Les engrunes, son records...

És veritat que el sol haurà de caure molts cops del cel, tot amagant-se rera l'horitzó. Refer, allò que s'ha esmicolat, sense perdre la raó. Però cada cop que el sol torni a fer un bot per abastar els núvols, un bot menys que haurà de fer. Miraré de no queixar-me de lo llarg que se'm faci el camí. Procuraré plorar quan calgui, si es que el motiu s'ho val. Caminaré de puntetes per la vora del forat que tinc, no sigui que s'esfondri tot.
Compartiré el pa que cada dia em dona l'experiència de viure. Continuaré alimentant al famolenc, per què a mi també m'ha omplert el pap quan res no he tingut per seguir. Acotxaré a aquell que pugui, i sàpiga, quan l'hora sigui fosca, al seu cor. M'enriquiré amb l'afecte dels que, complaguts, algun dia em van ajudar. Que l'amor sigui farina. El somriure, el llevat. La sal, de les llàgrimes, que aigua també tenen, encara que moltes n'hagi de vessar.
Que el taronja es faci blau. Però que recordi, que tard o d'hora, en taronja es tornarà el blau. He arribat aquí per què molts em van empènyer, quan no sabia tornar del blau. Tornaré a matinar. Amb el cel rogent cap el cim m'enfilarè. Allà on el cel, és blau. Però caldrà caminar de baixada, quan el torni a caure. Cada dia una muntanya. Cada dia un record. El pa que menjaré, m'omplirà la falda d'engrunes. Cada engruna alimenta. Em fa savi. M'enforteix el cor. Aprendré tan com pugui. Les engrunes, són records...

Redempció...

Amic vaig ser primer, amant, just després. Pare, finalment, del que deslliurar-te, amor no és afecte. Ja no té sentit mirar d'estimar, on hi havia amor, només queda afecte. Fora ja l'amor, l'amistat no em val, em sembla imperfecte. Tot dos junts, plegats,  vam recòrrer, els estats possibles: amistat, passió, amor i afecte. La corda d'amor que ho aguanta tot, ara només cordill trenat amb fils d'afecte. El sol d'aquest anys va anar engroguint la por, esguinçant el respecte. Sol, però acompanyat. Junts, però separats, el temps és un gran defecte. D'esperar tot sol me'n vaig fer un fart. Pintar, dibuixar, paraules possar per omplir un buit. Buit, que eres tu, embrutant l'admiració, trepitjant el respecte.
Jo només cercava amor, res no és perfecte. La passió tot ho confongué. Tots dos veniem perduts, cadascú moll, i esporugit, de la seva tempesta. Jo tenia un refugi buit, un cor ben trencat, vaig mirar donar-te amor.Fer -ho tot correcte, que no perfecte. Tu buscaves port, on guarir el dolor, tenies massa cops, massa ferides. Les nit,s on els malsons, ja no més no van venir. Abraçada a mi, tot ens semblava perfecte. El refugi es va anar omplint de colors, èren quadres, èren lletres, com aquestes. Em vaig sentir desitjat. Vas descobrir tot els valors que tenies. Mica en mica, aquella pedrota, va lluïr. Mica en mica el teu amor es va disoldre en afecte. El teu desamor, al tercer cop, em va vèncer. Ja eres forta. Valenta. Sense donar-nos  compte de lo redimits que estàvem, vaig alçar els ulls, però les llàgrimes no em van deixar veure.
Lluny estava,  com un pobre Jacques Brel, de fer-la tornar amb una cancó per sota la porta. Ella ja havia decidit que si no hi havia amor, l'abandó, era el correcte. Li vaig pidolar, només, una raó, un perquè. Una resposta que em tornés el ceny. Bogeria que amaga l'intelecte...Tan m'era possar-me de genolls. L'amor, com més et rebaixes, menys t'ho et deixa veure. És el que té possar el cor allà, on només el ceny, semblava el correcte. Malhauradament totes aquelles llums que junts guardàvem al terrat d'un gratacels, van fer-se llàgrimes sota aquest cel. Dues setmanes més tard i deu quilos menys. Quatre anys ben  plens de perles de pluja. Pluja de païssos on mai han vist ploure. Tres setmanes que mai recordar voldré.  Plorar,  vint dies,  o més, no omple el forat que tinc. Forat que, algun dia, colgar d'oblit, podré. Enterrar el dolor. Recollir els bocins, del cor que encara tinc. Torna a comfiar, que el proper amor, no serà només afecte.
Dos gats que no puc estimar, una casa buida.  I ara que plorar, ja més jo no sé, l'aigua cau del cel, pluja que tot ho renta. Rierols de tristor, gravaran xergais, solcs per recordar. Aquest gran forat, com clavegueró, s'emportarà tot aquest amor..., tot aquest afecte...

La perspectiva amable de les coses...

