L'ombra d'un somriure...

És tota una declaració d'intencions, o així ho entenc. Com un canelo en l'enterro de la meva joventut, amb la sensació de que aquesta peli la tinc vista. Curiosa sensació, però no desconeguda, que com un gargall, busco treure'm del damunt el més aviat possible. Si l'horitzó de la felicitat no és tot lo aprop que voldria , si més no , no perdre'l de vista em tranquil·litza. Fart de viure instal·lat, de manera eterna, en la Vall de la Pèrdua, en un poble que sempre té nom de dona. Mirant de córrer més que la por, no per fugir d'ella, si no per arribar abans a la cantonada, i alegrement fer-li la traveta. Encara que el que m'envolta sigui fosc i incert, veure els somriures dels que m'estimo com estels en la nit de l'oblit, m'és més que reconfortant. Entendre, que segons com, el desordre emocional confós amb el Síndrome de Diògenes, ajuda a fer neteja de tot el que ja no té sentit guardar. Ni en un costat del riu , ni en l'altre. Més estúpid que una capsa de pastilles per no somiar. Si tu vols, tractant la tristesa com la roba quan surt de la rentadora. Però sobretot, provant de copsar un riu d'emocions en l'ombra d'un somriure...

Actitud taronja...

Feia dies que buscava, per més que pensava, per més ganes que hi posava, no en treia l'entrellat. Era com estar davant d'una paret, si tu vols amb un bon pitó als peus, però sense veure com passar. Per més que m'ho mirava i m'ho remirava, no li veia cap possibilitat. Va ser aleshores quan vaig recordar aquella tirada que sempre m'havia fet respecte, fins i tot por. Era només qüestió de fé?, no, em vaig respondre, era quëstió de tenir l'actitud apropiada. Pintant-ho tot de color taronja alguna cosa haig d'haver aprés...
Mes que aferrar-me, el que havia de fer era acaronar. Com el sol que quan és taronja, no crema , acarona. No era qüestió de fer més forca, si n de posar les mans, el cos sencer, de manera adient. Com el sol, que cada volta que la Terra li fa, es reinventa un dia nou. Em calia tenir una nova actitud per afrontar la vida,...una actitud taronja.

Al Petit Pais Taronja....

Aturo el cotxe, surto i m'asec al portó, com si un banc fos. Em poso la samarreta taronja. Ho carrego tot en la motxilla taronja. Al cap c'una estona comenco la lenta marxa. Que fosc que està tot. El frontal tampoc té massa piles, espero que els vampirs, l'home llop i d'altres bestioles s'hagin agafat festa. Per les escales de la Vallmala qualsevol petit soroll es magnifica, fins hi tot els meus esbufegs.Les nou del vespre no son hores per anar per aquí, però com en els contes, la por és una cosa que només existeix dins nostre. Jo fa dies que en tinc, de totes menes. Aquesta visita al Petit Pais Taronja és per guarir-les. Al cap de poc menys d'una hora puc aturar-me a sopar. Per no gastar massa les piles encenc una espelmeta . En aquest racó del camí no hi bufa el vent. De fet no se sent res, o calla si...., de la canal baixen unes veus, soroll de pedres i fulles..., no si al final l'home llop no lliurava avui. Ric per mi i continuo sopant. Al cap d'una estona tres persones que diuen baixar de Sant Martí intercanvien unes paraules amb mi. Ens donem les bones nits i s'allunyen, una mica estranayts del que els hi explico. No si a mi també em mosquejen una mica , haveure si es creuran que no sé que aixó de que Sant Martí és un arc que surt quan plou...., jaaa.

Em poso l'arnés, els disipadors, apago l'espelma i un cop recollit tot enceto la canal. Son les deu tocades, en la foscor no reconec algún tram, però al final ho vaig trobant tot. La primera sèrie de cadenes fins l'arbre caigut i el camí relliscós fins el coll. Allà m'enfilo per la següent cadena, passo els dissipadors pel cable d'acer i vaig fent. Esbufego més del que voldria, però es que l'equipatge que porto pel Petit Pais Taronja pesa bastant. Del primer bosc penjat passo al segon, normalment està habitat. Arribar-hi em sembla més fàcil del que esperava. Al segon bosc no hi trobo res, per tant ràpidament abasto les darreres cadenes i cables. En un tres i no res sóc a les portes del Petit Pais Taronja, deixo la motxilla entre les restes del petit castell i m'afanyo a lligar-me a la gran creu que hi ha a l'entrada. Em dono uns generosos quinze metres de corda. Espero que no siguin massa. Faig la trucada de control: si..., he arribat bé, el vol sense retard..., ningú m'esperava, demà us dic algo...

