A l’altre punta de la corda…

Em poso l’ordinador damunt de la falda. Assegut al sofà provo d’ordenar les meves idees. El dia ha estat agitat, la tarda més que profitosa. Al rocòdrom he fet tot el que he pogut. De fet massa i tot. Amb la colla que vaig les coses sempre son molt senzilles. En tot moment fem conya, els problemes es tornen solucions, o bé al discutir-los perden la seva rellevància. És important . Si em lligo la corda a algú, és bo saber d’on venen els dubtes , els silencis, les paraules. Cada broma, cada conya té una raó. Ens felicitem , ens animem, mai sobra una abraçada o un encaixada de mans . Escalem fins que no podem més. Al final pleguem la corda i baixem a fer una cervesa, bé en Gabi Coca-Cola.

Sempre pujo tranquil, sempre sé passi el que passi , tan si volo , com si no,.Tan si faig figa , com si no. Sempre sé que al altre punta de la corda, tinc als millors amics. I per mi, és molt important. Molt important.

Mentre Estava Rumiant , Dies Abans…

D’on Es Sublimaven Els Núvols Cel·lestes Abans No Tornessis. Tres Raons Inadequades Són Tres Ommissibles Raonaments. Dintre Està Sumisament Ancorada Ma Oblidada Raó. Font Onírica Realment Mantinguda On S’Amaga Nua Ombra d’Inherent Aigua. Fang Ungit Tendrement ,Una Realitat Oberta No És Totalment Superada. Baula Oberta, Grinyola Estrident, Roda Incerta Aturada. Fas Un Infart , Gemegues …
Busco Un Instant ,D’On Recuperar Infinites Nits, Fredes, Interminables, Nues, Improvistes Totalment d’Amor.

El que la coja , pa’ él….Ara soy Cristofeeeer, fiu fiu , aara Carlo Jesú. Tengo un Microxí enn er tobillo, que sirve pa ver a la gente en bolas…Unna descarga de tresmí vortio , nnnnnnnnnng …

El que no busca i troba ,mai està preparat, donc res no buscava. El que troba , i no està preparat , té la follia coma excusa. No espero res, així tot el que trobi serà de més...

Nuevo Documento de Microsoft Word(2)…

Maleït prestatge , fa estona que miro de connectar aquest vell amplificador com a previ de potència pel plat que em vaig endur de cal’s pares. Fa una estona he hagut d’anar a comprar un lladre al Pont. M’ha despatxat en Climent, el Toni Sabaté també hi era. L’hem feta petar una estona. Amb tot aquest rotllo dels discos de vinil, em falten endolls o em sobren cables, millor lo primer, crec.
El tema es que tinc tres rentadores per planxar. El dissabte , es fa dissabte , no?. Quan ja ho tinc tot enllestit , provo el nou aparell. He triat un disc dels Dooby Brothers , bunnnnissssím. Com peta el cabrón. A lo que anàvem planxar sense música és un rotllo. Pel matí he fet neteja i bugada . Pel migdia he tret el cap per ca’l Cardona a veure com estava, i després he anat a dinar a casa de l’Elena i l’Andreu . Calçots , a tope tiuuu. La salsa era eksseleeeent. D’aquí a que ara fa una estona em costés tan ajupir-me, lògic.
Començo a planxar la primera camisa està més arrugada que una pansa. Vinga muñeca, entre la planxa ,que encara està aprenent , i jo que no tinc massa traca...La segona va millor, les sis següents com una seda. El problema és la música , ha de ser animada ,si no ...Ara va de Tina Turner, quan encara estava amb el bandarra de l’Ike Turner. Quina marxaaaaa, no puc evitar-ho , comenco per moure el culet , al cap d’una estona ja faig passos de ball...., uaaa, merda ja m’he cremat. Mmmm, no ha estat res, superficial diria. Tornem-hi, ara en Carreras cantant el Fantasma de la Ópera,... Esta con canto i baile, la camisa a mig planxar em fa d’acompanyant. Shall we dance?. Meeeeeeeee, ja m’he cremat un altre cop, sort que ja acabava...

Està vist que amb això de planxar em passa com amb les dones. M’embalo, m’emociono , i al final surto escaldat. Serà qüestió de plantejar’s-ho , de les dones de moment m’abstinc de fer més comentaris. Tota la meva informació sembla que ja no val. De planxar, no en puc prescindir, per tant serà millor triar més acuradament la música....

Digital way of living…, what else?

