. Crec que si els estripo i els escalfo en el microones quedaran bé barrejats amb el puré fred.

Obro el tuper, la cosa no pinta massa bé. Trec l'aigua que hi ha, remeno una mica. Crec que pot funcionar. Mentrestant ,al tocadiscos sona el Caprici Italià de Txaikowsky . Una mica de música animarà el vespre. A cops penso que això de viure sol és massa avorrit. El ding del microones em treu de les meves cabòries. Barrejo els bocins de botifarró calent , amb el refotut puré fred. La cosa , no pinta malament, mira . Ho poso en un plat, prenc els coberts, unes estovalles, un got i una ampolla d'aigua freda, avui soparé a la tauleta del balconet.

No miro la tele, no fan res i això que en teoria passen un munt de coses. M'encanto amb la música i acabo menjant-me el plat més fred del que hagués desitjat. Prenc el plat, ja he badat massa. Encenc la cafetera i preparo l'aigüera per fregar els plats. L'alegria del passatge que sona convida a moure's. Gràcies Piotr . Ara continua amb la Polonesa i el vals a Ievgeni Onegin. Els plats van que volen. Tot ballant faig un descafeïnat i m'assec altre cop a la terrasseta. Sembla que la cosa millora. Normalment escolto la música per mi, amb cascos, l'absència de veïnat visible , la calorada i que collons que en tinc ganes, fan que aquest vespre hi hagi un improvisat concert de Txaikowsky . El tocadiscos fa un clic i m'adono que m'he tornat a encantar. Quin tio aquest Piotr, cony de russos.

La roba ja deu estar seca , penso que seria bo fer-li una ullada. Prenc el tabac, l'emepetres i tanco la porta de casa. Deixo el mòbil, no tinc ganes de que res em destorbi. Al terrat, la roba ja està seca. Plego les samarretes abans de posar-les al cosi. Fa una nit molt maca , després de tot a l'agost no hi ha tan soroll com acostuma a passar la resta de l'any. Una tovallola no ha quedat bé fa una olor estranya, la separo de la resta. Als cascs de l'emepetres sona Vltava , el segon poema musicat de Ma Vlast, de Bedrich Smatana. Decideixo asseure'm a terra a fumar una pipa, la tovallola d'abans farà d'estora. El cel és ple d'estels, entre els cordills d'estendre que hi ha damunt del meu cap, semblen notes en un pentagrama. Un pentagrama meravellós, m'encanto altre cop. És com si hi hagués música al cel...

Valdostano, valdostano...

Diuen que aquelles vivències que et corprenen no les colra mai a la pols de l'oblit. Aquest deu ser el cas. Just passava per la porta de casa, que amb forces només per arrossegar-me damunt del llit, vaig adormir-me tan profundament, com profunds son els meus records .Ara fa més d'una setmana que ja volto per aquestes contrades i encara no sé massa bé com donar-ne comptes. Tot arrenca ,damunt d'una taula , davant d'una gerra de cervesa, voltat de companys, fa vora un any. El projecte era fer un cim de quatre mil metres. Val a dir que tampoc havia de ser cap cosa complicada. Després de no massa estona va aparèixer el cim, el Gran Paradiso, a la vall d'Aosta. Es tracta d'una ascensió merament glaciar, amb un trocet d'aresta cimera una mica penjadet. La cosa semblava que podia encaixar en la nostra cordada. Al final només vam ser dues cordades, una de dos i una de tres. El meu estimat Agustí Cardona ens faria d'enllaç entre refugis. La resta serien l''Agustí Jové(signore Iove),l'Andreu Martínez-Vargas, l'Eugeni Vives, en Gabi Cerdà( folleret volaor) i jo mateix.

La ruta triada seria entrar pel preciós refugi Chabod, fer cim i baixar pel ultra col·lapsat Vittorio Emanuelle. Així doncs, un cop l'ultraeficient capacitat d'organització del signore Iove ,va tracar el full de ruta que cobriria viatges , aclimatacions , aproximacions, ascensions, excursions i poques estones per tocar-se els collons, les cartes eren damunt de la taula. Les del destí vull dir, amb les de pòquer el molt bandarra fa i desfà com vol.

La setmana va començar amb un parell de sortides per aclimatar-nos. La base la teníem a l'Albergo Savoia. Des d'allà, el Mont Taou Blanc de tresmil quatre-cents i escaig, un dia i la Punta Nivolet, de poc més de tres mil , l'altre. Comptàvem amb amb un dia per fer una quilometrada fins a Aosta i Valsavarenche, a més de fer l'aproximació fins el refugi Chabod. Nou-cents metres de desnivell, per un meravellós camí de refugi italià. Nit al Chabod, sopar, ambientillo , grappa i a dormir. Pel matí, coneixedors de les nostres limitacions, ens llevem els primers i sortim els primers . Ningú ens passa fins que es fa de dia. Val a dir que feia molt temps que no hi havíem estat mai, per tant té el seu merit. A la glacera anem fent , uns millor ,altres pitjor, altres canten, vamos de tot una mica.

Al cim, que de fet és petit com una cabina de telèfons, hi ha alguna cosa més que raons amb els guies. Al final l'Eugeni, molt sàviament , ens espera a l'avantcim. De fet si arribo a saber el pollastre que es lia no envio a cap dels meus companys cap allà. Val a dir que em va fastiguejar el comportament de moltes de les altres cordades, no totes. Comercialitzar les coses té el seu preu. Amí no em va, m'estimo més anar a la muntanya amb amics.

La convivència de sis persones, amb dos cotxes i una burrada de quilòmetres per fer, va ser variada, però per damunt de tot divertidíssima. La més que espectacular baldufa del darrer sopar va ser emotiva, inclòs un calvo col·lectiu a un cotxe dels carabinieri. Ni els ensurts mecànics de l'anada, ni els administratius de la setmana abans van aconseguir deslluir la sortida . Ara només queda fer-ne el balanç alpinístic, social, econòmic...Tan se val, com diuen en aquelles contrades: Valdostano , valdostano ci vediammo un altro anno.

Mont Perdut, ja estic de vacances...

Per fi sona el timbre, que si no , el feia sonar jo. M'acomiado dels que trobo , puc i sé. Surto volant per la porta, ja estic de vacances...A l'estació m'espera en Cardonetti, anem a Sabadell, a pillar una furgona per anar, primer al Perdut , després als Alps. Doncs no, que als Alps no podrà ser. Mecaginlaputa, de que no mato el tros de burro que hi havia darrera el taulell. Un cop ens adonem de l'error, busquem solucions, sempre solucions. Decidim prendre la fregoneta i marxar cap a casa a carregar els colegues. De camí mirarem de trobar solucions al problema de no poder anar als Alps amb aquella furgona.

