El sou...

Allà estava el meu petit regiment, preparat, amatent..., jo que entro per la porta amb el sobre d'exàmens. Mentre es tranquilitzan guixo a la pissarra dos missatges a tall d'instruccions. Alguns posen cara rara, d'altres somriuen i expliquen què volen dir. Finalment, amb un somriure, comencen a fer l'examen. Avui és el dia de posar a proba la vostra llanterna, els hi dic...
Passa l'estona, la lluita deu ser ferotge. Cap d'ells sembla voler aixecar el cap del full mentre passa l'hora i el temps es va escolant. Cap d'ells demana l'hora. Cap dels hiperactius sembla tenir presa per sortir al pati. A cap d'ells sembla importar-li que els propers trenta minuts són d'esbarjo. El silenci és total i ja fa un parell de minuts que ha sonat el timbre... Els seus companys, els guaiten per la finestra, estranyats... En veu baixa, amb una sensació d'haver arribat més enllà d'on pretenia, els hi dic: Heu fet que em senti orgullós de tots vosaltres, així ho sento quan entro a aquesta classe, així ho sento ara més que mai..., afegeixo també que haurien d'anar tornant els fulls. Mentre, a desgrat, me'ls van tornant, dins meu va creixent una sensació de mariscal de camp, de general de centúria romana. Em quedo sol a l'aula, com abastant fins on hem arribat, entre content i inquiet davant del que acabem de conquerir... Definitivament aquesta és al millor part del sou..

una petita llum....

Fa dies que ens tractem. Mai els hi havia fet classe. Alguna guàrdia amb ells si que havia tingut. No són mala canalla. Responen bé al tracte amable, però segons com quan sacseiges l'arbre poques pomes cauen..

L'altre dia explicant fraccions, de fet repassant conceptes, me'n vaig donar compte d'algunes mancances bàsiques. Jo ja els hi dic que tenen tota la raó quan em diuen que les matemàtiques els hi fan por. Els entenc, doncs a mi el primer dia que em van explicar els números ja vaig tenir un ensurt. Imagineu-vos el primer número és l'ú, quin susto, no??. Ells riuen, però amb el primer somriure que els hi robo, sé que pararan l'orella millor.
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...

Bri-collage emocional...

Fa massa dies que no escric. Serà per què els xergais pels que transita el riu de les emocions, son uns altres. A vegades cal fer com amb les paelles quan porten massa estona al foc, cal esperar un temps per no cremar-se amb el mànec. Sentir-se estimat fa que les coses no trontollin tan fàcilment. Enyorar et corseca, però saber-me enyorat em va ajudar a arribar a l’altre costat del riu, tot i que aquest cop el corrent era fort. He voltat molt aquest estiu, xerrant-ho, veig que poques muntanyes. En canvi, per dins, ha estat un llarg viatge. Les més vertiginoses parets en van anar tornant dolços turonets. Les crestes més esmolades, manyagues valls. Tot plegat jorns d’aprenentatge. Encaixant ara les emocions com millor sé. És com el que mira d’enganxar les postals després d’un estiu ple de viatges...

Leaving on jet plane...

Tots els teus trastos ja són llestos. El despertador m'avisa que és propera l'hora del nostre comiat. No saps el greu que em sap llevar-me, haver-te de despertar. Només estem tu i jo, són vora les tres del matí. Serà que t'estimo molt, si no de què et faria un entrepà de truita a aquestes hores. Sota una motxilla molt més gran que tu, baixem al pàrquing. No hi ha cap taxi, com diu la cançó. Aquesta pena xunga me la menjo jo. El trajecte fins l'aeroport a vuitanta per hora, normalment interminable, a aquestes hores se'm fa molt curt. T'acompanyo fins l'escala mecànica on hi ha el cartell que diu : Sortides...