Per uns instants tornava a ser a Irlanda. El velo semitransparente del desasosiegooo,… sonava a l’emepetrés . Pipava un tabac holandes , assegut al banc de l’aparcament de la feina. La vida es más compleja de lo que pareceeeeeee…, anava dient en Jorge Drexler. I jo ,amb les cames estirades ,em deixava acaronar pel sol. El dinar , com sempre ,no és ni d’estrella Miguelín , ni de garito pitxinglàs , però diguem que els budells no s’han queixat. Allà perdut, tan aprop i tan lluny. Problemes més vells que la tragèdia grega , he pensat. No em passa res que ja no li hagi passat a qualsevol mortal. De fet des de les beceroles de l’humanitat els problemes ,bàsicament, sempre són els mateixos . Aleshores , el problema quin és?, he pensat. Una cama se llena, otra se vaciaaaa ..., deia en aquell moment en Jorge Drexler .

Si els problemes són els mateixos , deu ser el ritme en el que aquest se’ns succeeixen. Cada cop tot va més apressa, cada cop tot queda desfasat més ràpidament. Encara que això fos veritat, les cançons, en el fons, sempre parlen dels mateixos temes . Per tant ? Soy jardinero de mis própios dilemas,..., ja hi tornem a ser , putu Drexler. Tinc la sensació que va un pas per davant meu . Abans fer un una foto costava el que costava. No premies el disparador a la babalà, tiu que després si surt malament ...Ara , amb les màquines digitals, ens hem alliberat d’aquesta recança. Si no mola , l’esborro.

Serà que la nostra manera de prendre’ns la vida s’ha tornat digital?, que si no? . Les relacions interpersonals, pel que m’ensumo, en cert sentit, si. Suposo que dec estar massa desfasat. Suposo que tinc el firmware per actualitzar. Suposo que com que no estic connectat. Me encontrarás en cada cosa que he callado,... , cony de Drexler... Soledaaad , aquí traigo mis credenciales , que raro que seas tu quien me acompanya , a mi que nunca supe bién como estar soloooo..., estás bordao nen, penso.

Al final arribo a la senzilla conclusió que el que em fa riure o plorar és el mateix que la resta del planeta. Així doncs, penso que deixaré de trencar-me la closca amb totes aquestes coses . Com a Cita a medianoche en Samarra, un no pot fugir dels problemes, cal entomar-los. La vida , suposo ,deu consistir en aprendre a entomar les coses. Les bones , les dolentes, les alegres , les tristes... , y más allá del espectro visible habremos sido el fuego y el combustible. El punyetero em llegeix el pensament?. No, definitivament, ja ha viscut molt del que a mi encara em falta per viure...

I en aquell moment ha vingut una bona amiga. Hem xerrat, li he comentat les meves idees, i ara ,en llegiu el resultat.

101..., raons per estar content.

Ahir era el dia, ja no es podia pospossar més. El finstro de l'Agustinet Cardona va ser operat. Com sempre la teoria és molt fàcil, talla per aquí, forada per allà, enganxa aquesta cosa aquí, ...i tot seguint la linea de punts tenim que la peca 3A_wb ha d'encaixar peeeeerfectament amb la 67_3wf. Amb el que ja podem presumir d'un armari empotrat davant les nostres amistats de tota la vida...Això només passa a bricomania.Ja no el miro , em recorda la meva ex , i em poso de mala hòstia , que voleu que us digui...

Per desgràcia , això no és així de fàcil. Massegat , asseregat, desorientat, adolorit. Mai un acava d'estar preparat per aquestes coses. Que si , que les dones pareixen, però nostresenyor ja ho va deixar preparat, que diria el meu pare. Jo la nit abans mirava de desdramatitzar el tema fent conya, humor negre si tu vols , però conya sana. Que si veus un tunel , tu fuig de la llum.Que si sents vuelve, vuelve, tu torna...El tio va riure, pero el vaig notar amoïnat. Amoïnat per allò que pot passar, jo ja li vaig dir que si veia que es revolucionava el tema, que tothom s'esverava, que digues que ell tenia Lupus. A House sempre funciona...Conec l'Agusti de fa molts anys, escalo amb ell des que en tenia catorze. Si només puc comptar els amics amb els dits d'una mà, ell seria un dels que hauria de comptar.
Valoro la seva amistat per que és clar, posa les cartes damunt de la taula en tot moment. Va de cara. Conrea els sentiments, és coneixedor de l'èsser humà. Sap més de les seves febleses que molts dels que conec. Per mal que et faci una cosa te la dirà. És generós .A casa seva ,més que un plat a taula sempre he tingut un cap de corda on encordar-me. Dic molt , però és així. Quan realment he estat fotut , ell estava allà.
Avui he tornat de fer-li la visita. Hi hem anat en colla, l'Enric Bassas, l'Andreu i en Gabi. Amb el pensament de ketxup, com si anessim a escalar...Allà hi havia la Carmeta , la seva dona. Per segons que , com una mare. Ha estat content , nosaltres també. He tornat , una mica moix, però quan creuava el llindar del Solvay, he pensat..., tio quina sort que tinc de tenir companys com aquests. Per això, avui , crec que potser tinc , com els dàlmates, 101 raonsper estar content.