Son vora les quatre que entro per la porta de cal's Cardona, tothom ja està allà. Carreguem els trepans i , parant abans a recollir a en Jordi, super pels amics, cap al Perdut. Dormim en Bungalows, l'endemà a una hora més que temeraria ens llevarem per anar a Nerín . Allà prendrem un bus, rollo sovietic, que ens deixarà a Collado Gordo. Abans fem un sopar de cinc estrelles. En Jaume, Samaler pels amics i la Manoli ja estan a puesto. L'Àlex , la Rosa i l'Adrià també hi son. Formem una considerable colla.

Fa estona que m'he llevat, molta . El Cardonetti , a ritme d'isquierda ras, derecha quatro, ens ha portat a tota en la fragoneta a Nerín. Ara, dins de l'autobús coctelera , mig endormiscat, fem camí cap a Collado Gordo. El tema va ple, molta penya per fer el Perdut. El dia es lleva lleganyós. Un cop a terra, en Dri i jo fem camí cap el refugi de Goritz . Anem al capdavant, el finstro del Dri s'ha deixat l'aigua amb les presses . El tema és arribar primers i comprar una ampolla.

Al refugi ens aturem breument, ràpidament enfilem el camí del Coll del cilindre. Jo estreno botes, unes Scarpa Freney. Del Lidl, diu en Cardonetti. La veritat es que van bé, per la pasta que valen , ja poden anar bé , ja. A les primeres clapes de neu , l'Agustí Cardona, ens deixa, el seu genoll no pot posar-se en cap risc més. La colla continua, lentament, que córrer és de covards. A la que abastem el llac gelat, l'escupidero en presenta les seves credencials. Ja fa estona que portem grampons, jo n'estreno uns de Black Diamond, uns Sabretooth. Del Lidl també. Moseguen la neu dura que t'hi cagues.

Per l'escupidero em poso rera la Rosa, diu que es sentirà més segura. Cada cop que pregunta on sóc li copejo el cul. Mica en mica fem cim. Jo i el meu mal de cap som els últims. M'abraço a tots, fem fotos , mengem una mica i cap avall. La boira ens envolta , un vent més que fort no fa massa agradable la nostra estada. De baixada em faig càrrec de la Raquel, per dir-ho d'alguna manera. El meu mal de cap va en crescendo. Al llac Gelat de Marboré , estic tan marejat que tinc ganes de rojar. La cosa es posa molt desagradable. Per sort la Rosa em dona un iboprufé. Perdo alçada tot lo ràpid que puc. M'enganxo al mestre Bassas que va per feina. A la següent aturada , ja una mica més recuperat , la Raquel , en agraïment em fa una frega als polses. Explico un parell d'acudits , sembla que riuen. Ja dec estar millor.

Al refugi jaiem com a gossos, fins el punt que un gos ens ve a fer una visita. De fet tot deu està igual. Una mica més refets, reprenem el camí. En Drí i jo ens posem les piles, cal abastar el Collado Gordo abans de les vuit de la tarda, i sobretot, trucar a els companys dels Alps. La solució presa serà anar-hi amb els nostres cotxes. Així que el Ketxup tornarà a bramar per les carreteres del tour de França. Però, això ja serà una altra història...Aquesta acabarà bé. Sans i estalvis tornarem a casa. Quines ganes que tinc de tornar al Solvay. Ara fa un any no ho hagués dit...

El Pic de l'Infern..., o un Infern de Pic...

Entreno, ens fa falta entreno. És el que em repeteixo. Anirem al Gran Paradiso i lleparem. És el que no vull que passi. Així que..., l'Andreu ens porta al Pic de l'Infern. El Folleret i jo anem de clients. Només sortir ja me n'adono de la magnitud de la tragèdia. A dos quarts de quatre de la matinada ha sonat el despertador, i el mòvil, i la mare que ho va parir .El Folleret (Gabi, pels amigos) em recull a les cinc, de casa anem a per l'Andreu, d'allà cap a Ribes.

La nostra intenció és pujar en el primer cremallera. Redeu que d'hora que és. Ahir , els suplents, o suplantadors,o jo que sé , d'AC/DC van tocar sota el Solvay. Cony de Festa Major...Venga , a lo que anàvem .Sortim del cremallera hiper-motivats. A la que el camí comença a enfilar la vall del Noucreus la cosa canvia. Sota el Coll del Noucreus fem un moç, un cop al col ens toca carenejar i carenejar...Una patrulla terríiiible.A estones va l'Andreu al davant , a estones jo. El Folleret va al darrera , però con paso firme. Noooooo, no ho dic pel pes de les botes noves. Lo que passa és que fa un any que només fa senders i martingales d'aquestes , i claro, no é lo mimmo.

Al cim ens posem cegos de menjar. L'Andreu no gaire, com que perd aigua per un manguito...diu que no menja gaire no sigui que s'enfarfegui. Bromes a part la cosa sembla que pot funcionar. Refem la carenejada de la gran pradera , a les pujades em moro, o quasi. A les baixades vaig tan depressa que quasi em mato. Sigui com sigui, prop de tres quarts de tres, ens estem foten una cervessa al Finestrelles. Bueno el Folleret una Coca-Cola amariconà. Celebrasión por todo lo alto. Sembla que hem fet vora uns 1300m de desnivell acumulat. He trucat al pare, i al explicar-li, em diu: Coooony, que des d'Ulldeter és més curt!!!. Jo li dic que ens hem d'entrenar, a lo que ell contesta que còrrer és de cobards i entrenar-se , de mariquites!!. I la veritat que una mica mariquita si que m'he vist..., sobretot a les pujades.

Lladres...

Hi ha molts tipus de lladres, encara que no us ho cregueu, alguns són bons. Prendre coses no sembla, a priori, una cosa gaire bona. Apropiar-se de coses que són d'una altre persona, no pot semblar molt correcte. Endur-se les preuades pertenences d'una persona no pot ser considerat molt lloable. Esbotzar per agafar allò que no es teu, no sembla..., tan se val, no cal que continui, oi?.

Ahir , al capvespre, uns lladres molt professionals van esbotzar la finestra de cal's pares. Es van endur unes joies, majoritariament recórds, la mare no és la Marquesa de Villa Verde. També es van endur un gps del pare , que mai va saber com fer funcionar, regal de la seva jubilació. Un dvd de 35 €, i el portàtil que els hi vaig regalar per que em llegissin quan fos a Irlanda. Van regirar els armàris, van obrir tots els calaixos. El que esvan emportar no és el més important. El més important és el que van deixar, l'ennuig i la tristor d'envair casa seva. Ells que sempre tenen obertes les portes a tothom. També es van deixar la por i la impotència . La que van tenir els pares un cop van trobar-se la casa potes enlaire...