Tu que plores, sota aquella motxilla molt més gran que tu. Jo que miro de resistir abraçan-me a tu, de fer el cor fort. Només són tretze dies em dic. El darrer peto, el més terrible de tots. T'allunyes per les escales fent adéu amb la teva maneta. Creuo les sales a tota pastilla fins la màquina de pagar. al cotxe baixo la finestra i foto la radio a tota hòstia. Ja a la sortida passada la barrera canvio d'emisora. Al cap de poc m'haig d'aturar al voral, encara dins de l'aeroport. La cançó que sona fa que no pugui parar de plorar. John Denver cantant: Leaving on a Jet Plane...

Delinqüents emocionals...

Avui..., avui m'he tret un gran pes del damunt. Avui he retornat la canalla, la meva canalla, cap a casa. He donat per tancada, la nostra relació diària. De fet hauria de dir, que l'he donat per ajornada, doncs sovint me'ls torno a trobar. O sovint torno a pensar en ells. Del grapat de frases que els hi he anat repetint alguna cosa en queda. La principal, així m'ho han fet veure abans de marxar, és la que dic sempre quan començo: Us tractaré com a soldats, però us estimaré com un pare...
Cada any ho he dit. Cada any, en algun moment, m'he volgut empassar les meves paraules. Però al final sóc el que sóc, un ximple que creu que el que fa és que vol ser. Que malgrat tot tinc la millor feina del món. Que m'estimo el que faig i pels que treballo. Que el que diu s'ha de demostrar cada dia donant exemple. Entrar a classe arremangat n'és un signe d'identitat. Aquest any, que prometia ser plàcid, a fe de Deu que no ho ha estat. Tan se val si la canalla aprenia més, molts cops ha estat així. La meva funció com a tutor era aconseguir formar un grup. M'hi he barallat durant tot el curs. Aquest arbre només té un tronc i al peu hi esta escrita la paraula respecte. He mirat, altre cop parlo malament..., els meus companys i jo hem mirat de fer-los entendre que cal que pensin en els altres. Que quan falla un, fallem tots. És per això que a cops els tracto com a soldats. Han d'aprendre a conviure amb el que no és com ell. A omplir el seu cor de gent, doncs n'hi cap tanta com vulguin... És per això que a cops els hi faig de pare. Han de saber valorar el millor dels seus companys, acceptar-ne les seves mancances, per què el mateix faran els seus companys amb ells.
Abans de marxar m'han fet quatre regals. Un àlbum amb una foto de cadascun d'ells , amb un grapat de dedicatòries i anècdotes. L'he fullejat una mica i l'he desat per poder-lo contemplar amb tota cura a casa. També m'an regalat una maleta preciosa amb pintures , i un bastidor entelat en blanc i..., i el quart, quin és el quart?
Maldava jo per arribar a casa i descansar una mica. Esperava a l'estació que un tren m'acostès per fi a la preuada pau de la meva llar. Encuriosit, he començat a fullejar l'àlbum. Al cap d'una estona, de fet massa breu, les llàgrimes han solcat la meva cara. M'he posat les ulleres de sol i he pensat, els tios durs no ploren fins que són a casa. Per això he començat dient que m'havia tret un gran pes del damunt, la meva canalla m'ha fet veure, altre cop, que si jo els havia tractat com a fills, ells, en tenien per un pare. Però sobretot, que si jo els havia tractat com a soldats, ells, ara m'honoraven fent-me saber que eren un equip. Només, era el que jo els demanava...

La més gran de les abraçades, pels meus soldats, del seu pare...