Desencant,...

..., i quin títol més trist pel post que fa 100

La vida segons com és com un viatge. Quan arribes a casa no ets del tot conscient del que s'ha mogut. De tot el que has viscut. Fa pocs dies, de fet no sé quants, vaig tornar de viatge. A vegades te n'adones tot desfent les maletes. A vegades quan comences a ensumar la tornada. En el meu cas ha estat avui. Més que ràbia tinc ennuig, suposo que deriva de la fustració . Dic fustració, per que en el meu cas ja porto dos viatges on les coses no acaven com semblava prometre. I la veritat, jo ja fa temps que no vaig de viatge només pel folletó .Ai , que se'm veurà el llautó, i avui voldria ser acuradament metafòric. Haig de controlar la mala hòstia que em vé per moments,... cagunlaputa, mecaguncony,...

No, la veritat és que el desengany és important. Que si , que sóc tonto. Que dono massa, el que vulgueu. Però en els dos darrers viatges m'he sentit enganyat. Que un cop a l'agencia la senyoreta era tota bones intencions,..., i un güevo!!. I ho sento , però crec que tinc dret ha estar enfadat, collons. Que no , que vosté es mereix el millor, que és molt bona persona, però...Com sempre. En els dos darrers viatges, com el Titanic, poca previsió , molta façana , molt rollo, venga rollo , la polla de comprensió. I si, al final només es salven els de sempre...Em sento utilitzat, si senyoretes de l'agència de viatges. El tema era omplir l'avió de places. el tema era marejar la perdiu.El tema és el de sempre , al final només li foten cas a la classe bussines (cotxescars, cases grans, no si és lo de sempre...) . Siiii, diguem-ho clar, si al final lo de sempre...Mira que ets comprensiu, que t'amotlles al que hi ha, que tots sóm humans,...a final només em queda el desencant. I és tan gran el desencant , que trigaré tot el que pugui en tornar a anar de viatge.

No entenc res, estic fart de perdre el temps i cansat de tanta tonteria..., com li vaig dir a la meva ex: bonica ,fes el que et sembli, que en aquesta vida , jo ja he fet tot el que tenia que fer. La veritat , hi ha trens que no tornarè a agafar, per molt que vulgui anar de viatge. I si algú em pregunta per on va el tren li diré lo que em surt: ... entra tu ,que a mi me da risa.

PD: Crec que tinc el dret d'estar..., deixem-ho estar, no vaaaaaaaaaaaaaaal la pena. Mentrestant va sonant en Robert Cray, canta Bad Influence . La lletra no té desperdici, senyoretes...

Look what have they done to my song, ma…

El dimuenge , quin dia. Vaig anar a una calçotada. Una colla, molts , havien llogat un mas per fer , lo que deia , una calçotada . Preparar la cosa, estar al tanto del tema, donar un cop de mà .Molts dels que van venir ja els coneixia, d’altres , doncs no. Conèixer gent també està bé. Els Cardona m’hi van convidar, bona gent. Jo ,que des de fa un temps que els hi faig d’agregat cultural, els hi agraeixo el fet de convidar-me .Preparat pel que fos. Menjar, riure , xerrar . Per una bona estona em vaig sentir lluny de tots els meus maldecaps . Content , tranquil, relaxat. Com sempre dic el fet està amb qui comparteixes la vida, no el que comparteixes. Vaig tornar a casa com nou. Toma reset paco . Per això dic allò de,... mira que han fet amb la meva cancó , Ma. Gràcies .Avui , al rocòdrom , la Carlota , que es va fer una munt de fer fotos m'ha passat el CD. Crec que per un dia vaig tornar a ser hippy. Hòstia quin bon rotllo...

Com els ametllers...

Cada cop em passa el mateix , després dels primers freds,torna a sortir el sol. La bonança s'instal·la a les meves contrades.Em confio. Sempre cometo el mateix error. Mmm, el solet de l'amor que m'acarona. Començo a fer balanç de les coses que m'agraden, de les que no,...Merda ,un altre cop el mateix. A la que li començo a agafar estima, falla algo, i ziu, la cosa fa crec.
Ara,jo que vaig pels puestos amb els ulls perduts , he trobat una explicació. En una altre vida vaig ser una mandarina, però en aquesta dec ser un ametller. Com després del sol , faci solet uns dies , floreix en mi l'amor. Malament, massa ràpid, burru. El fred torna i em fot enlaire la florida. Tinc massa pressa. Ja m'ho dit una bona amiga. Mira , ja tinc un motiu més per quedar-me en guaret. No ,si ja ho diuen ..., primer el bou , i després, l'arada...

