Xergais (2ª part :Els xergais que solquen la pell)

Amb la sensació d'haver-me deixat alguna cosa a la tremuja, miro de recollir els quatre encenalls que l'altre dia em vaig deixar pel terra. No per veure-ho tot més endreçat, pot ser que per mirar de fer-ne alguna cosa . I ja em direu que en puc fer d'uns encenalls, però es que així va ser com vaig fixar-me altre cop en el xergais. Aquest cop van ser els dels meus artells. Profunds , erràtics, com si la vida fos com l'aigua , que escolant-se entre les meves mans, genera aquestes estranyes geometries. Segons com em sento com el caire de la porta a la que acabo de passar la garlopa. La vida és com una garlopa, algunes coses que ens passen són com una garlopa. Algunes persones són com garlopes. El seu pas ens ajusta , ens poleix , fa encabir-nos millor, encaixar , que diria un amic meu . A cops penso que els xergais que recorren les meves mans , palmells, artells, són marques de com he anat encaixant la vida. Recollir els encenalls fora com reconèixer-ho .Dels plecs de la meva pell, xergais de baixa intensitat ,els que hi ha entre els ulls . A cops ens informen de com ens hem pres la vida , que és el que hem viscut. De la mateixa manera que una sonda espacial cerca xergais en un planeta, per trobar-ne restes d'aigua. Els nostres xergais, els de la pell , ens parlen de com hem viscut. La tendresa del gest, les rialles mig esquinçades, o les moixaines, ens ompliran la pell de xergais. Xergais que tindran el seu reflex en l'ànima, però d'aquests ja en vam parlar ara fa uns dies...
Encara , que com sempre es diu segones parts mai van ser tan bones, sensació que no m'abandona al escriure això, crec haver trobat el camí de la pau . De xergais no en deixaré de tenir , així doncs més em valdrà aprendre'n la seva geografia..., geògraf del meus xergais, ...sona bé.

Després d’una cosa en ve una altre...

(Inicialment hauria d'haver aparegut publicat al bloc d'escalada, però he trobat que era millor veure-ho sota la llum del color taronja...)

La setmana havia estat dura per tots dos . Jo per la meva part no havia pogut anar ni un dia al rocòdrom. Sort que el dia abans encara havia pogut esmolar les ungles . Una improvisada sessió de rocòdrom, lleugereta , però agradable. La meva companya de corda va ser la inefable mini-Alcázar ( Carlota ), escaladora novella . En molts sentits la classe va ser més teòrica que pràctica . De fet era el primer cop que assegurava a algú. Va superar la lliçó amb nota . Pel que fa al panorama escalatori del cap de setmana, les coses pintaven bastos. A darrera hora de la nit havia lligat caps amb l’Andreu, l’endemà aniriem a la regió d’agulles.

Fa molts dies vam fer La Bitlla ,i ja ens vam mirar La Bola de la Partió. Ara fa pocs dies vam fer La Prenyada, i ja vaig poder comprovar com anava l’Andreu per l’artificial. Així doncs , tenint dues de les coses que ens podrien fer més falta , il·lusió i tècnica, vaig decidir provar d’enfilar-nos-hi .Ja al cotxe ,un cop m’havia recollit , li vaig fer saber les meves intencions. Amb un somriure burleta em va dir que ja s’ho imaginava. Per tant ,bar, entrepà de truita, cervesseta , talladet i cap a La Bola .

Pel camí xerrem poc, l’entrepà i l’incertesa meteorològica , ens capfiquen una mica. Una densa boira cobreix la muntanya , tot roman com adormit .Ja al peu de via , fent el material ,sembla que la cosa s’aclareix . Les boires escampen mica en mica. La de la muntanya enduta pel vent i el sol . La nostra se l’emporta el torrent d’adrenalina que ja fa estona que omple les nostre tremuges. Som-hi doncs em dic.

