...pèrdua

Naixem plorant, si no ho fem en foten una hòstia. Creixem rient, en l'inocència, de grans però, ens ensenyen a ser seriosos. Pel camí ja hi ha qui ens inculca la por i després ens passem la vida patint. El món gira sempre al mateix ritme. Ara surt el sol, ara es pon i tot plegat res canvia. La caputxeta vermella es empaitada pel llop. L'avia es salvada pel caçador. Amb el temps, però, acabem que acceptar que no ens agrada com són les coses. Si per alguna raó la vida ens duu lluny del camí que hauria de ser normal, la nostra manera d'entendre les coses és pertorbada. L'àvia resulta ser una lianta que s'havia embolicat amb el llop, però al caçador no li senten bé les banyes. La caputxeta,... ai la dolça caputxeta, buscava noves emocions al bosc i el llop se la menja, però a petons.
Ens ensenyen a acceptar moltes coses i amb el temps no ens arribem a plantejar com d'absurdes són. El món està ple d'hospitals amb gent malalta del cos i del cap. Els malalts físics desperten la compassió, els bojos en canvi desperten les nostres pors. Ens ensenyen que cal guanyar-se el pa cada dia, però no ens diuen res si no en algun moment no som capaços de fer-ho. Premiem i enaltim les virtuts, però defugim assumir les nostres mancances i febleses. Reflexionem massa sobre que ens portarà a l'èxit i gens del que ens ha portat a la derrota. Admirem als que triomfen a la vida i passem amb el cap cot davant dels perdedors. Tenim por de veuren's-hi reflectits i en canvi ens agradaria abastar el que pocs poden. La loteria toca a quatre i en comprem creient que serem nosaltres els que també tindrem aquesta sort. Ens diuen que cal tenir esperança, que cal esforçar-se per ser bones persones i quan perdem l'esperança construïm un dels verbs més terribles, desesperar-se. Que terrible ha de ser la desesperació.
Creiem en els amics i desesperem quan creiem perdrel's. No entenem el que ens passa, passem per estats alterats del que fins ara crèiem normal, defugim entendre als altres. Si ,portem tota la vida mirant al cel. Busquem a un Deu que expliqui les misèries de la vida. Busquem vida en els estels. Mirem de trobar una explicació raonable al que va fer que tot plegat comencés, al principi de tot. En canvi girem la cara davant de la mort, o sigui, al final. Raonem, a través de l'esperança, que la vida continua, que la mort no és el final. Anys i panys sense voler acceptar la... pèrdua.

...Nadal

Avui, desconecto el corrector. Avui, deixo en off els sistemes d'ajut a la conducció. No es que sigui un dia més especial que els altres. Avui és un dia, segons com, d'obligacions. No es que no m'estimi a la família i als amics, però no trobo correcte que s'estableixi un dia per dir i fer allò que és correcte. Fer-ho, en certa mesura depèn de nosaltres , no de l'entorn. És per això que prefereixo fer aquestes coses dia a dia. Avui és un dia on aquells que normalment no es veuen mai , es veuen i comparteixen taula. Avui és un dia per aprofitar i parlar d'aquelles coses que mai fem. Avui és un dia per fer allò que normalment mai fem. Per tant, avui pot ser un dia profitós, en la mesura que sapiguem aprofitar l'avinentessa. Jo, que no he enviat cap nadala, feta pels meus fills..Cosa que em faria molta gràcia poder fer algun dia, doncs no en tinc. En canvi n'he rebut unes quantes. Tinc la necessitat de tornar una mica d'aquest sentiment d'acolliment als que es recorden de mi. L'altre dia pensant-hi en vaig fer una, avui crec que és dia de penjar-la. Gràcies a tots aquells que durant aquests anys m'han acollit a casa seva , als seus cors. A aquells que han tirat de la corda quan la cosa no anava fina. Gràcies també a aquells que com jo han canviat de camí i s'han deixat acollir a casa meva. A tots, Bon...Nadal.

Pensant en els altres...

Feia dies que aquell minyó, un bon minyó, patia aquell ruc-ruc. De bon matí vaig baixar a classe a acompanyar a un dels meus alumnes. S'havia trencat una cama i en cadira de rodes, necessitava del meu ajut per fer anar l'ascensor. Va ser aleshores quan se'm va atansar, i sense mirar-me als ulls, em demanà si podíem trobar un moment per parlar d'un problema que no el deixava viure massa tranquil. Vaig acordar amb ell que un cop dinat l'aniria a trobar al menjador per parlar-me. Era divendres, per tant, el meu horari que aquell dia és generós amb el temps, va permetre trobar-me, de manera suficientment relaxada, amb el meu amoïnat alumne. Anem a fer una volta li vaig proposar, ell amb els ulls vermells i la veu tremolosa, em va relatar una història que m'era familiar. Una amiga de la seva mare, malalta ja terminal de càncer, era el nucli de tota la història. Ell, amoïnat per la tristesa de la seva mare, em demanava què podia fer per apaivagar el seu patiment. Fart de veure plorar a sa mare em demanava a mi una solució. Jo que sempre els hi dic que pensin en termes de solucions, no de problemes...
Jo, després d'escoltar-lo atentament, li vaig fer la següent pregunta: Realment, pateixes per la mare, o bé pateixes per què un dia la que estigui greument malalta sigui la mare?. Ell, cada cop amb els ulls més vermells i sense poder parlar, va assentir amb el cap. Jo el vaig abraçar i li vaig dir que les mares, si tot surt com està previst normalment per la natura, marxen abans que els fills. Que el que és inevitable és que marxin... Així doncs el que primer tenia que fer era dir-li a la seva mare lo molt que l'estimava, però que després, era la seva mare qui havia de fer això mateix amb la seva amiga. Mig eixugant-se les incipients llàgrimes, em donà les gràcies. Jo li vaig dir que era molt noble que s'amoïnés per la seva mare.
L'endemà vaig anar a escalar i vaig trigar a animar-me. Per la tarda, la meva mare em va trucar. Amb, no recordo bé, quina excusa. El fet és que va aprofitar per dir-me que li havien trobat uns quistos als ovaris i que si o si els hi havien de treure. Jo no vaig saber quina cara posar. Tot i que ella m'assegurava que no passava res greu i que el dilluns anava al metge a ampliar el diagnòstic, jo no vaig saber com encaixar la notícia. La setmana va costar de passar i en algun que altre moment vaig haver de recordar els consells que vaig oferir a aquell minyó. Alguna amiga, que com els estels, sempre hi és encara que hi hagi núvols, em va facilitar el poder-ne parlar. D'ella, en vaig treure el títol del que avui us escric. Cal dir sempre el que sentim, jo ho faig a classe. Per aquest motiu hem de ser feliços i com les mares, ho serem en la mesura en que pensem en els altres...

visiteu el link..., us ajudarà a entendre per quina raó sereu més felicos ...pensant en els altres.

Massa Rachmaninov...

Corregir, corregir i vinga corregir. Tot el que s'havia de dir ja està dit. El que no vaig saber fer entendre, el que no van voler escoltar, i mira que em repeteixo més que l'all. Ara em trobo el que he sembrat, regat com he pogut. M'havia fet el ferm propòsit de mirar de corregir el més ràpid que es pogués. No me n'he sortit... Després de tota aquesta feinada hauré de promitjar tots el seus treballs i mirar de trobar-ne una nota. Una nota...
Hi ha cops que em faig el càrrec del que toca fer. Despullo les coses de la seva complexitat. Simplifico. Un carburador és com el dipòsit de la tassa d'un excusat. El tub d'escapament d'un motor de dos temps és com una xemeneia. Un radiador, una esponja i les parets d'un estomac, matemàticament són indistingibles... Per variar les proporcions d'una truita de patates apliquem el teorema de Thales. Partint de coses bàsiques com la conservació de l'energia es troba la llei de la palanca.
Miro de recordar aquells majestuosos moviments dels meus professors, dels millors que vaig tenir. D'aquells que, arremangats, em descobrien els perquès del món, com si d'una sonata per piano es tractés. Elegant, senzill, directe... del cap al cor i al cor per sempre més. Recordo com de fortament tinc gravades algunes imatges. Encara estudiava tercer de carrera quan em va tocar explicar un complicat problema a la pissarra. El professor de la matèria que no era un prodigi d'expressivitat, i segons com no dissimulava massa el fet que no li agradés el que li tocava fer, m'esperava impacient assegut a la seva cadira. Ara, això si, mai hagués dubtat de cap de les seves capacitats intel·lectuals pel que feia al coneixement del tema. Però alguna cosa no va sortir com esperava aquell dia. Jo, que més per curiositat que per mandra vaig plantejar-me el problema sota un altra llum, que no la seva, vaig sorprendre'l aquell gris dia. No porta cap paper vostè?, jo arremangant-me, vaig respondre que no em calia. El personal que esperava una dissertació d'integrals complexes a ritme de semigarrapatea va murmurar. És un camp gravitatori esfèric amb un potencial constant, que podem assimilar a una esfera amb un index de refracció constant, no?. Vaig escriure les dues formules. L'una al costat de l'altre i es va fer evident que tenia raó. Aleshores vaig continuar la meva explicació, aquest cop però, al meu cap sonava el concert número 2 per piano en do menor de Rachmaninov. Les coses fluïen dolçament del meu cor al meu cap i del meu cap a la pissarra. Les equacions s'anaven simplificant, fins fer-se clar que la solució era majestuosament senzilla. Per un moment vaig sentir el poder de les meves paraules. Aquella ganyota inicial es va anar tornant tendrament en admiració. L'home ja no seia a la seva cadira, recolzava el cul a la taula i els seus ulls, oberts i lluents seguien el guix per la pissarra. Un cop trobada la solució em vaig posar les mans, brutes de guix, a les butxaques tot esperant la seva aprovació. La cosa va acabar bé, fins i tot a contracor, em va felicitar.
Ara que em toca explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle vint miro de fer el mateix. Trencar els esquemes dels que m'escolten, girar la truita del meu cantó, però aquest cop la música de Rachmaninov l'escoltem tots plegats durant les classes pràctiques. La canalla pinta, demana pintar, demana sentir allò que explico a les classes de teoria. Encara que haguin passat molts anys d'ençà, ells senten que també pinten alguna cosa, com jo em vaig sentir aquell dia. Ara que he corregit els seus exàmens me n'adono que algunes coses surten del seu cor, passen pel seu cap i acaben al paper de l'examen. Trobo, em fan trobar, un sentit a la vida i mai hagues dit que seria tan productiu escoltar massa Rachmaninov...