Deixant de banda tot el que es van emportar, on són els lladres bons?. Suposo que per tot arreu...Si, també n'hi ha, creieu-me, de bons també n'hi ha. Per exemple tenim els que roben temps. Els que roben temps per fer mil feines per arribar a final de mes. Els que roben temps per poder fer totes les feines i estar al cas de tota la seva familia. Els que roben temps d'on sigui per ajudar als amics, per donar un cop de mà quan calgui, sense esperar res a canvi...També tenim els que roben òrgans,... per exemple els que et roben el cor èssent de la manera que són. Els que et roben l'estòmac, cuinant de la manera que cuinen..., els que et roben el cor i t'enamoren.

Bé , suposo que ens hem entés. D'aquest lladres n'estem rodejats, si nois em sap greu. Però jo en veig per tot arreu. En tinc a casa , a la família , en els amics. I sabeu que?. Que no em sap gens de greu que hi siguin. Els altres lladres es podran endur el que s'han endut, però encara hi ha un munt de coses que s'escolen a les butxaques, que no entren en cap sac. De totes elles us en he fet una petita llista. Segur que en bona part hi estareu d'acord...

PD: Són prop de les vuit del vespre , no he dormit massa bé després de la trucada dels pares a quarts de dues de la matinada. Encara sóc a la feina, empaperant carbasses. He trucat a la mare per veure com estava. Semblava més tranquil·la, tot d'una s'ha fet un fart de plorar. M'ha dit que el que més li dolia era que probablement tot s'ho havíen emportat en la seva motxilla. La que li havia regalat jo per reis..., amb la seva cantimplora, el seu impermeable...Quan era jove em va explicar que es van fer un fart de traballar , robant temps al dia, per poder-se comprar allò. Ara que ho tenia tot nou, li sabia greu que li haguessin pres. No pel valor , la del pare era al costat i no l'han agafada. Cony , era vella!!. Plego d'aquí una estona, encara trobaré el Decathlon obert. Mare , la motxilla , la cantimplora i l'impermeable ja te'ls compro jo. Encara que hagi de robar temps a...

Se m'ha girat una de feina...

Ja està , ja som al camp de batalla.La tropa fa de les seves, practiquen el tir amb arc. No sé si entre ells , amb el monitor, o tenen diana de les de veritat. Mentrestant, amb el campament muntat en un temps sorprenent, nosaltres supervisem el mobiliari i les instal·lacions. Sobretot les cadires Poang de l'Ikea . Cal esmerçar molt de temps anar canviant de postura..., valido també que van bé per fumar amb pipa mentre escoltes música amb l'emepetrés. El lloc triat és una eixida típica de l'Empordà. Un ventet suau sembla que ens vol facilitar aquesta enutjosa feina. Provo de corregir exàmens, ja que així la validació seria més completa. La cosa comença bé , però Morfeu ens acosa . Mare de Déu penso , la de feina que se m'ha girat...

Massa...

Preparo la motxilla, miro que no em deixi res. Una invasió , això és el que sembla. Les coses com son, em fan responsable ara que no tenen a ningú més. Suposo que aquest any, tal i com han anat les coses, no em quedava altre remei que canviar. Canviar , canviar la manera de mirar les coses. Crec que estic buit, i que aquesta és la millor manera de tornar-se a omplir. Despendrem de tot el que havia fet fins ara. Deixar enrere el que havia aconseguit . He acceptat definitivament el càrrec. Per aquells que fins ara no podia , sembla que podré . Per aquells que ho desitjaven , ja està ja ho soc.
A la tornada hauré de deixar-ho tot ben lligat. Assumeixo que no és un problema allò que no depèn de mi. Finalment , els que romanien tapats han quedat al descobert. Aquells que deien ser una cosa han resultat ser el que jo esperava. Noi , encara que tard , al final el temps em dona la raó. Portava molt temps enganyat i el desengany ha resultat una alliberació. De tota manera han passat moltes coses , molt temps , potser massa, potser massa…

PD: En tot cas no tinc ganes de tornar-me un cabró. La rancúnia no para de ficar-se a les meves butxaques i la veritat...,estic cansat de buidar-me-les.

Atabalat...

Amb unes ganes boges d’enfilar-me. Acabo de corregir el primer sobre de llavors de carbassa. La collita no serà massa bona. La canalla sembla que s’ha pres seriosament l’examen. Avui no ha plogut, ahir si .Fa massa dies que trobo a faltar aquella cremor dels braços quan torno del rocòdrom . Els Housemartins m’han ajudat a fer la feina una mica més lleugerament. Penso en tots els projectes que tinc. Aquest estiu vull tornar a voltar, escalar tot el que pugui. Ja fa dies que no tinc aquell sentiment d’home de segona ma. Tot i així algun anunci d’aquests que fan per la tele em menja la moral. Amb tanta aigua, núvol i postes de sol ataronjades es fa difícil no entristir-se. Avui he sopat a casa dels pares. He portat una mica de teca, que sempre vaig de prestao. La mare, malgrat el règim, ha acollit amb alegria les dues quiches de bacon. Fa estona que faig de voyeur a la terrasseta, uns veïns, que prenen la fresca com jo , sopen a fora i xerren animadament. La vida torna a passar, ja som al Juny i a mi em toca tenir la falç al puny. Fumo una pipa, l’altre dia vaig tornar a comprar tabac a cal Perla. La fresca és suportable. Dies enrere hauria d’haver pres el forro polar per escriure a fora. Avui no, sembla però que l’estiu no vol treure el cap. Total, d’aquí quatre dies estaré maleint la refotuda calor que acostuma a fer en aquestes contrades . La d’exàmens que hauré de corregir. La veritat és que començo a estar una mica atabalat...

Carretera i manta...