...sota una llum incerta

No sé ni com he arribat a pintar això. No tenia massa blanc, de fet poquíssim, al cap d'una estona gens. Com que els tubs que compro al Gran Basar no som massa grans, i ja fa dies que la cosa flaquejava, el color no ha durat tot el que esperava. Partia d'una fotografia feta a Madrid aquest Nadal. Tot el que recordo del moment de fer la fotografia, és dolçor, i el moment no té res a veure amb els creps que ens acabàvem de cruspir...
Serà que ho he pintat amb poca llum, serà que veníem del Prado. Avui s'han ajuntat massa coses. La mirada em desperta melangia, la que sento quan recordo els bons moments que vaig passar. És com si ella mirés sense mirar. És com si el capvespre afegís més coses al que de per si ja expressen els seus ulls i el seu gest. Durant una estona he pensat en repintar la boca al seu lloc, però mirant-me de reüll el que acabava de fer , he refusat fer-ho. El que surt , és el que surt. Una companya de feina m'ho va fer veure així. Amb el temps identifico moltes de les coses que em passen quan pinto. És com si veies, a través del temps i dels meus ulls, el que veia ella. Aquesta mirada, segons com, em trasbalsa... li he posat: Madrid, sota la llum incerta de Goya.

Respeto...

Només una cancó, que no és poc..., avui no cal que digui massa més. El verí d'en Kiko Veneno se m'ha clavat al cor. Que senzill que és, i com costa possar-hi paraules. Ara que no és qüestió de colors, escolteu-la. La lletra ja us la dono jo..., bé, en Kiko Veneno...

Cada cual vaya diciendo lo que quiera;se lo lleva la corriente;por la carretera;ves pasar la gente;y tu sangre permanece indiferente

Tú le pides a tu Dios por las mañanas;que lo malo no te coja;después le pides al viento;que te arrastre las hojas;rezas por la lluvia y no te mojas

[Estribillo]

Está muy bien eso del cariño;yo me comprometo;pero no me des un dulce como a un niño;te estoy hablando de respeto

Ya ha llegado el sol a lo más alto;¿qué puedo yo hacer?;no puedo mirarlo;ni vivir sin él;todavía tengo mucho que aprender

Dices que la noche se hace larga;

más largo es el día;

regaré tus flores;

si tú riegas las mías;

cada bicho va buscando su armonía

Mira aquella luz cómo disfruta;

en la oscuridad;

sólo le preocupa;

que la vean los demás;

móntate en su grupa

Que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

Hi ha cops que el cel és tan blau que haig d'aclucar els ulls per dissimular les ganes de plorar. Ni els estels que fa més d'una eternitat que ens van enviar la seva llum,que fan que em recordi dels seus ulls. Ni les vermelles roselles, que em porten les imatges dels seus dolços llavis...
Ja no em sento com la pluja a l'altre costat de la finestra .Apaivagar el que sento no té massa sentit quan no sóc capaç de possar-hi paraules. Fa dies que em barallo amb un mar blau trencat d'onades d'escuma blanca. Fa dies que he deixat enrere les torres que separen el cel de la terra . Fa dies que no trobo la manera de posar la sorra a una platja. No sé ni com dibuixar les persones, però alço els ulls i em miro el que he aconseguit pintar, i sento que funciona. Si més no de lluny. Serà la pintura barata, serà que el refotut blau no té res de prussià, serà que la gamma de sienes que fabrico no dona per més. Serà que com diu el meu germà gran, al que fa massa dies que no truco, que tot el que puc pintar reflexa tot el que sento. Víctima de les meves pròpies lliçons sobre la Gestalt. O pitjor, serà que sóc tan tan tonto ,que com les nenes del pati, m'acabo creient que el que dic sobre les seves mans, és i serà veritat. Suggestionat pel que penso i pinto?. Saps què, Josep, encara no he trobat la manera de posar-hi paraules, però que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

Obsessió...

Fa massa dies que em barallo per trobar la manera de pintar-ho. Va començar com un joc. Com un exercici més de classe. En vaig fer versions a paper, estudis, que diria si fos prou tonto com per creure que el que faig té una certa validesa. El fet és que quan els he anat acabant els he anat regalant als companys de feina. La versió que creia definitiva la hi vaig regalar a la meva germana petita. Però n'he fet de posteriors. El cas és que aprofito caixes de cartró per fer servir de suport. De làmines de paper canson, la del microones, un tros de cartró ploma que vaig trobar en un contenidor. La pintura té una història similar. O bé és reciclada de la que llença la canalla quan està seca, o bé de ínfima qualitat. Normalment comprada en un basar xinés a un preu irrisori, però amb uns resultats raonables a la que li sé trobar el què...
Aquesta n'és la darrera versió. Aquarel·la del basar, que sembla una aspirina efervescent a posar-hi aigua, i una tapa de la caixa del microones. El resultat jutjeu-lo vosaltres mateixos. De lluny funciona bastant bé. Escric això i ja em miro de reüll una capsa de cereals, serà que realment tinc una obsessió...