Qualsevol port és bo en cas de tempesta...

Una ma al davant i l'altre al darrere. Si anar-hi va ser angoixant, tornar..., per oblidar-ho. Però no puc. El final va ser el que tenia que ser. El cel s'havia anat tapant i jo no vaig voler-ho veure. Ahir, sobtadament, ho vaig recordar. Al meu pit alguna cosa es va retorçar. Avui he llegit al diari que havia d'escriure, ho provo ara i no sé ben bé com fer-ho. Tinc una imatge al cap que em dona voltes des d'ahir. Ja que no puc escriure-ho, he provat de pintar-ho...La sensació és bastant aproximada, l'expressió del tot certa.
La mare va obrir la porta, com sempre. El pare venia darrera seu. No vaig poder ni articular tres paraules abans de posar-me a plorar. La mare s'hi va afegir al moment. El pare va trigar quinze dies. Una nit, ja al llit, al costat de la mare no va poder més. Va plorar com un nen petit..., com el que feia poc acabava de recuperar. Jo vaig recuperar al pare que mai havia tingut. Un que plora. Un que parla sense por de fer sotragar la seva pròpia ànima. Tant de temps lligant-nos a corda per pujar muntanyes i a la fi ens tornàvem a lligar la corda. Aquest cop , però, la de la vida. Aquell dia d'ara fa tres anys, els pares van fer bona aquella dita...que qualsevol port és bo en cas de tempesta. Però aquell, va ser el de la meva salvació, ara en comptes de vendre quadres en els que ja no creia, els pinto. Us en deixo una mostra...

La mer...

No feia el fred que tocava pel temps en el que estàvem. El mes de novembre tocava la seva fi d'una manera amable. Els pollets com ell ja haurien d'haver emigrat. Ell, que feia la seva des feia encara no un grapat d'anys, trobava estranya aquella bonança. Havia passat temps empalagosament tristos, ara, tot tenia una altra llum. Tenia la sensació d'haver-se escapat dels re-fotuts Paraigües de Cherbourg...,la vida, tenia aquelles coses.

Des de aquell cantó de la carretera tot tornava a tenir sentit mica en mica. Havia pujat i baixat muntanyes fins a posar-se malalt. Havia marxat a treballar lluny. Havia tornat a tots aquells indrets dels que no en va poder apreciar la seva grandesa en el seu moment. Havia visitat un munt de llocs nous, conegut d'altres parlars. Però sobretot, havia perdut la por a viure. La por..., aquella cosa que li prenia lloc a la motxilla. Bé, de fet, era al seu cor on s'estava fent nosa. Refent els camins que les llàgrimes no li havien deixat fruir. Lluny ja del Ne me quitte pas..., ara, era ell el que tenia el control de la seva vida. Reconvertint en fulles seques les velles rancúnies. Va veure clar, que només valia la pena guardar als llibres les floretes que alegrement havia anat recollint per les vores de la vida. La que ara tenia. Xiulant alegrement, es va girar cap a l'altre costat, i va alçar el got mig ple de vi tot desitjant el millor que es podia imaginar pels que s'havien quedat allà. En altres temps s'hagués posat la ma entre les cames, i tot prement-se la paternitat, els hi hagués cridat allò de : mireu de quin color porto els mitjons!!!. Aquest cop estava molt tranquil, xiulava La Mer...

Por On La Llum És Tenebra...

Pollet que estàs a l'altre banda,
mai sigui menystingut el teu nom.
Fes del terra que trepitges el teu regne,
faci's la teva voluntat aquí i en l'altre costat.
Troba el pa com cada dia
i aprèn com trobar-lo demà.
Deslliura't d'estèrils rancúnies
que només fan nosa a les butxaques i t'alenteixen el pas...

Com una oració, en veu baixa, el pollet es repetia una vegada i una altre aquell grapat de frases. Com el Simbad que reflexa el Sherezade de Nikolai Rimsky Korsakov, un dia, va salpar. La mar que el primer dia l'acotxava, ara el feia anar com un ninot. Però , ell, segur dels seus coneixements, va continuar endavant. A cops seguint el cor, a cops el cap, va navegar sense ofegar-se en aquell mar. Conscient, que a cops no som més que fulles que suren en el mar. Va preparar-se pel batec de les onades, fent el cor fort es digué: gaudim de la promenade...
A vegades, agafar-se les coses amb filosofia, feia semblar al pollet un re-fotut tros de xulo. Només la forta creença en allò que mou el món el feia invencible. L'amor,...allò que no et fa tenir por on la llum és tenebra...

Bogeria...

Surto de casa, no fa tan fred com esperava. Travesso el carrer com cada dia, avui tinc feina a primera hora, res que em faci capficar especialment. El sopar d'ahir nit va acabar d'hora, tampoc vam beure massa, tampoc vam menjar tant. La conversació va ser molt amena, més del que podia esperar. Més del que creia possible. En aquestes tribulacions em trobava , o així ho crec recordar. Va ser aleshores quan vaig notar aquella estranya sensació...La imatge , el lloc, no coincidien. El meu cervell va detectar la incoherència i els meus sentits va respondre com no esperava. Alguna cosa no funcionava bé. No sabia que passava. Vaig començar a notar una suor freda i enganxosa, a l'hora que el meu estomac es va contreure. El que recordo encara se'm fa molt desagradable. És com si m'hagués adormit i posat a somiar tot caminant. No entenia res del que em passava.

Estava a mig carrer Bonaventura, passava prop de les jardineres metàl·liques que hi ha davant del mecànic de planxa i pintura. Vaig fer un esforç per continuar caminant cap a l'estació. Mica en mica em vaig anar asserenant, respirant pel nas, traient l'aire lentament per la boca. No havia pres res. Ni cafè ni te. Mentalment vaig anar fent una llista de les coses que podien haver canviat. No vaig trobar res raonablement diferent. Ja a l'escola, feta la feina, vaig pintar el que havia sentit. No vaig voler estalviar paper , ni temps, ni pintura. El resultat encara em corprèn ara. Les hores van anar passant i el quadre, un cop sec , va quedar penjat a la paret. Ja a l'hora de dinar, en vaig parlar amb una companya. No m'agradava la sensació que retenia al meva memòria. Mirava de raonar el que havia passat i només trobava una resposta. Els colors es barrejaven, els sentits es confonien, els records semblaven esborrar-se i tornar-se a formar de forma difosa. Em neguitejava la resposta trobada a tot el que sentia.

No vaig voler continuar sentint-me d'aquella manera. Recollint les obres de la meva canalla, vaig trobar-ne una que semblava oferir-me una sortida. Un paisatge irreal, els colors no eren els que tocaven, però la composició encaixava amb l'acolorit tractament que en feia. Vaig abandonar-me al moment que vivia. El full de paper va començar a omplir-se de colors aquarelables. El pinzell tendrament humitejat va fer la resta. Alló que en va sortir és el que veieu ara. Ja alleugi't vaig reposar mentre el quadre s'assecava. Un cop sec el vaig posar en un sobre i el vaig deixar com un regal a una bona amiga dins de la seva guixeta. Poc després, avergonyit del que havia fet , vaig fer els possibles per no coincidir amb ella. Ara, que he recuperat la imatge ,puc posar paraules al que imagino vaig sentir a primera hora. Identificava bastant bé per què em feia por, es tractava de,...bogeria.

I el pollet es va fer meteoròleg...

Va mirar-se la motxilla detingudament. Sortir d'excursió té aquestes coses. La corda, l'arnés, un grapat de mosquetons i roba per quan faci fred, que en farà molt. Estudiar com i quan creuar era cosa feta, per tant, ara que s'endinsava a l'altre banda havia de triar la millor via. Estudiar curosament les febleses del terreny. Preveure les dificultats...

Allò que hi ha no es pot canviar. Les muntanyes són com són, com diu el poeta, ja estan fetes. La feina del pollet era avançar-se a la incertesa. Com el cel sota el que caminava, els seus sentiments van ser solejats, tèrbols, boirosos, ventats... Va haver d'aprendre a llegir-los, com llegia en els núvols del cel. Allò va apaivagar el seu neguit, que no el feia desaparèixer. Ara sabia , que com en el cel sota el que caminava, hi haurien dies de pluja, sol, boira i vent. El pollet només volia entendre aquell món, el que deixava enrere, el que tenia sota les seves potetes i el que tenia allà davant. I el pollet es va fer meteoròleg...

I el pollet va creuar la carretera...

