Desferra emocional...

Era un matí incert del més de febrer, ens vam acomiadar en aquell pàrquing. No vaig entendre, o no vaig valorar en la seva certa mesura, les seves paraules. Havia conviscut amb ella moltes coses, massa, totes les imaginables. Tot i així mai hagués imaginat que les seves paraules, les darreres, fossin aquelles. Amb el temps, he pogut encaixar-les. D'alguna manera he pogut encabir-les el l'àlbum de cromos, que a vegades, són les emocions. Temps després una altre comiat, hem va deixar aturat. Era una altra dona, una altra situació. Un altre sac de cromos per anar enganxant a l'àlbum. I jo, allà assegut, aquell nefast vespre. Té collons que et deixin en un lloc així, a la porta d'una agència de viatges. Si hagues estat obert segur que entrava a comprar un bitllet. La següent, va ser pels volts de les festes de Nadal. Aquest cop, ja va ser per telèfon. I de fet tot i ensumar-me alguna cosa, no volia donar crèdit a la situació. Les tres vegades em vaig quedar allà, al voral de la carretera de les emocions.
Però el temps va anar posant les coses al seu lloc. Les pàgines es van anar omplint de cromos. Alguns de trist record, alguns, segons com, em van fer sentir afortunat. Com si en comptes d'un cromo es tractés d'un bitllet de loteria. D'aquelles que, vist amb perspectiva, t'alegres de què no t'hagi tocat. I jo, que de tan en tant, regiro la caixa dels cromos que no vaig saber on enganxar. I ara me n'adono que, tot plegat, he aprés a trobar-ne alguna utilitat. És com si hagues aprés a reutilitzar tota aquesta desferra emocional...

Gent especial...

Diu la Julieta que el seu Romeu és suau com un gat. Diu en Romeu que la seva Julieta és com una ratolina. I diu la gent que això de l'amor és com demanar com vols el cafè amb llet. Que si amb tassa, gran o petita. Que si amb got. Que si llarg de cafè. Que si amb la llet freda o calenta. Que si desnatada o sencera... Encara que no ens posem d'acord en com el volem, en el que si coincidim que sembla molt rebuscat provar de trobar consens. Així que al final com a mínim la cosa està en trobar el bar allà on te'l fan com a tu més t'agrada. La resta, depèn...
Amb el temps m'acabo fent una idea d'allò que fa que m'estimi algú. Amb el temps començo a veure allò que fa que la gent m'estimi. Ja no em sorprenen segons quines preguntes i les tornades d'algunes cançons ja no fan venir la pluja als meus ulls. Amb un somriure en tinc prou. El to de la veu, el gest, aquell que un dia vaig dir que era el que m'enamora. Ja no m'amoïna que la sort sigui fugissera. Cada cop que veig caure un estel ja no demano res del que no tinc, sinó no desesperar quan perdi res del que tinc. Manyaga, l'enyorança, ratolineja als peus de'n Romeu. I ja no oprimeix el seu cor. Ja no.
Només cal entendre que tothom té les seves coses, que tot plegat, només es tracta d'entendre, que la gent, és especial....

Som allò que fem per canviar allò que som...

Tot el que fem és per canviar el que som?. Estic bastant segur de la necessitat d'haver de canviar algunes coses. Tinc la ferma certessa de que no val la pena viure amb el dubte de què haguès passat si tal cosa hagues estat feta d'una altra manera. Crec que soc el que he fet, no el que haguès pogut fer, o el que tinc per fer. Segons com, aquest adagi zen em fa creure que l'èsser humà no viu content amb el que és i fa. Empaita allò que no te?, per descomptat, res material. És l'afany d'armonitzar amb l'entorn el que posa en moviment l'home?. És aquest el motor de l'existència i la finalitat del coneixement?.
Massa cops, i tampoc sóc tan vell..., el temps m'ha donat una part de la raó. Tot i que acceptar la pèrdua ens alleugeix el patiment, a vegades el problema pot ser trobar quina és la veritable pèrdua. El temps és l'únic que ens pot aconsellar, no sempre amb certesa, sobre quina és la pèrdua que més ens dol. Com en el conte de l'illa dels sentiments, al final l'únic que es salva és l'amor. La barreja de sentiments, o la seva acumulació, ens fan molt difícil veure l'arbre al bosc. Ens capfiquem en solucionar necesitats que nosaltres mateixos ens creem. La riquesa està en allò que tenim, no en el que ens falta...Massa frases boniques i al final som aquí per què veníem d'on haviem sortit en el moment que van creure que trobariem allò que ens faltava, però que no sabiem com dir...