Deixo enrere la seguretat del collet, busco alguna assegurança per l’aresta , la primera està a uns deu metres del terra. Aquesta serà la tònica del tema tot el llarg. Mica en mica l’Andreu es va fen petitet . La corda em comença a pesar , li ho dic a l’Andreu . Ell m’assegura que tinc un parell de metres de corda fluixa. El problema és que els vora quaranta-cinc metres de llarg , i les quatre coses que he trobat no fan massa corbes . Per tant és el pes de la corda el que començo a notar. A cinc o sis metres de la reunió algú s’ha endut la plaqueta de l’únic parabolt de l’aresta. Soluciono el problema fent un nus de ballestrinque en l’espàrrec que encara surt de la roca. No és una meravella , però em valdrà per fer el darrer pas compromès amb una mica menys d’incertesa. Abasto la reunió i l’Andreu es veu petiiiit. Pensant-hi una mica me n’adono de que he passat la corda per una assegurança cada nou metres de promig. És com si al rocòdrom només m’assegurés a la cadena del ràppel . Massa . Com per pensar-ho una estona . Deixo de capficar-me i crido reunió.

Ara l’Andreu es va fent gran, mica en mica , fins recuperant la seva mida normal . Amb tot el que això significa .Al cap d’uns minuts torna ha estar al meu costat . Ha pujat amb facilitat , alegrement bromegem a la reunió,...ai qui fos mellao .

Preparo el material, el llarg següent supera el desplom format per l’immens roc que dona nom a l’agulla. Està molt ben assegurat, tots són parabolts .Em penjo dels estreps , poso el fifi, m’alço, passo la corda pel següent parabolt, em torno a penjar els estreps, faig la cigonya, poso el fifi, m’alço , i així fins que la roca deixa d’escopir-me. Surto en lliure i abasto la reunió. Ja està, ja som dalt penso .Ara li toca a l’Andreu . Comença massa valent, només usa un estrep. La gravetat, l’excés d’esforç, i el seu bon seny , el fan recapacitar . Acaba el llarg millor del que l’ha començat . Un cop amb mi, el felicito. Ja està nen , les coses es fan en seqüències lògiques, així ,com sempre ,després una cosa en ve una altre... ,i veig ,que en va prenent bona nota. Al rappel fa de Rebuffat, si no mireu quin estilàs...

Xergais…(1ª part: Els xergais de l’ànima ?)

Com els xergais, que son els solcs que fa l’aigua , així veig jo els records . Fa dies que li dono voltes i no sé ben bé com enfocar-ho . Em miro les mans, i veig xergais . Miro altres mans i veig altres xergais . Alguns d’aquests xergais costen d’apreciar, d’altres són molt profunds . Per ells provo de resseguir històries, filar sentiments, com el que construeix una troca amb els records . Com el que mira de fer repàs de com ha arribat on es. Com els estels que en una nit sense lluna et guien dins la foscor. Així veig jo alguns dels meus xergais. Arqueòleg dels meus records, pels rastres que la vida m’ha deixat en forma de xergai. Estudio ,en els diferents estrats ,els trossets de la meva ànima que han anat quedant a la vista . Raspallo amb tendresa les restes dels més antics, miro d’endreçar , els bocinets dels més esmicolats . Mica en mica delimito l’abast del jaciment , dato tot el que trobo .

En alguns d’aquests xergais , els més profunds, s’hi amaguen quotidianitats , mancances , limitacions. Però a cops, trobo veritables tresors, aquells que et fan seguir buscant . Buscant, dins els xergais de la nostra ànima , allò que ens manté encuriosits, enamorats. Allò que acotxa l’esperança davant d’un futur incert. Trobar un sentit a les coses que ens passen . Totes aquelles coses que ens van omplint l’anima de xergais...

A climbing movie...