Ell, com tots, creia que allò era en el que havia pensat sempre. Si més no, en aquell costat, li semblava que, el que hi havia a l'altre costat, era allò amb en el que tots somniem. Desitjava veure-ho de ben aprop, era clarament la imatge precisa i preciosa que li havia fet bategar el cor des del primer moment. Tota la vida creient en la terra promesa. Tota la vida pensant que, quan arribés aquell moment, sabria amb certesa, com hauria de fer les coses. I mesurant els seus moviments, va encetar un conjunt de maniobres curosament estudiades durant anys. Havia estat entrenant-se per aquell moment tota la vida. Ara, aquell instant, aquell precís moment, era l'oportunitat que havia estat esperant tota la vida. Es va dir a si mateix: Haviam...,i el pollet va creuar la carretera.

Riure per fora,...plorant per dins

L'altre dia vaig pintar un quadre, l'altre dia vaig recordar el que és que et caiguin els ulls de tant plorar. I no estic bé, però faig broma. Dic que sobrevic,...o sigui Ripoll, Camprodon, Setcases...Em buido fent el que faig, i no m'agrada sentir-me així. Tot i que penso que per omplir-se haig d'estar buit, al final el meu cor és com la casa on visc. Amb el temps he hagut d'optar per regalar allò que ja no em farà servei. No tinc espai, tot plegat visc com en un refugi. Al cor només hi guardo allò que m'ajuda a entendre, a prendre,...a estimar. Avui em fan força mal les mans, i altre cop avui només serà el coixí el que s'emporti les meves abraçades. Crec haver entès el dolor que es sent traient les coses a base de pintar quadres. Ara ho entenc..., la paura. La puta paura...

Demà em tornaré a lligar la corda, com cada matí sortiré de la reunió amb el meu millor somriure. El que sempre encaixa a totes les fissures, com si d'un friend màgic es tractés. Mosquetonejant la corda de la vida, tot cartografiant els meus xergais, malgrat el mal a les mans. Diuen que quan a un lloc fa sol ,a algun altre segur que hi plou. Suposo que l'aigua que cau, en algun altre lloc es va haver d'evaporar. A mi em passa el mateix, el riure per fora ,...plorant per dins.

Expressionisme barato...

He arribat, com sempre, abans del que toca. La tutoria que tenia, al final no ha estat. Per tant, com que fins a dos quarts de dotze no tenia classe, he baixat al taller. Dic taller, però en veritat no és més que un laboratori de tecnologia reciclat a sal de plàstica. Just a aquella hora venen els alumnes de quart d'ESO a fer la seva classe de dibuix artístic. Com que tenia temps, he preparat les classes teòriques de la setmana que ve. Fauvistes, cubistes i expressionistes, segons com un rollo de la hòstia, segons com també...
Un cop preparades li he fotut a un sobre d'exàmens de tecno de la meva tutoria. Ha caigut al cap de poc, de fet ja el tenia a mitges. I aleshores m'he trobat allà sol, amb un munt de temps, amb un munt de coses dins del meu cap maldant per sortir. He pres un full din-A3 de paper canson, amb el llapis a la ma, he mirat de reüll l'autoretrat cubista de Picasso. El tinc penjat allà per que vagin veient coses que tenen a veure amb el tema. He mirat de fer el que faig sempre, provar de posar-me en el seu lloc. Si haig d'explicar alguna cosa, va bé posar-se en el paper. En el dels alumnes, en el de lo que explico...
El contorn ha sortit a la primera, he connectat amb alguna part de mi que feia temps que romania amagada. El color..., també, massa i tot. La meva imatge estava com crispada, la perspectiva forçada, el rictus trist, la boca... ,la boca retorçada. Aleshores faltaven els ulls, però una gota descontrolada ha tacat el rostre. L'he eixugat, però la pintura ha deixat una marca, com si l'ull plores, ha estat aleshores quan ho he vist clar. He procurat fer el mateix amb l'altre ull. El resultat m'ha regirat, d'alguna manera he tret part del que feia dies no sabia com posar-hi paraules. Quan han arribat ells els hi demanat la seva opinió, que ha estat sorprenentment favorable. Animadament ha anat posant-se les bates i demanant-me si ells també podien posar-se a fer l'expressionista. Com que les peces fauvistes ja estaven pràcticament acabades s'hi han anat posant...Avui, no hem posat música per treballar, però han anat pintant i dibuixant a cor que vols. Increïble, o no, l'altre dia van escoltar Rachmaninoff, avui era el dia de l'expressionisme barato...

Puzles...

Puzles, si ja ho sé , hauria de dir trencaclosques. Però no m'agrada el que suggereix la paraula. De fet parlem d'una imatge, més o menys bonica, que està completament fragmentada segons un patró. Deixant de banda lo de la imatge, parlem de la fragmentació. La vida segons com m'ho recorda. A cops mirem de ser amics d'algú i no es pot ser amic de tothom. Hi ha coses que per més voltes que els hi donis , no encaixen. N'hi ha d'altres que t'ho posen fàcil, com aquella floreta groga que resulta que és la única de tota la imatge. Per tant a la que trobes la fitxa tens clar que allò serà fàcil. Hi ha cops però, que algunes peces estan malgirbades, o bé romanen prop teu doncs creus que, tard o d'hora, encaixaran. I malauradament no trobes mai on col·locar-les, tot i estar prop teu sovint. No em sorprèn el que escric, sembla que més que de fitxes de puzle , parli d'amics...

Si del que parlem ara és de la imatge del puzle, aleshores parlem de la vida?. Fa dies que hi penso..., a cops la vida per diferents motius es trenca, s'esmicola o es fragmenta. Les peces que en resulten, que no sempre són iguals , ni les mateixes que quan ho vam muntar el darrer cop. Així doncs, refer la nostra vida, és com anar ajuntant fitxes. Com és lògic, i no passa amb la família, triem la que ens sembla que pot encaixar. Ara per una punta, ara per l'altre la cosa, mica en mica, va prenent forma. El més curiós és que aquest tipus de puzles mai tornen a formar una imatge semblant. Algunes fitxes van quedant arraconades, o ja no es faran servir en aquest puzle...

El millor que et pot passar però, no és conservar la major part de les fitxes, si no tenir algú que t'ajudi a re-composar la imatge. Ja no vull dir res si el que s'ha convertit en un puzle és el vostre cor, aleshores...haureu tingut sort. Total, ara que ho penso millor, la vida, taronja o no, també és una qüestió de puzles...

Silenci...

Llevar-me a les sis, pencar tot el dia sense parar. Comptar amb que et recullo per anar-la a voltar. Fer més de dos-cents quilòmetres de carretera amb tu de copilot vetllant per que no m'adormi. Tot i malalta, allà que sempre vols anar. Vetllar-te quan et trobes malament i rebre el més dolc dels somriures per resposta. Aquesta calma que assola el meu cor quan no sento la teva veu. Si al mòbil no trobo una perduda quan fa estona que t'has allunyat, m'angoixa pensar que alguna cosa no ha anat bé. Més que les teves paraules son el trist record dels teus ulls que s'allunyen el que més em fereix. Serà per això que li tinc por al silenci. Serà per això que poso música que ompli el buit que has deixat. Se'm fa difícil substituir-te per una rata de joguina, quan és al gat al que li falla la corda del cor. Acaronar-te , ni que sigui en foto és el que sempre faig abans de tancar la porta. Jo que només en tinc una i no és la del meu cor. Em sap greu si la rentadora que porto dins del cor aireja les taques de l'ànima que no sé com rentar. Tens tota la raó quan t'enfades pels meus oblits. Tu que improvises un pastís amb quatre bocins de gelat i una espelma. I és ara que escric això me n'adono que més que por a la buidor, al que més por tinc, és al teu silenci...

Quaranta...

Quan dic l'edat que tinc, la canalla, que res no es calla, riu. I jo, que el dilluns a primera hora, sempre tinc els més menuts, aprofito per fer-ne ostentació. Entre rialles aprofito per fer-los dringar de valent. Escric ràpid i parlo quasi perdent l'alè quan explico la lliçó, que si amb el catorze teniu tots l'esmorzar pagat, que si que vell , gras i lleig, però aquí ni deu pot dir ni fava de lo despresa que vaig. I sento que tornen a riure, i jo sento que estic viu. Que m'agrada la feina que faig i faig la feina que m'agrada. I ells que somriuen. L'hora passa volant i no més estem a la primera hora del dilluns. Quan el ritme decau els hi crido:..., però mireu-me, ja sé que sóc lleig , però mireu-me. I ells tornen a somriure per què són prop de les deu i encara no he parlat dels deures. Però faig un pausa i els enredo altre cop amb el catorze, o un múltiple seu. I ells riuen..., és aleshores quan llenço l'atac final i un grapat d'exercicis queden escrits a la pissarra com a deures per l'endemà. I ells tornen a riure, però aquest cop amb una bona pila de feina per la tarda. Sona el timbre i vaig cap a la porta . Al llindar m'aturo i em giro, ells esperen alguna cosa.., sembla mentida, dic, lo depresa que va una classe tot i anar a quaranta per hora. I ells tornen a riure,...i tot plegat, jo, només en tinc quaranta...

Avui,que faig anys, us deixo un regal, d'uns altres que també van a quaranta...

En cas de pèrdua...