Tota la terra que el meu cor estima...

Sota la llum del mateix sol. Si tu vols amb els mateixos ulls , però enamorat d'unes altres lleganyes. Pujo al terrat de casa i guaito la ciutat. Surto a trobar, que no a buscar. A aquestes hores el sol mandreja per damunt de les teulades. S'esbaralla amb un grapat de núvols. Orenetes i falciots trenquen el cel fent sobtades giragonses. A diferència d'altres vegades no estenc la roba, ni fumo cap pipa llegint un llibre. Només he pujat a trobar un somriure. El del dia que ja s'acaba. El trocet de dia que encara em queda. Acluco els ulls mirant al monestir. El sol fa contrastar façanes i teulades amb un cel d'un blau prussià. Només un grapat de núvols donen una mica de blanc titani al paisatge. Alguns ocres i alguns sienes dibuixen les teulades. La façana posterior de Cal Gerrer, d'un blanc més aviat zincat dona el contrapunt als núvols. Crec que ja tinc el que venia a trobar.
Baixo a mirar de pintar aquest grapat de teulades, núvols i trocets de cel. Miro que els meus cops de pinzell siguin sincers. Miro que els colors que trio, els pocs que sé construir, siguin com les paraules que escric. Només sé pintar paisatges que cal mirar de massa lluny. És com si projectes una mica del que sóc. És com si els colors i les paraules es barregessin al meu cap. No trio cap cosa que tingui a prop. Serà per què no en trobo les paraules . Serà per què no sé fer més colors. Només estic aprenent a dir més coses. Tan se val si ho faig embrutint papers amb tota la terra que el meu cor estima...

Viure, que no estar viu...

Vaig perdre la brúixola, el vent s'endugué el mapa, la pluja no deixà veure els estels de nit, només em quedava l'intuició. Les meves mans feia temps que no eren les meves mans. Les coses passaven i jo no semblava tenir massa a dir. De fet, feia massa temps que no pintava res...
Allà on em vaig veure superat. Allà on no vaig saber donar la talla. Allà vaig refer el camí on els sentiments m'havien deixat. La carretera de les emocions va començar a ser una ruta millor cartografiada. El meus xergais, els de les mans, em van fer de mapa. Allò que em dugué a trepitjar molts cims, ara em feia de brúixola. La pluja que venia dels meus ulls va anar minvant. Les llàgrimes van anar aprenent el camí, així que cada cop que vaig plorar, no em va ser tan difícil reprendre la marxa. La soledat ja no es clavava com el fred a les nits d'hivern. Vaig començar a escriure allò que no sabia dir. Vaig començar a poder pintar alguna cosa. Ara, era capaç de conrear el que abans no sabia. Pagès de les emocions, encara rudimentari, però amb la voluntat de sembrar. Com d'altres han fet amb mi. Content de viure, que no d'estar viu...

Tot plegat, és Sant Jordi...

Cada cop m'agrada menys aquesta diada. Cada cop em desencisa més l'asalt cantonada si , cantonada també, de la canalla, l'agrupació, la gitana , la florista i demés fauna oportunista que surt a vendre roses a peu de carrer. Ja trobo massa angoixant el fet de mirar d'entaforar-se en una parada, les botigues ja les veig perilloses. És com llencar-se a un forat negre o alguna cosa així. Avui he comprat les roses tornant a casa. A un que li he dit de bon matí, que ja tornaria a la tarda, i així ha estat. He volgut..., fer una volteta per copsar l'ambient. La veritat, he hagut d'escapolir-me com he pogut de la gentada de por que hi havia. No és que tingui agorafòbia, bueno en cert sentit, que no és el que toca , si. La cosa ha estat que per fer cent metres he estat deu minuts. Tot i mirar de fer el salmó, m'he sentit com una tonyina. D'acord que la gent surt al carrer, que el dia convidava, però... se m'ha fet difícil. El dia en si me l'he pres amb la mateixa actitud de la cirereta dalt d'un pastís. El millor és el final. No és que no estigui, N-morat, és que tot plegat, és Sant Jordi...

