Allà on estiguis...

Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis...

Surt el sol...

Fa sis dies que surto. Fa sis dies que no paro d'escalar , voltar, lo que sigui... Fa sis dies que sembla que el món s'hagi aturat. He escalat per on mai hauria somiat enfilar-me. He viscut el que mai hauria volgut viure. Cap cosa mal feta, cap imprudència tècnicament parlant. Un crit, la caiguda, el cop, la sotragada de les cordes. El company que no respon. Truquem al 112. L'ajuda que no arriba. L'ambulància que passa de llarg. L'helicòpter que et sobrevola i no encerta a veure't. Dos companys que fan d'àngels que passen per un prat. El company que no respon. L'helicòpter que se l'emporta. La policia que pregunta. Els pares als que has d'explicar que ningú ha fet res malament. Que la fatalitat era la carta que ha tret el seu fill. Que nosaltres continuem lligats a ell. Que centenars de persones continuen lligades a ell... No he pogut plorar encara, des de el primer segon després de tot plegat, quan en tinc ganes acluco els ulls, serro les dents. Això m'ha servit per tirar endavant quan les coses es van torcar, quan no sabia quin era el camí a prendre. Que encara que costi de creure, surt el sol..