Quan algú s'allunya sempre tens la possibilitat de despedir-te. Quan algú se'n va, hauriem de poder fer el mateix. Dic se'n va, per què morir-se, d'alguna manera, no morim mai. En aquests moments, em sento tonto, no sé que dir. El més humà que mai he pogut articular va ser a una alumna molt menuda ara fa un parell d'anys. Ellà, es va plantar davant meu tota trista per fer-me una pregunta terrible. Argumentant-me que jo, el seu professor, sempre havia tingut resposta a qualsevullga que fos la seva pregunta, em diguè: El meu avi està molt malalt, la mare diu que es morirà aviat. Jo estic molt trista per què no sé que fer, només puc plorar?. Jo, fent el corfort, vaig construir el següent argument: Estic segur que t'estimes molt a l'avi, ell, com diu la maré, no viurà massa temps. El que crec que més l'ajudarà és marxar sabent lo molt que te l'estimes.
Així ho va fer, estava decidida, aquesta tarda li diria a l'avi lo molt que l'estimava. L'avi va anar-se'n l'endemà mateix. Ella, la següent classe que vam tenir m'ho va explicar, jo li vaig oferir una abracada, i a cau d'orella li vaig dir que jo no havia pogut acomiadar-me amb cap dels meus avis.
Temps després, em confesà que la tranquilitzà molt aquella resposta meva. Jo vaig recordar que aquell dia, donant un excusa barata, vaig ausentar-me de la classe un moment. Només el just i necessari per anar al lavabo i eixugar-me les llàgrimes que amb molt esforc vaig poder contenir fins estar al passadís. A la tornada, tot tornava a ser al seu lloc, la pissarra, la meva taula, però ells no. La major part de la classe no seia al seu lloc, miraven per la finestra, provant de veure on havia anat...Ara , cada cop que perdo a algú que m'estimo, mesuro la seva grandesa, no pel buit que deixa, sinó per tot el que em va fer aprendre. Que amb el temps, serà el més profitós, en cas de pèrdua...

El burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...

A vegades, amb el temps, m'adono de lo burro que he estat en alguns moments de la meva vida. Dic amb el temps, doncs que es calmi la polseguera que fas, em sembla bastant important per veure lo burro que has estat. Separar-se, darrerament ja no em sembla tan estrany, cosa que abans si que m'ho semblava, m'hi ha fet rumiar( dic rumiar doncs és més propi del burros ,no?!). Serà per la polseguera, que no deixava veure-s'hi massa. Serà pel segrest emocional que patia. Cerà, la de les orelles, que no em deixava sentir el que passava. Bé a fi de comptes, per un bon grapat de raons. En el meu cas de tant en tant descobreixo noves raons, per tant, reobro el cas i regiro l'expedient, tal vegada per mirar d'aprendre alguna cosa. Amb això ja em sento pagat, guarit suposo que fa temps que també. El que més malament porto son les crostes de les esgarrapades cícliques. Lo de cícliques ve de lo de regirar l'expedient de tan en tan. Coses que passen...
Com en el cas de Moisès , ja que separes un mar ,lo més lògic és que sigui un que està Mort, no un de Vermell. Ja que fuges, doncs t'empaiten, corre. Fins aquí, cap problema. Però el que empaita, ha de saber nedar. Bé, en el meu cas va ser útil orientar-se, sobretot en els freds deserts emocionals. Bromes a part, el que més aprecio, de tot el que he anat trobat pel camí, són els amics. Aquells que en el seu moment em van assistir en la meva demanda d'eutanàsia emocional. Sempre que puc, sobretot en aquests cassos, miro de donar un cop de ma. Molts cops no se si ho faig massa bé, ara en aquestes ratlles, en seria un exemple. El que crec és que, o bé fer la traveta als egipcis que empaiten, o bé ajudar a fugir als jueus, fa que les coses acabin abans. I sé per experiència, que deixar de patir abans, és bo. Cas contrari Nostre-senyor m'hagués castigat amb uns collons com una rentadora i ara aniria pe aquests mons de Déu deixant un solc al terra. Dic lo dels collons per què se'm van arribar a inflar bastant i burro de mi, no ho vaig saber relacionar.
Així doncs, que tinguin compte els egipcis no es fotin a travessar segons que , que a lo millor el curset de natació no serà suficient..., i que tinguin compte els jueus , que deixar de ser esclau és un concepte molt borrós. Que com aquell cop, els que creien manar, sense esclaus, semblava que el món s'acabés i els que de cop i volta van deixar de ser esclaus, la van liar anys després amb un tal Jesús...Que uns van fer grans piràmides i els altres van abastar la terra promesa, que ves per on després de tanta plaga i patrulla pel desert, tot va acabar bé. El que voldria, passi el que passi, és que amb el temps cap d'ells es senti com m'he sentit jo, com el burro que va provar de passar per l'ull d'una agulla...

L'ombra d'un somriure...

És tota una declaració d'intencions, o així ho entenc. Com un canelo en l'enterro de la meva joventut, amb la sensació de que aquesta peli la tinc vista. Curiosa sensació, però no desconeguda, que com un gargall, busco treure'm del damunt el més aviat possible. Si l'horitzó de la felicitat no és tot lo aprop que voldria , si més no , no perdre'l de vista em tranquil·litza. Fart de viure instal·lat, de manera eterna, en la Vall de la Pèrdua, en un poble que sempre té nom de dona. Mirant de córrer més que la por, no per fugir d'ella, si no per arribar abans a la cantonada, i alegrement fer-li la traveta. Encara que el que m'envolta sigui fosc i incert, veure els somriures dels que m'estimo com estels en la nit de l'oblit, m'és més que reconfortant. Entendre, que segons com, el desordre emocional confós amb el Síndrome de Diògenes, ajuda a fer neteja de tot el que ja no té sentit guardar. Ni en un costat del riu , ni en l'altre. Més estúpid que una capsa de pastilles per no somiar. Si tu vols, tractant la tristesa com la roba quan surt de la rentadora. Però sobretot, provant de copsar un riu d'emocions en l'ombra d'un somriure...

Actitud taronja...

Feia dies que buscava, per més que pensava, per més ganes que hi posava, no en treia l'entrellat. Era com estar davant d'una paret, si tu vols amb un bon pitó als peus, però sense veure com passar. Per més que m'ho mirava i m'ho remirava, no li veia cap possibilitat. Va ser aleshores quan vaig recordar aquella tirada que sempre m'havia fet respecte, fins i tot por. Era només qüestió de fé?, no, em vaig respondre, era quëstió de tenir l'actitud apropiada. Pintant-ho tot de color taronja alguna cosa haig d'haver aprés...
Mes que aferrar-me, el que havia de fer era acaronar. Com el sol que quan és taronja, no crema , acarona. No era qüestió de fer més forca, si n de posar les mans, el cos sencer, de manera adient. Com el sol, que cada volta que la Terra li fa, es reinventa un dia nou. Em calia tenir una nova actitud per afrontar la vida,...una actitud taronja.

Al Petit Pais Taronja....

Aturo el cotxe, surto i m'asec al portó, com si un banc fos. Em poso la samarreta taronja. Ho carrego tot en la motxilla taronja. Al cap c'una estona comenco la lenta marxa. Que fosc que està tot. El frontal tampoc té massa piles, espero que els vampirs, l'home llop i d'altres bestioles s'hagin agafat festa. Per les escales de la Vallmala qualsevol petit soroll es magnifica, fins hi tot els meus esbufegs.Les nou del vespre no son hores per anar per aquí, però com en els contes, la por és una cosa que només existeix dins nostre. Jo fa dies que en tinc, de totes menes. Aquesta visita al Petit Pais Taronja és per guarir-les. Al cap de poc menys d'una hora puc aturar-me a sopar. Per no gastar massa les piles encenc una espelmeta . En aquest racó del camí no hi bufa el vent. De fet no se sent res, o calla si...., de la canal baixen unes veus, soroll de pedres i fulles..., no si al final l'home llop no lliurava avui. Ric per mi i continuo sopant. Al cap d'una estona tres persones que diuen baixar de Sant Martí intercanvien unes paraules amb mi. Ens donem les bones nits i s'allunyen, una mica estranayts del que els hi explico. No si a mi també em mosquejen una mica , haveure si es creuran que no sé que aixó de que Sant Martí és un arc que surt quan plou...., jaaa.

Em poso l'arnés, els disipadors, apago l'espelma i un cop recollit tot enceto la canal. Son les deu tocades, en la foscor no reconec algún tram, però al final ho vaig trobant tot. La primera sèrie de cadenes fins l'arbre caigut i el camí relliscós fins el coll. Allà m'enfilo per la següent cadena, passo els dissipadors pel cable d'acer i vaig fent. Esbufego més del que voldria, però es que l'equipatge que porto pel Petit Pais Taronja pesa bastant. Del primer bosc penjat passo al segon, normalment està habitat. Arribar-hi em sembla més fàcil del que esperava. Al segon bosc no hi trobo res, per tant ràpidament abasto les darreres cadenes i cables. En un tres i no res sóc a les portes del Petit Pais Taronja, deixo la motxilla entre les restes del petit castell i m'afanyo a lligar-me a la gran creu que hi ha a l'entrada. Em dono uns generosos quinze metres de corda. Espero que no siguin massa. Faig la trucada de control: si..., he arribat bé, el vol sense retard..., ningú m'esperava, demà us dic algo...

Em poso a refer les muralles del petit castell, no sigui que en somnis hagi de comprobar l'utilitat de la corda. En un raconet arrecerat encenc l'espelma. Al cap d'una estona estiro la flassada, damunt d'ella la màrfega taronja i finalment els sacs de dormir. Un cop a dins encenc la pipa i bado contemplant el meu Petit Pais Taronja. La de llums i llums que hi ha, i totes de color taronja , em dic tot movent el cap com qui asenteix repetidament. Busco el carro, més que res per orientar-me, va bé saber on tens el nord...S'acava la pipa i em cargolo dins del sac. Entre el cel i la terra, penso...,en el meu Petit Pais Taronja on ja no tinc por de res, m'adormo segur que a l'alba tot serà més clar...