Com una vida a càmera ràpida…

S’ha acabat, ja surten els títols de crèdit. Ens acomiadem, ells van a casa seva. Jo, tot passejant , a la meva. Alço els ulls, veig un munt d’estels. La lluna en quart creixent presideix la nit. La pel·lícula se m’ha fet llarga. Al principi tot d’una m’he sentit ofegat, Amor en tiempos de còlera . Tota una vida provant d’estimar. L’amor com a destí, no com a principi ni final. Mica en mica he anat recordant les dones que he provat d’estimar. Les pel·lícules que vam veure plegats. Els llocs on vam sopar..., Les vivències, els petons. Els cops que ens vam abraçar. Els cops que em vaig despertar abraçat al seu costat...quantes coses i totes m’han passat volant pel cap.

Amb cadascuna d’elles , totes a la seva manera, tot el que vaig compartir . Les llargues conversacions. Els acudits que les van fer riure. Les cançons, i poesies que les van fer pensar. La de coses que vaig fer. Marcs, fires ,mudances , obres , i xapuces. No , tranquil·les, tampoc voldria que us caiguessin al cap les cortines que us vaig penjar .Els cops de ma , els viatges per acompanyar. Els cops que us vaig fer costat. Donar sense esperar res a canvi. Totes van marxar. Lluny de la recança , mes aviat , com en un documental. Tot ha passat pel meu davant .He trobat un sentit a totes les coses que em turmenten. La por, com diu un bon company, la més terrible. No la que puguis passar escalant. Total et mates i ja està. Aquesta por , l’altre, la que no et mata , la que et fa tornar boig. La que ve del desamor,la desesperança, la que no et mata , la que no et deixa viure. Aquesta por, ja ha marxat.

Totes elles han passat de presa. Com si visques una vida a càmera ràpida, amb tota la intensitat concentrada en un instant. Però ja està , ja no he sentit aquella por. Ja sóc davant del meu portal. He tret les claus de la butxaca de la caçadora. Abans d’entrar he tornat a alçar els ulls. El cel era ple d’estels , blancs , rodons com confits . Confits dolços, com l’amor que vaig provar de donar. Com l’amor , els confits també desapareixeran, dissolts per l’oblit. S’escolaran per una aigüera , es perdran pel clavegueram.

Una vegada vaig escriure-li a una d’aquelles dones, que a tots els calaixos que obria hi havia el mateix, amor. Ara obro els mateixos calaixos, i ja no me’n queda d’amor . Serà millor que me’n vagi a dormir. Abans, però, he provat d’escriure això. Després de tot, crec que no serà dolent passar-me un temps en guaret. Total , tinc els calaixos buits d’amor...

Guaret..., barbecho..., fallow...

És un ferm propossit, no sé però ,com m'ho farè . Inicialment la cosa no és sencilla . Normalment hom practica el guaret si té molta terra per conrear.Normalment en terres de secà. Aquí no plou gaire , la veritat... .Traduït al meu cas,..., mmm , no sé. Si acceptem terra com a temps..., La veritat ,no en tinc gaire, o si? , i per què? , amb quin motiu?....

La situació ben bé no sé si respon a un proper esgotament del camp de conreu, o bé a una intoxicació . Per exemple ,... de purins!!. Mmmm , no sé..., la veritat és que una mica fet merda si que estic. Cony de feina. No guanyo per lios.

Següent consideració , guaret de que?, d'escalar em nego!!. Serà de lu altre..., si ,millor si. Quietet i calladet estic més mono. Recordo que ,normalment, les plantes ferèstegues que cobreixen un camp deixat en guaret són lleguminoses. Reponen el nitrogen. Aquest és el principal nutrient dels cereals. Ordi , blat ,civada ... Som-hi doncs. Amb un a mica de sort pel proper juny la falç al puny. Encara que crec que és millor no esperar res. Ja trobaré el moment per abandonar el temps del guaret..., com deia ,quietet i calladet estic més mono.

La metatranca de les coses...

(concepte d'amplia acceptació pictòrica..., mmm, si et sens aludida/dit , pos res , deportivitat... ,no???)

