7/23/2008

Valdostano, valdostano...

Diuen que aquelles vivències que et corprenen no les colra mai a la pols de l'oblit. Aquest deu ser el cas. Just passava per la porta de casa, que amb forces només per arrossegar-me damunt del llit, vaig adormir-me tan profundament, com profunds son els meus records .Ara fa més d'una setmana que ja volto per aquestes contrades i encara no sé massa bé com donar-ne comptes. Tot arrenca ,damunt d'una taula , davant d'una gerra de cervesa, voltat de companys, fa vora un any. El projecte era fer un cim de quatre mil metres. Val a dir que tampoc havia de ser cap cosa complicada. Després de no massa estona va aparèixer el cim, el Gran Paradiso, a la vall d'Aosta. Es tracta d'una ascensió merament glaciar, amb un trocet d'aresta cimera una mica penjadet. La cosa semblava que podia encaixar en la nostra cordada. Al final només vam ser dues cordades, una de dos i una de tres. El meu estimat Agustí Cardona ens faria d'enllaç entre refugis. La resta serien l''Agustí Jové(signore Iove),l'Andreu Martínez-Vargas, l'Eugeni Vives, en Gabi Cerdà( folleret volaor) i jo mateix.

La ruta triada seria entrar pel preciós refugi Chabod, fer cim i baixar pel ultra col·lapsat Vittorio Emanuelle. Així doncs, un cop l'ultraeficient capacitat d'organització del signore Iove ,va tracar el full de ruta que cobriria viatges , aclimatacions , aproximacions, ascensions, excursions i poques estones per tocar-se els collons, les cartes eren damunt de la taula. Les del destí vull dir, amb les de pòquer el molt bandarra fa i desfà com vol.

La setmana va començar amb un parell de sortides per aclimatar-nos. La base la teníem a l'Albergo Savoia. Des d'allà, el Mont Taou Blanc de tresmil quatre-cents i escaig, un dia i la Punta Nivolet, de poc més de tres mil , l'altre. Comptàvem amb amb un dia per fer una quilometrada fins a Aosta i Valsavarenche, a més de fer l'aproximació fins el refugi Chabod. Nou-cents metres de desnivell, per un meravellós camí de refugi italià. Nit al Chabod, sopar, ambientillo , grappa i a dormir. Pel matí, coneixedors de les nostres limitacions, ens llevem els primers i sortim els primers . Ningú ens passa fins que es fa de dia. Val a dir que feia molt temps que no hi havíem estat mai, per tant té el seu merit. A la glacera anem fent , uns millor ,altres pitjor, altres canten, vamos de tot una mica.

Al cim, que de fet és petit com una cabina de telèfons, hi ha alguna cosa més que raons amb els guies. Al final l'Eugeni, molt sàviament , ens espera a l'avantcim. De fet si arribo a saber el pollastre que es lia no envio a cap dels meus companys cap allà. Val a dir que em va fastiguejar el comportament de moltes de les altres cordades, no totes. Comercialitzar les coses té el seu preu. Amí no em va, m'estimo més anar a la muntanya amb amics.

La convivència de sis persones, amb dos cotxes i una burrada de quilòmetres per fer, va ser variada, però per damunt de tot divertidíssima. La més que espectacular baldufa del darrer sopar va ser emotiva, inclòs un calvo col·lectiu a un cotxe dels carabinieri. Ni els ensurts mecànics de l'anada, ni els administratius de la setmana abans van aconseguir deslluir la sortida . Ara només queda fer-ne el balanç alpinístic, social, econòmic...Tan se val, com diuen en aquelles contrades: Valdostano , valdostano ci vediammo un altro anno.

7/15/2008

Mont Perdut, ja estic de vacances...

Per fi sona el timbre, que si no , el feia sonar jo. M'acomiado dels que trobo , puc i sé. Surto volant per la porta, ja estic de vacances...A l'estació m'espera en Cardonetti, anem a Sabadell, a pillar una furgona per anar, primer al Perdut , després als Alps. Doncs no, que als Alps no podrà ser. Mecaginlaputa, de que no mato el tros de burro que hi havia darrera el taulell. Un cop ens adonem de l'error, busquem solucions, sempre solucions. Decidim prendre la fregoneta i marxar cap a casa a carregar els colegues. De camí mirarem de trobar solucions al problema de no poder anar als Alps amb aquella furgona.

Son vora les quatre que entro per la porta de cal's Cardona, tothom ja està allà. Carreguem els trepans i , parant abans a recollir a en Jordi, super pels amics, cap al Perdut. Dormim en Bungalows, l'endemà a una hora més que temeraria ens llevarem per anar a Nerín . Allà prendrem un bus, rollo sovietic, que ens deixarà a Collado Gordo. Abans fem un sopar de cinc estrelles. En Jaume, Samaler pels amics i la Manoli ja estan a puesto. L'Àlex , la Rosa i l'Adrià també hi son. Formem una considerable colla.

Fa estona que m'he llevat, molta . El Cardonetti , a ritme d'isquierda ras, derecha quatro, ens ha portat a tota en la fragoneta a Nerín. Ara, dins de l'autobús coctelera , mig endormiscat, fem camí cap a Collado Gordo. El tema va ple, molta penya per fer el Perdut. El dia es lleva lleganyós. Un cop a terra, en Dri i jo fem camí cap el refugi de Goritz . Anem al capdavant, el finstro del Dri s'ha deixat l'aigua amb les presses . El tema és arribar primers i comprar una ampolla.

Al refugi ens aturem breument, ràpidament enfilem el camí del Coll del cilindre. Jo estreno botes, unes Scarpa Freney. Del Lidl, diu en Cardonetti. La veritat es que van bé, per la pasta que valen , ja poden anar bé , ja. A les primeres clapes de neu , l'Agustí Cardona, ens deixa, el seu genoll no pot posar-se en cap risc més. La colla continua, lentament, que córrer és de covards. A la que abastem el llac gelat, l'escupidero en presenta les seves credencials. Ja fa estona que portem grampons, jo n'estreno uns de Black Diamond, uns Sabretooth. Del Lidl també. Moseguen la neu dura que t'hi cagues.

Per l'escupidero em poso rera la Rosa, diu que es sentirà més segura. Cada cop que pregunta on sóc li copejo el cul. Mica en mica fem cim. Jo i el meu mal de cap som els últims. M'abraço a tots, fem fotos , mengem una mica i cap avall. La boira ens envolta , un vent més que fort no fa massa agradable la nostra estada. De baixada em faig càrrec de la Raquel, per dir-ho d'alguna manera. El meu mal de cap va en crescendo. Al llac Gelat de Marboré , estic tan marejat que tinc ganes de rojar. La cosa es posa molt desagradable. Per sort la Rosa em dona un iboprufé. Perdo alçada tot lo ràpid que puc. M'enganxo al mestre Bassas que va per feina. A la següent aturada , ja una mica més recuperat , la Raquel , en agraïment em fa una frega als polses. Explico un parell d'acudits , sembla que riuen. Ja dec estar millor.

Al refugi jaiem com a gossos, fins el punt que un gos ens ve a fer una visita. De fet tot deu està igual. Una mica més refets, reprenem el camí. En Drí i jo ens posem les piles, cal abastar el Collado Gordo abans de les vuit de la tarda, i sobretot, trucar a els companys dels Alps. La solució presa serà anar-hi amb els nostres cotxes. Així que el Ketxup tornarà a bramar per les carreteres del tour de França. Però, això ja serà una altra història...Aquesta acabarà bé. Sans i estalvis tornarem a casa. Quines ganes que tinc de tornar al Solvay. Ara fa un any no ho hagués dit...