...i a l'alba vaig despertar, doncs havia dormit sense por, com un infant quan el bressolen,...en el meu Petit Pais Taronja.

Mai Intentis Justificar-ho...

Arreu on miro, arreu on alço els ulls, allà en trobo. Neguiteja posar-s'hi a pensar. El buit que sento sota els peus fa que tot em pesi més. Mica en mica, no sé ben bé com, he anat perdent aquesta sensació de seguretat. Tinc la sensació, una sensació que ja conec. Primer van arribar els dies, amb ells les setmanes, van caure els mesos i finalment, l'any. Però tinc por, por de tornar a perdre. Ja farà tres anys vaig assumir el més terrible dels desenganys i el més gran dels alliberaments. És el que té la llibertat, porta lligada d'un cordill un bocinet de solitud. A vegades crec que és com la ce trencada del meu portàtil, vaig quedar-me sense ella. Se'n va anar per no tornar, ara sobrevisc sense ella. Sé que no tornarà, de fet la vida està plena de ces trencades. Tinc les mans plenes de xergais que m'ho expliquen. Cada cop que obro les mans, els miro, i em dic: És el que tens, et poden fer mal, però ,mai intentis justificar-ho...

Buscant Una Idea Taronja...

Ha estat un moment fugisser, sense estar tot lo trist que podia, he fet que somreia. No me'n n'he sortit massa bé, hi ha coses que no sé dissimular-les. Allà dalt penjat, compartint algunes coses més que una corda i un bon grapat de metres. Donant lluentor a la vida, que el dia a dia ja prou que l'ensopeix. Fent una de les poques coses que més greu em sabria perdre. Mes que agafant-me, acaronant-la, com si d'una dona es tractés. Amb la pau d'esperit que em donen més de dos llargs de corda, surto a trobar la falsa seguretat del metall. Com amb els diners, més que tenir-ne molts o pocs, cal saber que fer amb ells. I m'allunyo tot acaronant-la, segur de que el respecte que li guardo, em farà vencer. Que la solitud i la desesperació facin aflorar el millor que tinc. Metres i metres de roca, buscant una idea taronja...

Corrent Abans No Sortiria A Temps...

Corrent, corrent m'he passat la tarda. No he fet el que esperava. El dia ha començat com els darrers vint, mica en mica. Fa temps que en Harry Poter ja no hi és. Massa temps fa, vora deu anys. Arribes amb ganes amb un projecte al cap, però amb el temps tot canvia. Els bons, els dolents, els que hi son, els que ja no...Entenc mica en mica el que passa. El tronc de l'arbre és corca, les branques s'assequen. Van passant les tardors i les fulles s'amunteguen als peus del tronc, però cada primavera en surten de noves...si mes no ja no sento el vent udolant aquelles veus.

El taronja del capvespre donarà pas al blau de la matinada. La fredor de la nit estelada fugirà escalfada pel sol. El blau i el taronja s'aniran alternant, com el sol i la lluna. I com ells dos, inabastables allà dalt, aniré fent. Per que també hi ha gats que s'estimen les rates i rates a les que no els hi agrada el formatge. Però que enyoraran empaitar-se, com profundament m'enyoro ara. Perseverant, com sempre, per que ara ja sé, que havent sortit corrent abans no sortiria a temps...

Tres quilos de pols, un grapat d'estels i una cara nord...

(Relat d'una ascensió al Gran Diedre del Pic Barbet, Canigó)

Dono l'enèsima volta dins del sac, em poso les ulleres, el cel és ple d'estels, el pla de la galàxia passa en diagonal per damunt nostre. El temps millora, un cop d'ull al baròmetre m'ho confirma, la tendència és a l'alça. Son les cinc de la matinada, el termòmetre marca sis graus i l'invent aquest de sac que porto està arribant al límit de les seves possibilitats. Crec haver-li dit al Marc que no era necessari fer un bivac, però al final ni tenda, ni refu, ni res..., bivac. Des que és trad(tradicional), aquestes coses passen. Si mes no el sopar el vam preparar al lliure del refugi .I aquí em tens, bivaquejant en mig d'un prat, sota els estels, voltat de vaques i confiant que el sac arribi a l'alba.

Feia dies que trobava a faltar això. Després de més de quinze quilòmetres per una pista infernal, plena de bonys, sotracs, estimballs i un munt de polseguera, provo de dormir en un prat a més de dos mil metres. Si més no, no he trinxat el cotxe, tot i que encara queda la tornada...

A les set ens llevem, , mengem alguna cosa, repartim material, deixem al cotxe el que creiem necessitar i ens emportem allò que no farà falta, o era al revés. Un joc de tascons i un colló de friends, dotze cintes exprés i bagues i baguetes per lo que sigui. Ell porta el material al damunt, jo vaig amb motxilla no sé anar sense motxilla per aquests puestos...Escalar una cara nord, ni que sigui a finals d'agost, fa preveure més fred del que ja he passat aquesta nit. De camí la sola visió de la paret ja fa que se'm vulguin afluixar les molles, de fet haig de fer una parada tècnica, per enviar un fax als de greenpeace. Ja a peu de paret la cosa canvia, ja li veig el què..., puja la moral.Un cop a peu de via, l'inexistent rimaia dona lloc a un primer llarg de més de cinquanta metres. En Marc passa de primer, posa cacharros a tort i dret, de fet només troba un pitó. Com que la corda és de cinquanta haig de sortir a l'ensemble un grapat de metres, els suficients com per no poder-me posar els gats i haver de fer el llarg en vambes de treking. Un cop a la reunió, em canvio, reordeno el material i enceto el meu llarg del diedre. Escalo amb la motxilla a l'esquena, que no és massa còmode, però és el que toca. Menjar, beguda, un tallavents les vambes, la càmera, algo de botiquin...A aquests puestos no es poden deixar massa coses a l'atzar.

El primer pitó està lluny però a que hem vingut sinó..., el terreny no és molt difícil, però la motxilla i l'ambient imposen un altre tipus de comportament. L'actitud és el que compta, l'actitud. Vaig fent el llarg, que és molt llarg sense massa problemes. On trobo a faltar algo poso el que puc i sé. Un merlet, un friend...Un cop abastada la reunió penjo la motxilla a un pitó que trobo i munto la reunió amb la resta de coses que hi ha. En Marc puja com un coet, al ser tan alt, desplegar tota la seva envergadura li facilita molt les coses. Ens passem les coses i estudiem el pas. Al segon pitó hi ha una bagueta...Una de les nostres ressenyes marca una variant de quart grau sortint de la reunió a l'esquerra. De fet fa estona que veig un pitó amb anella a les nostres deu( una ressenya que he trobat a la xarxa en parla...). La nostra ressenya , és la que m'ha passat en Jordi Farrés, l'original del 76 de quan la van fer els nostres pares. En Marc passa la corda pel primer pitó, s'obre tot lo llarg que és i xapa el segon, i el tercer. Sota un desplom vol protegir el pas amb un tasconet, però a la que s'aixeca una mica veu que té un pitó a tocar i surt a per ell, s'allunya de mi amb la seguretat del que ja olora la reunió...Tret dels primers deu metres, que son dificilots, la resta es deixa fer. Jo amb motxilla i la corda correctament tensa, passo sense agafar-me a res més que la pedra, però suo i de valent. El següent llarg és per mi. A tres o quatre metres de la reunió trobo dos pitons quasi bé junts, la resta del llarg a pel. Miro de posar alguna cosa, però al no dur pitons poca cosa puc fer més que muntar la reunió al cap de més de quaranta metres de quart grau de placa. No és difícil però no caiguis, ni patinis , ni pensis tot el que pot passar.....La reunió és just sota una gran cova característica, d'un pont de roca i un parell de pitons. En Marc farà el següent llarg fins dins de la cova on troba un pitó pel camí. Posa algun friend però tampoc us creieu que gaires. La reunió a la cova és d'un pitó i un tascó, es poden posar més coses, suposo. Jo ja tinc al cap la vira característica que diu la nostra ressenya original. Trec el musell, i allà està, tot un caminet penjat que ens treurà d'aquesta paret. Al cap de trenta metres i tres pitons que he trobat pel camí, munto reunió d'un friend i un merlet gegant. Al rato arriba en Marc i se li fot al cap sortir recte amunt, doncs ha vist un pitó. Més per l'aventura, que per lògica, doncs tenim la cresta a vint metres i podem abastar-la per un camí digne de tot bon excursionista, en Marc es posa a lluitar amb el pany de paret. Darrera pujo jo, al final n'hi havien tres de pitons, per mi que era artificial, estaven massa junts i desplomava que t'hi cagues. Però pujo...i al cim ens donem la ma. Una ascensió en família, com la d'ara fa trenta dos anys. Fem una mica el ganso, no massa, doncs la boira ens comença a empaitar. D'aquí al refugi i el cotxe en una hora i escaig , tot seguint un meravellós camí de marquetes grogues. Al refugi fem una cervesa, bé en Marc una Pepsi, diu que amb una cervesa pillaria un globo...De baixada parem a Prades, a fer uns big mac, i uns nugets, i un gelat, i unes coca-coles, i unes patates,i cap a casa. Més de dos-cents trenta quilòmetres conduint em deixaran per l'arrastre, però amb un somriure infinit, i amb una sensació de tornar a estar connectat. No tinc massa coses per sopar .Tot plegat un cotxe amb tres quilos de pols, un grapat d'estels i una cara nord..., el que compta és l'actitud.