Ja feia dies que ho parlàvem, però només era això, un parlar-ne. La cosa romania de manera borrosa en els nostres caps, reomplint la tremuja de les nostres il·lusions escaladores. Finalment la idea va sobreeixir, com l’escuma pel caire d’una canya de cervesa mal tirada .La setmana Santa ens la passariem escalant i escalant fins acavar a falles.L’EnricGran i jo, principalment .Era divendres, a l’escola es plegava al migdia .Al meu cap, començava aquesta història. Dormir a Reus avui mateix ,a casa d’un colega , rollo refugi . Improvisat , si, però genial. Compartir taula , menjar, beure i conversa. Llevar-nos d’hora , i anar a escalar a Margalef. Després continuar, cap a Horta de Sant Joan, a escalar a les Moles del Don. I anar més avall, fins a Terol. Retrobar en Manolo el tormenta, la Mari, la seva dona i en Jóse i en Manolillo , els seus dos fills. Escalar als volts del seu refugi, salvatge. Fer de Labordeta escalador. De Clint Eastwood terolenc per les desertes terres del sud d’Aragó . Flipar amb la roca, els colors i el terreny. Tot plegat meravellós. Marxar d’allà amb el més preuat tresor del Crespol, la infinita hospitalitat d’en Manolo i la Mari .Conduir fins a Benicarló , a Falles. Trobar allà al nostre folleret escalaor, monstruo fallero, amfitrió i patrici d’eixes contrades. Morir de tanta festa, pertardà, mascletà , despertà, atracà de minjà i com no una siestà. En benicarlando tot acava en à. Total que tot plegat com en una película, rotllo Telma i Louise, que al final en comptes d’acavar a Las Vegas , mor a Benicarló en Falles. Me pido Telmaaaa, ho sento Enric, t’ha tocat Louise...Res , que aquí us deixo la pel·lícula. Recordeu apagar els mòbils, no feu sorollets amb les crispetes i que disfruteu...

La tendresa, i d’altres obrellaunes…

Ensarronat i abatut . Vaig provar de trobar una explicació . Veritats a mitges, por a la foscor . Buidor de llums , les que no vaig saber encendre per il·luminar el camí que em va menar aquí. Abandonat a la sort . Renascut quan ja no hi havia ningú que m’esperés . Pobre d’enemics , sense més forats per fermar-me al cinturó. Els pantalons que ja fa temps que em cauen, aquells que creia que no m’entrarien . Tan em vaig engreixar, que més que acaronar , provava d’aferrar-me allò que vaig creure ferm . Així només vaig omplir-me les mans dels bocins de vida . Ple de un munt de coses que al final no van resultar definitives .Deixant enrere tot el que havia trigat tant en alçar...

Amb els quatre amics que mai es van desencordar, fa dies que vaig sortir de la darrera reunió de parabolts. Vaig endur-me les eines, i les tres coses que encara puc guardar. Vivint al dia , o intentant-ho de tot cor . Vaig deixar d’alçar la veu per imposar-me quan res no va. Havent recuperat les mans per treballar. Amb un munt de cabells blancs , deixant de creure que la barba em donaria seguretat . Com els núvols , els t’estimo se’ls va endur el vent . Tempestes de llàgrimes que solcaren els xergais de les meves mans . Aquelles que a cops no puc ni tancar . Aquelles que res esperen , plenes de durícies, buides de rancúnia .

Trec el cap per la vida encuriosit . Amb un somriure per escut , enamoradís de mena, aplego tot el que puc . Recullo les flors de la tendresa que predico. Tendresa , que com obrellaunes de cors malferits, enderroca temors i referma als insegurs. Acarono als que s’apropen , somric als que s’allunyen . Abraço als que es deixen , escolto als que se m’adrecen . Escric i dic el que sento, tot allò que surt de la tremuja del meu cervell . I com a la cançó ,...lligaré estols de pardals als meus canells per que m’alcin les mans quan em fallin les forces, ...feia massa dies que tenia plena la tremuja . De moment , continuo perdent la guerra contra la soledat .