Medicina fora d'horari...

Setze graus no és una temperatura digna d'una llar al mes d'abril. Noto el fred als braços. Tinc l'espatlla entumida i els meus dits no responen bé quan mira d'escriure a l'ordinador. M'he llevat d'hora, el dia ha estat llarg, atrafegat i dur. És tard i fa dies que miro de trobar la manera de posar paraules a allò que sento. A la tele fan el de sempre la pipa fa estona que ha passat a millor vida i el sopar ja fa voltes al meu estomac. A fora plou, la pluja probablement tirarà per terra els meus plans d'un cap de setmana d'escalada. Ara que tinc temps, la meteorologia no fa el que espero per què alleugin les meves ganes de sortir a voltar-la. Tot i planificar al minut el dia he hagut d'improvisar tres o quatre cops un grapat de plans B. La trobada amb una mare a primera hora ha anat millor del que creia. La feina feta durant tot el trimestre ha fet el solc més profund del que havia previst. Al final d'una hora de xerrar fins hi tot m'ha sobrat temps per treure ferro de tant desori. La següent classe ha passat suau. La defensa de la meva lliçó ha estat suficient per trencar les línies enemigues abans del que havia previst. La canalla ha acceptat els meus arguments i abans del que tenia previst, o creia possible, el timbre del primer pati ha posat fi a l'assumpte. La vigilància del pati, avui els vigilo tots dos ha transcorregut sense incidents destacables. Només he hagut de resucitar al Clint Eatswood que tots portem a dins un parell de cops. Ha estat una qüestió de pilotes, només de futbol però. Sense passar per la sala de professors més de l'imprescindible he baixat a la meva classe a fer classe de mates. Hem practicat proporcionalitat i percentatges refent receptes de pastissos. Endolcir les coses funciona bastant bé. He marxat sense haver de posar més deures dels imprescindibles. D'allà a la sala de professors a deixar passar l'hora de guàrdia. Cap al final de l'hora, en Clint ha tornat. Un afer tonto, però que ha necessitat, diguem..., una actitud ferma. Durant el dinar he confraternitzat amb les professores del departament d'angles. En especial amb una escocesa nova que no hi ha manera que s'integri. Ni els seus ulls blaus, ni el ros dels seus cabells, han fet que de moment acabi de trencar el gel. Bromejant amb ella, la cuinera i la resta de companys que s'han afegit he anat donat compte del ranxo. Cafè, trucades pendents i cap al pati altre cop. Aquest cop res de Clint però algo de vídeos de primera, amb una mica de futbol accidentat. El timbre m'ha trobat obrint portes i empaitant a la canalla cançonera. La classe de dibuix ha alleugit el dia, sort en tinc sempre d'això. El canvi de classe m'ha portat al laboratori de física amb la meva tutoria de l'any passat. La llei d'Ohm, un grapat de cables i bombetes m'han ajudat a fer entendre bastant bé el que pretenia. Fins hi tot he avançat una mica del magnetisme que encara està per explicar a teoria. La cosa pintava bé, el segon pla B, ha fet la seva feina. Al sortir només em quedaven dues feines: acompanyar al mecànic a una col·lega i fer un cafè amb un pare que no veu al seu fill i que jo ahir, més per vocació que per sou, vaig emplaçar al bar de sota casa a fer un cafè i xerrar una mica del seu minyó. Un tallat per a mi, i un suc de préssec, han ajudat a tendir ponts i llimar diferències. Sortint d'allà una trucada al pare m'ha posat al corrent dels problemes administratius del meu germà petit. La següent trucada, aquest cop del meu germà gran, ha fet sortir a jugar el tercer pla B del dia. Un parell o tres de cerveses i coca coles han ajudat ha posar fil a l'agulla. Més tranquil, ha tornat cap a casa sabedor que els seus problemes ja tenien solucions. De passada he fet que coincidissin un parell de companys d'escalada que feia massa dies que no seien a la mateixa taula. El quart pla B s'ha complert millor del que esperava, per tant, ara escric tot aquest rotllo, o no, i desfaig la motxilla deixant aquí tot el que he anat carregant durant el dia. Tot plegat, una bona dosi de medicina fora d'horari...