La màgia d'una crispeta...

Fa molta calor, segons com massa. Tot i que tinc aire de nevera, no m'agrada fer-lo anar massa, resseca molt el coll. El dia es fa llarg i no aconsegueixo dormir tot el que voldria , hauria,...caldria. He estat uns dies a la fresca del Pirineu, a Pineta, sota el Mont Perdut, per tant a la tornada van agreujar-se les meves relacions, ja de per si dolentes, amb la calor. Tot donant-li voltes a l'asunto, planejo tornar a marxar, aquest cop a escalar alguna cosa. Penso i repenso on anar, massa i tot. Al final crec haver trobat el lloc i el company de corda. A vegades pensar massa les coses pot ser altament perjudicial. Sense rauxa el seny ho torna tot gris, les pors amagades treuen el cap i altre volta et replanteges el que tenies tan segur .

Paro una estona, poso una mica de música, tinc una mica de gana. Homersimpsonejo un rato, pillo una bossa de crispetes, obro la tapa del microones i em preparo pel solo de bateria que fan les crispetes dins del microones. Fa estona que en Herbie Hancock i en Miles Davis li donen un altre aire al Solvay. Jo, arrepapat al sofà, em miro les crispetes tot fent glopets de coca-cola del Lidl. En prenc una, me la miro, l'observo detingudament, me la menjo. En prenc una altre, me la miro detingudament, me la menjo. Son ben bé al contrari que les gotes d'aigua, no n'hi ha dues que s'assemblin. En canvi, abans de coure-les totes eren molt semblants..., què curiós penso. És com si tota la informació que ha recollit el granet de blat de moro en créixer, ara es fes patent. Tot el que ha passat mentre creixia, arrapat a la panotxa, ara es manifesta. Tots els dies de pluja, els de sol, el fred, la calor que ha viscut. Cada gra creix de manera molt semblant, però és a l'hora d'explotar quan es fan patents les diferències. Tots els grans han viscut junts, es diria que tots han viscut el mateix, però a l'hora d'expressar-ho tots ho interpreten de manera diferent..., com les persones.

Penso en silenci. És, la màgia d'una crispeta...

Tandebó...

Em miro al company, ja porto les cordes lligades. Repasso el material que porto penjat, faig una ràpida ullada al llarg que m'espera. M'enfilo amb cura pels primers metres de roca. El meu objectiu és una fissura que amb sort em permetrà protegir els metres inicials. Abastar-la no ha estat difícil, per contra encabir-hi alguna cosa ja són figues d'un altre paner. Els tascons semblen no estar fets a la mida del forat. Ho provo amb un empotrador de lleves, sembla que funciona. Poso una cinta i passo la corda pel mosquetó. M'alço sobre unes preses menudes, però cantelludes que fa una mica tenia a les mans. El pas és una mica estrany, la postura no m'és còmoda. Canvio el meu centre de gravetat desplaçant la cadera cap a la meva dreta. Re-equilibrant les coses puc abastar una bona presa de mà. En un parell de metres més crec que podré posar una baga al voltant d'un merlet. No és massa, però fa que se m'aturi una mica la taquicàrdia. Miro avall i el company esbufega, ja són massa metres, si volés d'aquí caldria un miracle per no tocar el terra.

Dret dempeus sobre el merlet, alenteixo la respiració i em concentro en els metres que venen. La roca s'ajeu una mica, però la presa es torna petita i arrodonida. La meva salvació pot set un forat de la mida d'una nou que tinc prop de tres metres. Amb molta calma, mesurant cada pas, demanant permís a cadascuna de les pedres de les que m'agafo, arribo al forat. Ara el problema és com posar-hi alguna cosa que pugui protegir l'entrada a la reunió. Els empotradors de lleves ballen dins del forat. L'entrada és més petita que la cavitat que forma. De sobte tinc una pensada, poso la mà esquerra dins de la bossa de magnesi que duc a l'esquena i en trec una falca de roure, la més petita que trobo. Un cop a dins del forat, reomplo el buit amb l'empotrador de lleves. Si amb els claus funciona, per què no amb això, em dic. Tibo amb força de la baga que porta lligat, sembla que aguantarà...
Aquest cop el company em mira anguniat, no fa cara de voler-s'ho creure. Surto a per la reunió decidit, segur de que res m'aturarà. De sobte sento un soroll sec i el món es posa en moviment violentament. La meva vida , si més no els darrers minuts, passen marxa enrere. Tot és molt ràpid, la pols del magnesi ho envaeix tot, els crits del company, el frec de la corda, el copeig amb la paret..., alguna cosa no ha sortit com esperava. El company plora, la sotragada l'ha estampat contra la paret. Tanco els ulls per un moment, estic bé em dic..., estic bé. Obro els ulls, jo també ploro, ja no estic lligat a cap corda, estic assegut. Assegut a la cadira de la consulta. La psicòloga em diu que vam venir a mirar d'arreglar-ho, però que no sempre es pot. La decisió està presa, demà marxaré de casa, el que sigui ja m'ho trobaré...Ara em toca fer camí a mi tot sol. Tandebó que tot fos així,...tandebó.

Només son cinc minuts...

Fa dies que no escric, serà que no tinc cap neguit, serà que si el tinc ,no sé com posar-hi paraules. Fa dies que busco i no trobo la manera d'escriure això que malda pel meu cap. ..Marxar de casa, allunyar-me del que m'era proper. Valorar allò que tinc en justa mesura. Replantejar-me fins i tot el que és just. Mirar-me el que em fereix amb uns ulls tous. Acaronar la vida , com si del llom d'un gat es tractés. Encara que a cops t'esgarrapi, també a cops se t'apropa i es deixa acaronar. És el que tinc, que no és poc. Com a la cançó:... el carrer mullat , el somriure ample, la pluja el cabell, no importava res , anaves a trobar-te amb ell,... son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.

I tan que si. Tinc la sort de poder compartir aquests cinc minuts. I tinc tot el que podria desitjar en aquests cinc minuts. No em cal res més per llevar-me pel matí, només saber que he viscut aquests cinc minuts. Els que han tingut la sort de viure aquests cinc minuts ho entendran, els que no que facin memòria..., la vida pot ser taronja i eterna en cinc minuts. Tan se val si ets Manuel o Amanda, tan se val si vas buscar o venen a trobar-te... Aquests cinc minuts on quan camines ho il·lumines tot , aquests cinc minuts que et fan florir, ...i ja no te'ls pot prendre ningú, i tot plegat ,només son cinc minuts.....

A què venim...

No té massa sentit plantejar-me segons què. A la meva edat..., si no he aprés a viure amb les meves limitacions. Clar que, d'altra banda ser diferent sempre ha estat com una manera de ser. Però ara,...el fet és ser diferent dels diferents, o sigui,...quin embolic. De moment ja m'ha quedat clar que res és per sempre. Peroooò res de res.

No és que m'hagi tornat un cràpula, ni un jeta, ni res. Només és que estic sotmès a un allau de canvis. La veritat és com la merda, sortir el que es diu sortir, ha d'acabar sortint per algun puesto. No si ja em puc aguantar els pets ja..., que després et pugen al cap i tens unes idees de merda. Ara resulta que tot plegat és diferent, la física que governa l'univers..., també!!. No si tinc un col·lega que s'ho mira, i flipa, algo de raó té. No ,si resulta que no hi ha simetria de rotació, ... i jo que ja m'ho vaig plantejar en el seu moment. Estic aquí per què tinc preguntes i busco respostes. Malauradament les poques respostes que trobo porten lligades amb una cinta subtil un reguitzell de preguntetes. Algunes d'elles em fan replantejar el que faig(el meu ego és un puta i per mi que me les cola ell...) altres em donen una visió més amplia , que no sempre més acurada, de la xarranca universal en la que vivim. Què graciós, una rayuela, com Cortazar,...el darrer dia a París vam visitar la seva tomba.

No si al final la vida és com jugar a la xarranca, el que passa és que cada cop apareixen caselles noves, diferents del que teníem previst. Nosaltres, idiotes encara creiem que podrem tornar enrere donant puntadetes de peu a la nostra pedreta. El nostre model, preestablert pel model de societat en el que vivim( altre cop el puta del ego...), falla...,i és aleshores quan ens plantegem la refotuda pregunta: A què venim...

Gira, gira il mondo...

Fa vora d'una setmana que faig vacances i avui per fi, dalt d'un baton mouche, Sena avall, la ciutat de París és la que fa voltes. La de voltes que li hem fet tots aquest dies. Ara passen els ponts, les cases, els edificis, i jo i ella, en fem fotos. Gira, el mondo gira ne'l espazio senza fine...Comprovem la utilitat dels tallavents que hem arrossegat a l'esquena durant tota la setmana. Aquell tallavents verd que li vaig deixar la nit que tornant de sopar de Le Procope, amablement li vaig deixar. Les noies boniques no porten motxilla quan surten a sopar. És el primer cop que marxo de casa una setmana i no tinc ganes de tornar. És la primera vegada que torno enyorat...Vagarejant, per què les vacances són per això. Mirant un quadre per que m'agrada, no per que toca. Prenent un cafè per que estem cansats. Menjant per que tenim gana, no per que és l'hora. Fent el chateubriand..., inoblidable la paròdia davant del Notre Dame. Perruqueres del món, descanseu tranquiles ara que esteu informades..., el geperut de Notre Dame no és mort. Gira, gira il mondo...

