Oxigen...

Començava a estar amoïnat per tanta cridòria. Els sorolls començaven a sentir-se tan profunda i intensament que es feia difícil pensar amb claredat. A cops fins i tot quan estava sol... Dormir es va tornar una empresa semblant a escalar sense corda. Cada pensament que alterava la meva inestable tranquilitat trencava la meva concentració. M'arrapava a la vida com si fos una paret nua de preses. Dormia més... però em llevava cansat. Ni les llargues passejades fumant una pipa abans de dormir aconseguien apaivagar el neguit. Neguit que en el seu esplendor em feia concentrar per mantenir-me arrapat. Arrapat a la vida..., la que encara tenia per davant. La llanterna de l'enteniment es quedava sense piles. El fred de les emocions les havia descarregat més del que mai m'haguès semblat aconsellable. Tot el que tenia pel davant era fosc. Aclucar els ulls tant de temps finalment et fa semblar irremisiblement  trist...
Però vaig arribar a un clar en mig del bosc. Alçant la vista, doncs la llum ja em permetia no anar arrossegant els peus, vaig veure aquell grapat de camions cisterna. Pel cap baix n'hi havia una dotzena. A tots hi posava un nom, generalment, de dona. Els xofers discutien despreocupadament. Jo no entenia res. Les càrregues eren totes del mateix: merda. Alguns camions eren molt grans, d'altres més petits. No tots eren de la mateixa empresa, alguns, si...
La merda era tota pel mateix destinatari. Un pagès..., que tot conreant les emocions, havia deixat ermes les seves terres. Jo era allà enmig sense saber que fer. Cap certesa. Tots els dubtes. I de sobte vaig despertar... La cridòria era la mateixa que a una casa italiana. Havia estat una migdiada de dissabte molt trasbalsadora. Ara recordava que havia quedat per anar a collir olives..., i la veritat, ja feia tard. Havia arribat el moment de sortir a trobar una mica de pau, i sobretot, oxigen...

Italia... això sembla Italia

Arreu on vaig hi ha soroll. Per la tarda, quan comença l'hora de les pelis de l'oest. Trets i crits d'indis durant un bon parell d'hores. La veina que decideix dutxar-se, o embarrancar un submarí vàter avall. Aquestes parets que milloren en poc el paper de fumar. L'incesant plor d'un infant durant la religiosa videoconferència nostra de tots els dies. La cridòria dels interlocutors, alegres com estan de la més mínima nova notícia. El trànsit de cotxes amunt i avall. Entrant i sortint del pàrquing. Altrecop l'infant que plora...
Aquesta casa sembla itàlia. Crits i sorolls a tota hora. I es que els seus habitants estan sords. Per tant criden. I es passen el dia cridant. Jo que miro de somriure, i durant una bona estona, puc. Però al final penso que Fellini treuria un bon guió d'aquesta qüotidanitat. Encara que sorprenent sembli el clitxé, la realitat és ben bé aquesta. Però, ara, visc refugiat aquí.

Romeu...

Atrapat entre els estels que tracen les línies retorçades del mapa defectuós que va portar-me a Nova York. Entre entre el nord, l'oest, el sud o l'est. Mirar d'anomenar totes les raons que m'han dut a portar aquesta armilla de cuir. Els xiscles que venen de terra, i que m'estremeixen al final. Un crucifix de diamants a l'orella s'utilitza per ajudar a prevenir la por que ha deixat l'ànima al cotxe llogat d'algú. Dins dels seus pantalons creua els dits per netejar l'embolic en que s'ha reduït la vida de Juliette, àgil Campaneta.
 
I Romeo volia a Juliette.
 
I Juliette volia a Romeo?
 
Romeo Rodríguez quadrat d'espatlles,  maleeix Jesús tot fent  còrrer una pinta per la seva barba bruta. Ell està pensant en la seva solitària habitació. La pica, que amb el seu llit, acomiada una pudor. A continuació,  tot fa olor al seu perfum. Els ulls i la seva veu eren com una campana. Carrers fumejants. Els traficants de crack que somiaven amb una Uzi. Algú havia anotat:  T'aposto que jo podria arribar a aquesta llum amb el meu braç bo al meu darrere. I no diu poc. Joey Diaz, germà, dóna'm una altra bossa, que les  del centre comercial no són gaire bones. Aquests italians necessiten aprendre una lliçó bona d'ensenyar. El policia que va morir a Harlem, creus que hagués aconseguit res advertint-me. Jo estava ballant quan el seu cervell  va acabar al carrer.
 
I tenia Romeo Juliette?
 
I Juliette tenia el seu Romeo...
 
Prendré Manhattan en una bossa d'escombraries amb un escrit que diu:"És difícil donar una merda en aquests dies". L'enfonsament de Manhattan, com una roca, al riu Hudson. Després del xoc
va escriure un llibre sobre el tema, i van dir que era com l'antiga Roma . 