Sona el timbre , aquí res no funciona. Windows ha efectuado una operación no vàlida i debe cerrarse. Les unitats de xarxa s'han desconnectat. El domini no està disponible. Res , que no puc fer res. En Jordi també pren els trepans i fa el gest d'agafar el pom de la porta. Jo que li dic que si em baixa a l'estació. Aviat ens posem d'acord . Un cop al cotxe xerrem de la música que sona. Prop de l'estació li dic que em deixi a la rotonda , que tornaré a casa a peu.
Poso el peu a terra, m'acomiado. Prenc el camí de Can Soca. Pel voral guaito les herbes. Em ve al cap que aquest any volia tornar a fer ratafia. Algunes de les flors fan molt goig. Les darreres pluges han fet revifar la terra. Aquest any la primavera ha fet bo el refrany...Prenc un grapat de flors de xicòira. Una mica més endavant un quants conillets. Alguns estrellats grocs, que punxen, completen el pomet . Al tombar Can Soca faig drecera per un camp de blat ple de badabadocs .No en prenc cap, es marcegen massa aviat. Torno al camí. Decideixo caminar per l'altre costat del voral. El terra no és massa moll. Trobo una mica d'herba de Sant Joan, anirà bé saber que en puc trobar per aquí. Prop del pont de la ronda el terra fangeja . Torno a la carretera , el ram ja fa goig. El completo amb tres o quatre dents de lleó .
Ja a l'avinguda em creuo amb un grapat de mares que van a trobar la seva canalla a la porta de l'escola municipal. Alguna em mira amb estranyesa . Alguna altre somriu. Els hi deu sorprendre veure un home amb un ram de flors, més si són de camp. Total, espero que a la Mari li agradin .Jo que m'afanyo, alegro el pas i penso ,...carretera i manta.

Fusió, fissió ,...supercordes?. Algunes consideracions sobre física nuclear…

Baixa la pressió, ho sé , em fa mal el cap. El dia ha anat passant, normalot, per ser un dilluns…La vida va passant, jo faig d’espectador. He arribat a casa d’hora, un intens xàfec m’ha donat la benvinguda quan sortia de l’escola. Un cop a casa em sento atabalat . La Mari ja fa dies que no em fot ni cas. Els mateixos que fa que té nòvio. Res, que haig de cremar aquesta angúnia. Em canvio, prenc els gats i la bossa de magnesi , me’n vaig a fer dits al rocòdrom .Bé, sota aquesta pluja, ara molt més suau, crec que braços . L’únic que podré fer serà el sostre. M’assec al terra, em poso els gats, l'emepetres i sona en Jack Johnson. Em penjo, balancejo el cos, llenço la ma, abasto una presa groga, canvio el peu dret, ara una blava..., el meu cap se’n va, es comença a difuminar l’angunia. Les raons per les que he vingut, també.
No sé per quin motiu, em ve al cap el concepte de fissió nuclear. Desestabilitzar el nucli d’un àtom pesat. Fer que s’esmicoli a bocins. Aprofitar-ne l’energia per escalfar aigua. Tornar-la vapor. Vapor que mourà turbina. Turbina que generarà llum,...però i la radioactivitat que se’n despendrà? . A cops hi ha coses que quan es trenquen són com la fissió. S’allibera molta energia , es mouen moltes coses, però la radioactivitat t’envaeix durant molt temps deixant-ho tot fet una merda. Conec el que dic, ho he viscut. He estudiat del que parlo. Segons com ,els nivells de radioactivitat poden ser alts durant molt temps. Serà la radioactivitat emocional que pateixo la que en fa fer el mono en aquest moments. Les mans diuen prou. Caic de cul damunt del matalàs. Embadalit em miro el pas d’on he caigut. Encara em cal molta pila per suportar aquests moviments...
Reposo, els braços s’han inflat, no puc tancar les mans i si ho aconsegueixo, no les podré obrir. A cops ja no sé si lluito contra un plafó de resina, contra les meves limitacions, contra ...Estirat damunt del matalàs acluco els ulls. Al cap de dues cançons, m’alço. Una mica més refet penso en que em fa mantenir unit al plafó, o a la vida, o que em fa mantenir aquesta lluita. Serà com la fusió. Fer col·lissionar dos nuclis lleugers , vèncer la repulsió electromagnètica, posar les coses a l’abast de les forces nuclears. És difícil , però no impossible. Té un petit problema . Un cop ho engegues , no hi ha qui ho pari .S’ha de cremar tot el combustible. Terrible, o no. La quantitat d’energia que s’allibera és descomunal. No hi ha radioactivitat. Segons com em recorda al que vaig sentir el darrer cop que em vaig enamorar. La cosa al començament sembla difícil, però quan arrenca , la teva vida , la passada , la present i la futura comença a passar a una altre velocitat.
Diuen que hi ha una teoria que explica tot això en termes de cordes. Bé ,de fet parla de supercordes. Sento el mòbil, és l’Andreu. Diu que si anem a mirar lo de la corda al Vèrtic . Que l’Enric farà quaranta anys .Ja deia jo que això de les cordes m’era familiar, sobretot tractant-se de companys de corda. Res , que ho deixo per avui. Me’n vaig a comprar una corda per un superamic, o era una supercorda per un amic?. Tan li fot , ja no hi ha qui s’aguanti sobre el plafó.
Ja de nit escric això, penso que tinc unes quantes supercordes que em lliguen a uns quants superamics. Aprofito per tibar d’algunes d’elles. Tard o d’hora elles tibaran de mi quan em faci falta. És el que tenen les supercordes, o els superamics...

El mar de les paraules, el riu de les idees...

Cada cop que intento posar paraules a un pensament miro de triar les més adients. La tria , normalment, és fruit del meu estat d’ànim .Avui el meu estat d’ànim és difícil de definir. Ara mateix , per escriure això, tinc aquest mateix problema . Les paraules omplen la meva ment. A cops formen corrents, remolins que em porten a fer una tria. A cops s’apareixen davant meu com una onada .En aquestes ocasions miro d’aprofitar l’onada. Faig que aquesta em transporti al seu damunt .La història que vaig explicant és com una successió d’onades que aprofito. Aleshores les idees s’encadenen una darrere l’altre, com entrelligades. Com si de conclusions o deduccions es tractés. Enllaço idees, surfejo per les paraules, que em fan arribar a la platja del meu argument.

D’altres vegades les paraules que vull triar em porten de manera subtil, per un rierol, que desemboca en un riu més gran, que a l’hora va a parar a un altre de més gran. Noto que la corrent augmenta, cada cop es fa més forta. El soroll del corrent comença a ser eixordant . Fins que la cosa acaba en una gran cascada d’on ja no hi ha manera d’escapar-ne. És aleshores quan ens en adonem de la importància de les nostres paraules.És aleshores quan ens en adonem que ja hem dit allò que tan ens costava dir. És quan em pres la decisió que ens alentia la marxa.

Normalment, les onades apareixen al meu davant quan faig classe. Quan replico algun argument .En canvi els rierols estan més lligats als sentiments. Es potser per això que la gent parla de torrents d’emocions. De tota manera, expressar sentiments amb la facilitat i tranquil·litat d’un rierol és tot un art. El teu interlocutor acostuma a quedar tendrament complagut, si és una bona noticia , cas que no ho sigui tampoc cal esperar una reacció airada. Els nostre arguments l’haurà deixat com el rierol, amansit.