Paper bag...

Tremolo de fred, em caragolo damunt del llit com un ratolí. He arribat a casa marejat. Tampoc havia menjat gaire, havia begut dues copes de vi i un parell o tres gots d'aigua. Avui no he fumat, tot i així ha estat posar un peu a l carrer i una intensa sensació ha assolat els meus sentits. Ara, arraulit miro de reüll el despertador. Demà és el darrer dia de feina abans de les vacances. Una mica menys marejat, rumio. És un d'aquells moments en el que si hi hagués hagut un interlocutor, la pregunta hagués estat : ...en que penses?, a falta de preguntador, la meva resposta, mental, no ha estat la típica. Ja fa dies que noto unes tibantors emocionals, serà que el meu ego és queixa. Recullo amb massa cura allò que potser la gent no aboca amb tanta mala fe com jo penso. A vegades, segons com, se m'estripa el dia. A vegades, segons com, la cosa sembla una taca que empastifa tot . Miro d'allunyar-me d'aquesta manera de reaccionar. De no deixar que el meu ego em governi a l'hora de donar respostes preestablertes a situacions freqüents. No, no es tracta de posar pell morta, deixant que la llaga es faci durícia. Deixar aparèixer xergais...., no.
Miro d'esbrinar que aprenc, miro d'entendre les meves reaccions com a fets geogràfics. Cartografiar els xergais de l'ànima. Haig de mirar d'abandonar aquesta mentalitat de destí, que segons com em fa angoixar davant dels èxits o dels fracassos. Si la vida és com una muntanya, i crec recordar que així va començar tot, definitivament, haig d'abandonar aquesta mentalitat. Ara, l'idea és enfocar-ho tot com un aprenentatge. Que també es podria entendre com una manera d'encaixar en una nova realitat?, no ho sé.
Hi ha moments en els que entenc moltes de les coses que m'han passat. Reconec en els que m'envolten actituds viscudes tràgicament per mi. Recullo tota aquesta informació i miro d'endreçar-la. Miro d'etiquetar el xergai corresponent amb cadascuna de les emocions generades. D'alguna manera crec desenganxar-me per moments d'aquest esquelet emocional que és l'ego. Ja no sóc dins, ara sóc fora. Em miro a mi mateix i em veig com una bossa de paper, que s'arruga , es taca, s'estripa o es deforma segons el que conté. D'alguna manera miro d'encabir les coses dins d'aquesta bossa de manera que no trencar-la. És una visió, només és això. Tot allò que no té sentit posar a la bossa es queda fora. No, no es tracta de reforçar la bossa, per què de bossa només en tenim una i l'hem de fer durar tot el que es pugui..., arrugues , taques, estrips,...tot plegat és una bossa.

En Frank Perill d'Extinció...

Quins temps aquells en que la vellesa era font d'inspiració. Quins temps aquells en que el blanc del cabell era signe de respecte. Si ara fa una colla d'anys vaig arribar a pensar en ell com a un referent ètic i moral, esperança d'un feliç final de pel·lícula, ara, ja no en puc dir el mateix. La veritat que un descobreix amb els anys és una mica descoratjadora. Tot plegat, ara després de dilapidar tot el crèdit aconseguit amb anys i panys d'encobert vassallatge, traït, doncs: Roma no paga als traïdors..., com un Florentino messiànic vol fer un espectacular fitxatge, en Mark Eting.

Com a Mortadelo i Filemón, quan el Superintendent diu : Tomad muchachos pa'l café, i els hi dona un sobret de sucre, així em vaig sentir jo el dia que en Frank ens donà un disquet tot afegint: No os quejeis que os doy soporte informático... Ell,...que plora més que el Nuñez quan parla de calers...

A cops vaig pensar que els seus retrets per no aconseguir el càrrec eren fins i tot lògics. Fins i tot quan me'l trobava sota la cadira del sots-director de turno amb un xerrac a la mà... , Frank, que haces?, li preguntava jo...., nada , la pata esta que es un poco más larga, no?...La de sots-directors i directors que he vist passar en deu anys...Ell que va passar del romànic al nacional catolicisme, saltant-se el renaixement, el barroc i la mare que ho va parir. Ara, es queixa de que hi ha qui ascendeix més que ell, frankament terrible. El seu cosí, italià, i conegut per Giovanni Ranna, famós per ser inintel·ligible, té una famosa frase sobre la mata, la patata i al tonto que has d'enredar per què la planti i la reculli. Tot un geni.

Per aquest motiu m'agradaria deixar-vos una mica menys amoïnats del que em quedo jo després de parlar amb ell. Una cosa bona si que té, com es treu de sobre el mal rotllo, sempre li encoloma a algú altre. Havia pensat en posar-vos una tarantel·la, dansa que es balla per què el verí no faci efecte tan ràpid, però he pensat, que fora millor pensar en tot el que el que jo crec haver aprés durant aquest viatge..., per tant,...quan ho sàpiga us ho dic.

Cròniques des de les terres bàrbares I

Ja sóm a puesto, el comandament ens ha felicitat per l'excel·lència del nostre treball. Muntar un campament d'una vintena llarga de tendes no és una feina agraïda. El que agraeixo és la dedicació dels meus companys i l'entusiasme dels soldats. Ja fa deu anys de la meva primera campanya, també va ser a la falda del Montseny. Fa massa temps. Cada cop portem més tropa i cada cop hi ha menys lloc per muntar tendes. He suat la samarreta tres cops, i tres cops s'ha eixugat damunt meu sense necessitat de treureme-la. La pols de mil camins cobreix la nostra roba. Tot i així ningú ens farà perdre la migdiada, la pipa o el que sigui. Ens ho em ben merescut...

D'aquí una estoneta tocarà anar a vigilar la tropa a la piscina. Massa estona aguantant la respiració , si es que em trec la samarreta. Si no tocarà estar amb l'aigua fins el coll. No sigui que tota la cansalada, que fa dies que crio, faci venir el riure a la tropa. Tot plegat, la dignitat és la primera cosa que hauria d'oblidar. Sobretot per la feina que tinc.

Una abraçada des de les terres bàrbares...

Prova-ho, no hi tens res a perdre...

(uno sólo conserva lo que no amarra)

Tot el que podia perdre, si es que mai ho vaig tenir, ni a tocar dels dits, es va perdre. Tot el que tingui, si mai ho tinc ,serà només per què ho vaig provar. Tots neixem suspesos el dia de l'examen, i si la vida és un examen , encara més. Bo o dolent, com blanc o negre, només tenen sentit per l'escala de valors que ens anem fabricant des que som ben petits. Al final, l'ego no és més que un esquelet emocional. Un esquelet que ens fa romandre d'empeu quan van maldades. Tinc la certesa, però, que un cop construït, aquest esquelet tampoc ens deixa canviar massa la manera que tenim d'entendre les coses. Mica en mica ens aferrem al que ens és normal, fins que ja és massa tard per canviar-ho. L'única certesa que tinc és que moriré, abans però de l'entrevista amb l'encarregat de recursos humans del més enllà, voldria deixar clares unes quantes coses.
Empaitaré la felicitat, encara que per fer-ho hagi de canviar la manera que tinc de veure les coses. Una vegada una amiga em va dir que per estimar a algú no podiem canviar tantes coses. Jo només en vaig canviar una, l'única que sé que és certa. Estar present. Vaig desaparèixer, deixant un munt de coses enrera. Com si d'una mort física es tractés, vaig deixar-los amb el millor dels records que tenien de mi. De fet, només era una manera de sobreviure. Creieu-me ningú mora si el record que en tenim d'ell ens és plaent. Així és com miraré de recordar els que estimo quan ja no hi siguin. Quan ja no els pugui acaronar.
Només em caldrà fer-lis saber que els estimo, per que marxin tranquils, en pau, sense cap rancúnia. Aquest és el consell que puc donar als que veuen com s'allunyen l'amor, la felicitat, els que estimem, els que m'estimo...
Sobretot pels meus germans, aquells amb els que vaig compartir el dolor , la pèrdua, la tristor. Malauradament hi ha cops que l'única sortida és donar un pas endavant. Si un cop fet el pas no tens al costat al que t'estimes, somriu i continua caminant.., prova-ho, no hi tens res a perdre...

(...si no hi és, es que mai ho vas tenir. Té molta mala llet dir-ho, però aprendre-ho encara n'ha tingut més...) La musiqueta és per acompanyar, total , com que jo no sé anglès, ni català , ni segons com, explicar-me...

Quan alço els ulls i els miro…

Ja fa una bona estona que tenen l’examen sobre la taula. Ja fa vora nou mesos que els hi faig de tutor. De tan en tan m’alço de la taula i passejo entre les files de taules. Els hi demostro una mica la meva feblesa, m’interesso per ells. A un la ma a l’espatlla, a l’altre li desendreço els cabells, a aquella una paraula amable...De fet els hi demostro que allò que fan també és molt important per a mi. Hi ha qui diu que és un xantatge emocional encobert. Hi ha qui diu que és com aplicar la filosofia de les relacions humanes d’Elton Mayo, però a les escoles. Jo penso que aquest sistema educatiu nostre és massa sensible al que la canalla té i troba a casa. No sempre trobaré pares que tenen estudis i estan pels fills, que saben de la importància d’una bona educació. Pares que son conscients dels fills que tenen..., que a cops van bé , que a cops tenen dificultats. Seria una mica mesquí per part meva fer com el mecànic que només vol arreglar cotxes nous...
El nostre primer dia, conscient de les limitacions, les meves , les del sistema, les seves, els hi vaig dir: Us tractaré com a soldats , però a canvi us estimaré com un pare. Que de passada molt probablement serà el que més s’hi apropi en el meu cas. De moment no me’n penedeixo. Ni pel que no vol estudiar, de cap de les maneres . Ni pel que no para de fer graciètes, per que al menys aquí té públic. Per la que comença creure en ella, cosa que abans no feia. Pels que fan les coses cada dia millor. Fins i tot pel que entra a classe dient: Mooooolt bona niiiiiiiiiiit, i jo li torno: 3.24, la teva nota, seu, minimolina dolentot!
Serà per això , que quan alço els ulls i els miro, els sento una mica meus...