Lou Reed ho diu a la seva manera, jo, només he trobat aquesta...

aniversari

Falta poc per fer-ne 43. Aquesta tarda he rebut el millor regal que podia rebre per continuar agafat a la vida amb fermesa.Res més que la veritat. Crua, molt crua, però la veritat. Sense ella, no era capaç de saber trobar el camí. I el camí era la resposta. Dolgut, però alliberat. Per fí... podré celebrar el meu aniversari.

Dificil d'explicar...ara que ningú em llegeix

Inversament proporcional...
.
.
.
Haig de lliurar-me de tota aquesta rancúnia. Si, tinc rancúnia... no em sento bé. Estic traïnt totes aquelles idees i bones intencions que he mirat d'escriure aquí. Romanços... ja no puc disfressar més d'asertivitat fustrada totes les meves bones intencions. Darrerament he descobert que sóc més idiota i mala persona del que creia. Trist.
Molt trist és confirmar que encara ho puc ser més. Tinc molta por del que veig que puc sentir. Del que sento que puc dir. I la veritat, estic perdent la por a dir-les. Algunes , bones. Avui he parlat amb tota franquesa amb una bona amiga. La veritat. Cony, només la veritat. Què fàcil. Algunes dolentes. Avui he dit que si tal persona es tira per un balcó que miri d'apuntar bé. No sigui que s'hagi de tornar a tirar. Trist dir-me això. Però és lo que hi ha. De res serveix amagar-ho, disfressar-ho o callar-ho.
Per tant, de moment, la meva manera de dir les coses empetiteix per donar sortida a una de més directa. Grollera?, desagradable?. Mireu si llegiu és per que us interesa, la vida serà taronja, però la relació que aquesta té amb la cruesa que descriu és inversament proporcional.

temible...

M'asec a la vorera de ciment. La motxilla és als peus. Em deslligo els cordons de les vambes. Els mitjons no em faran falta. Fets una bola els deixo al costat de tot el que porto. Em cordo els peus de gat amb parsimònia. Lligar-me els cordons i encabir-hi els peus em porta una estona. La desuadora, plegada, damunt de la petita motxilla d'on ha sortit tot. Hi guardo les claus, la cartera, el telèfon...
La bossa em penja de la cintura. Faig el nus al cordino que l'aguantarà a la cintura. Hi poso les mans per emblanquinar-les amb tota la tendresa de que sóc capaç. Acarono el seu fons. Em frego els artells visualitzant la línia a seguir.
Les mans seran vermelles, els peus on pugui. Acarono la primera presa. Mesuro les seves dimensions tot aclucant els ulls... Vinclo el cos amb el braç excés. El moviment és una extensió al límit de la geometria del meu cos. La presa és estreta i només accepta agafar-la en pinça. Moc els peus amb precisió. Baixant tot el que puc el meu centre de gravetat miro d'equilibrar-me... caic.
Ho torno a provar. Aquest cop estiro la cama fent pressió per mantenir la delicada posició. M'aguanto amb una sola ma. Deixo caure el cos per què el braç treballi extés. El següent moviment torna a ser una altre extensió extremadament llarga i mantinguda. Els meus dits, encarcarats, aguanten el pas. Miro d'ajuntar peus i tornat a canviar l'orientació del cos. Només es tracta de fer complir la segona llei de Newton..., però al meu favor.
Sembla que funciona. Modifico els dits, ara en trec un, ara en poso un altre. La meva ma esquerra, per fi, queda lliure. Abastar el següent pas em sembla massa exigent... caic. Torno a començar. Abans, mentalment visualitzo tots els moviment altre cop. Ja estic altre cop on era... la ma cedeix. Torno a estar amb el cul a terra. Refaig la seqüència. Aquest cop miro d'abaixar més el meu centre de gravetat. Em passo... al tercer pas torno a notar la fredor del terra.
Descanso uns minuts. Estiro els braços. Les falanges em fan mal. Els avantbraços em bullen. La pell dels dits comença a fer-me massa mal. El dit petit de la ma dreta ha perdut la sensibilitat. Un formigueig recorre tota l'extremitat fins el colze. M'ho miro altre cop. Estic sol. Ningú m'emprenya o em distreu. Torno a acaronar els fons de la bossa de magnesi. Escampo la pols blanca de carbonat entre els meus adolorits artells.
M'hi torno a posar. La seqüència sur fluida fins els darrer pas directament a plafó. La ma esquerra mira de bloquejar massa oberta la meva precària situació. Aguanta... allibero la ma dreta i miro de trobar altre cop la més ínfima rugositat. El plafó m'escup. Ajagut al terra veig que ja ho tinc. Però les meves forces encara no son suficients. Al meu darrera sento una veu. És l'Agustí que ve a fer una cervesa. Tinc la travessa mig enllestida,... però encar estic tendre per assumir la continuació. Plego... , per avui ja en tinc prou. Desfer-me els cordons és un suplici. Avui la cervesa l'haurè de subjectar amb les dues mans. Amb prou feines puc tancar la ma esquerra. La dreta encara respon, o a mi m'ho sembla. Crec haver trobat un adversari a la mida de les meves motivacions... un adversari temible...