8/25/2008

El tic tac del món...

Tanco la porta de l'ascensor, al mirall hi ha les restes d'una enganxina amb forma d'ànec. Porto massa cosses, se'm fa difícil d'abastar-ho tot. L'equilibrisme innat m'ajuda a tancar la porta sense menjar-me la vorera. Recorro els carrers com puc. Carreguem el cotxe, ultimem els detalls. Mmmm, m'he deixat el formatge, la rata, o el seu record venen amb mi. Finalment quilòmetres i quilòmetres de carretera ens porten sota les muntanyes que volem escalar. Dies de fred , cansament, mal de cap i arestes nevades. Dies d'interminables estones guaitant un horitzó ple de núvols. De transportar feixugues motxilles, de divertides tertúlies a la vora d'una cervesa. Dies d'alegria sense mesura dalt d'un cim. Dies, però, de melangia pels que són lluny.

Ganes de riure i plorar, ganes de dormir per que són les tres de la tarda i ja no pots amb la teva ànima. I quan més recordo la rata més ganes tinc de menjar formatge. I menjo i menjo formatge, melangia obliga. Ganes d'estar altre cop a casa, de llevar-me sota un cel conegut. Passen els dies, pugem i baixem muntanyes, tot va sortint com més o menys esperàvem...

Obro la porta de l'ascensor, les restes de l'enganxina amb forma d'ànec segueixen aquí. Encara em queden ganes d'abraçar i petonejar. Altre cop l'equilibri incert em porta davant de la porta de casa. Obro la porta nerviós. Així que trec el cap per la porta allà està ella. La de formatge que he menjat per enyorar-te tant. Les coses són allà on eren abans de marxar. Les coses passen segons el tic tac del món...

8/17/2008

Marxo...

Fotografies, visc en un país on no hi ha quadres. Només hi ha fotografies, res més. No vull cap més interpretació de la realitat que la que sóc capaç de copsar amb els meus ulls. No vull, he decidit que no. Cada vespre, quan el sol s'acomiada, em regala una meravellosa fotografia del que ha estat el dia . Hi ha dies que el cel ple de núvols anuncia que el dia ha estat mogut. Hi ha dies que el cel és ple d'estels , anunciant que el vent ja ha fet tota la feina. Hi ha dies que al cel busco avions que passen per damunt del meu cap. Porten gent amunt i avall. Com si fos un mirall de la vida que passa sota seu . Colrat d'estels , com si de desitjos fos, se'ns apareix cada nit.

Sempre que puc miro al cel. Sigui on sigui .A cops, la Lluna , esborra els estels , però hi són , sé que hi són . Però tot i així , ella , també és part i raó del que passa sota seu. És com aquell parent que cada cop que ens visita ho trasbalsa tot. Tot i que símbol de fertilitat, la Lluna, ho trastoca tot. Amb la seva llum no deixa veure el cel. De fet com una sangonera, ella, que per si mateixa no té llum pròpia , pren la seva del Sol. D'alguna manera és com si el Sol ens envies la seva llum a través d'ella, espatllant-nos així la visió del cel.

El Sol , com un pare , que sempre vol ser present, no ens deixa veure el que hi ha més enllà dels seus dominis. Per tant , la Lluna , ens fa de cangur quan el Sol no hi és. El cel és com un museu, ple d'estels que probablement ja no existeixen , però que encara ens envien la seva llum. Encara ens expliquen la seva història. La llum que ens diu que també hi ha altres mons possibles, encara que no siguin ara al nostre abast. Hi ha cops que el Sol, amb la seva influència, que és tan gran , captura o desvia bocins d'altres astres, i ens els apropa. És aleshores quan el Sol ens mostra part de les respostes que són al cel. De fet és al cel , ple de foscor, interrompuda pels estels, on són les respostes que cerca l'anima. Lluny de atemorir-me, la seva foscor és com una promesa de nous coneixements. De fet les foscors són com promeses de nous coneixements. I si serà per això que diuen que quan la gent es mora va al cel?...

Comença a ploure, un cap de núvol deixa caure damunt meu una fina cortina de gotes d'aigua. Aquesta nit no veuré els estels, demà de matinada pujaré al cotxe amb uns companys. Cercaré respostes dalt de les muntanyes, prop del cel. Entre el cel i la terra, sota els estels. Us deixo una postal , una fotografia de com de bonic és el cel quan el Sol no mira. Marxo...

8/13/2008

Música al cel...

Fa estona que rumio el sopar, la calor m'obliga a pensar en alguna cosa refrescant. Sonen els pitos de la rentadora, la bogada ja està llesta. Tota la roba de la darrera sortida , massa roba, ha de ser estesa. Aprofitant que al terrat ja no crema el terra pujo descalç .Pujo el grapat de graons en pantaló curt i ja està. Amb la xafogor que fa passo de samarreta, tot plegat ,la foscor recolza la meva idea. Bufa una brisa suau, estenc amb parsimònia, aprofito la fresca. Tot d'un plegat em ve al cap el tuper amb puré de patates que encara hi ha a la nevera. Amb la feina feta baixo a casa. Remenant per la nevera trobo tres o quatre botifarrons. Crec que si els estripo i els escalfo en el microones quedaran bé barrejats amb el puré fred.

Obro el tuper, la cosa no pinta massa bé. Trec l'aigua que hi ha, remeno una mica. Crec que pot funcionar. Mentrestant ,al tocadiscos sona el Caprici Italià de Txaikowsky . Una mica de música animarà el vespre. A cops penso que això de viure sol és massa avorrit. El ding del microones em treu de les meves cabòries. Barrejo els bocins de botifarró calent , amb el refotut puré fred. La cosa , no pinta malament, mira . Ho poso en un plat, prenc els coberts, unes estovalles, un got i una ampolla d'aigua freda, avui soparé a la tauleta del balconet.

No miro la tele, no fan res i això que en teoria passen un munt de coses. M'encanto amb la música i acabo menjant-me el plat més fred del que hagués desitjat. Prenc el plat, ja he badat massa. Encenc la cafetera i preparo l'aigüera per fregar els plats. L'alegria del passatge que sona convida a moure's. Gràcies Piotr . Ara continua amb la Polonesa i el vals a Ievgeni Onegin. Els plats van que volen. Tot ballant faig un descafeïnat i m'assec altre cop a la terrasseta. Sembla que la cosa millora. Normalment escolto la música per mi, amb cascos, l'absència de veïnat visible , la calorada i que collons que en tinc ganes, fan que aquest vespre hi hagi un improvisat concert de Txaikowsky . El tocadiscos fa un clic i m'adono que m'he tornat a encantar. Quin tio aquest Piotr, cony de russos.

La roba ja deu estar seca , penso que seria bo fer-li una ullada. Prenc el tabac, l'emepetres i tanco la porta de casa. Deixo el mòbil, no tinc ganes de que res em destorbi. Al terrat, la roba ja està seca. Plego les samarretes abans de posar-les al cosi. Fa una nit molt maca , després de tot a l'agost no hi ha tan soroll com acostuma a passar la resta de l'any. Una tovallola no ha quedat bé fa una olor estranya, la separo de la resta. Als cascs de l'emepetres sona Vltava , el segon poema musicat de Ma Vlast, de Bedrich Smatana. Decideixo asseure'm a terra a fumar una pipa, la tovallola d'abans farà d'estora. El cel és ple d'estels, entre els cordills d'estendre que hi ha damunt del meu cap, semblen notes en un pentagrama. Un pentagrama meravellós, m'encanto altre cop. És com si hi hagués música al cel...