Avui , provaré d’explicar un del conceptes més complexes de la vida. La metatranca de les coses. En principi pel que tinc entès , aquest concepte deriva del discurs politico-literari de la Cuba post revolucionaria. Vindria a ser el que el pitxinglàs a la nanotecnologia, vamos, tot una revelació en el camp de la comunicació escrita del proppassat segle.
Per tant fet aquest , més que útil aclariment, dir-vos que estic totalment d’acord amb el Dr. Francisco Garse i el Dr. Tom A. Paul Qlo . En el seu assaig sobre el concepte , anomenat:“La metatranca, ese concepto del carajo..” , Ed. Bluegrass Dangerous Smoke , 1994, ja avisen dels perills mediambientals derivats de l’aplicació d’aquest concepte de manera indiscriminada.
Més revelador sembla el completíssim tractat del guru cubà ,Tibursiano Cuescolar , “ Metatranquismos y purgas mentales” Ed. Revolución 1978. En aquest extens volum, l’autor desenvolupa una dialèctica paral·lela a la que portà al desmembrament de les politiques d’acolliment cultural de l’afganistan del Txà de Persia. Aclarit el concepte, repassem l’arrel del problema, el seu ús indiscriminat en el mitjans de comunicació actuals . La veritat és que té molta relació amb la reprogramació neurolinguística que prediquen els gestaltics més recalcitrants dels darrers vint anys. Aquest revolucionari mètode reivindica el canvi conceptual de la psique de manera retroactiva. D’aquí els perills derivats, lògic.
Per tant , descalceu-vos, mulleu-vos curosament els cabells amb una infusió de flors d’atzar i de manera descaradament decidida poseu els dits a l’endoll. Notareu una metatranca de la l’hòstia. Jo , apago l’ordinador i surto a provar-ho. Jeronimooooooo....

Sopars de refugi...

No és un refugi normal. Però al ser tan petit, l’aforament és limitat. Un cop asseguts , poc es pot bellugar un. Aquest cop la vetllada va ser molt entretinguda. El vent a fora es feia sentir, la pluja espetegava contra les finestres. De fet va anar molt bé per refredar el vinillo trilirí del sopar. El problema era sortir a fora a buscar-lo un cop l’ampolla era buida. El mestre Cardona va oferir-nos uns postres excel·lents. Flam de mató.

Conya , rialles , catxondeo , i un excés d’etanol en una gran varietat de formes. Al final , quan ja no plovia, vam sortir a fora. Encara vam poder trobar el carro al cel, per tant no havíem perdut el nord. Tard , ja de matinada, tots a dormir. Alguns per anar a escalar, d’altres no. No es pot matar tot el que és gras, però mirarem de fer-ho. Com sempre vam fer plans, la vida és això . Plans, sempre plans, que de muntanyes i companys de corda, no en faltaran per portar-los a terme...El que deia, un veritable, sopar de refugi...

Nuevo Documento de Microsoft Word…

El fet és que ja veia els núvols . El vent bufava en la meva direcció. La temperatura va començar a baixar, lenta, però paulatinament. Fent un balanç de la situació vaig decidir que el millor era perdre alçada, però sense presa. No fos cas que la meva intuïció fallés . Tampoc seria el primer cop. Malauradament, a la meva edat, aquestes coses ja les veus a venir...Com que tampoc estava segur d’arribar a la vall a temps.., vaig començar a mentalitzar-me , per si aquest cop no feia cim. Les tempestes, sovint ,són imprevisibles. Aquesta , tristament no. És una llàstima, el dia pintava bé. Portava temps valorant si valia la pena, o no ,fer aquesta excursió. Per un cop que em decideixo..., no es que no preparés les coses bé. Però una mica d’informació de l’ascensió si que em faltava. Sempre et pot passar.

Al final tot s’ha girat. Les gotes han anat caient intensament. La pluja ha envaït tot el paisatge. M’he agafat als tirants de les motxilles, i he tirat el cos endavant. La situació per moments s’ha tornat tensa. El vent , el fred,la pluja, aigua per tot arreu. Jo , que ja ho veia a venir, li he ofert el meu millor somriure. Vale que em mulli, però ni difusió de Rayleigh, ni hòsties , camina i deixa’t de punyetes. Eficiència i decisió. La fermesa em traurà d’aquí .He agraït als deus que aquesta vegada no m’agafes dalt d’un coll , o una cresta. De tota manera ,per molt que ara filosofi i miri de parlar-ne poèticament, la cosa em fot. Podria estar empipat, dolgut, com no, trist. Tampoc hauria volgut un final com el de Hermann Buhl , que va deixar sol, abandonat, a en Kurt Diembeger, desprès de precipitar-se en una cresta fent el Chogolisa. No el va avisar de lo cansat que estava, de lo fotut que anava. No va ser gaire bon company de corda. Ell va morir, i en Kurt va trigar molt temps a oblidar-ho. Un descens interminable, tot sol .Per tant , he tingut molta sort.