No, el piano no ha estat bevent...

Miro les llums a l'altre costat de la ciutat, per què aquí estan apagades. Més que estar sol, em sento sol... Porto quatre dies que no paro per casa, voltant i enfilant-me a les muntanyes que trobo per aquests Mons de Deu. Algunes petites, algunes nevades, d'altres, com les del meu cor, ben enrrebassades. La tele està encesa, però fa estona que no la miro. Més que fumar faig fum. El te fa estona que ha passat a millor vida, i el cul que encara queda a la tassa té un gust horrible. Estic cruixit, tot em fa mal, semblo una iaia, aquí ajagut. Estic aquí, però tinc el cap a un altre puesto. Poso una mica de música. En Tom Waits canta allò que el piano ha estat bevent, que a l'estora li cal un tall de cabells..., somric de mala gana. El telèfon ha sortit a per cigarrets..., esperes una trucada sabent que no et trucarà ningú, i que no pots trobar una cambrera ni amb un comptador Geiger..., Avui, sembla que el cabrón aquest estigui cantant el que em passa a mi. Canvio la música abans que el front fred que anuncia el baròmetre trobi una drecera als meus ulls..., millor, me'n vaig a dormir. El piano no ha estat bevent, que comenci a ploure ja.., no , el piano no ha estat bevent...

Per si algú té cap dubte sobre el que canta en Tom Waits..., només cal prémer aquí. Una altre que també em fa plorar..., la segona. La primera, des de fa massa anys, la trobareu aquí . Més que una cancó, una antologia sobre lo desgraciat que pot arribar a ser estimar a una persona i que ,això no pugui ser...

Un dia sense pretensions...

Certament, no és el millor dia de la setmana. Burro de mi, no he sabut llegir a temps el plano . Algunes coses, com els rebuts de la llum a l'hivern, venen carregades de males notícies. He arribat, com sempre, amb la floreta a la ma i al cap de cinc minuts ja tenia ganes de canviar-la per una ortiga. Encara amb un somriure, he començat a entendre, que allò, només era un miratge. Negociant amb el dia una treva, com el roc que mira d'esquivar l'aigua en mig del riu, he deixat que la cosa s'escolés. Rient de qualsevol cosa, com el tonto que sóc, a voltes rient de tot, com el boig que em sento. El dia costava d'empassar més que la pila d'exàmens, que sense remissió, m'esperava a casa. A l'espera d'una nova estació, d'un somriure amic, les hores han anat passant. Drapaire dels meus propis sentiments, he sortit fora a mirar de robar-li una estona al teu enrrabessat horari. El solet mandrós i una veueta, ajagut a la vorera del carrer, han apaivagat la mar de fons. De l'altra banda del telèfon la vida ha tornat a prendre un dolc significat. Encara que només per cinc minuts, la vida m'ha tornat a fer una ganyota semblant a una rialla. Amb l'agulla fent saltirons per damunt de la marca de reserva, he tornat a entrar ,desitjant que sonessin tots els timbres i pogués tornar a acaronar-te. Jo, només esperava un dia sense pretensions...,una giornata senza pretese.

En terra hostil...

