Good luck, bad luck..., wait and see

Obro les mans. Miro... Hi és tot. Tot el que em feia falta. Tota la informació. Detallada. Fil per randa. Només havia de desxifrar-la. Interpretar, però tot hi és. Només hi ha un petit detall. Sempre encerto a comprendre quan ja ha passat. És el que ténen els xergais.
En cert sentit no m'he reinventat. Només he sabut utilitzar allò que em passava, que m'havia passat, per refer el camí. Les coses s'adrecen tard o d'hora, però algunes de les conseqüències, son, en sí, devastadores. La gent vé i s'envà. La gent vindrà i marxarà. El misteri pel qual una fulla esdevé branca és el motor de la vida. Les llagrimes d'ahir apaivaguen la curiositat avui. Sencillament passa. Seria estúpid no aprofitar-ho. Per tant, el passat, el que omple la motxilla d'experiència, només és això, experiència.Encara que per fer veles, pot anar bé,... El futur és un misteri i sembla que fa de motor. El vent que omple les veles. Però, ara i només ara, és quan podem gaudir del viatge.
Gaudim doncs...

...pel retrovisor

Ja fa dies. Aquell intermitent va indicar que deixava el lateral de l'autopista. El viatge. Aquest cop fa pinta de que serà llarg. Aquest cop puc dormir. Ella, també vol conduir. Tan se val la música. Tan se val si fa fred o calor. La menuda diu que és un cotxe màgic. Li parles i et contesta. Fa una estona ha demanat un xiclet i el cotxe me l'ha donat. Jo, li he donat a ella. Somriu contenta.

Xerrem. Ja sigui jo, ja sigui ella. Tots dos xerrem. Llegeixo a la seva cara la resposta a les meves preguntes. Entenc pel seu posat l'efecte de les meves paraules. Afecte. Amor. Coincidim en que parlem massa del passat. Al revés de quan condueixes, algunes coses semblen més properes del que en realitat son. A vegades es fa difícil mesurar la velocitat amb la que s'allunyen les coses. La carretera és al davant, i nosaltres no fugim de res. Comencem un viatge. Si no es que mires què diu la menuda des de la seva cadireta, no cal mirar tant pel retrovisor...

PD: Miro el mapa... hi ha un munt de coses marcades. Un munt de llocs per visitar. Junts...

...a l'autopista

Les olives. Ja éren al sac. Jo, que mirava de ser, només jo. Tot plegat, sencill. Ho havia estat sempre, però mai havia funcionat. Ens vam repartir la vida com el que fa el material abans d'escalar. En el fons, la vida, en esència, era així de sencilla. No era la meva ombra, però m'era tan propera com ella. El seu primer record desapareixia entre els meus records d'infantesa. La seva imatge, amb el temps s'havia anat tornant més clara. La nostra manera d'entendre-ho tot, també. Haviem estat conduínt cotxes que per motius semblants havíen sortit de la carretera de les emocions. A mi m'havia fet fora una roda punxada. Un final de viatge tràgic.
Retrobar-nos demanava posar a proba la fluidesa de pensament. La plasticitat de les accions dibuixava un desenllaç preciós. Vaig mirar pel retrovisor. Prement el gas a fons i donant-li al cotxe totes les marxes que em denanava. El motor roncava. Sense vacilacions vaig posar l'intermitent. Era dins. Havia entrat,... a l'autopista.

Oxigen...

Començava a estar amoïnat per tanta cridòria. Els sorolls començaven a sentir-se tan profunda i intensament que es feia difícil pensar amb claredat. A cops fins i tot quan estava sol... Dormir es va tornar una empresa semblant a escalar sense corda. Cada pensament que alterava la meva inestable tranquilitat trencava la meva concentració. M'arrapava a la vida com si fos una paret nua de preses. Dormia més... però em llevava cansat. Ni les llargues passejades fumant una pipa abans de dormir aconseguien apaivagar el neguit. Neguit que en el seu esplendor em feia concentrar per mantenir-me arrapat. Arrapat a la vida..., la que encara tenia per davant. La llanterna de l'enteniment es quedava sense piles. El fred de les emocions les havia descarregat més del que mai m'haguès semblat aconsellable. Tot el que tenia pel davant era fosc. Aclucar els ulls tant de temps finalment et fa semblar irremisiblement  trist...
Però vaig arribar a un clar en mig del bosc. Alçant la vista, doncs la llum ja em permetia no anar arrossegant els peus, vaig veure aquell grapat de camions cisterna. Pel cap baix n'hi havia una dotzena. A tots hi posava un nom, generalment, de dona. Els xofers discutien despreocupadament. Jo no entenia res. Les càrregues eren totes del mateix: merda. Alguns camions eren molt grans, d'altres més petits. No tots eren de la mateixa empresa, alguns, si...
La merda era tota pel mateix destinatari. Un pagès..., que tot conreant les emocions, havia deixat ermes les seves terres. Jo era allà enmig sense saber que fer. Cap certesa. Tots els dubtes. I de sobte vaig despertar... La cridòria era la mateixa que a una casa italiana. Havia estat una migdiada de dissabte molt trasbalsadora. Ara recordava que havia quedat per anar a collir olives..., i la veritat, ja feia tard. Havia arribat el moment de sortir a trobar una mica de pau, i sobretot, oxigen...

