5/27/2008

Carretera i manta...


Sona el timbre , aquí res no funciona. Windows ha efectuado una operación no vàlida i debe cerrarse. Les unitats de xarxa s'han desconnectat. El domini no està disponible. Res , que no puc fer res. En Jordi també pren els trepans i fa el gest d'agafar el pom de la porta. Jo que li dic que si em baixa a l'estació. Aviat ens posem d'acord . Un cop al cotxe xerrem de la música que sona. Prop de l'estació li dic que em deixi a la rotonda , que tornaré a casa a peu.
Poso el peu a terra, m'acomiado. Prenc el camí de Can Soca. Pel voral guaito les herbes. Em ve al cap que aquest any volia tornar a fer ratafia. Algunes de les flors fan molt goig. Les darreres pluges han fet revifar la terra. Aquest any la primavera ha fet bo el refrany...Prenc un grapat de flors de xicòira. Una mica més endavant un quants conillets. Alguns estrellats grocs, que punxen, completen el pomet . Al tombar Can Soca faig drecera per un camp de blat ple de badabadocs .No en prenc cap, es marcegen massa aviat. Torno al camí. Decideixo caminar per l'altre costat del voral. El terra no és massa moll. Trobo una mica d'herba de Sant Joan, anirà bé saber que en puc trobar per aquí. Prop del pont de la ronda el terra fangeja . Torno a la carretera , el ram ja fa goig. El completo amb tres o quatre dents de lleó .
Ja a l'avinguda em creuo amb un grapat de mares que van a trobar la seva canalla a la porta de l'escola municipal. Alguna em mira amb estranyesa . Alguna altre somriu. Els hi deu sorprendre veure un home amb un ram de flors, més si són de camp. Total, espero que a la Mari li agradin .Jo que m'afanyo, alegro el pas i penso ,...carretera i manta.

5/20/2008

Fusió, fissió ,...supercordes?. Algunes consideracions sobre física nuclear…


Baixa la pressió, ho sé , em fa mal el cap. El dia ha anat passant, normalot, per ser un dilluns…La vida va passant, jo faig d’espectador. He arribat a casa d’hora, un intens xàfec m’ha donat la benvinguda quan sortia de l’escola. Un cop a casa em sento atabalat . La Mari ja fa dies que no em fot ni cas. Els mateixos que fa que té nòvio. Res, que haig de cremar aquesta angúnia. Em canvio, prenc els gats i la bossa de magnesi , me’n vaig a fer dits al rocòdrom .Bé, sota aquesta pluja, ara molt més suau, crec que braços . L’únic que podré fer serà el sostre. M’assec al terra, em poso els gats, l'emepetres i sona en Jack Johnson. Em penjo, balancejo el cos, llenço la ma, abasto una presa groga, canvio el peu dret, ara una blava..., el meu cap se’n va, es comença a difuminar l’angunia. Les raons per les que he vingut, també.
No sé per quin motiu, em ve al cap el concepte de fissió nuclear. Desestabilitzar el nucli d’un àtom pesat. Fer que s’esmicoli a bocins. Aprofitar-ne l’energia per escalfar aigua. Tornar-la vapor. Vapor que mourà turbina. Turbina que generarà llum,...però i la radioactivitat que se’n despendrà? . A cops hi ha coses que quan es trenquen són com la fissió. S’allibera molta energia , es mouen moltes coses, però la radioactivitat t’envaeix durant molt temps deixant-ho tot fet una merda. Conec el que dic, ho he viscut. He estudiat del que parlo. Segons com ,els nivells de radioactivitat poden ser alts durant molt temps. Serà la radioactivitat emocional que pateixo la que en fa fer el mono en aquest moments. Les mans diuen prou. Caic de cul damunt del matalàs. Embadalit em miro el pas d’on he caigut. Encara em cal molta pila per suportar aquests moviments...
Reposo, els braços s’han inflat, no puc tancar les mans i si ho aconsegueixo, no les podré obrir. A cops ja no sé si lluito contra un plafó de resina, contra les meves limitacions, contra ...Estirat damunt del matalàs acluco els ulls. Al cap de dues cançons, m’alço. Una mica més refet penso en que em fa mantenir unit al plafó, o a la vida, o que em fa mantenir aquesta lluita. Serà com la fusió. Fer col·lissionar dos nuclis lleugers , vèncer la repulsió electromagnètica, posar les coses a l’abast de les forces nuclears. És difícil , però no impossible. Té un petit problema . Un cop ho engegues , no hi ha qui ho pari .S’ha de cremar tot el combustible. Terrible, o no. La quantitat d’energia que s’allibera és descomunal. No hi ha radioactivitat. Segons com em recorda al que vaig sentir el darrer cop que em vaig enamorar. La cosa al començament sembla difícil, però quan arrenca , la teva vida , la passada , la present i la futura comença a passar a una altre velocitat.
Diuen que hi ha una teoria que explica tot això en termes de cordes. Bé ,de fet parla de supercordes. Sento el mòbil, és l’Andreu. Diu que si anem a mirar lo de la corda al Vèrtic . Que l’Enric farà quaranta anys .Ja deia jo que això de les cordes m’era familiar, sobretot tractant-se de companys de corda. Res , que ho deixo per avui. Me’n vaig a comprar una corda per un superamic, o era una supercorda per un amic?. Tan li fot , ja no hi ha qui s’aguanti sobre el plafó.
Ja de nit escric això, penso que tinc unes quantes supercordes que em lliguen a uns quants superamics. Aprofito per tibar d’algunes d’elles. Tard o d’hora elles tibaran de mi quan em faci falta. És el que tenen les supercordes, o els superamics...