D'alguna manera, en algun moment, aquests dies, m'he sentit..., en terra hostil. I com diu la cancó :

En el meu retrovisor. Et veig mirant el crepuscle. Darrere de les línies telefòniques. Res a demostrar, ni a assumir. Només pensant que els teus pensaments són diferents als meus. En el meu retrovisor. Et veig. Jo et dono la teva vida, em dones tu la meva?. Et veig nedant a poc a poc. Doncs la llum s’envà de la ciutat. A un lloc on jo no hi puc ser.

No hi ha excuses. Només segueix. Només segueix. Encara hi ha moltes coses. Que jo et voldria dir. Però segueix. Només has seguir. Estem units per la sang que es mou. En el moment en el que vam començar. En el moment en el que vam començar.

Veig els perfectes ullets. Mirant les ombres dels núvols. I la superfície de l'oceà per la finestra d'un avió. Em poso nerviós quan volo. Estic acostumat a caminar amb els peus. La turbulència és com un sospir que no ajuda sobreposar-me. Quin és el propòsit de la meva vida. Si es que n’hi ha hagut mai cap. Amb aprendre a deixar-ho anar. Viure indirectament a través teu. Tu pots fer el mateix. És el mínim que pots fer. Doncs només és una ínfima cadena. Si vols t’hi pots afegir. Així que, segueix. Només has de seguir.

per sort, només va ser durant moments...

La mort d'una formiga...

Tanco les finestres de l'ordinador, que la refotuda feina m'ha fet obrir. Obro les que trobo que fa dies que romanen tancades. Airejo aquelles estances que fan olor tancat. No les de veritat, doncs poques finestres i portes tinc. Sona la suite per violoncel en sol major de Bach. Encara que antiga a mi em dóna la pau i el corrent d'aire que li manquen al meu cor. El cafè descafeïnat de sobre que he pogut trobar per un dels armaris de casa dels pares és tot el que he sabut preparar. Ara visc aquí per uns dies. Faig de masover i recordo els primers temps de separat. La solitud ja no fereix, jeu aquí al meu costat manyaga. No m'he atrevit amb la fabulosa i complicada cafetera que tenen, ja vaig patir lo meu amb la planxa de la mare com per repetir l'experiència. Necessito pau i l'infame cafè i una mica de Bach m'allunyen dels records que m'envolten. Un munt de fotografies i quadres em fan sentir les arrels. Aquelles que em recorden els meus orígens. El fum de la pipa em fa pensar amb les ales que també em van donar. Arrels i ales, quina contradicció. Totes dues coses m'han portat aquí. Totes dues coses també me les van donar aquí.
Avui parlava amb la meva canalla d'això. Amb aquesta canalla que tinc, a voltes egoista, a voltes entendridora. Una altra contradicció. Miro de tornar allò que vaig rebre dels que m'estimo. Sembro allò que un dia algú va plantar per què jo ho recollís. De les cordes que em lliguen amb els que m'enfilo per aquesta vida plena de muntanyes, la més forta, és la que no puc plegar. No és com les que guardo al calaix del material, feta de niló. Trenades amb milers de fils. Plenes de colors. Aquesta corda, la més forta que tinc, és feta de quelcom més subtil. Suposo que ja imagineu de què..., ara que la solitud, i els records m'acompanyen la sento ben present. L'esgarrapat, que em diu la mare. Xergais o esgarrapades, fins hi tot puc sentir com meva, la mort d'una formiga....

Obra sobre catró mida DIN A3
tècnica mixta
títol(com no...): La mort d'una formiga...

Desferra emocional...

