Formació...

És tard, estic trinxat, miro de ser positiu però no trobo la postura. És veritat que és divendres. És veritat que he fet un non-stop de dotze hores seguides a la feina. Deu ser aquesta setmana on m'ha semblat que alguns elefants semblen tenir més cintura que algunes mares que tinc per companyes. Parlo d'emocions, no de dieta. No hi ha cap marrano que no sigui fastigós, que diu el pare. A vegades em pregunto què faig i per què ho faig. Però com diu un bon amic, gran pare dels seus fills, m'estimo els meus nens per que són meus, però no m'agraden els nens...
A vegades sento que treballo amb gent que fa la mateixa olor. Quan un només s'exclama dels pets que es tiren els altres anem malament. Sobretot si aquesta persona també alegra l'atmosfera de tant en tant.
No, no parlo de pets. Parlo d'espectatives. Parlo de maneres de fer. Hipocresia?, no, no crec que sigui el cas... Tot plegat és una qüestió de formació. Jo, en dec tenir ben poca...

Infinit i caos...

Veure-hi més enllà del que amaga aquella muntanya. Acceptar sense desil·lusionar-se el que l'horitzó t'ofereix un cop ets al cim. On queda tot això?... Que passa si rere aquell cim no hi ha res nou?. Què passa si un dia no tinc ulls per acceptar el nou dia?. Encaixar les coses que passen no és fàcil. Un cop el gos ha tret el cap per entre els barrots de la barana costa molt que tiri enrere. La misèria de la vida no és que la gent desaparegui. La misèria de la vida es que ho faci sense encaixar en el món en el que es trobava. Hi ha coses que només es poden descriure parcialment. La immensitat, la complexitat en són un bon exemple. D'elles neixen els mots infinit i caos. A cops és tan difícil que només podem inventar-nos un nom per mirar de representar-ne el que son. La veritat és un concepte semblant...
El sexe mou el món, l'amor és el que el manté unit. La veritat és com el món, si viatges coneixes altres formes d'entendre la vida, d'acceptar-ne les mancances. De fer valer aquestes com oportunitats per créixer. A cops només és tan senzill com gaudir d'una nova perspectiva. Com pujar dant d'un cim. Allunyar-te d'un lloc. Esperar pacientment a que el temps , com el vent, deixi les coses quietes. Està clar que al cel veig un núvol dalt d'una muntanya. Ja no està tan clar quan ets al cim de la muntanya, en mig del núvol. Aleshores et sembla boira, no un núvol...
Però que passa quan no pots posar paraules a immensitat del temps, a la complexitat de la vida?. És aleshores quan és assenyat parlar d'infinit i caos...