Hi va haver una època de la meva vida en que vaig perdre la capacitat d’enllaçar onades, de controlar les corrents dels rierols . Asertivitat en diuen els psicòlegs que és tenir aquesta capacitat . A cops les depressions encobertes són com oceans plens de boira on no hi bufa el vent . Són com mars on no hi ha onades de paraules ...

Recuperar aquesta capacitat , restaurar el vent que alci les onades, que generi rierols, que facin córrer aigua altre cop pels nostres xergais .Que ens omplin les nostre platges de petxines, pedretes, bocins d’algues i trossets de posidònies. Que com records ens facin creure que encara hi ha vida després de les depressions. Si això que escric mai us ha semblat un riu ,o una successió d’onades , és que alguna part de raó dec haver trobat. Si a més a més us és útil ,...encara haurà valgut més la pena provar d’explicar-vos-ho.

Taronja...

La Terra va girant al voltant del Sol. Mica en mica, la llum d'aquest va incidint damunt de la porció d'atmosfera que tenim al nostre damunt. La llum l'anirà escalfant fent que comenci a succeir un del fenòmens més bonics, la difusió de Thompson. Del vermell inicial i fugaç, el cel passarà pel taronja, cap el groguenc barrejat amb el blau cel. Taronja, el color de l'alba. El color del naixement. El color d'una nova vida .Aquesta deu ser la raó per la que ara fa una colla d'anys em vaig enamorar del taronja. Suposo que em calia un canvi. Al final, hi va haver un canvi. Suposo que era el que em demanava el meu subconscient .
Lògicament el taronja també precedeix a la foscor de la nit. Per tant, també representa el final d'un cicle. També m'encaixa aquesta idea. Per renéixer , abans , s'ha de morir. Taronja, el color cíclic. El color que ens acompanya en la vida i en la mort. Deu ser que mirar-se la vida sota la llum del color taronja, ve a ser com acceptar que res no es crea , res no desapareix , tot es transforma.
Personalment, em venen al cap els boixacs que tenia a la meva antiga casa. No hi havia manera de matar-los, eren de color...taronja.

I ja fa un any que m’hi lligo la corda…

L’Elena , la seva dona, m’ho va plantejar. Jo, que li tinc un apreci especial, vaig escoltar-me la seva proposta. El dia assenyalat plovia a bots i barrals. La cosa no va poder ser, al final durant el primer, d’un entranyable i ja més que tradicional dinar, vam acordar tornar a provar d’anar a escalar. I així va ser com va començar tot. L’Andreu , jo i l’Enric vam anar a escalar. Vam triar la regió d’Agulles a Montserrat. Els resultats ja els heu pogut anar llegint.

Abans d’ahir, vam celebrar el nostre primer aniversari. Nóvios , diu ara que semblem, la seva dona. Vaig triar una agulla bastant mítica. Si més no per a mí. La Momieta , per la seva via normal. Jo vaig fer els dos primers llargs de primer , ell va fer els dos darrers. Ell va ser l’encarregat de pujar la corda fins el cim . Va escalar amb precisió , conscient de la responsabilitat . Amb moderació i lògica. Tinc la sensació que l’escalada ha omplert un buit a la seva vida . El seu humor anglès, dissenyat , com si d’un franctirador de la rialla es tractés, comença a ser admirable. La seva soltesa i capacitat per solucionar els problemes també. Admiro la seva honestedat .Guardo com a tresors els seus consells. Crec , que puc dir, sense deixar de fer el cor fort, que tinc un amic més. Amic, dels que t’hi lligues la corda, no de taberna. Amic, dels que entens allò que els passa sense badar la boca. D’aquest amics en tinc molts pocs. I amb aquest ,...ja fa un anys que m’hi lligo la corda. Per molts anys , Andreu, i que fem plegats molts llars de corda.

Bon rotllo...

Sona tonto, però és així. Les coses avui han anat bé. Com rodades, com si res costés. Ahir l’Andreu i jo, vam anar a comprar uns gats nous a Barna. Difícil, llarg i perillós. Primer per què ens va costar trobar el que buscàvem. Segon per què , al final com sempre t’engresques i acabes caminaaaant més del que estava previst. Tercer, el canvi climàtic, l’escalfament local. La de dones que hi ha pels móns de Deu, a Barnilàndia, més , la ramaderia autòctona és veu incrementada per les migracions turístiques . Total que millor anar amb ulleres de batre, com els burros, que no guanya un per sustos. Vaig tornar amb uns gats nous, no els que volia..., però amb un bon rotllo de la muerte.

Avui , per no ser menys, ha continuat el tarannà de la tarda d’ahir. L’Andreu i jo , que fèiem cordada, hem continuat amb la mateixa sensació. Bé val a dir que jo si, l’Andreu a estonetes tenia altres cabòries dalt dels estreps. De tota manera comentant-ho a posteriori , la cosa no ha estat per tant. Si a això hi afegeixes els Enrics, el tema no pot decaure. Al final , el que deia, el motor de la vida, ....el bon rotllo.

De llibres, pel·lícules,...d'amor

(És el que volia dir després de la diada de Sant Noséque...)

Ja està , ja ha passat, penso . Aquest dia em neguitejava, en neguiteja i em neguitejarà. Ho sento , em sap greu , però és així. Les úniques imatges que puc recordar. Que no em neguitegen, són les del petó que es feien el pare i la mare en aquest dia. El pare portava una rosa, la mare li havia comprat un llibre. La rosa es marciria , el llibre , al final no se'l llegiria ningú. Però el petó, el petó, encara el tinc a la retina. Segurament és l'única cosa que puc recordar. Era un petó d'amor. Era un petó dessitjat. Era un petó de pel·licula. Si més no a mi m'ho semblava. En cap moment no sel's veia obligats per la situació. No puc dir el mateix d'aquesta diada avui en dia. És el dia de fer moltes coses, moltes d'elles s'haurien de fer cada dia. No hauria de fer falta un dia especial per fer-ho.
Potser l'única cosa que puc recordar, és el que encara queda. El que en llenguatge verbal diem amor , per a mi volia dir petó. Si, estic d'acord que era molt menut. Però després del terrible dia a dia dels meus pares d'aquells temps, encara en quedava aquell petó. Era l'esperança de que tot allò tenia un sentit. L'amor.
Serà per això que entristeixo quan s'acava una pel·licula, un llibre o una situació on estava a gust .Serà per aquest motiu que la única cosa que puc recordar , és l'amor. No em serveix rellegir un llibre , mirar infinitat de vegades una pel·lícula .L'amor, per definició, és per sempre. Així l'amor té un avantage, no t'abandona en tot el dia . Pots aclucar els ulls i t'apareix. Et rodeja , et modifica, t'acotxa .Et fa més suportable la vida. Per això quan he cregut tenir l'amor( i a qui adreçar-lo) he estat molt feliç. Ara , clar , no ho debia ser d'amor , doncs per definició, és per sempre. Si no,...haber pedio muerte.