Així doncs, com si d’un ordinador fos, he mirat de passar pàgina. Ja vaig passar massa anys allunyat de les muntanyes per seguir altres camins. Crec haver après alguna cosa, que sempre és bo. Ni la vida és com un quadre, que llences o estripes quan no t’agrada, ni com en aquest cas , com un ordinador. Per això ,aquest cop, he decidit posar el títol que la màquina m’ha ofert. Per desgràcia no sempre és així. Per desgràcia, no sempre podem demanar un Nuevo Documento de Microsoft Word...Tot hi així , com en els fulls , o en la vida, vaig gaudir mentre escrivia, o vivia.

Aquesta excursió acaba, sense fer cim, però al refugi m’espera una colla d’amics . Ja friso per arribar-hi . Alguna liarem....

Aquello que doleria por siempre ya se desvanece, la vida no és lo que parece..., que sempre pugui convertir la recança en paraules, que sempre pugui oferir un somriure a la dissort...

2+2=3,...por el culo te la hinco!!

Tot surt malament, i jo que m'ho esperava, m'ho prenc amb un somriure. Sona el timbre, el de plegar, i jo que me'n vaig a la màquina del cafè. Em grato el cul , badallo, no hi ha ningú. No fa res que ha marxat tohom,i no falta gaire per què arribin les noies de la neteja. Recullo el tallat, torno al meu ordinador, badallo altre cop. Poso musiqueta,...tengo una banda y toco en las verbenas,...
Arriba la Puri, saluda, Hombreeee Bernaaaaaà. Xerrem una estona , mentres, no deixo de tocar tecles. L'escola torna a despertar. Sento a la Juani que canturreja a la planta de la biblio. M'arrenca un somriure, mira que bé. Els punyeteros imformes comencen a sortir bé. Creuo els dits per sota la taula. La màquina ronca, la impresora no para d'escupir llistats. Obro la maleta del meu portàtil, em conecto. Ara ja penco amb dues màquines...
Comeco a creure que la cosa pot solucionar-se. Torno a creuar els dits sota la taula. Xiulo una mica, em recorda quan havia fet de pintor. Al cap d'una estona, ja completament deshinibit, arrenco a cantar..., neeeeeeeesun dooooooormaaa, neeeessun dooooormaaaa... Es para la impresora. Alco els ulls, una llumeta vermella fa pampallugues. Nasti de plasti. Serà que canto molt malament. Reinicio la sessiò, el programa triga a carregar-se. Tornem-hi.
A tot això ja son les vuit, com passa la tarda. Les noies fan el descansillo. Assegudes a una taula del menjador xerren alegrement. Jo que les sento, trecel cap per allà. Hombreee Bernaaaa, ara és la Loli. Ejplicate un chiste , d'esos guarrillos...acluco els ulls, en penso un de ben bèstia. Riuen com loques. Aaaay Bernà , però que bruto que ere...Si , serà bruto , pero tu t'has reio , li diu la Juani, les altres tornen a riure. Marxo, encara em faran posar vermell. Torno a l'ordinador. Al cap d'una estona el mòbil sona, és un missatge. La mare em pregunta si vaig a sopar. Estic fastiguejat, porto tota la tarda aquí. Responc que si. Continuo treballant...., i ja no sé a quin collons d'hora plegaré...

...i el tonto li pregunta al sord:2+2?, el sord contesta 3!!, i el tonto que li diu :Por el culo te la hinco!!!

Qu'est ce que tu veux de moi?

Quatre dies escalant, ja descansarè quan sigui mort. Total , ... si som aquí quatre dies, i podem escalar tots quatre, que voleu que us digui... , jo he vingut a ser feliç .Avui el vent ha probat de despentinar-me a dalt del cim. Entre el cabell, que el porto curt, i el casc..., la veritat ,res de res. Recuperant les cordes als companys el meu cap era lluny. Mentre el vent udolava, i no em deixava sentir les seves veus, he quedat penjat de l'horitzó. Em complico massa la vida?. Tot té un temps, jo suposo que també. De tota manera estic content... ,.He aclucat els ulls, un somriure ..., ja pots bufar ja ,cabrón. Lligat a la reunió , recuperant les cordes, m'he sentit viu. Terriblement viu. Com canta Manu Chao, he cantat:

che cosa vuoi da me

che cosa vuoi ancora

che cosa vuoi di piu

che cosa vuoi da me

che cosa posso dare

che cosa inventare

Qu'est ce que tu veux de moi?