Tres, sis, nou, avui…

Prenc la motxilla, embolico una llauna amb paper de cuina i després amb paper de plata. Tabac, encenedor, el llibre, el paquet , la foto i l’entrada. Poso un tornavís, els mòbils, tanco la motxilla, faig el ritual de sortida i surto per la porta en direcció ben bé no sé encara cap a on. Tot plegat son encara no tres quarts de set. Camino cap el forat del Bocàs. Travesso el torrent i enfilo el camí del Crist Treballador. El camí que segueix el torrent em deixa al trencall de la Torre Negra. Baixo altre cop fins el torrent que ve de Can Gordi i em menjo una pruna del fons del torrent. És àcida però em manté la boca i la set distreta fins la font de Sant Vicenç. Un cop allà faig una ullada als voltants, sobretot al camí de tornada. Pujo al turó, entro a les runes de l’ermita .Continuo fins l’altre costat del turó, busco un lloc adient, m’ajupo i excavo un forat. Amb el tornavís trigo més del que pensava. Un cop enllestit hi diposito el paquet, l’entrada i la foto. Ho colgo tot amb la terra que he tret del forat. Remeno les fulles com faria una guilla, m’alço , faig una darrera ullada i torno cap a l’ermita.

Allà m’assec, carrego la pipa, l’encenc i començo a llegir el llibre allà on l’havia deixat. Al cap d’una estona, barrejat ja amb l’ambient faig un glop de la llauna. El ocells tornen a cantar com si jo ja pertanyés al bosc. Passen les pagines, el tabac va cremant-se i el fum manté a ratlla als mosquits. Quan me’n canso replego els trastos i prenc el camí de tornada. Surt del torrent, al peu de la font. Ben bé no sé on va, ni com està. Trobaré un munt d’arbres que barren el pas. Alguns el pasaré per sota, alguns per dalt, amb els més grans faré un rodeig . Entraré al bosc si cal. Tocarà embardissar-me, però al final sortiré a un prat ple de flors de Sant Joan i olivardes. El sol s’estarà ponent darrera Montserrat, , la torre Negra a primer terme, però tot plegat, meravellosament bonic. Recolliré un pom de flors de camp per posar damunt de la taula quan sopi, sol, però content amb mi mateix...

El teorema de la mosca…

Avantguarda, moda, normalitat, lo que es porta. Ben bé , el que fa tothom..., que no sempre és el millor , ni el més correcte , ni el més ètic, ni el més assenyat. L’altre dia , a peu de via, el meu amic Andreu, me’n va fer adonar. Avui , provant d’explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle XX, ho he constatat. Allò que fa que t’escoltin, allò que fa que destaquis, no és fer el que fan els altres millor. És fer ho diferent. Anem al teorema ,que en la seva versió original vindria a dir: Si ets una mosca que veu com deu mil mosques devoren una gran merda, el fet de que les deu mil mosques mengin merda , no fa que la merda sigui bona, ni deixi de ser una gran merda.
Per tant, mira de triar les teves decisions per tu mateix, no pel que acostumarien a fer els altres. Cas contrari, no podràs queixar-te, de que tot plegat, és una gran merda...Ni deixaràs de sentir-te insignificant, com una mosca...

Andreu , quanta raó tens, i que poc que t'escolten...

Més enllà del magnetisme personal…

Hola, tinc hora per una ressonància. La noia del taulell , fa que si amb el cap i s’alça d’una revolada per indicar-me el camí. D’un bon principi , tot i el seu agradable rostre, em fixo en que va coixa. Passat el tràveling, m’aturo en el peu dret. Al final del camal dels seus texans, el turmell, està embenat. Seguint les seves instruccions ressegueixo els passadissos fins radiologia. Allà una altre recepcionista inicia , el ja conegut formalisme d’autoritzacions i historials mèdics. Aquest cop, ja més acollonidet cerco la sala 7. Cada cop tot està més solitari i fosc, per ser dissabte, hi ha molt poca gent. M’assec i llegeixo un llibre que porto, com per dissimular la por. Per un moment dialogo amb la meva consciència. Tranquil, no passa res...Sento fresa, unes dones que xerren. S’obre una porta i una dona, molt amablement em dona instruccions , que per una banda agraeixo(ja les conec) i que per l’altra em tranquil·litzen.

Amb una bata posada, m’estiro tal com em diuen, assenteixo i definitivament soc introduït al tub. Així que la màquina comença a funcionar, l’acolloniment augmenta. Alguna cosa no rutlla, l’operaria de radiologia entra a la sala del tub. Nen, que t’has deixat alguna moneda a les butxaques?, sii..., dic avergonyit, i la cartera...Pués va ser que estan totes les targes esborrades...Meeerda , penso. Sort que encara portava un boleto de vint.

Altre cop a dins , conscient de que el procés durarà uns interminables vint minuts, començo a provar de relaxar-me. El soroll , tot i les proteccions és eixordador. Alenteixo la respiració per així ralentitzar el ritme cardíac, cas contrari em sortirà el cor per la boca. De totes maneres el cor ho té fotut , doncs els meus collons ja fa estona que els tinc arrapats al coll i sortiran abans que ell , si s’ho proposen. Així doncs, demano una mica de tranquil·litat a tots tres, i miro de posar una mica de pau al meu subconscient. A cada passada de l’imant dins del tub , el soroll augmenta. La claustrofòbia és intensa, Beeeerni , relaaaxa’t...Ho provo amb l’humor, primer obro un ull, beeeé d’aquest no estic cec . Ara l’altre,...d’aquest tampoc. Penso en allò del tunel de llum..., l’operaria dient-me vueeeelve, vueeelve....I tant que torno, como que no me voy...Somric. La situació comença a estar sota control. El nois han abandonat la seva folla cursa cap el coll. Fins hi tot el tremolor de la sivella del cinturó ja no sembla voler-me descargolar les bugies del motonabo..., torno a somriure...

Sento que em moc. La cara borrosa de l’amable operaria m’apareix al davant. No, no estic cec, Beeeeerni , que no portes ulleeeres. Li pregunto la intensitat del camp magnètic del trasto( ja la conec...). És de 1,5 Teslas, diu ella. Quinze mil cops el magnetisme terrestre, li torno. Saps el pitjor, li dic..., sóc físic i ja sabia tot el que passaria , ho he estudiat. El que no sabia era com aturar la por que tenia...Ella riu, i em torna que a ella també li fa por. Xerrem una estona, breu. Entro a la cabina que m’ha fet abans de vestuari, recullo les coses, em vesteixo i marxo cap a casa dels pares. Content. Un cop a fora truco a una amiga i li explico. És fa un tip de riure, però entén que malgrat la meva fermesa, la meva capacitat de relativitzar els problemes, hi ha coses que s’escapen ..., del meu magnetisme personal.

Una constel·lació molt estranya...

Alço els ulls i allà està. És estrany, no l’havia vist mai . Als auriculars fa estona que sona una peca d’Smetana. Ella , recolzada damunt de la meva espatlla, fa estona que dorm. Hem anat a veure una exposició al MNAC. Cansats, un cop al tren, escoltem música compartint auriculars. Mig endormiscat , de tant en tant, miro enlaire i allà està. Mica en mica va apareixent, és com si fos un gegant, o un esser pseudohumanoide. Reconec que al llarg de tota l’historia de la humanitat, l’esser humà ha mirat al cel les nits estel•lades. Jo mateix sempre busco, allà on em trobi, el carro. És com una manera de situar-me . Ara mateix, aquesta constel•lació , estranya , em regira els particulars esquemes que tinc del cel. De cop i volta ho entenc. La sacsejo suaument, i a cau d’orella li dic que ja som a casa. Ella, mig emprenyada, em fa una ganyota. Ens aixequem prou ràpidament. Just per poder baixar del tren...

La paura...

Mai he cregut que fos bo viure amb por. La por no et deixa viure, et corseca lentament. A cops és com una motxilla que no et deixa caminar, la busques a la teva esquena , però la portes dins del cor. A cops la busques dins del teu cor i és algú que te l’ha penjada.

De totes les pors, la més terrible és la que tinc al que desconec. Una de les més subtils és la por a tenir por. La més antiga, i la més moderna , és la por a estar sol. Avui ,ara mateix, quan es ponia el sol, he tornat a tenir por. Por pels que m’estimo. Per què a cops tenen por del que desconeixen, per què a cops tenen por d’estar sols. Per què a cops s’adormen abraçats a un coixí que no els és conegut. Per què a cops no tenen qui els acotxi. Tot i així cada dia que passa fan una passa més enllà, carregats amb una motxilla , gran o petita. Però avançant , encara que creguin que van en una direcció incerta...

Per això, encara que amb por, el millor que els hi puc dir és que visquin..., sense por a tenir por. Aquí , i en el regne dels cels...Els mateixos cels que he pogut retratar aquest vespre , recordant-los a tots ells, abans d’anar a dormir...