Qualsevol port és bo en cas de tempesta...

Una ma al davant i l'altre al darrere. Si anar-hi va ser angoixant, tornar..., per oblidar-ho. Però no puc. El final va ser el que tenia que ser. El cel s'havia anat tapant i jo no vaig voler-ho veure. Ahir, sobtadament, ho vaig recordar. Al meu pit alguna cosa es va retorçar. Avui he llegit al diari que havia d'escriure, ho provo ara i no sé ben bé com fer-ho. Tinc una imatge al cap que em dona voltes des d'ahir. Ja que no puc escriure-ho, he provat de pintar-ho...La sensació és bastant aproximada, l'expressió del tot certa.
La mare va obrir la porta, com sempre. El pare venia darrera seu. No vaig poder ni articular tres paraules abans de posar-me a plorar. La mare s'hi va afegir al moment. El pare va trigar quinze dies. Una nit, ja al llit, al costat de la mare no va poder més. Va plorar com un nen petit..., com el que feia poc acabava de recuperar. Jo vaig recuperar al pare que mai havia tingut. Un que plora. Un que parla sense por de fer sotragar la seva pròpia ànima. Tant de temps lligant-nos a corda per pujar muntanyes i a la fi ens tornàvem a lligar la corda. Aquest cop , però, la de la vida. Aquell dia d'ara fa tres anys, els pares van fer bona aquella dita...que qualsevol port és bo en cas de tempesta. Però aquell, va ser el de la meva salvació, ara en comptes de vendre quadres en els que ja no creia, els pinto. Us en deixo una mostra...

La mer...

No feia el fred que tocava pel temps en el que estàvem. El mes de novembre tocava la seva fi d'una manera amable. Els pollets com ell ja haurien d'haver emigrat. Ell, que feia la seva des feia encara no un grapat d'anys, trobava estranya aquella bonança. Havia passat temps empalagosament tristos, ara, tot tenia una altra llum. Tenia la sensació d'haver-se escapat dels re-fotuts Paraigües de Cherbourg...,la vida, tenia aquelles coses.

Des de aquell cantó de la carretera tot tornava a tenir sentit mica en mica. Havia pujat i baixat muntanyes fins a posar-se malalt. Havia marxat a treballar lluny. Havia tornat a tots aquells indrets dels que no en va poder apreciar la seva grandesa en el seu moment. Havia visitat un munt de llocs nous, conegut d'altres parlars. Però sobretot, havia perdut la por a viure. La por..., aquella cosa que li prenia lloc a la motxilla. Bé, de fet, era al seu cor on s'estava fent nosa. Refent els camins que les llàgrimes no li havien deixat fruir. Lluny ja del Ne me quitte pas..., ara, era ell el que tenia el control de la seva vida. Reconvertint en fulles seques les velles rancúnies. Va veure clar, que només valia la pena guardar als llibres les floretes que alegrement havia anat recollint per les vores de la vida. La que ara tenia. Xiulant alegrement, es va girar cap a l'altre costat, i va alçar el got mig ple de vi tot desitjant el millor que es podia imaginar pels que s'havien quedat allà. En altres temps s'hagués posat la ma entre les cames, i tot prement-se la paternitat, els hi hagués cridat allò de : mireu de quin color porto els mitjons!!!. Aquest cop estava molt tranquil, xiulava La Mer...

Por On La Llum És Tenebra...

Pollet que estàs a l'altre banda,
mai sigui menystingut el teu nom.
Fes del terra que trepitges el teu regne,
faci's la teva voluntat aquí i en l'altre costat.
Troba el pa com cada dia
i aprèn com trobar-lo demà.
Deslliura't d'estèrils rancúnies
que només fan nosa a les butxaques i t'alenteixen el pas...

Com una oració, en veu baixa, el pollet es repetia una vegada i una altre aquell grapat de frases. Com el Simbad que reflexa el Sherezade de Nikolai Rimsky Korsakov, un dia, va salpar. La mar que el primer dia l'acotxava, ara el feia anar com un ninot. Però , ell, segur dels seus coneixements, va continuar endavant. A cops seguint el cor, a cops el cap, va navegar sense ofegar-se en aquell mar. Conscient, que a cops no som més que fulles que suren en el mar. Va preparar-se pel batec de les onades, fent el cor fort es digué: gaudim de la promenade...
A vegades, agafar-se les coses amb filosofia, feia semblar al pollet un re-fotut tros de xulo. Només la forta creença en allò que mou el món el feia invencible. L'amor,...allò que no et fa tenir por on la llum és tenebra...

Bogeria...