5/08/2008

El mar de les paraules, el riu de les idees...

Cada cop que intento posar paraules a un pensament miro de triar les més adients. La tria , normalment, és fruit del meu estat d’ànim .Avui el meu estat d’ànim és difícil de definir. Ara mateix , per escriure això, tinc aquest mateix problema . Les paraules omplen la meva ment. A cops formen corrents, remolins que em porten a fer una tria. A cops s’apareixen davant meu com una onada .En aquestes ocasions miro d’aprofitar l’onada. Faig que aquesta em transporti al seu damunt .La història que vaig explicant és com una successió d’onades que aprofito. Aleshores les idees s’encadenen una darrere l’altre, com entrelligades. Com si de conclusions o deduccions es tractés. Enllaço idees, surfejo per les paraules, que em fan arribar a la platja del meu argument.

D’altres vegades les paraules que vull triar em porten de manera subtil, per un rierol, que desemboca en un riu més gran, que a l’hora va a parar a un altre de més gran. Noto que la corrent augmenta, cada cop es fa més forta. El soroll del corrent comença a ser eixordant . Fins que la cosa acaba en una gran cascada d’on ja no hi ha manera d’escapar-ne. És aleshores quan ens en adonem de la importància de les nostres paraules.És aleshores quan ens en adonem que ja hem dit allò que tan ens costava dir. És quan em pres la decisió que ens alentia la marxa.

Normalment, les onades apareixen al meu davant quan faig classe. Quan replico algun argument .En canvi els rierols estan més lligats als sentiments. Es potser per això que la gent parla de torrents d’emocions. De tota manera, expressar sentiments amb la facilitat i tranquil·litat d’un rierol és tot un art. El teu interlocutor acostuma a quedar tendrament complagut, si és una bona noticia , cas que no ho sigui tampoc cal esperar una reacció airada. Els nostre arguments l’haurà deixat com el rierol, amansit.

Hi va haver una època de la meva vida en que vaig perdre la capacitat d’enllaçar onades, de controlar les corrents dels rierols . Asertivitat en diuen els psicòlegs que és tenir aquesta capacitat . A cops les depressions encobertes són com oceans plens de boira on no hi bufa el vent . Són com mars on no hi ha onades de paraules ...

Recuperar aquesta capacitat , restaurar el vent que alci les onades, que generi rierols, que facin córrer aigua altre cop pels nostres xergais .Que ens omplin les nostre platges de petxines, pedretes, bocins d’algues i trossets de posidònies. Que com records ens facin creure que encara hi ha vida després de les depressions. Si això que escric mai us ha semblat un riu ,o una successió d’onades , és que alguna part de raó dec haver trobat. Si a més a més us és útil ,...encara haurà valgut més la pena provar d’explicar-vos-ho.

5/07/2008

Taronja...


La Terra va girant al voltant del Sol. Mica en mica, la llum d'aquest va incidint damunt de la porció d'atmosfera que tenim al nostre damunt. La llum l'anirà escalfant fent que comenci a succeir un del fenòmens més bonics, la difusió de Thompson. Del vermell inicial i fugaç, el cel passarà pel taronja, cap el groguenc barrejat amb el blau cel. Taronja, el color de l'alba. El color del naixement. El color d'una nova vida .Aquesta deu ser la raó per la que ara fa una colla d'anys em vaig enamorar del taronja. Suposo que em calia un canvi. Al final, hi va haver un canvi. Suposo que era el que em demanava el meu subconscient .
Lògicament el taronja també precedeix a la foscor de la nit. Per tant, també representa el final d'un cicle. També m'encaixa aquesta idea. Per renéixer , abans , s'ha de morir. Taronja, el color cíclic. El color que ens acompanya en la vida i en la mort. Deu ser que mirar-se la vida sota la llum del color taronja, ve a ser com acceptar que res no es crea , res no desapareix , tot es transforma.
Personalment, em venen al cap els boixacs que tenia a la meva antiga casa. No hi havia manera de matar-los, eren de color...taronja.

5/04/2008

I ja fa un any que m’hi lligo la corda…

L’Elena , la seva dona, m’ho va plantejar. Jo, que li tinc un apreci especial, vaig escoltar-me la seva proposta. El dia assenyalat plovia a bots i barrals. La cosa no va poder ser, al final durant el primer, d’un entranyable i ja més que tradicional dinar, vam acordar tornar a provar d’anar a escalar. I així va ser com va començar tot. L’Andreu , jo i l’Enric vam anar a escalar. Vam triar la regió d’Agulles a Montserrat. Els resultats ja els heu pogut anar llegint.

Abans d’ahir, vam celebrar el nostre primer aniversari. Nóvios , diu ara que semblem, la seva dona. Vaig triar una agulla bastant mítica. Si més no per a mí. La Momieta , per la seva via normal. Jo vaig fer els dos primers llargs de primer , ell va fer els dos darrers. Ell va ser l’encarregat de pujar la corda fins el cim . Va escalar amb precisió , conscient de la responsabilitat . Amb moderació i lògica. Tinc la sensació que l’escalada ha omplert un buit a la seva vida . El seu humor anglès, dissenyat , com si d’un franctirador de la rialla es tractés, comença a ser admirable. La seva soltesa i capacitat per solucionar els problemes també. Admiro la seva honestedat .Guardo com a tresors els seus consells. Crec , que puc dir, sense deixar de fer el cor fort, que tinc un amic més. Amic, dels que t’hi lligues la corda, no de taberna. Amic, dels que entens allò que els passa sense badar la boca. D’aquest amics en tinc molts pocs. I amb aquest ,...ja fa un anys que m’hi lligo la corda. Per molts anys , Andreu, i que fem plegats molts llars de corda.