La vida és com una sopa, nosaltres som culleres, i ens emportarem el que siguem capaços de recollir. Un cop dalt del cim, he obert els braços i he pensat que m'enduria tot el que puguès. Vida, no sé què vols de mí, ni quan vols fer-m'ho saber , mentrestant procurarè ser feliç...

...et je le faire doucement, doucement

Sota els estels...

Tenia uns plans, el destí en tenia d’altres. Fumava una pipa a casa dels pares, ha sonat el telèfon, i tot ha canviat. La corda que l’altre dia vaig plegar dalt d’un cim ,avui, l’he desplegat al peu d’una altre paret . Super-Cardona , i les seves esbojarrades idees. Però ,com diu ell, només es viu un cop. Jo vaig venir a aquest món per ser feliç. I en això hem quedat. He acceptat la seva proposta, esbojarrada , però molt atraient. El pensament de ketxup, ens ha deixat sota l’agulla Pax Vobis . La Carmeta, la seva dona ,també ha vingut. Un cop al monestir, hem tret el cap dins la basílica, l’escolania ja havia cantat les vespres. Ens hem acomiadat de la Carmeta, i hem pres el camí cap el pas dels francesos. Sota la llum dels frontals , a bon pas, gaudint del vespre ,el silenci i el cel més estrellat que recordo en molt temps.
La idea era fer la Viaverde de nit, un bon regal de reis. L’Agustí fa el primer llarg,. Segur i ràpid abasta la reunió. El segueixo amb un bon rollo que ens desborda. Mentre escalo el llarg de segon guaito el cel. Em sento el tio més feliç del món .Un cop a la reunió em passa part del material. Busquem els següents espits , ell ja havia trobat els dos més propers. Surto de la reunió, voooooy. Tinc la sensació de viure a la capital mundial del bon rollo, la nostra reunió. Vaig trobant els seguros, algun no. Abasto la següent reunió , com havíem acordat, me la salto i continuo fins el cim del cingle. Un cop dalt em lligo , la Carmeta és a prop. Ens ha vingut a trobar. A les nou l’Agustí ja és amb mi, les campanes del monestir ens ho recorden.
Contents, satisfets, feliços ,fem camí cap el cotxe. Truco al pare i a l’Andreu. El pare diu que estic com una puta cabra, l’Andreu es sorprèn. A dos quarts de deu som al pensament de ketxup. Tranquil·lament ens portarà a casa. Un cop allà, el que havia de ser , no ho ha estat. El que no m’esperava és tenir aquest regal de reis, el millor que crec haver rebut en tota la meva vida. Ves per on, quan he sortit de casa els pares , un cel rogent presagiava grans coses. Mai hauria imaginat que fossin tan grans. En contra del que es podia pensar , he cregut que era un dia immillorable per gaudir de la joia de viure . I a fe de Déu que ho ha estat...Dono gràcies d’estar viu, entre el cel i la terra..., sota els estels.

El poder de la mandarina

Plegar la corda... Tot s'ha acabat. Ja no pujes més, hi ha una corda que sobra. Es guarda per quan torni a fer falta. Es plega amb carinyo, la corda, és com la nostra mare. Ens manté units .Fa que tot tingui un sentit .Fa que compartim alguna cosa més que el destí. Plegar una corda no és un moment trist. Plegar una corda és un moment de reflexió. Com hem arribat fins allà. Com baixarem d'allà. Què hem aprés...

Aquest és un moment intens. Intens com el gust àcid d'un grill de mandarina. Un grill petitó, però que et fa fer una ganyota. És un instant breu, però important. És un petit moment, però la vida està feta de petits moments. Moments que recordarem. Vivències que ens portaran l'aroma d'aquell moment. Com cada cop que pelem una mandarina amb les mans, la seva olor ens portarà ,per un breu instant, al mateix moment en que el grill va esclatar dins la nostra boca. Aquella olor que roman als nostres dits.Aquella olor, la que ens recorda el plaent instant. Aquest , és el poder de la mandarina...

Al meu puzzle li falta una fitxa...

Mmm, desdeluegu..., darrerament les cabòries em tenen corprés, esmaperdut, embadalit i tot plegat estic una mica adhuc de tantes collonades. Bé, la teoria és fàcil, ara anem amb la pràctica. Tinc més ganes d'escalar que un tonto, i com que la cosa es posa bé...,truca l'Andreu. Pos ,si, demà..., a dos quarts adhuc de vuit. Ho matem ràpid, el tema és anar a escalar.A l'hora acordada el pensament de ketxup i jo fem burdar els gossos de l'Andreu i l'Elena. ACDC ens hi ajuda.Xerrant, xerrant, arribem a ca la Montse. Coooonyo, si que hi ha poca gent..., deixem el pensament de ketxup més amunt de l'agulla Pax Vovis. Miracolo...