Entre oblidar i deixar de recordar…

No es tracta ben bé d’una dicotomia . Tampoc sabria dir si el que vull dir té massa sentit. Hi ha dies que donar forma al que sento em costa. Hi ha dies, que posar paraules al que passa, és més complicat del que creia possible. A voltes trobar un camí per les emocions és com trobar el rastre de preses quan escalo. Reconec emocions , de la mateixa manera que a cops trobo pedres brutes de magnesi . Emocions conegudes, que com pedretes que em mostren el camí ,m’ajuden a fer sortir allò que vull dir. De tan en tan m’aturo a reflexionar , com si fes reunió. Recupero la corda . Recullo el material .Reordeno les meves emocions. Aquesta aquí , aquesta allà, no , tu una mica més enrere . Se’m fa difícil .
De sobte , com si la vida fos una carretera plena de revolts ,apareix un refotut mal record . Apareix d’una revolada, trepitjant la línea que separa els dos carrils, acostant-se perillosament . M’aferro al volant, és quan sento que em fa fora de la carretera, com si d’un camió és tractés. Aleshores em plantejo si és millor oblidar segons què, o bé deixar de recordar-ho. Encara que el sentit comú em diu que no es més que un record desendreçat. Un record ,que com un mitjó desaparellat , malda per trobar la pau en companyia de la seva parella al fons d’un calaix. De manera aleatòria te’l trobes al teu davant i vas canviant-lo de lloc . Adeqües el seu lloc a l’estat d’ànim de cada moment . Al final t’afartes de veure’l i l’amagues en un calaix amb totes les altres coses què no saps ben bé què fer-ne.
Un amic m’aconsellà un dia de fer-ho així. El problema és que les emocions no són com els mitjons. Encara que se’ls hi pot donar la volta, que acostumen a anar en parella i que s’adapten més o menys al peu com al nostre cor. No són ben bé el mateix. Per això reordenar emocions, records , o mitjons ,és una cosa que vaig fent de tan en tan.
De tota manera hi ha records, que com la pluja ,voldríem deixar a l’altre costat de la finestra . Tot i que la por a la incertesa és com la por a la foscor. Hi ha vegades que cal fer-se el valent, alguna cosa hi ha a l’altre costat . Tan a la foscor ,com quan t’enlluernes , cal aclucar els ulls , adaptar-los a la nova situació . Coses que creus d’una manera , en resulten ser d’una altre. Coses que creies segures , deixen de ser-ho. Per tan entre oblidar , o deixar de recordar, sembla que només hi ha matisos. Matisos que canvien amb la llum de cada dia nou. Tot i així, estic per deixar de recordar...

La que ja no hi és...

De tan en tan em passen coses, hi ha dies que més. Sovint no hi penso, però passen, i al cap d’una estona , o bé uns dies, me n’adono del què. Serè tonto, despistat , o innocentot. Quan hi penso em veig com l’inspector Closseau a La Pantera Rosa . Totdeu li pren el pèl , i ell que es creu més llest , guapo i intel·ligent, no s’empana de res. Pos lo mateix, vamos. A la feina sobretot, però l’afer d’avui seria un altre .Ara feia dies que piratejava un güifi obert . De fet era alegal , però útil de collons . Pujar al terrat a les hores que em moc pels mons de deu era fotut. Així que vaig agrair de tot cor pillar senyal des de casa. Algun cop , dalt del terrat he pogut fer algun que altre post directament amb la màquina damunt de les teules. Romàntic, melangiós , copsant les aromes del veïnat. Les llums de la ciutat m’han fet de musa. Era estiu , però .Ara, a l’hivern , la cosa és complica. Hi ha hagut dies que hauria preferit estar a la cara nord de l’Annapurna. O prepares el tema dins de casa, i tens sort a pillar tema ràpid, o bé et quedes pajarito al cap de poc. I ni windstopper multilayer grijander NorthFace ni hòsties. Mecaginlaputa ,algun dia semblava allò la refotuda Antartida . Només faltaven el pingüinos , la orca assassina i uns ossets polars patrullant pel meu voltant .
Tenir comunicacions a dalt del Solvay facilita les llargues estones de solitud . Fins hi tot puc treballar a casa..., des que la meva benefactora ha desaparegut el tema està fotut. Una opció , ja desestimada, era piratejar el senyal d’un locutori de xinesos que capto no massa feblement. Ginya un güebo, doncs un dia, encara puc acabar com a Golpe en la pequeña China . Ja se sap que majoritàriament les pelis de xinos acaben a hòsties, i jo que no tinc cap retirada possible des del Solvay, seria fàcil de trobar.
Per tant , en honor a la Inés, nom de la meva benefactora, o de la seva xarxa, va aquest post. Per les innolvidables estones, pels inesborrables records, per totes les vagdes que he pogut postejar sense imitar a l’Amundsen. No sé quina cara fas. Si que sé lo cara que he estat jo. Gràcies per aquestes estones , Inés. Per la que ja no hi és..., (sembla que el tema amb les dones no millora, ni virtual, ni de cap altre manera. Guaretejem ,doncs que fa pujada i vol ploure.

