Avantguarda, moda, normalitat, lo que es porta. Ben bé , el que fa tothom..., que no sempre és el millor , ni el més correcte , ni el més ètic, ni el més assenyat. L’altre dia , a peu de via, el meu amic Andreu, me’n va fer adonar. Avui , provant d’explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle XX, ho he constatat. Allò que fa que t’escoltin, allò que fa que destaquis, no és fer el que fan els altres millor. És fer ho diferent. Anem al teorema ,que en la seva versió original vindria a dir: Si ets una mosca que veu com deu mil mosques devoren una gran merda, el fet de que les deu mil mosques mengin merda , no fa que la merda sigui bona, ni deixi de ser una gran merda. Per tant, mira de triar les teves decisions per tu mateix, no pel que acostumarien a fer els altres. Cas contrari, no podràs queixar-te, de que tot plegat, és una gran merda...Ni deixaràs de sentir-te insignificant, com una mosca...
Andreu , quanta raó tens, i que poc que t'escolten...
Hola, tinc hora per una ressonància. La noia del taulell , fa que si amb el cap i s’alça d’una revolada per indicar-me el camí. D’un bon principi , tot i el seu agradable rostre, em fixo en que va coixa. Passat el tràveling, m’aturo en el peu dret. Al final del camal dels seus texans, el turmell, està embenat. Seguint les seves instruccions ressegueixo els passadissos fins radiologia. Allà una altre recepcionista inicia , el ja conegut formalisme d’autoritzacions i historials mèdics. Aquest cop, ja més acollonidet cerco la sala 7. Cada cop tot està més solitari i fosc, per ser dissabte, hi ha molt poca gent. M’assec i llegeixo un llibre que porto, com per dissimular la por. Per un moment dialogo amb la meva consciència. Tranquil, no passa res...Sento fresa, unes dones que xerren. S’obre una porta i una dona, molt amablement em dona instruccions , que per una banda agraeixo(ja les conec) i que per l’altra em tranquil·litzen.
Amb una bata posada, m’estiro tal com em diuen, assenteixo i definitivament soc introduït al tub. Així que la màquina comença a funcionar, l’acolloniment augmenta. Alguna cosa no rutlla, l’operaria de radiologia entra a la sala del tub. Nen, que t’has deixat alguna moneda a les butxaques?, sii..., dic avergonyit, i la cartera...Pués va ser que estan totes les targes esborrades...Meeerda , penso. Sort que encara portava un boleto de vint.
Altre cop a dins , conscient de que el procés durarà uns interminables vint minuts, començo a provar de relaxar-me. El soroll , tot i les proteccions és eixordador. Alenteixo la respiració per així ralentitzar el ritme cardíac, cas contrari em sortirà el cor per la boca. De totes maneres el cor ho té fotut , doncs els meus collons ja fa estona que els tinc arrapats al coll i sortiran abans que ell , si s’ho proposen. Així doncs, demano una mica de tranquil·litat a tots tres, i miro de posar una mica de pau al meu subconscient. A cada passada de l’imant dins del tub , el soroll augmenta. La claustrofòbia és intensa, Beeeerni , relaaaxa’t...Ho provo amb l’humor, primer obro un ull, beeeé d’aquest no estic cec . Ara l’altre,...d’aquest tampoc. Penso en allò del tunel de llum..., l’operaria dient-me vueeeelve, vueeelve....I tant que torno, como que no me voy...Somric. La situació comença a estar sota control. El nois han abandonat la seva folla cursa cap el coll. Fins hi tot el tremolor de la sivella del cinturó ja no sembla voler-me descargolar les bugies del motonabo..., torno a somriure...
Sento que em moc. La cara borrosa de l’amable operaria m’apareix al davant. No, no estic cec, Beeeeerni , que no portes ulleeeres. Li pregunto la intensitat del camp magnètic del trasto( ja la conec...). És de 1,5 Teslas, diu ella. Quinze mil cops el magnetisme terrestre, li torno. Saps el pitjor, li dic..., sóc físic i ja sabia tot el que passaria , ho he estudiat. El que no sabia era com aturar la por que tenia...Ella riu, i em torna que a ella també li fa por. Xerrem una estona, breu. Entro a la cabina que m’ha fet abans de vestuari, recullo les coses, em vesteixo i marxo cap a casa dels pares. Content. Un cop a fora truco a una amiga i li explico. És fa un tip de riure, però entén que malgrat la meva fermesa, la meva capacitat de relativitzar els problemes, hi ha coses que s’escapen ..., del meu magnetisme personal.
Alço els ulls i allà està. És estrany, no l’havia vist mai . Als auriculars fa estona que sona una peca d’Smetana. Ella , recolzada damunt de la meva espatlla, fa estona que dorm. Hem anat a veure una exposició al MNAC. Cansats, un cop al tren, escoltem música compartint auriculars. Mig endormiscat , de tant en tant, miro enlaire i allà està. Mica en mica va apareixent, és com si fos un gegant, o un esser pseudohumanoide. Reconec que al llarg de tota l’historia de la humanitat, l’esser humà ha mirat al cel les nits estel•lades. Jo mateix sempre busco, allà on em trobi, el carro. És com una manera de situar-me . Ara mateix, aquesta constel•lació , estranya , em regira els particulars esquemes que tinc del cel. De cop i volta ho entenc. La sacsejo suaument, i a cau d’orella li dic que ja som a casa. Ella, mig emprenyada, em fa una ganyota. Ens aixequem prou ràpidament. Just per poder baixar del tren...
