Gent especial...

Diu la Julieta que el seu Romeu és suau com un gat. Diu en Romeu que la seva Julieta és com una ratolina. I diu la gent que això de l'amor és com demanar com vols el cafè amb llet. Que si amb tassa, gran o petita. Que si amb got. Que si llarg de cafè. Que si amb la llet freda o calenta. Que si desnatada o sencera... Encara que no ens posem d'acord en com el volem, en el que si coincidim que sembla molt rebuscat provar de trobar consens. Així que al final com a mínim la cosa està en trobar el bar allà on te'l fan com a tu més t'agrada. La resta, depèn...
Amb el temps m'acabo fent una idea d'allò que fa que m'estimi algú. Amb el temps començo a veure allò que fa que la gent m'estimi. Ja no em sorprenen segons quines preguntes i les tornades d'algunes cançons ja no fan venir la pluja als meus ulls. Amb un somriure en tinc prou. El to de la veu, el gest, aquell que un dia vaig dir que era el que m'enamora. Ja no m'amoïna que la sort sigui fugissera. Cada cop que veig caure un estel ja no demano res del que no tinc, sinó no desesperar quan perdi res del que tinc. Manyaga, l'enyorança, ratolineja als peus de'n Romeu. I ja no oprimeix el seu cor. Ja no.
Només cal entendre que tothom té les seves coses, que tot plegat, només es tracta d'entendre, que la gent, és especial....