Era un matí incert del més de febrer, ens vam acomiadar en aquell pàrquing. No vaig entendre, o no vaig valorar en la seva certa mesura, les seves paraules. Havia conviscut amb ella moltes coses, massa, totes les imaginables. Tot i així mai hagués imaginat que les seves paraules, les darreres, fossin aquelles. Amb el temps, he pogut encaixar-les. D'alguna manera he pogut encabir-les el l'àlbum de cromos, que a vegades, són les emocions. Temps després una altre comiat, hem va deixar aturat. Era una altra dona, una altra situació. Un altre sac de cromos per anar enganxant a l'àlbum. I jo, allà assegut, aquell nefast vespre. Té collons que et deixin en un lloc així, a la porta d'una agència de viatges. Si hagues estat obert segur que entrava a comprar un bitllet. La següent, va ser pels volts de les festes de Nadal. Aquest cop, ja va ser per telèfon. I de fet tot i ensumar-me alguna cosa, no volia donar crèdit a la situació. Les tres vegades em vaig quedar allà, al voral de la carretera de les emocions.
Però el temps va anar posant les coses al seu lloc. Les pàgines es van anar omplint de cromos. Alguns de trist record, alguns, segons com, em van fer sentir afortunat. Com si en comptes d'un cromo es tractés d'un bitllet de loteria. D'aquelles que, vist amb perspectiva, t'alegres de què no t'hagi tocat. I jo, que de tan en tant, regiro la caixa dels cromos que no vaig saber on enganxar. I ara me n'adono que, tot plegat, he aprés a trobar-ne alguna utilitat. És com si hagues aprés a reutilitzar tota aquesta desferra emocional...

Gent especial...

Diu la Julieta que el seu Romeu és suau com un gat. Diu en Romeu que la seva Julieta és com una ratolina. I diu la gent que això de l'amor és com demanar com vols el cafè amb llet. Que si amb tassa, gran o petita. Que si amb got. Que si llarg de cafè. Que si amb la llet freda o calenta. Que si desnatada o sencera... Encara que no ens posem d'acord en com el volem, en el que si coincidim que sembla molt rebuscat provar de trobar consens. Així que al final com a mínim la cosa està en trobar el bar allà on te'l fan com a tu més t'agrada. La resta, depèn...
Amb el temps m'acabo fent una idea d'allò que fa que m'estimi algú. Amb el temps començo a veure allò que fa que la gent m'estimi. Ja no em sorprenen segons quines preguntes i les tornades d'algunes cançons ja no fan venir la pluja als meus ulls. Amb un somriure en tinc prou. El to de la veu, el gest, aquell que un dia vaig dir que era el que m'enamora. Ja no m'amoïna que la sort sigui fugissera. Cada cop que veig caure un estel ja no demano res del que no tinc, sinó no desesperar quan perdi res del que tinc. Manyaga, l'enyorança, ratolineja als peus de'n Romeu. I ja no oprimeix el seu cor. Ja no.
Només cal entendre que tothom té les seves coses, que tot plegat, només es tracta d'entendre, que la gent, és especial....

Som allò que fem per canviar allò que som...

Tot el que fem és per canviar el que som?. Estic bastant segur de la necessitat d'haver de canviar algunes coses. Tinc la ferma certessa de que no val la pena viure amb el dubte de què haguès passat si tal cosa hagues estat feta d'una altra manera. Crec que soc el que he fet, no el que haguès pogut fer, o el que tinc per fer. Segons com, aquest adagi zen em fa creure que l'èsser humà no viu content amb el que és i fa. Empaita allò que no te?, per descomptat, res material. És l'afany d'armonitzar amb l'entorn el que posa en moviment l'home?. És aquest el motor de l'existència i la finalitat del coneixement?.
Massa cops, i tampoc sóc tan vell..., el temps m'ha donat una part de la raó. Tot i que acceptar la pèrdua ens alleugeix el patiment, a vegades el problema pot ser trobar quina és la veritable pèrdua. El temps és l'únic que ens pot aconsellar, no sempre amb certesa, sobre quina és la pèrdua que més ens dol. Com en el conte de l'illa dels sentiments, al final l'únic que es salva és l'amor. La barreja de sentiments, o la seva acumulació, ens fan molt difícil veure l'arbre al bosc. Ens capfiquem en solucionar necesitats que nosaltres mateixos ens creem. La riquesa està en allò que tenim, no en el que ens falta...Massa frases boniques i al final som aquí per què veníem d'on haviem sortit en el moment que van creure que trobariem allò que ens faltava, però que no sabiem com dir...