Em poso a refer les muralles del petit castell, no sigui que en somnis hagi de comprobar l'utilitat de la corda. En un raconet arrecerat encenc l'espelma. Al cap d'una estona estiro la flassada, damunt d'ella la màrfega taronja i finalment els sacs de dormir. Un cop a dins encenc la pipa i bado contemplant el meu Petit Pais Taronja. La de llums i llums que hi ha, i totes de color taronja , em dic tot movent el cap com qui asenteix repetidament. Busco el carro, més que res per orientar-me, va bé saber on tens el nord...S'acava la pipa i em cargolo dins del sac. Entre el cel i la terra, penso...,en el meu Petit Pais Taronja on ja no tinc por de res, m'adormo segur que a l'alba tot serà més clar...

...i a l'alba vaig despertar, doncs havia dormit sense por, com un infant quan el bressolen,...en el meu Petit Pais Taronja.

Mai Intentis Justificar-ho...

Arreu on miro, arreu on alço els ulls, allà en trobo. Neguiteja posar-s'hi a pensar. El buit que sento sota els peus fa que tot em pesi més. Mica en mica, no sé ben bé com, he anat perdent aquesta sensació de seguretat. Tinc la sensació, una sensació que ja conec. Primer van arribar els dies, amb ells les setmanes, van caure els mesos i finalment, l'any. Però tinc por, por de tornar a perdre. Ja farà tres anys vaig assumir el més terrible dels desenganys i el més gran dels alliberaments. És el que té la llibertat, porta lligada d'un cordill un bocinet de solitud. A vegades crec que és com la ce trencada del meu portàtil, vaig quedar-me sense ella. Se'n va anar per no tornar, ara sobrevisc sense ella. Sé que no tornarà, de fet la vida està plena de ces trencades. Tinc les mans plenes de xergais que m'ho expliquen. Cada cop que obro les mans, els miro, i em dic: És el que tens, et poden fer mal, però ,mai intentis justificar-ho...

Buscant Una Idea Taronja...

Ha estat un moment fugisser, sense estar tot lo trist que podia, he fet que somreia. No me'n n'he sortit massa bé, hi ha coses que no sé dissimular-les. Allà dalt penjat, compartint algunes coses més que una corda i un bon grapat de metres. Donant lluentor a la vida, que el dia a dia ja prou que l'ensopeix. Fent una de les poques coses que més greu em sabria perdre. Mes que agafant-me, acaronant-la, com si d'una dona es tractés. Amb la pau d'esperit que em donen més de dos llargs de corda, surto a trobar la falsa seguretat del metall. Com amb els diners, més que tenir-ne molts o pocs, cal saber que fer amb ells. I m'allunyo tot acaronant-la, segur de que el respecte que li guardo, em farà vencer. Que la solitud i la desesperació facin aflorar el millor que tinc. Metres i metres de roca, buscant una idea taronja...

Corrent Abans No Sortiria A Temps...

Corrent, corrent m'he passat la tarda. No he fet el que esperava. El dia ha començat com els darrers vint, mica en mica. Fa temps que en Harry Poter ja no hi és. Massa temps fa, vora deu anys. Arribes amb ganes amb un projecte al cap, però amb el temps tot canvia. Els bons, els dolents, els que hi son, els que ja no...Entenc mica en mica el que passa. El tronc de l'arbre és corca, les branques s'assequen. Van passant les tardors i les fulles s'amunteguen als peus del tronc, però cada primavera en surten de noves...si mes no ja no sento el vent udolant aquelles veus.

El taronja del capvespre donarà pas al blau de la matinada. La fredor de la nit estelada fugirà escalfada pel sol. El blau i el taronja s'aniran alternant, com el sol i la lluna. I com ells dos, inabastables allà dalt, aniré fent. Per que també hi ha gats que s'estimen les rates i rates a les que no els hi agrada el formatge. Però que enyoraran empaitar-se, com profundament m'enyoro ara. Perseverant, com sempre, per que ara ja sé, que havent sortit corrent abans no sortiria a temps...