Res de cavall de ferro, cap a les Magdalenes pel camí de Sant Miquel. Penitència. Perdooooooooooonanoooos señooooooooooor....arribem a l'estació de Sant Joan al cap de tres quarts adhuc d'hora. Jo m'he hagut de treure tots el refajos, l'Andreu, imperturbable com en Clit Eastwood a "El Jinete Pálido", ni ha suat...No s'ha tret ni el pinipon de norfeis.Makinorro.Mica en mica arribem al peu de la Miranda de la Magdalena. Hi ha un lletreret que diu: Hard, rock and difficult...., miro amunt. Veig un parabolts del deu molt macos. com que l'Andreu està posant un fax a Greenpeace, decideixo començar aquí.

Ens encordem. Començo jo..., adhuc, cabòries,...Pica una mica, però va sortint bé. Crido reunió. L'Andreu surt com una moto, al començament s'ha d'esforçar una mica, però després ja està. ell fa el següent llarg de primer. Rappelem. Dos rappels, anem amb un sol seixanta de deu i mig. Descobreixo, quan soc a dalt ,que avui m'he deixat el rappelador. Improviso amb dos mosquetons, em costa tranquilitzar a l'Andreu.Tiu , tiu, tiu... ja funcionarà això??.

Al cap d'una estona, plegant la corda , l'Andreu em diu..., tiu ,no facis tant soroll pensant. Té raó ,cony de cabòries. Somric . Tens raó company, això d'escalar fa que sense parlar es diguin moltes coses. Que fem ?,penso, ...Nen, anem a fer una via a la Magdalena. Jo faig el primer llarg , l'Andreu , en la seva lògica progressió, el segon. Li toca un llarg molt maco, puja molt bé. Ens fem uns retratos al cim. Que maco ,el Pirineu tot nevat...

Tot va passant, i el que sembava que no aniria bé , al final funciona. Ha estat un dia impressionant. He començat el dia com si estigués muntant un puzzle. De fet ,diria que la meva vida és com un puzzle. Pel que sembla, a la caixa posava de dos a tres anys...., per tant en cara tinc temps..., ara, tinc la sensació , tonta, de com si em faltés una fitxa...Serà qüestió d'anar muntant el puzzle, i tant si falta la fitxa, com si no, m'ho penso passar de puta mare,... muntant el puzzle.

Un burro que parla...

No, no es tracta d’un conte. Tampoc crec que es tracti d’una història creïble. Però suposo que tinc la necessitat d’explicar-la. Si que te a veure amb cavallers, vamos , suposo. La veritat es que,...de dracs no en vam veure, això sí la cova del drac era ben a prop . Tot va començar ara fa temps, de fet, no ho recordo massa bé. Però bueno, som-hi. Diu que dos..., bé tres, està beeeé érem quatre cavallers. Si , ja està ja ho he dit érem quatre ,vale. I , no, no teníem cap carruatge luxós. La nostra aventura s’inicià el primer dia, del primer mes, del ..., primer any. Del primer any que un dels cavallers no tenia senyor. Del primer any en que dos dels cavallers eren cavallers. I del primer any en que un dels cavallers, hauria de deixar de ser cavaller per un temps.

Ja sigui per un motiu, o bé per un altre, que de motius no ens en faltàvem...Ui, ui, això ja em recorda una d’aquelles històries de ,jo tinc un amic que té un problema i....El fet és que tots teníem algun motiu secret que apaivagar pujant aquella roca. Cremar toxines, rebaixar el greixos , esvair les cabòries, acomiadar un amic que ja no hi és, xerrar un mica..., Crec, que tots els motius, o cap en especial, eren vàlids.

Voldria creure que per aquests motius sortim a la muntanya. Voldria creure que sempre hi ha una mica de màgia i misteri en tot allò que fem. A mi, ja em val. El dia , bé l’aventura, va ser excepcional. Els cavallers van lluitar, van esforçar-se , i com a les bones històries, tot va acabar bé. En aquesta història ,no n’estic gaire segur, no hi ha princeses pèl-roges, que es tornen lletges. O ogres que es tornen guapos. De fet , com a Shrek , si que hi ha un burro que parla. Que parla, canta, i a cops es fa pesat. Nois , un company és un company .Però com que ,normalment ,ningú creu en aquestes coses, no hi ha el perill de que se les prengui seriosament..., o sí?.Son coses que passen ,quan el que explica les coses , és un burro que parla...