Surto de casa, no fa tan fred com esperava. Travesso el carrer com cada dia, avui tinc feina a primera hora, res que em faci capficar especialment. El sopar d'ahir nit va acabar d'hora, tampoc vam beure massa, tampoc vam menjar tant. La conversació va ser molt amena, més del que podia esperar. Més del que creia possible. En aquestes tribulacions em trobava , o així ho crec recordar. Va ser aleshores quan vaig notar aquella estranya sensació...La imatge , el lloc, no coincidien. El meu cervell va detectar la incoherència i els meus sentits va respondre com no esperava. Alguna cosa no funcionava bé. No sabia que passava. Vaig començar a notar una suor freda i enganxosa, a l'hora que el meu estomac es va contreure. El que recordo encara se'm fa molt desagradable. És com si m'hagués adormit i posat a somiar tot caminant. No entenia res del que em passava.

Estava a mig carrer Bonaventura, passava prop de les jardineres metàl·liques que hi ha davant del mecànic de planxa i pintura. Vaig fer un esforç per continuar caminant cap a l'estació. Mica en mica em vaig anar asserenant, respirant pel nas, traient l'aire lentament per la boca. No havia pres res. Ni cafè ni te. Mentalment vaig anar fent una llista de les coses que podien haver canviat. No vaig trobar res raonablement diferent. Ja a l'escola, feta la feina, vaig pintar el que havia sentit. No vaig voler estalviar paper , ni temps, ni pintura. El resultat encara em corprèn ara. Les hores van anar passant i el quadre, un cop sec , va quedar penjat a la paret. Ja a l'hora de dinar, en vaig parlar amb una companya. No m'agradava la sensació que retenia al meva memòria. Mirava de raonar el que havia passat i només trobava una resposta. Els colors es barrejaven, els sentits es confonien, els records semblaven esborrar-se i tornar-se a formar de forma difosa. Em neguitejava la resposta trobada a tot el que sentia.

No vaig voler continuar sentint-me d'aquella manera. Recollint les obres de la meva canalla, vaig trobar-ne una que semblava oferir-me una sortida. Un paisatge irreal, els colors no eren els que tocaven, però la composició encaixava amb l'acolorit tractament que en feia. Vaig abandonar-me al moment que vivia. El full de paper va començar a omplir-se de colors aquarelables. El pinzell tendrament humitejat va fer la resta. Alló que en va sortir és el que veieu ara. Ja alleugi't vaig reposar mentre el quadre s'assecava. Un cop sec el vaig posar en un sobre i el vaig deixar com un regal a una bona amiga dins de la seva guixeta. Poc després, avergonyit del que havia fet , vaig fer els possibles per no coincidir amb ella. Ara, que he recuperat la imatge ,puc posar paraules al que imagino vaig sentir a primera hora. Identificava bastant bé per què em feia por, es tractava de,...bogeria.

I el pollet es va fer meteoròleg...

Va mirar-se la motxilla detingudament. Sortir d'excursió té aquestes coses. La corda, l'arnés, un grapat de mosquetons i roba per quan faci fred, que en farà molt. Estudiar com i quan creuar era cosa feta, per tant, ara que s'endinsava a l'altre banda havia de triar la millor via. Estudiar curosament les febleses del terreny. Preveure les dificultats...

Allò que hi ha no es pot canviar. Les muntanyes són com són, com diu el poeta, ja estan fetes. La feina del pollet era avançar-se a la incertesa. Com el cel sota el que caminava, els seus sentiments van ser solejats, tèrbols, boirosos, ventats... Va haver d'aprendre a llegir-los, com llegia en els núvols del cel. Allò va apaivagar el seu neguit, que no el feia desaparèixer. Ara sabia , que com en el cel sota el que caminava, hi haurien dies de pluja, sol, boira i vent. El pollet només volia entendre aquell món, el que deixava enrere, el que tenia sota les seves potetes i el que tenia allà davant. I el pollet es va fer meteoròleg...

I el pollet va creuar la carretera...

Ell, com tots, creia que allò era en el que havia pensat sempre. Si més no, en aquell costat, li semblava que, el que hi havia a l'altre costat, era allò amb en el que tots somniem. Desitjava veure-ho de ben aprop, era clarament la imatge precisa i preciosa que li havia fet bategar el cor des del primer moment. Tota la vida creient en la terra promesa. Tota la vida pensant que, quan arribés aquell moment, sabria amb certesa, com hauria de fer les coses. I mesurant els seus moviments, va encetar un conjunt de maniobres curosament estudiades durant anys. Havia estat entrenant-se per aquell moment tota la vida. Ara, aquell instant, aquell precís moment, era l'oportunitat que havia estat esperant tota la vida. Es va dir a si mateix: Haviam...,i el pollet va creuar la carretera.