Temps de mandarines…

És veritat que ja no escric tant. No en tinc tanta necessitat, o no tinc massa coses a dir. Si més no aquesta és la sensació que tinc. Al cap del temps els mals records es tornen borrosos. Les interminables estones on creia que les coses no tenien cap sentit em semblen molt llunyanes. De tota manera provar d’escriure allò que em passa no ha deixat mai de ser un fèrtil exercici. Tot i així , ja no trobo a faltar tantes coses. Res material , tot plegat , allò que mou el mon , allò que de veritat ens neguiteja, sempre serà en el fons, insubstancial .Amb el fred , també hi ha qui floreix. Jo , tonto de mi encara m’encanto amb les flors dels ametllers. Enguany ja florits, semblen anunciar temps millors. Enamorat dels petits detalls de la vida, no espero coses massa grans. Content estic de veure com plou sota un cel ple de fustetes. Com el blau del cel es fa vermell. Com les llums de la ciutat mica en mica s’apaguen per deixar que la foscor altre cop es torni vermell i el vermell blau. Així passen els dies, les setmanes. Així , aquells temps on recollir fruits semblaven ser la següent tasca a la vida, van quedar enrere .

Ara resseguint, ara cartografiant, vaig anar allunyant-me dels ports segurs on feinejava, xergais enllà. Vaig tenir , però ,la necessitat de refer el camí d’abans de la desfeta. Vaig anar fins a la fi del món per trobar una amiga. Vaig pasturar per les verdes terres d’Irlanda per trobar la fe que mai creia haver tingut. Només volia quedaren pau amb mi mateix. Recollir allò que es va quedar pel camí. Si ,he pogut treure-li suc a aquelles coses, petites i àcides. Com si dels grills d’un cítric es tractés. El color taronja que anuncia la nit, que després de la foscor anuncia el dia, em fa de bandera. Serà per que el taronja és el preludi d’un blau preciós. Serà per que travesso un camp verd .Serà per que , en el fons , aquells ,eren temps de mandarines...

Sota d'una pedra...

Feia estona que mes que fumar cremava tabac. Els dijous, si les coses no es torcen puc dinar abans de la vigilància. Com que les úniques coses que s’havien torçat éren els arbres, feia una estona que el meu cap vagarejava mentre fumava una pipa. M’entretenia removent amb els peus la grava. No buscava res en especial, només remenava els peus nerviosament. Tenia el cap lluny del terra que trepitjava. Serà per què bufava el vent més del que desitjava ,serà per què havia de trobar-la allà. Hi ha coses que no es busquen, senzillament les trobes . De fet no tenia res d’especial. La vaig prendre curosament. Al apropar-me-la als ulls , el seu color gris, les seves formes arrodonides, m’explicaren una història. La de tombs i tombs que devia haver fet fins arribar a estar entre els meus dits. Sense cap intenció premeditada, em vaig anar familiaritzant amb ella. Un cop neta de tota la pols que portava, vaig poder-ne copsar més coses. Era suau, dolça al tracte com cap altre que mai hagués acaronat.

Han passat els dies, la pedra encara va amb mi. El món és ple de pedres, algunes no les recull mai ningú, algunes acaben fent d’arrecada, algunes acaben damunt d’un anell. En aquest darrer cas sembla meravellós , tot el que es pot trobar..., sota d’una pedra.