Conjectura...

Es diu que quan una hipòtesi no està provada cal anomenar-la conjectura, quan ja ho està , teorema. Parlem-ne una estona doncs. La meva conjectura és la següent:

“Donat un problema , aquest és sempre possible descriure'l segons un conjunt finit de normes”.

Per tant , si tinc un problema , sempre és possible expressar-ne un enunciat. Bé.Avui , no vull pensar en la conjectura , si no ens els efectes de posar-se a solucionar-la. Alguns cops demostrar una conjectura, o intentar-ho , ha portat a fer nous descobriments. Per exemple trobar noves eines, descobrir resultats intermitjos, simplificar la manera d'expressar el problema.

Corol·lari: (vindria a ser com una conseqüència immediata del teorema) Hi ha cops que el més difícil és posar paraules al problema. Expressar el que ens passa, donar-li forma. Entendre el que ens passa seria com escriure l'enunciat. Què bonic , enunciar. Arribar a entendre el per què, fora com provar la conjectura...

Què passa aleshores quan no puc expressar el que em passa. Als nens petits els hi passa quan estan malaltons. Aquesta seria la conseqüència de que la meva conjectura fos falsa .Per aquest motiu aprenem un llenguatge, per poder-nos expressar. A cops cal crear un nou llenguatge, com amb els nombres . Si ens inventem una nova operació cal crear un conjunt nou on tots els elements del conjunt fan funcionar la nova operació . El nombres reals no poden fer arrels quadrades de nombres negatius , per això vam crear els nombres complexes. Al ser un conjunt més extens permet treballar amb problemes més complicats , o bé expressar-ne de manera més senzilla d'altres que sense aquest nou llenguatge eren molt complicats.

Pensar ens cansa, però ens ajuda a entendre. Per aquest motiu, crec que entendre que el nostre cervell no va evolucionar per trobar la veritat, ajuda. Va evolucionar per sobreviure, fins hi tot a nosaltres mateixos i els nostres pensaments...

“És ara que hi veig clar...”

Cafè i gelat...

Hi ha cops que barrejar les coses té resultats inesperats. Hi ha cops en que plantejar-se una barreja, no és gaire apropiat. Però mira , passa. Barrejar algunes coses és com fusionar-les. Un bon amic meu en diria que el concepte adient és maridatge, sense ejferifijcajió, en aquest cas. Hi ha cops en que al acabar un dinar és produeix un immpàs . Com una manca de continuïtat. Hi ha un salt entre els postres i la sobretaula. És com si quan acabes de fer l'amor t'aixeques i t'envàs . Sempre he pensat que cal un temps per gaudir d'aquestes coses. Que cal seguir abraçat a la companya(en el meu cas), descansant, recuperant l'alè, compartint respiració, temperatura. Diu que dos sistemes en contacte, a diferents temperatures, arriben a l'equilibri tèrmic, si els hi dones prou temps.

La sensació de fer d'estufa per la meva companya de llit, normalment ,m'havia portat a equilibrar temperatures, i de retruc ,amb el contacte , a un nivell més íntim, la fusió. Compartir llit, igualar temperatures, ....fusionar-se. I és com s'acabava , abraçat , vull dir fusionat. És el que passa quan poses en contacte dos cossos a diferent temperatura. Allargues el dinar, avançant la sobretaula. Barreges el gelat amb el cafè. Provoques una fusió. S'arriba a un equilibri tèrmic, dolç , suau . Una pau ho envaeix tot . És aleshores que em venen ganes de fumar-me una pipa. Com el que després d'allò es fuma un cigarret...Generalment hauríem de fer una migdiadeta, com quan fem allò, que ens quedem adormits, abraçats, vull dir fusionats...

Tan se val , si ets cafè o gelat , el que compta és la barreja, vull dir la fusió . És el moment on no saps on comença una cosa i s'acaba l'altre. És el moment on com diu la cançó no és pot diferenciar on acaba l'amor i comença el desig . Mmmm, que m'agrada posar gelat al cafè. I després fumar una pipa. Hi ha cops que és com si fes allò i viceversa. Coses de la fusió...

La vida lluny de l'equilibri...

Hi ha infinites maneres de que un sistema estigui fora de l'equilibri. Només n'hi ha una d'estar en equilibri. Matemàticament l'equilibri no és més que un punt. Com a corol·lari d'aquest principi físic podríem deduir que hi ha infinites maneres d'estar viu , només una d'estar mort. Per tant la vida és això , viure lluny de l'equilibri. Uno solo conserva lo que no amarra , ho diu una cançó...,així doncs, i ho recordo perfectament, el dia que vaig aplicar això a la relació amb la meva dona, aquesta començà a allunyar-se del punt d'equilibri que més o menys teníem delimitat . Vaig deixar d'aferrar-me al fictici punt d'equilibri que creia haver abastat. Com una fulla que baixa per un rierol, la vida és com un rierol, vaig anar-me allunyant de la segura riba de l'equilibri. Pertorba el sistema i escolta'n la resposta..., va ressonar durant uns instants dins del meu cap.
Fa molts dies que vaig perdre de vista la riba. Pertorbar un sistema té aquestes coses. Les lleis de la vida ,no són les mateixes que les de la termodinàmica. Tot i així a cops descriuen complexitats molt semblants. Deu ser això el que em fa continuar captivat per la vida i la termodinàmica. Deu ser que tinc la necessitat de respostes. Alguna , com la del suposat equilibri, que no era gens estable, ja fa dies que és escrita en el meu quadern de laboratori...

Pràctica 1: Estudi de l'equilibri d'un sistema .

Objectiu : Determinar l'estabilitat d'un sistema quan aquest és portat lluny de l'equilibri.

Material: Paciència, convicció en allò que fem, un sistema en equilibri, paper i llapis. Prescindir d'elements que mesurin el temps(amagar calendaris , treure's el rellotges,...)

Procediment: Estudiar els lligams que té el sistema, pertorbar-los i fer una descripció detallada de l'evolució temporal d'aquests. Identificar-ne les variables representatives . Modelitzar-ne l'evolució per una aproximació de primer ordre, de segon , del que calgui,...

Sé quan vaig començar la pràctica, encara no sé quan acaba. Si sé com acaba, morint-me. Enamorat com estic de la vida, voldria mantenir-me lluny de l'equilibri . De l'equilibri físic, per que hauré mort com a ésser viu i de l'equilibri emocional. D'aquest ja me'n vaig allunyar , tenia por de morir com a persona, d'aquí que la pràctica encara duri....D'aquí a que la vida, el que es diu vida , hagi de transcórrer lluny de l'equilibri...

