10/28/2008

Germans, petits, bessons, grans,...


Deserta, amb les taules desalineades. Alguna que altre llibreta en els calaixos dels de sempre. En un silenci que m'entristeix l'ànima. Que m'anuncia una altre tarda de feina corregint. Arreplego les quatre coses que em fan falta. Tot plegat, encara no fa cinc minuts el xivarri omplia el passadissos. Els primers, com sempre, més que tornar a casa fugen. Més que marxar, s'escapen. En cert sentit és normal, segueixen la màxima de la canalla a aquesta edat. Corre que no es repensi els deures. Cap pati mai és prou gran. Surto al carrer, el meu germà bessó m'espera, xerrem despreocupadament mentre esperem que la cua de cotxes ens deixi tornar a casa. A cops la nostra complicitat amb segons quins temes fa que la conversació es torni críptica. Passa l'estona, salto del cotxe. Poso la clau al pany de la porta de casa.
El musell de la Mari em dona la benvinguda. Li faig un petó , el de cada tarda. És trist, però per mi , segons com, el millor moment del dia. Berenem , penco una estona. La justa i necessària. Truca la mare, parlem del meu germà petit. Per fi sembla que el sol també escalfarà el seu costat de carrer. Debilitats de germà. Massa cops mal esteses, massa cops. Truquen, és el meu germà gran. Fa dies que no xerrem. Quedem per fer una cervesa. El Hörnli ens acull com sempre. Escolto els seus consells. Intercanviem neguits. Repe, tengui, tengui, falti, tengui...Posem al dia el tros. El temps s'escola com la cervesa. A contracor, sobretot de la cambrera, que té un somriure que convida a baixar de la palmera, ens en anem. Marxo a sopar a casa dels pares, faig una mica de manteniment emocional. Mai sobra, sempre omple.
Torno a ser a casa. Poso música, una mica de Quique Gonzalez. Algun dia li hauré d'agrair a l'Ignasi tota la gent que m'ha presentat..., i todo lo demás no importa. Miro el baròmetre .La pressió es precipita. Sembla que la tardor comença a omplir els seus calaixos de pluja. Els pobres boixacs, ressecs per culpa d'una papallona faran tard. Que plogui. Pluja que escombri la melangia que porto penjada al damunt de fa dies. Astènia diu una amiga. Tristesa, canvia la paraula si vols. Tristesa. Avui he recordat una cosa. Una que em va costar massa d'entendre. El dia que perds la por a ser abandonat, perds la por a viure sol. Som covards, si, i que passa?. Aquest cop no em serveix allò de jo sóc el més valent per què sóc l'últim en sortir corrents. Haver-se quedat hagués estat una ximpleria. Ja m'ho diuen els meus germans. Els petits, el bessons, els grans...

10/24/2008

Qui amb dones va i burros mena , sempre té el cor en pena...

Sona el timbre, és el segon. El vigia que tenen al passadís m'ha vist. Surt corrents cap a classe, així que entro tots estan asseguts. És com un joc. A la que començo a escriure a la pissarra ja té la ma aixecada. Me la miro, no fa mes que agitar-la. Me la torno a mirar. Ho entén, o m'ho sembla.

Reprenc l'explicació, però no, no puc. Truquen a l'interfón. Pronto, no..., nessuna tábola libera..., buon giorno signorina...Faig broma amb la recepcionista que truca per passar llista. Hi són tots, fins hi tot els del bus tres, que normalment arriba cinc minuts tard. Mmm..som-hi. Nois , nois..., que en anglès també vol dir soroll. Riota general, sostinguda...massa i tot. Poso cara de mosqueig, ho pillen. Parlo de l'examen. Tens les notes??, si !!. Dibuixo el gràfic, no entenen res. Era d'esperar. Els hi aclareixo, però no semblen entendre-ho.

Fixeu-vos-hi, tres muntanyes, tres classes, i jo només veig un professor. Aquest cop si, quan aixeca la mà , li deixo preguntar. Aleshores , que hem de fer?. Fàcil hem d'aconseguir que el proper examen només aparegui una sola muntanya. D'aquesta manera serem un equip , no tres...Ho pillen, estic segur que ho pillen. Diria...Reparteixo els controls, i alguns s'alegren, d'altres es queden moixos, d'altres..., d'altres no entenen res. La nota, és lo de menys, el que m'interessa és veure allà on fallen. Començar a posar fil a l'agulla, alguna cosa podem fer...

10/23/2008

Declaració d'intencions...

Respecte, aquesta és l'única norma que vull. Fa estona que han anat seient als seus llocs. Estan neguitosos, jo també, però no els hi dic res. Sona el segon timbre, són les nou, ja s'han assegut. Callen, jo que em mosquejo. Semblen acollonits, només m'ho sembla. Començo l'arenga, vull dir el discurs, dic...la presentació. Escric el meu nom a la pissarra. Em dic així, ni tal , ni qual , ni pascual. Queda clar??,...sembla que ho pillen.

Al primer cop d'ull ja en detecto uns quants. El mogudet, el gracioset, el gamberret, la que pregunta, el que sap de tot,...mmm. Encara puc dir que he tingut sort. Em moc per la classe , lentament. Mentrestant no deixo de parlar. Sembla que això multiplica l'efecte acollonidor.

Passen les hores, els dies , les setmanes, les coses van tirant. Algun que altre dia els hi haig de recordar el concepte de respecte. Algun altre dia els hi haig de dir que es poden moure per la classe quan sona el timbre i jo dono la classe per acabada. Hi ha cops que m'espanten de lo obedients que son. De tota manera no deixen de ser canalla, si els deixes, saben ser mogudets. Alguns massa i tot.

D'alguna manera aquest post hauria de ser el primer d'una sèrie, la que relati les meves vivències com a tutor. Autogestió, han de ser un equip. D'això en depèn que les coses puguin tenir un final raonable. Espero que ens en sortim...

10/10/2008

Mosquetonejant la corda de la vida...


Les lleganyes no em deixen obrir els ulls tot el que voldria. Un cel d’un blau intens fa albirar un preciós dia d’octubre. Demà faig anys , tres vegades tretze. M’he adonat que fa deu anys vaig començar a treballar a aquesta escola. He vist passar nissagues d’alumnes. He hagut de corregir milers d’exàmens i treballs. Les rialles ,les tristors, la desesperació i la melangia m’han acompanyat durant tots aquests anys. Vaig venir per unes coses, continuo aquí per unes altres.
Trec el cul en fora , poso un peu a cada costat de l’infinit diedre. Em poso bé les cordes, faig la darrera repassada al meu material. Surto de la reunió, n’he fet tantes que ja no recordo quants llargs porto. El fet, es que continuo mosquetonejant la corda de la vida...