Camí d'Anief...

Així que tanco el segon pany de la porta comencen a sonar ACDC pels auriculars de l’emepetrés. Al cap de deu graons l’escala em mena al replà l’ascensor. Pico el botó, sembla que puja .Arriba el trasto. S’obre la porta i en surt en Júlio. Com ahir va perdre el Barsa, la seva cara és un poema. La salutació només consisteix en una breu ganyota. S’havia afaitat , doncs l’olor de massatge m’ofega. De la vella escola , Floïd , com no.Em vé al cap el vell Llongueres, el barber del carrer Major. Mig adormit encara, el trontoll de l’ascensor m’avisa que ja he baixat els set pisos. Abans que me n’adoni s’obre la porta d’una revolada, és el senyor Gonzalo, el de la guingueta, no sé què d’un nosequantus..., asenteixo amb el cap i somric. Pos vale penso.
Arribo a la porta del carrer just per veure passar rambla avall una rossa amb abric de coll girat. Semblava maca. L’olor del seu perfum m’arriba dolçament. Surto al carrer, comenco a caminar cap a la cantonada. A la cantonada del carrer de la Sort em creuo amb una mare que estira dels seus dos fillets cap a l’escola. La mainada no està per la feina. Són molt menuts, suposo que com jo no tenen gaire ganes d’anar a l’escola.
Ja a la cantonada saludo a la Júlia , d’aquí una estona ens tornarem a trobar a la feina, coses que passen. Pel carrer Sant Bonaventura, enllambordat de fa poc, passen dos paletes amb bici. A tot això ACDC ha deixat de cantar. La cosa salta a Nora Jones, ni hablar, que m’adormiré. Passo a manual l’emepetrés i poso els Blues Brothers. Tombo la cantonada del carrer Valldoreix, i pel que dedueixo, una pija amb un Cayenne , matricula d’Andorra, vol passar al camió de la brossa. El xofer de turno se la mira amb sorneguera. Pita , pita , que como no t’apartes tú...Davant del Mercadona, un grup de caixeres espera que l’encarregat els hi obri la porta, xerren animadament. Fa fred aquest matí. A la cantonada del carrer d’en Villar sempre haig d’estar al lloro, passen unes ties..., merda avui de que no m’atropella un cony de jipi amb bici. Em giro per dir-li alguna cosa, no cal, una vintena de metres més endavant quasi se la fot amb una jardinera per esquivar una iaia . Tomba pel carrer dels pous posant ja els peus a terra.
Reprenc el camí , davant del forn de l’estació unes nenes de les monges fan xivarri. Sembla que surten de comprar la pasta de l’esmorzar. Creuo la placa de l’estació , tot estudiant la situació. Avui provaré de passar entre els nois que reparteixen la premsa gratuïta . Izquierda , raaas, freno, trenco a la dreta ..., merda, els esquivo tots menys un ,el del 20 minutos. El tio està al lloro, i corregeix la seva manca de posició amb una finta excel·lent. Seria bo jugant a basquet.
Amb el diari ja plegat i sota el brac, trec la cartera de l’americana i en trec la T-10 . Mmmm, el dimecres n’hauré de comprar una altre. Passo el torniquet, pujo a l’andana. He perdut un Autònoma, però en dos minuts ve un Sabadell. Així que arriba entro a la plataforma a trompicons. Em recolzo en la porta i deixo que el tren em gronxi. . Doucement...Pròxima estació Sant Joan. Mmm, tinc son , estic cansat, i no tinc cap ganes d’anar a l’Anief..., encara sonen els Blues Brothers.

Sota el meu trocet de cel…, altre cop.

(...tot tornant emocional i psicològicament d'una setmana blanca.)