Conclusions temporals de la pràctica:Reconec que tots tenim dret a viure, reconec que l'equilibri ens ofega, reconec que tenies tot el dret a viure, encara que això representés trencar un equilibri, encara que això fos irreversible. El millor de tot és que ara ho entenc,...no es pot mantenir un sistema prop de l'equilibri, segons com, el mates...Pel que sembla les nostres complexitats no estaven destinades a estar en un mateix equilibri. Créixer i evolucionar, ,a cops, és viure lluny de l'equilibri...

Doucement…

Comença a sonar la música, en Jack Johnson és la meva banda sonora. Com un botifarró farcit he sortit a la terrasseta a corregir uns exercicis. Fa dies vaig proposar a la canalla que dissenyessin una cadira .Encenc la pipa i el bolígraf vermell comença a deixar anotacions als exercicis . Sembla que les meves mans s’entenen a la perfecció amb ell. Alço la vista ,la Mari fa estona que descansa . Arrepapada al seu lloc favorit, em guaita desinteressadament. Jo de tan en tan alço els ulls i li somric, ella es fa la despistada. Sé que em mira ...
Poso un comentari , una observació a cada exercici. Alguns tenen mancances, però tot i així sempre trobo un comentari constructiu per fer. A cops, a la meva feina , la tendresa , el respecte, són com obrellaunes . La veu d’en Jack Johnson , ve a ser com un mirall de la feina que faig. El fum de pipa ho envaeix tot. L’ambient és tèrbol .Aquesta tarda ,el cel, de color plom, també. El sol es va ponent i sembla que vol ploure. Els fulls han anat passant, la feina va quedant enllestida .
Molts cops penso que la meva feina és com les gotes que han començat a caure. Les que d’aquí una estona es deixaran caure pel vidre de la finestra . Cauran totes i cadascuna d’una manera diferent, sense que jo en pugui predir la trajectòria. Sovint explicar coses és molt semblant . Cada persona és com una gota, tots , com les gotes, tenim un destí . A les gotes només les guia la gravetat, elles de manera capciosa faran el seu viatge pel vidre de la meva finestra. Els meus alumnes ho faran per les lliçons , per la vida. No sé que fa que les gotes canviïn de trajectòria. Només sé el que jo puc fer amb els meus alumnes. Mirar d’orientar-los per la vida , ajudant-los de manera que allò que els hi explico els faci trobar el seu propi camí . Tots, les gotes i la canalla aniran fent el seu viatge , a cops de manera capciosa, sempre tendrament. Vidre ,o vida avall,...doucement.

A quatre mans…

Compto les fustetes del sostre, estirat al llit, abraçat a la Mari. Fa estona que he perdut la noció del temps .Vivim realitats diferents ,en el fons el desamor ens ha ajuntat damunt del meu llit, sota l’edredó. Mica en mica les nostres parpelles van perdent la batalla contra la son. Ens adormim .Arrepapats, l’un en l’altre , vençuts pel cansament, restem adormits sota un cel fet de fustetes pintades de color blanc.

De manera sincronitzada ens despertem .Hem dormit prop de dues hores. Cadascú ha somiat les seves coses . Jo que li feia l’amor a una noia, ella lo mateix . Encara abraçats, hem comentat la nostra passejada pels barris de Morfeu. Hem parlat del que ens entristeix, del que ens fa somriure, del que fa que algunes coses siguin úniques. Del que fa que algunes coses siguin especials .Hem rigut , hem plorat, hem restat abraçats . Al capdavall , allò que és únic, ens ha torturat , fent-nos plorar . Allò que és especial, ens ha fet somriure, ens ha alleugerit veure que ambdós compartíem aquest especial punt de vista .

Allò que és únic a voltes ens oprimeix el cor, ens retorça els xergais. Fa que aquests es tornin més profunds i dolorosos . Compartint les coses úniques, aquestes es tornen especials. Aleshores , en tan que especials, canviaven la nostra perspectiva . Alleugerien la pressió al nostre cor , feien que els xergais no fessin tan mal. Havíem aprés com convertir una pèrdua en un guany. Allò ens havia fet sentir que ja érem una mica menys únics, una mica més especials . La Terra ha continuat fent voltes i voltes. Els núvols s’han fet un fart de passar per damunt dels nostres caps . Nosaltres dos allà abraçats , a quatre mans...

Al mig de la carretera…

Hi ha coses que costen decidir-les, algunes a més ,demanen una especial voluntat arribat el moment .Dubtar, segons es miri, és la base del progrés . Sense arribar als extrems de ser un cagadubtes, plantejar-me les coses que faig , trobo que és útil. Probablement, si una persona que vaig conèixer, llegís això la faria pensar. De fet ,parlo d’ella en passat ,doncs els seus constants dubtes van portar-me a l’estat de llibertat i d’incertesa del que ara gaudeixo. La pèrdua inicial ha anat tornant-se un guany . Ves per on, el dubte m’ha portat sota aquest altre cel .La Terra ha anat girant torcant l’esbiaixada perspectiva que m’havia donat el desamor .Com a la cançó, allò que semblava que em doldria per sempre s’esvaeix . Jo, que amb el farcellet a coll , vaig refer un dels camins més difícils per aquells que ho han tingut tot, el de casa els pares. Amb l’orgull ,com a succedani del paper de vàter, una patata per cor i menys brillo que una mòmia inca . Vaig tornar vençut, però no derrotat . Reorganitzar els neguits, controlar les fuites de les canonades que no paraven de portar aigua als meus ulls . Amb decisió, no amb la fermesa que havia hauria desitjat, però a fi de comptes ja havia fet el pas.

Massa temps a l’altre costat de la carretera, veient la vida passar. Amb compte, vaig començar a creuar-la . Els records , com camions que venen a tota velocitat, van assetjar-me. L’aire que desplacen en passar em feia trontollar . En aquella voreta on m’havia quedat, només hi faltava el ramet de flors de plàstic. Aquí va morir un que ...,no val la pena. La rancúnia només pesa a les butxaques dels que la guarden . I jo ,viatjo lleuger d’equipatge . Sempre porto un somriure a la faixa per quan la vida fa pujada . Ara , al mig de la carretera, entre els records que venen en una direcció i la incertesa que ve en l’altre, miro les coses passar .Algunes , ja he descobert que només passen un cop, per tant cal estar molt atent. D’altres , com els autocars de línia, passen de tant en tant. Si ja ho saps no et fot tant . Alguns records , són com autocars de línea, depenent del xergai pel que es mouen ja saps el què .