Italia... això sembla Italia

Arreu on vaig hi ha soroll. Per la tarda, quan comença l'hora de les pelis de l'oest. Trets i crits d'indis durant un bon parell d'hores. La veina que decideix dutxar-se, o embarrancar un submarí vàter avall. Aquestes parets que milloren en poc el paper de fumar. L'incesant plor d'un infant durant la religiosa videoconferència nostra de tots els dies. La cridòria dels interlocutors, alegres com estan de la més mínima nova notícia. El trànsit de cotxes amunt i avall. Entrant i sortint del pàrquing. Altrecop l'infant que plora...
Aquesta casa sembla itàlia. Crits i sorolls a tota hora. I es que els seus habitants estan sords. Per tant criden. I es passen el dia cridant. Jo que miro de somriure, i durant una bona estona, puc. Però al final penso que Fellini treuria un bon guió d'aquesta qüotidanitat. Encara que sorprenent sembli el clitxé, la realitat és ben bé aquesta. Però, ara, visc refugiat aquí.

Romeu...

Atrapat entre els estels que tracen les línies retorçades del mapa defectuós que va portar-me a Nova York. Entre entre el nord, l'oest, el sud o l'est. Mirar d'anomenar totes les raons que m'han dut a portar aquesta armilla de cuir. Els xiscles que venen de terra, i que m'estremeixen al final. Un crucifix de diamants a l'orella s'utilitza per ajudar a prevenir la por que ha deixat l'ànima al cotxe llogat d'algú. Dins dels seus pantalons creua els dits per netejar l'embolic en que s'ha reduït la vida de Juliette, àgil Campaneta.
 
I Romeo volia a Juliette.
 
I Juliette volia a Romeo?
 
Romeo Rodríguez quadrat d'espatlles,  maleeix Jesús tot fent  còrrer una pinta per la seva barba bruta. Ell està pensant en la seva solitària habitació. La pica, que amb el seu llit, acomiada una pudor. A continuació,  tot fa olor al seu perfum. Els ulls i la seva veu eren com una campana. Carrers fumejants. Els traficants de crack que somiaven amb una Uzi. Algú havia anotat:  T'aposto que jo podria arribar a aquesta llum amb el meu braç bo al meu darrere. I no diu poc. Joey Diaz, germà, dóna'm una altra bossa, que les  del centre comercial no són gaire bones. Aquests italians necessiten aprendre una lliçó bona d'ensenyar. El policia que va morir a Harlem, creus que hagués aconseguit res advertint-me. Jo estava ballant quan el seu cervell  va acabar al carrer.
 
I tenia Romeo Juliette?
 
I Juliette tenia el seu Romeo...
 
Prendré Manhattan en una bossa d'escombraries amb un escrit que diu:"És difícil donar una merda en aquests dies". L'enfonsament de Manhattan, com una roca, al riu Hudson. Després del xoc
va escriure un llibre sobre el tema, i van dir que era com l'antiga Roma . 

Lou Reed ho diu a la seva manera, jo, només he trobat aquesta...

aniversari

Falta poc per fer-ne 43. Aquesta tarda he rebut el millor regal que podia rebre per continuar agafat a la vida amb fermesa.Res més que la veritat. Crua, molt crua, però la veritat. Sense ella, no era capaç de saber trobar el camí. I el camí era la resposta. Dolgut, però alliberat. Per fí... podré celebrar el meu aniversari.