Minamoto...

Quin és el sentit del que veig quan no entenc el que sento. On està el límit del detall amb el que descriure el sento. Si no entenc el que veig... Fugissera, la realitat, és com una onada que t'impresiona quan s'apropa, que t'inmobilitza quan ja es a tocar i... t'aterroritza quan la tens al damunt. Si et perds en la riquesa dels detalls t'ofegues. Si no els hi dones tota la importància no en surts. Has de tallar l'onada , has d'aprofitar la seva força, has d'aclucar els ulls i els has de tenir ben oberts. Tot plegat, la realitat és com una onada. De la meva reacció en depén la meva supervivència. De la meva experiència en depén on i quan comença el malson, on i quan acaba, només és una vivència.
Descriure'n els detalls..., en la justa quantitat, la que demani aquell precís moment... Viure mai ha estàt una tècnica precisa. L'art de descriure, l'art de viure. L'art d'apropar-se a la onada, i si cal, sumergir-se...

La por a perdre aquells cinc minuts...

Et recordo Amanda, pel carrer mullat, allà on treballava en Manel. El somriure ample, la pluja al cabell. No importava res, anaves a trobar-te amb ell. Son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.... i tu caminant ho il·lumines tot, aquells cinc minuts et fan florir...

Que bonica aquesta sensació, el pessigolleig, les corredisses per obrir la porta. Comptar el temps que falta per tornar-la a veure. Sentir-se estimat. Sentir-se desitjat. És una trista tarda de diumenge. Una tarda de plegar roba. De cuinar per la setmana. De mandrejar al sofà. Al sofà on dorm fa estona, cargolada com una ratolina. Cansada de llegir no sé quins refotuts papers. Dormida sota la manta vermella, amb la mitja tassa d'infussió que sempre es deixa, esperant-la damunt de la tauleta. Li trauria les ulleres, però segur que es despertaria. La miro i torno a tenir aquells cinc minuts. Els que em fan aclucar els ulls per no plorar damunt del teclat de l'ordinador. Que poques coses que tinc, penso. Però , quant me les estimo. Aquests dies que molts dels meus amics refan les seves vides, jo que ja fa dies que refaig la meva. Aquests dies que recordo la negror del passat. Melangiós, però feliç de tenir el que tinc. Del que torno a tenir, la por de perdre aquells cinc minuts..

Formació...

És tard, estic trinxat, miro de ser positiu però no trobo la postura. És veritat que és divendres. És veritat que he fet un non-stop de dotze hores seguides a la feina. Deu ser aquesta setmana on m'ha semblat que alguns elefants semblen tenir més cintura que algunes mares que tinc per companyes. Parlo d'emocions, no de dieta. No hi ha cap marrano que no sigui fastigós, que diu el pare. A vegades em pregunto què faig i per què ho faig. Però com diu un bon amic, gran pare dels seus fills, m'estimo els meus nens per que són meus, però no m'agraden els nens...
A vegades sento que treballo amb gent que fa la mateixa olor. Quan un només s'exclama dels pets que es tiren els altres anem malament. Sobretot si aquesta persona també alegra l'atmosfera de tant en tant.
No, no parlo de pets. Parlo d'espectatives. Parlo de maneres de fer. Hipocresia?, no, no crec que sigui el cas... Tot plegat és una qüestió de formació. Jo, en dec tenir ben poca...

Infinit i caos...

Veure-hi més enllà del que amaga aquella muntanya. Acceptar sense desil·lusionar-se el que l'horitzó t'ofereix un cop ets al cim. On queda tot això?... Que passa si rere aquell cim no hi ha res nou?. Què passa si un dia no tinc ulls per acceptar el nou dia?. Encaixar les coses que passen no és fàcil. Un cop el gos ha tret el cap per entre els barrots de la barana costa molt que tiri enrere. La misèria de la vida no és que la gent desaparegui. La misèria de la vida es que ho faci sense encaixar en el món en el que es trobava. Hi ha coses que només es poden descriure parcialment. La immensitat, la complexitat en són un bon exemple. D'elles neixen els mots infinit i caos. A cops és tan difícil que només podem inventar-nos un nom per mirar de representar-ne el que son. La veritat és un concepte semblant...
El sexe mou el món, l'amor és el que el manté unit. La veritat és com el món, si viatges coneixes altres formes d'entendre la vida, d'acceptar-ne les mancances. De fer valer aquestes com oportunitats per créixer. A cops només és tan senzill com gaudir d'una nova perspectiva. Com pujar dant d'un cim. Allunyar-te d'un lloc. Esperar pacientment a que el temps , com el vent, deixi les coses quietes. Està clar que al cel veig un núvol dalt d'una muntanya. Ja no està tan clar quan ets al cim de la muntanya, en mig del núvol. Aleshores et sembla boira, no un núvol...
Però que passa quan no pots posar paraules a immensitat del temps, a la complexitat de la vida?. És aleshores quan és assenyat parlar d'infinit i caos...

Allà on estiguis...

Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis...

Surt el sol...

Fa sis dies que surto. Fa sis dies que no paro d'escalar , voltar, lo que sigui... Fa sis dies que sembla que el món s'hagi aturat. He escalat per on mai hauria somiat enfilar-me. He viscut el que mai hauria volgut viure. Cap cosa mal feta, cap imprudència tècnicament parlant. Un crit, la caiguda, el cop, la sotragada de les cordes. El company que no respon. Truquem al 112. L'ajuda que no arriba. L'ambulància que passa de llarg. L'helicòpter que et sobrevola i no encerta a veure't. Dos companys que fan d'àngels que passen per un prat. El company que no respon. L'helicòpter que se l'emporta. La policia que pregunta. Els pares als que has d'explicar que ningú ha fet res malament. Que la fatalitat era la carta que ha tret el seu fill. Que nosaltres continuem lligats a ell. Que centenars de persones continuen lligades a ell... No he pogut plorar encara, des de el primer segon després de tot plegat, quan en tinc ganes acluco els ulls, serro les dents. Això m'ha servit per tirar endavant quan les coses es van torcar, quan no sabia quin era el camí a prendre. Que encara que costi de creure, surt el sol..