6/22/2010

Delinqüents emocionals...

Avui..., avui m'he tret un gran pes del damunt. Avui he retornat la canalla, la meva canalla, cap a casa. He donat per tancada, la nostra relació diària. De fet hauria de dir, que l'he donat per ajornada, doncs sovint me'ls torno a trobar. O sovint torno a pensar en ells. Del grapat de frases que els hi he anat repetint alguna cosa en queda. La principal, així m'ho han fet veure abans de marxar, és la que dic sempre quan començo: Us tractaré com a soldats, però us estimaré com un pare...
Cada any ho he dit. Cada any, en algun moment, m'he volgut empassar les meves paraules. Però al final sóc el que sóc, un ximple que creu que el que fa és que vol ser. Que malgrat tot tinc la millor feina del món. Que m'estimo el que faig i pels que treballo. Que el que diu s'ha de demostrar cada dia donant exemple. Entrar a classe arremangat n'és un signe d'identitat. Aquest any, que prometia ser plàcid, a fe de Deu que no ho ha estat. Tan se val si la canalla aprenia més, molts cops ha estat així. La meva funció com a tutor era aconseguir formar un grup. M'hi he barallat durant tot el curs. Aquest arbre només té un tronc i al peu hi esta escrita la paraula respecte. He mirat, altre cop parlo malament..., els meus companys i jo hem mirat de fer-los entendre que cal que pensin en els altres. Que quan falla un, fallem tots. És per això que a cops els tracto com a soldats. Han d'aprendre a conviure amb el que no és com ell. A omplir el seu cor de gent, doncs n'hi cap tanta com vulguin... És per això que a cops els hi faig de pare. Han de saber valorar el millor dels seus companys, acceptar-ne les seves mancances, per què el mateix faran els seus companys amb ells.
Abans de marxar m'han fet quatre regals. Un àlbum amb una foto de cadascun d'ells , amb un grapat de dedicatòries i anècdotes. L'he fullejat una mica i l'he desat per poder-lo contemplar amb tota cura a casa. També m'an regalat una maleta preciosa amb pintures , i un bastidor entelat en blanc i..., i el quart, quin és el quart?
Maldava jo per arribar a casa i descansar una mica. Esperava a l'estació que un tren m'acostès per fi a la preuada pau de la meva llar. Encuriosit, he començat a fullejar l'àlbum. Al cap d'una estona, de fet massa breu, les llàgrimes han solcat la meva cara. M'he posat les ulleres de sol i he pensat, els tios durs no ploren fins que són a casa. Per això he començat dient que m'havia tret un gran pes del damunt, la meva canalla m'ha fet veure, altre cop, que si jo els havia tractat com a fills, ells, en tenien per un pare. Però sobretot, que si jo els havia tractat com a soldats, ells, ara m'honoraven fent-me saber que eren un equip. Només, era el que jo els demanava...

La més gran de les abraçades, pels meus soldats, del seu pare...

6/09/2010

...sota una llum incerta


No sé ni com he arribat a pintar això. No tenia massa blanc, de fet poquíssim, al cap d'una estona gens. Com que els tubs que compro al Gran Basar no som massa grans, i ja fa dies que la cosa flaquejava, el color no ha durat tot el que esperava. Partia d'una fotografia feta a Madrid aquest Nadal. Tot el que recordo del moment de fer la fotografia, és dolçor, i el moment no té res a veure amb els creps que ens acabàvem de cruspir...
Serà que ho he pintat amb poca llum, serà que veníem del Prado. Avui s'han ajuntat massa coses. La mirada em desperta melangia, la que sento quan recordo els bons moments que vaig passar. És com si ella mirés sense mirar. És com si el capvespre afegís més coses al que de per si ja expressen els seus ulls i el seu gest. Durant una estona he pensat en repintar la boca al seu lloc, però mirant-me de reüll el que acabava de fer , he refusat fer-ho. El que surt , és el que surt. Una companya de feina m'ho va fer veure així. Amb el temps identifico moltes de les coses que em passen quan pinto. És com si veies, a través del temps i dels meus ulls, el que veia ella. Aquesta mirada, segons com, em trasbalsa... li he posat: Madrid, sota la llum incerta de Goya.

6/06/2010

Respeto...

Només una cancó, que no és poc..., avui no cal que digui massa més. El verí d'en Kiko Veneno se m'ha clavat al cor. Que senzill que és, i com costa possar-hi paraules. Ara que no és qüestió de colors, escolteu-la. La lletra ja us la dono jo..., bé, en Kiko Veneno...

Cada cual vaya diciendo lo que quiera;se lo lleva la corriente;por la carretera;ves pasar la gente;y tu sangre permanece indiferente
Tú le pides a tu Dios por las mañanas;que lo malo no te coja;después le pides al viento;que te arrastre las hojas;rezas por la lluvia y no te mojas
[Estribillo]
Está muy bien eso del cariño;yo me comprometo;pero no me des un dulce como a un niño;te estoy hablando de respeto
Ya ha llegado el sol a lo más alto;¿qué puedo yo hacer?;no puedo mirarlo;ni vivir sin él;todavía tengo mucho que aprender
Dices que la noche se hace larga;
más largo es el día;
regaré tus flores;
si tú riegas las mías;
cada bicho va buscando su armonía
Mira aquella luz cómo disfruta;
en la oscuridad;
sólo le preocupa;
que la vean los demás;
móntate en su grupa