He llegit i rellegit moltes de les pàgines d'aquest racó. Racó que, ara, ja no llegeix ningú. He identificat les senyals. Pistes que porten inexorablement allà on Éol semblava udolar. No es pot tenir por del vent, però cal escoltar-lo. Menystenir la natura porta allunyar-se del orígens. Un dia, abans d'inventar aquest racó, els vaig perdre. Els vaig deixar perdre. Per amor, com ara. Quantes senyals semblaven encaixar amb una explicació raonable de l'experiment...
Però vaig menystenir el que veia. Vaig fer ulls clucs al que venia. Ara, de res val lamentar -se'n. Mastegar altre cop la solitud es el que toca. Tot el que constato indica que l'univers havia de col·lapsar . Tard o d'hora, havia de passar. No he errat en l'interpretació. He fallat en no creure, o no voler acceptar el destí de l'univers. Com en  l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre, la matèria dels somnis ha esta engolida. Jo, no tenia un telescopi que ho pogués detectar. Però hi era. L'estel més bonic del meu univers s'evaporava. Les radiacions en la freqüència de raigs X anunciaven la presència del forat negre. Però jo era a vint i dos anys llum de l'estel. Per tant ,quan aquest esclatatés,  jo, ja no hi seria a temps. Només havia d'esperar l'inevitable desenllaç.
 Avui en dia creiem que quan un estel s'evapora en forma de forat negre tota la seva matèria apareix en un altre univers. Però no que com no sabem que passarà , no te cap sentit avançar cap aconteixement. Neguitejar-nos per això, és del tot  inútil. Ja no ens pertany..., ja no pertany al nostre univers. Res podrem fer per aquesta quantitat de matèria. Hi ha qui diu que això és part de la teoria del Big Bang. Jo, m'estimo més creure, que és la perspectiva amable de les coses...

Com una onada...

La tardor passada ja estava preparat. L'onada, es veia a venir. El mar, era de llàgrimes. Jo, ho tenia molt clar. Però no em vaig tirar a l'aigua. No en vaig saber. No vaig tenir prouta decissió. La veritat era la que era. En el fons, res podia fer aturar aquella onada. Ara, fa dues setmanes, l'onada va tornar...
Com que l'altre cop no em vaig fer un fart d'empassar aigua, ara, estava comfiat. Però els senyals èren els mateixos. Ella, havia desaparegut. No hi era físicament. Com el darrer cop. De tot plegat, només jo me'n feia càrrec. La meva platja havia tornat a ser un port comercial. Un lloc on deixar la barca. Ja havia perdut tot l'encant aquell . El del port on refugiar-se durant les galernes. El santuari on guarir l'ànima després de la decepció d'un mal dia. La seva barca gaudia més en ports plens de tabernes de pirates. Plens de vistoses mercaderies. Altres rutes comercials, amb més profit, van cridar la seva atenció. Mica en mica, el rem que era mogut pel seny va guanyar al que era mogut pel cor. Seguint el seny, es va allunyar prou de l'amor com per deixar-lo enrera. No va ser en en un dia, ni en dos, ni en tres. Cada singladura que feia, més raó li donava, però més amor li prenia. Fins que un dia, veient-se prou valenta, ja no va tornar...
Hi ha una cançó cubana que parla d'un arbre en el que una nena escriu el seu nom, l'arbre, conmogut li dona una flor. Jo, sóc l'arbre, porto el seu nom escrit a l'escorça. Espero, que ella, cuidi aquella flor...Els dies que ella em va fer companyia i jo ombra, enrera queden. El nostre amor, en el fons, va acabar morint al meu port. Serà , que en el fons, era com una onada...

Per mostra un botó, o una bona cancó, que vaig escoltar i no en vaig saber entendre el misatge...Y tu que has hecho...  La desolació que sento, l'expressa millor Ben Harper a aquesta altre cançó: Better way

De la merda, en farem sopes...

Haig d'aprendre a cuidar-me. Porto tota la vida fent feliç a la gent. Però a mi qui em fa feliç... Estimat per estimar..., en comptes d'estimat, i ja està. He construit dues cases i m'han destruit dos cops el cor. He pujat moltes muntanyes, n'he guaitat les valls. He gaudit dels riuerols. He acompanyat a molta gent aquest indrets. He compartit un munt de coses. Sempre he... Poques vegades han...
Ara que estic fet una merda. L'agost mal mes per estar fotut. Tot deu es fora o te coses per fer. Tinc molts bons amics. Però em sento sol. Que aquesta cançó ja era al programa; ja ho sé; que ve el que ve... també. Només vull deixar de tenir l'amarga sensació d'haver de reciclar emocions altrecop. De tenir la sensació de presa de pel. És simptomàtic que ahir una amiga es despedís demanat-me perdó per totes les putades que m'han fet les dones. Tonto jo que me les he deixat fer...
Com sempre, de la merda, en farem sopes...

Altre cop al voral...

Que en fa de dies que la cosa no rutllava. Jo, ruc i ceg, no he sabut veure-ho. Tot s'ha acabat. Altrecop. Com quan vaig decidir crear aquest racó. No sé què fer. Ja no soc meravellós. Simplement, torno a estar sol. La casa és diferent. El maldecor ho desdibuixa tot. Allò ja no tornarà més. Tots els farts d'esperar. Totes les nits guaitant les llums de l'altre banda de la ciutat. No en queda res...
Sota la imensitat de les llums de Nova york vaig arribar a creure que si totes aquelles finestres fossin llàgrimes desbordarien el mar. Que trista la tornada. Ja no té sentit aquella cançó. L'armadura que vaig penjar al seu portal uns gitanos la van recollir com a ferralla. Ferralla que és en el que s'han convertit les emocions. Podria possar-me tràgic. No te cap sentit. Recullo el que he sembrat. Si  tot no és blat la culpa és meva. Jo vaig deixar que creixèssin massa males herbes. Miro de recordar els detalls d'aquell dia. El fet va ser subtil. Segurament l'amor ho enmascarava tot aleshores. Ara tot va venint a la memòria.
Ja ningú passa per aquí. Haurem de fer canvis. El taronja és un color de canvi. Però em sento com Rashid, el pare d'Harun i el mar de les històries. L'oceà de rondalles, el torrent de contes, un dia es seca. Rashid perd el seu do de contador d'històries, el dia que la seva dona el deixa. Harun, el seu fill, es proposa recuperar-lo.
Haurem de tornar a fer el viatge, doncs el meu mar d'històries és sec. Torno a ser, altrecop al voral...