6/17/2009

Cròniques des de les terres bàrbares I

Ja sóm a puesto, el comandament ens ha felicitat per l'excel·lència del nostre treball. Muntar un campament d'una vintena llarga de tendes no és una feina agraïda. El que agraeixo és la dedicació dels meus companys i l'entusiasme dels soldats. Ja fa deu anys de la meva primera campanya, també va ser a la falda del Montseny. Fa massa temps. Cada cop portem més tropa i cada cop hi ha menys lloc per muntar tendes. He suat la samarreta tres cops, i tres cops s'ha eixugat damunt meu sense necessitat de treureme-la. La pols de mil camins cobreix la nostra roba. Tot i així ningú ens farà perdre la migdiada, la pipa o el que sigui. Ens ho em ben merescut...
D'aquí una estoneta tocarà anar a vigilar la tropa a la piscina. Massa estona aguantant la respiració , si es que em trec la samarreta. Si no tocarà estar amb l'aigua fins el coll. No sigui que tota la cansalada, que fa dies que crio, faci venir el riure a la tropa. Tot plegat, la dignitat és la primera cosa que hauria d'oblidar. Sobretot per la feina que tinc.
Una abraçada des de les terres bàrbares...

6/09/2009

Prova-ho, no hi tens res a perdre...

(uno sólo conserva lo que no amarra)
Tot el que podia perdre, si es que mai ho vaig tenir, ni a tocar dels dits, es va perdre. Tot el que tingui, si mai ho tinc ,serà només per què ho vaig provar. Tots neixem suspesos el dia de l'examen, i si la vida és un examen , encara més. Bo o dolent, com blanc o negre, només tenen sentit per l'escala de valors que ens anem fabricant des que som ben petits. Al final, l'ego no és més que un esquelet emocional. Un esquelet que ens fa romandre d'empeu quan van maldades. Tinc la certesa, però, que un cop construït, aquest esquelet tampoc ens deixa canviar massa la manera que tenim d'entendre les coses. Mica en mica ens aferrem al que ens és normal, fins que ja és massa tard per canviar-ho. L'única certesa que tinc és que moriré, abans però de l'entrevista amb l'encarregat de recursos humans del més enllà, voldria deixar clares unes quantes coses.
Empaitaré la felicitat, encara que per fer-ho hagi de canviar la manera que tinc de veure les coses. Una vegada una amiga em va dir que per estimar a algú no podiem canviar tantes coses. Jo només en vaig canviar una, l'única que sé que és certa. Estar present. Vaig desaparèixer, deixant un munt de coses enrera. Com si d'una mort física es tractés, vaig deixar-los amb el millor dels records que tenien de mi. De fet, només era una manera de sobreviure. Creieu-me ningú mora si el record que en tenim d'ell ens és plaent. Així és com miraré de recordar els que estimo quan ja no hi siguin. Quan ja no els pugui acaronar.
Només em caldrà fer-lis saber que els estimo, per que marxin tranquils, en pau, sense cap rancúnia. Aquest és el consell que puc donar als que veuen com s'allunyen l'amor, la felicitat, els que estimem, els que m'estimo...
Sobretot pels meus germans, aquells amb els que vaig compartir el dolor , la pèrdua, la tristor. Malauradament hi ha cops que l'única sortida és donar un pas endavant. Si un cop fet el pas no tens al costat al que t'estimes, somriu i continua caminant.., prova-ho, no hi tens res a perdre...

(...si no hi és, es que mai ho vas tenir. Té molta mala llet dir-ho, però aprendre-ho encara n'ha tingut més...) La musiqueta és per acompanyar, total , com que jo no sé anglès, ni català , ni segons com, explicar-me...


6/08/2009

Quan alço els ulls i els miro…

Ja fa una bona estona que tenen l’examen sobre la taula. Ja fa vora nou mesos que els hi faig de tutor. De tan en tan m’alço de la taula i passejo entre les files de taules. Els hi demostro una mica la meva feblesa, m’interesso per ells. A un la ma a l’espatlla, a l’altre li desendreço els cabells, a aquella una paraula amable...De fet els hi demostro que allò que fan també és molt important per a mi. Hi ha qui diu que és un xantatge emocional encobert. Hi ha qui diu que és com aplicar la filosofia de les relacions humanes d’Elton Mayo, però a les escoles. Jo penso que aquest sistema educatiu nostre és massa sensible al que la canalla té i troba a casa. No sempre trobaré pares que tenen estudis i estan pels fills, que saben de la importància d’una bona educació. Pares que son conscients dels fills que tenen..., que a cops van bé , que a cops tenen dificultats. Seria una mica mesquí per part meva fer com el mecànic que només vol arreglar cotxes nous...
El nostre primer dia, conscient de les limitacions, les meves , les del sistema, les seves, els hi vaig dir: Us tractaré com a soldats , però a canvi us estimaré com un pare. Que de passada molt probablement serà el que més s’hi apropi en el meu cas. De moment no me’n penedeixo. Ni pel que no vol estudiar, de cap de les maneres . Ni pel que no para de fer graciètes, per que al menys aquí té públic. Per la que comença creure en ella, cosa que abans no feia. Pels que fan les coses cada dia millor. Fins i tot pel que entra a classe dient: Mooooolt bona niiiiiiiiiiit, i jo li torno: 3.24, la teva nota, seu, minimolina dolentot!
Serà per això , que quan alço els ulls i els miro, els sento una mica meus...

6/03/2009

Tres, sis, nou, avui…

Prenc la motxilla, embolico una llauna amb paper de cuina i després amb paper de plata. Tabac, encenedor, el llibre, el paquet , la foto i l’entrada. Poso un tornavís, els mòbils, tanco la motxilla, faig el ritual de sortida i surto per la porta en direcció ben bé no sé encara cap a on. Tot plegat son encara no tres quarts de set. Camino cap el forat del Bocàs. Travesso el torrent i enfilo el camí del Crist Treballador. El camí que segueix el torrent em deixa al trencall de la Torre Negra. Baixo altre cop fins el torrent que ve de Can Gordi i em menjo una pruna del fons del torrent. És àcida però em manté la boca i la set distreta fins la font de Sant Vicenç. Un cop allà faig una ullada als voltants, sobretot al camí de tornada. Pujo al turó, entro a les runes de l’ermita .Continuo fins l’altre costat del turó, busco un lloc adient, m’ajupo i excavo un forat. Amb el tornavís trigo més del que pensava. Un cop enllestit hi diposito el paquet, l’entrada i la foto. Ho colgo tot amb la terra que he tret del forat. Remeno les fulles com faria una guilla, m’alço , faig una darrera ullada i torno cap a l’ermita.

Allà m’assec, carrego la pipa, l’encenc i començo a llegir el llibre allà on l’havia deixat. Al cap d’una estona, barrejat ja amb l’ambient faig un glop de la llauna. El ocells tornen a cantar com si jo ja pertanyés al bosc. Passen les pagines, el tabac va cremant-se i el fum manté a ratlla als mosquits. Quan me’n canso replego els trastos i prenc el camí de tornada. Surt del torrent, al peu de la font. Ben bé no sé on va, ni com està. Trobaré un munt d’arbres que barren el pas. Alguns el pasaré per sota, alguns per dalt, amb els més grans faré un rodeig . Entraré al bosc si cal. Tocarà embardissar-me, però al final sortiré a un prat ple de flors de Sant Joan i olivardes. El sol s’estarà ponent darrera Montserrat, , la torre Negra a primer terme, però tot plegat, meravellosament bonic. Recolliré un pom de flors de camp per posar damunt de la taula quan sopi, sol, però content amb mi mateix...