A lo que anàvem , acabar de creuar és el que toca. Ja tinc ganes de trepitjar el descampat de l’altre costat . És lo que té creuar aquest tipus de carreteres, no pots recular i segons com t’atropellen camions plens de records, autocars carregat de melangia que ressegueixen els teus xergais a tota pastilla. És lo que té estar al mig de la carretera...

(Segons com alguns discs de Jorge Drexler , són més eficients que segons quins psicòlegs,..., gràcies Jorge i gràcies Ignasi, la de coses que amaguen els vels semitransparents del desencant...)

Xergais (2ª part :Els xergais que solquen la pell)

Amb la sensació d'haver-me deixat alguna cosa a la tremuja, miro de recollir els quatre encenalls que l'altre dia em vaig deixar pel terra. No per veure-ho tot més endreçat, pot ser que per mirar de fer-ne alguna cosa . I ja em direu que en puc fer d'uns encenalls, però es que així va ser com vaig fixar-me altre cop en el xergais. Aquest cop van ser els dels meus artells. Profunds , erràtics, com si la vida fos com l'aigua , que escolant-se entre les meves mans, genera aquestes estranyes geometries. Segons com em sento com el caire de la porta a la que acabo de passar la garlopa. La vida és com una garlopa, algunes coses que ens passen són com una garlopa. Algunes persones són com garlopes. El seu pas ens ajusta , ens poleix , fa encabir-nos millor, encaixar , que diria un amic meu . A cops penso que els xergais que recorren les meves mans , palmells, artells, són marques de com he anat encaixant la vida. Recollir els encenalls fora com reconèixer-ho .Dels plecs de la meva pell, xergais de baixa intensitat ,els que hi ha entre els ulls . A cops ens informen de com ens hem pres la vida , que és el que hem viscut. De la mateixa manera que una sonda espacial cerca xergais en un planeta, per trobar-ne restes d'aigua. Els nostres xergais, els de la pell , ens parlen de com hem viscut. La tendresa del gest, les rialles mig esquinçades, o les moixaines, ens ompliran la pell de xergais. Xergais que tindran el seu reflex en l'ànima, però d'aquests ja en vam parlar ara fa uns dies...
Encara , que com sempre es diu segones parts mai van ser tan bones, sensació que no m'abandona al escriure això, crec haver trobat el camí de la pau . De xergais no en deixaré de tenir , així doncs més em valdrà aprendre'n la seva geografia..., geògraf del meus xergais, ...sona bé.

Després d’una cosa en ve una altre...

(Inicialment hauria d'haver aparegut publicat al bloc d'escalada, però he trobat que era millor veure-ho sota la llum del color taronja...)

La setmana havia estat dura per tots dos . Jo per la meva part no havia pogut anar ni un dia al rocòdrom. Sort que el dia abans encara havia pogut esmolar les ungles . Una improvisada sessió de rocòdrom, lleugereta , però agradable. La meva companya de corda va ser la inefable mini-Alcázar ( Carlota ), escaladora novella . En molts sentits la classe va ser més teòrica que pràctica . De fet era el primer cop que assegurava a algú. Va superar la lliçó amb nota . Pel que fa al panorama escalatori del cap de setmana, les coses pintaven bastos. A darrera hora de la nit havia lligat caps amb l’Andreu, l’endemà aniriem a la regió d’agulles.

Fa molts dies vam fer La Bitlla ,i ja ens vam mirar La Bola de la Partió. Ara fa pocs dies vam fer La Prenyada, i ja vaig poder comprovar com anava l’Andreu per l’artificial. Així doncs , tenint dues de les coses que ens podrien fer més falta , il·lusió i tècnica, vaig decidir provar d’enfilar-nos-hi .Ja al cotxe ,un cop m’havia recollit , li vaig fer saber les meves intencions. Amb un somriure burleta em va dir que ja s’ho imaginava. Per tant ,bar, entrepà de truita, cervesseta , talladet i cap a La Bola .

Pel camí xerrem poc, l’entrepà i l’incertesa meteorològica , ens capfiquen una mica. Una densa boira cobreix la muntanya , tot roman com adormit .Ja al peu de via , fent el material ,sembla que la cosa s’aclareix . Les boires escampen mica en mica. La de la muntanya enduta pel vent i el sol . La nostra se l’emporta el torrent d’adrenalina que ja fa estona que omple les nostre tremuges. Som-hi doncs em dic.

Deixo enrere la seguretat del collet, busco alguna assegurança per l’aresta , la primera està a uns deu metres del terra. Aquesta serà la tònica del tema tot el llarg. Mica en mica l’Andreu es va fen petitet . La corda em comença a pesar , li ho dic a l’Andreu . Ell m’assegura que tinc un parell de metres de corda fluixa. El problema és que els vora quaranta-cinc metres de llarg , i les quatre coses que he trobat no fan massa corbes . Per tant és el pes de la corda el que començo a notar. A cinc o sis metres de la reunió algú s’ha endut la plaqueta de l’únic parabolt de l’aresta. Soluciono el problema fent un nus de ballestrinque en l’espàrrec que encara surt de la roca. No és una meravella , però em valdrà per fer el darrer pas compromès amb una mica menys d’incertesa. Abasto la reunió i l’Andreu es veu petiiiit. Pensant-hi una mica me n’adono de que he passat la corda per una assegurança cada nou metres de promig. És com si al rocòdrom només m’assegurés a la cadena del ràppel . Massa . Com per pensar-ho una estona . Deixo de capficar-me i crido reunió.

Ara l’Andreu es va fent gran, mica en mica , fins recuperant la seva mida normal . Amb tot el que això significa .Al cap d’uns minuts torna ha estar al meu costat . Ha pujat amb facilitat , alegrement bromegem a la reunió,...ai qui fos mellao .

Preparo el material, el llarg següent supera el desplom format per l’immens roc que dona nom a l’agulla. Està molt ben assegurat, tots són parabolts .Em penjo dels estreps , poso el fifi, m’alço, passo la corda pel següent parabolt, em torno a penjar els estreps, faig la cigonya, poso el fifi, m’alço , i així fins que la roca deixa d’escopir-me. Surto en lliure i abasto la reunió. Ja està, ja som dalt penso .Ara li toca a l’Andreu . Comença massa valent, només usa un estrep. La gravetat, l’excés d’esforç, i el seu bon seny , el fan recapacitar . Acaba el llarg millor del que l’ha començat . Un cop amb mi, el felicito. Ja està nen , les coses es fan en seqüències lògiques, així ,com sempre ,després una cosa en ve una altre... ,i veig ,que en va prenent bona nota. Al rappel fa de Rebuffat, si no mireu quin estilàs...