Aquest cop la setmana no se’m va fer massa llarga. Hi va haver de tot, com sempre malalts , lesionats, …però sempre vam encarar les coses amb ganes de solucionar-ho. Lamentablement també he vist cares llargues, però també n’he vist de satisfacció. Per molts era una nova experiència, per mi ja en van nou . Nedar per una piscina plena d’adolescents, tenint que aguantar la respiració per amagar la panxa, o en el seu defecte nedar amb l’aigua fins sota el nas .És el que té anar a Caldea...
De tota manera quan més desesperat estava per la condició humana..., va i s’espatlla el tub d’admissió del turbocarregador del bus número 1.El trasto no tira,... I que collons , era el que tornava carregat amb els menuts. Massa, massa tornar tard tots a casa, amb les ganes de llit i mmamma que tenien tots. I va ser aleshores quan es va pensar en repatriar a tots els menuts en el nostre bus , el dels grans. Era tan senzill com repartir part de la canalla gran en la resta de busos. La pega era que havíem d’apel·lar a la solidaritat, al sacrifici, al compromís . Demanar voluntaris per anar amb el bus reparat , el que tenia tots els números per arribar tard. Per quedar-se tirat...
La meva sorpresa , i la dels meus companys, va ser molt gran . La tropa , més de la necessària es va oferir , sense dubtar, amb fermesa i decisió . És aleshores quan aquella frase que vaig encunyar a les Irlandes és va fer més certa que mai. Us tractaré com a soldats , però us estimaré com un pare . És el moment on les coses que passen tenen un sentit , que ni per petit que sigui, em fa continuar creient en la feina que faig. Allà amb ells , en l’andròmina de bus, jo i els meus companys , vam menystenir les fatalitats, orgullosos de tenir els alumnes que tenim.
Ara, des de la solitud del meu refugi, des de la teulada de les onze xemeneies . Tranquil, amb l’esperit més serè , crec haver recuperat aquella sensació d’orgull de pertànyer a alguna cosa . I estic content d’estar sota el meu trocet de cel,...altre cop.

I al final parió la burra…, second hand man.

Tornar…, tornar amb ganes de qüotienadietat. Que treballar lluny de casa és més fotut del que un es podria imaginar. I tornar a casa a reprendre les coses allà on s’havien quedat. Trobar les galetes rebullides, els pistatxos passats, i que no tots els companys de corda son el que semblen , o prometen ser. Amb tot això ja érem al desembre, i ja feia un any de la gran boira. I ni les poètiques difusions de Rayleigh o de Thompson van deixar el cel ni més clar , ni més net de núvols. Després d’un Watergate informàtic de la hòstia, que va fer trontollar el més pintat. Continuar agafat a les mateixes idees no va ser massa útil, i per tant vem haver de canviar-les. Sobreviure al desencant . Tancar els calaixos que restaven buits o desendreçats . Escalar i escalar, per oblidar el que semblava que no podria encaixar. Promeses d’una vida millor, patrulles per l’Ikea per tornar a casa amb una galleda nova per les deixalles.
Amb tot això ,vaig imaginar que nostresenyor ja havia deixat de fer-me anar com un ninot per aquests mons de deu. Doncs no, resulta que no, que faltaven sorpreses per sortir de sota la manta del cagatio de la meva vida. Just quan els meus alumnes , que saturats durant els exàmens d’avaluació, creien que pi és el soroll dels seus cervells. Va venir el nostramo, i em donà la darrera nova.
Mira que tomba , que gira, que tal i que qual. I al final , jo ,que representa que maaaai de la vida faria una cosa d’aquestes. Que no , que tens que fer de jefe d’una colla de ..., bé de lo que són, canalla. Com si no en tingues prou amb aquest sentiment d’home de segona mà que tinc. Que per molt brillo que li donis al tema, se’t veu venir com una tempesta. Doncs mira , al final parió la burra, tocat els collons i fes de tutor. Xerra amb la suprema, vull dir mare superiora, i posat una mica de traje , i treu-te una mica de naturalitat. Jo ,que per segons que, sóc més transparent que unes ulleres sense vidre. A mi , que m’agrada dir les coses pel seu nom. Jo que no entenc per que li diuen pene a la polla , amb les alegries que em dona. Doncs res americana, però irlandesa, i a fer de seriós. Tot això esperant trobar un serraller per que em canviï el pany del cor , que el darrer se’n va anar a la merda i ara no hi ha cristo que n’obri la porta. Res ,de segona mà , i amb unes ganes de fotre el camp...