3/22/2009

Sobre les lleis de la Termodinàmica Emocional…

Parametritzar científicament les emocions, ja de per si, és un contrasentit. Matemàtiques i emocions no haurien d’aparèixer mai a la mateixa frase. Per tant sembla absurd pretendre parlar-ne com ho faig en l’encapçalament .Així doncs ha de tenir un sentit enfocar les emocions sota aquesta llum. Per part meva cada dia tinc més aversió al perfeccionisme . No ens enganyem ,em dic. Sota la pulcritud tecnològicament, sempre hi ha un munt d’incertesa matemàtica. Només recordar el munt d’aproximacions que cal fer per trobar solucions estables en un circuit. Ja sigui per què els materials semiconductors dels que és nodreix tota la nostra tecnologia han d’estar dopats amb impureses. Ja sigui per què quan treballes amb coses amb les que et sembla filar tan prim , bàsicament treballem a cegues, per aquest motiu en voldria divagar. O no..
El fet que les emocions siguin com fluxos és el que em fa pensar en el bon encaix d’aquest tractament. Pot semblar pretensiós , a mi em sembla que em pot ajudar a entendre allò que em fa tenir por, allò que em fa sentit feliç. Només es tracta de reduir d’incertesa , si més no de tenir-la una mica sota control.
La Termodinàmica és la part de la Física que estudia els fenòmens físics relacionats amb la calor i la temperatura, és a dir, el moviment desordenat de les partícules que formen la matèria. (viquipèdia).
Si la cerca de respostes em va portat tan lluny com fins on soc ara, que aquestes divagacions m’allunyin una mica més de la meva ignorància emocional. Ara bé , no asseguro a ningú, ni a mi mateix, que la direcció que prenguin aquestes sigui la més encertada. Tot plegat, només miro d’entendre el per què de les coses. El sentit comú va deixar de ser la cosa més comuna el dia que vaig emprendre aquest viatge, per tant no me’n refiaré pas massa.

Principi zero( físic): Quan dos sistemes es posen en contacte entre sí, hi haurà un intercanvi d'energia i/o matèria entre ells a no ser que ja estiguin en equilibri termodinàmic. Dos sistemes estan en equilibri termodinàmic entre sí, si no canvien el seu estat pel fet de ser posats en contacte.

Sembla tonto ,però és molt profund.

Dos no es diuen res si ja s’ho han dit tot. (Principi zero de la TE)

Per tant, davant de l’impossibilitat de dir-ho tot( o voler-ho dir) dos sistemes només poden estar en equilibri després de morts. Així que ...em poso a pensar en la primera llei, la de feina que se m’acaba de girar .Parlar-ne serà una manera d’allunyar-me de l’equilibri...

3/02/2009

Quan les sabates que portes tenen 12 tacons…

La neu a cops és dura a cops és tova. El pendent canvia de suau a dret. Fa una colla d’hores que el ketxup ens ha deixat a Queralbs, el cremallera a Núria i les nostres forces a cent metres del coll de Noufonts. La previsió no era meravellosa , però tampoc tan antipàtica com pinta fa estona. La negror del cel ens fa repensar les coses. Abastar el coll és més que factible, el cim també, però un descens en condicions potser no. Fa fred.
La nostra idea inicial era sortir plegats , compartir una estona de cel. Ara, mica en mica em de decidir que fem, les raquetes no són el millor invent del món si cal fotre el camp despresa. Així que sense cap rancúnia decidim fer mitja volta. Ella sospira alleugida, el seu genoll dret es queixa més del que desitjaria. El primer tram de descens és suau, la muntanya , manyaga , ens deixa baixar més lleugerament del que esperàvem. La neu , endurida pel fred de la nit , fa crosta i tot d’un plegat cedeix. Les raquetes fan la seva feina. Camino lent però segur, tombant el cap de tant en tant. A la que som on hem esmorzat, el suau pendent s’acaba. Farts de fer diagonals decidim aturar-nos .En un bocinet d’herba ens traiem les raquetes. Ella , mica en mica , ha anat aprenent a fer les coses tota sola. Treu els grampons de la funda, els prepara al seu davant i se’ls posa amb tota cura. Jo faig el mateix. Em lligo les raquetes a cada costat de la motxilla, reajusto la càrrega i me la miro. Donem un parell de cops a terra per comprovar que els grampons estan sòlidament lligats. El fred ens dona una treva, un sol mandrós escalfa el Pic de l’Aliga. Malauradament darrera nostre la negror s’accentua. Ens afanyem a baixar, sense presa , però sense pausa. El seu genoll no hi està massa d’acord, el meu , tampoc. Una cordada que va davant nostre , que si ha fet cim, s’atura a fer un mos. Ells no porten grampons. La pendent és forta, tallem el vessant seguint les nostres pròpies traces . Cal anar amb compte , una relliscada , un mal pas , ens enviaria al fons del torrent.Uns dos-cents metres més avall. Per un moment penso en canviar els pals pel piolet, sembla que no fa falta. El temps s’escola ràpidament, el que a l’estiu seria un corriol dret, ara és un tobogan. Em giro constantment per veure com evoluciona ella. No podem córrer , és el que passa quan les sabates que portes tenen dotze tacons...