Bon rotllo...

Sona tonto, però és així. Les coses avui han anat bé. Com rodades, com si res costés. Ahir l’Andreu i jo, vam anar a comprar uns gats nous a Barna. Difícil, llarg i perillós. Primer per què ens va costar trobar el que buscàvem. Segon per què , al final com sempre t’engresques i acabes caminaaaant més del que estava previst. Tercer, el canvi climàtic, l’escalfament local. La de dones que hi ha pels móns de Deu, a Barnilàndia, més , la ramaderia autòctona és veu incrementada per les migracions turístiques . Total que millor anar amb ulleres de batre, com els burros, que no guanya un per sustos. Vaig tornar amb uns gats nous, no els que volia..., però amb un bon rotllo de la muerte.

Avui , per no ser menys, ha continuat el tarannà de la tarda d’ahir. L’Andreu i jo , que fèiem cordada, hem continuat amb la mateixa sensació. Bé val a dir que jo si, l’Andreu a estonetes tenia altres cabòries dalt dels estreps. De tota manera comentant-ho a posteriori , la cosa no ha estat per tant. Si a això hi afegeixes els Enrics, el tema no pot decaure. Al final , el que deia, el motor de la vida, ....el bon rotllo.

De llibres, pel·lícules,...d'amor

(És el que volia dir després de la diada de Sant Noséque...)

Ja està , ja ha passat, penso . Aquest dia em neguitejava, en neguiteja i em neguitejarà. Ho sento , em sap greu , però és així. Les úniques imatges que puc recordar. Que no em neguitegen, són les del petó que es feien el pare i la mare en aquest dia. El pare portava una rosa, la mare li havia comprat un llibre. La rosa es marciria , el llibre , al final no se'l llegiria ningú. Però el petó, el petó, encara el tinc a la retina. Segurament és l'única cosa que puc recordar. Era un petó d'amor. Era un petó dessitjat. Era un petó de pel·licula. Si més no a mi m'ho semblava. En cap moment no sel's veia obligats per la situació. No puc dir el mateix d'aquesta diada avui en dia. És el dia de fer moltes coses, moltes d'elles s'haurien de fer cada dia. No hauria de fer falta un dia especial per fer-ho.
Potser l'única cosa que puc recordar, és el que encara queda. El que en llenguatge verbal diem amor , per a mi volia dir petó. Si, estic d'acord que era molt menut. Però després del terrible dia a dia dels meus pares d'aquells temps, encara en quedava aquell petó. Era l'esperança de que tot allò tenia un sentit. L'amor.
Serà per això que entristeixo quan s'acava una pel·licula, un llibre o una situació on estava a gust .Serà per aquest motiu que la única cosa que puc recordar , és l'amor. No em serveix rellegir un llibre , mirar infinitat de vegades una pel·lícula .L'amor, per definició, és per sempre. Així l'amor té un avantage, no t'abandona en tot el dia . Pots aclucar els ulls i t'apareix. Et rodeja , et modifica, t'acotxa .Et fa més suportable la vida. Per això quan he cregut tenir l'amor( i a qui adreçar-lo) he estat molt feliç. Ara , clar , no ho debia ser d'amor , doncs per definició, és per sempre. Si no,...haber pedio muerte.

Conjectura...

Es diu que quan una hipòtesi no està provada cal anomenar-la conjectura, quan ja ho està , teorema. Parlem-ne una estona doncs. La meva conjectura és la següent:

“Donat un problema , aquest és sempre possible descriure'l segons un conjunt finit de normes”.

Per tant , si tinc un problema , sempre és possible expressar-ne un enunciat. Bé.Avui , no vull pensar en la conjectura , si no ens els efectes de posar-se a solucionar-la. Alguns cops demostrar una conjectura, o intentar-ho , ha portat a fer nous descobriments. Per exemple trobar noves eines, descobrir resultats intermitjos, simplificar la manera d'expressar el problema.

Corol·lari: (vindria a ser com una conseqüència immediata del teorema) Hi ha cops que el més difícil és posar paraules al problema. Expressar el que ens passa, donar-li forma. Entendre el que ens passa seria com escriure l'enunciat. Què bonic , enunciar. Arribar a entendre el per què, fora com provar la conjectura...

Què passa aleshores quan no puc expressar el que em passa. Als nens petits els hi passa quan estan malaltons. Aquesta seria la conseqüència de que la meva conjectura fos falsa .Per aquest motiu aprenem un llenguatge, per poder-nos expressar. A cops cal crear un nou llenguatge, com amb els nombres . Si ens inventem una nova operació cal crear un conjunt nou on tots els elements del conjunt fan funcionar la nova operació . El nombres reals no poden fer arrels quadrades de nombres negatius , per això vam crear els nombres complexes. Al ser un conjunt més extens permet treballar amb problemes més complicats , o bé expressar-ne de manera més senzilla d'altres que sense aquest nou llenguatge eren molt complicats.

Pensar ens cansa, però ens ajuda a entendre. Per aquest motiu, crec que entendre que el nostre cervell no va evolucionar per trobar la veritat, ajuda. Va evolucionar per sobreviure, fins hi tot a nosaltres mateixos i els nostres pensaments...

“És ara que hi veig clar...”

Cafè i gelat...

Hi ha cops que barrejar les coses té resultats inesperats. Hi ha cops en que plantejar-se una barreja, no és gaire apropiat. Però mira , passa. Barrejar algunes coses és com fusionar-les. Un bon amic meu en diria que el concepte adient és maridatge, sense ejferifijcajió, en aquest cas. Hi ha cops en que al acabar un dinar és produeix un immpàs . Com una manca de continuïtat. Hi ha un salt entre els postres i la sobretaula. És com si quan acabes de fer l'amor t'aixeques i t'envàs . Sempre he pensat que cal un temps per gaudir d'aquestes coses. Que cal seguir abraçat a la companya(en el meu cas), descansant, recuperant l'alè, compartint respiració, temperatura. Diu que dos sistemes en contacte, a diferents temperatures, arriben a l'equilibri tèrmic, si els hi dones prou temps.

La sensació de fer d'estufa per la meva companya de llit, normalment ,m'havia portat a equilibrar temperatures, i de retruc ,amb el contacte , a un nivell més íntim, la fusió. Compartir llit, igualar temperatures, ....fusionar-se. I és com s'acabava , abraçat , vull dir fusionat. És el que passa quan poses en contacte dos cossos a diferent temperatura. Allargues el dinar, avançant la sobretaula. Barreges el gelat amb el cafè. Provoques una fusió. S'arriba a un equilibri tèrmic, dolç , suau . Una pau ho envaeix tot . És aleshores que em venen ganes de fumar-me una pipa. Com el que després d'allò es fuma un cigarret...Generalment hauríem de fer una migdiadeta, com quan fem allò, que ens quedem adormits, abraçats, vull dir fusionats...

Tan se val , si ets cafè o gelat , el que compta és la barreja, vull dir la fusió . És el moment on no saps on comença una cosa i s'acaba l'altre. És el moment on com diu la cançó no és pot diferenciar on acaba l'amor i comença el desig . Mmmm, que m'agrada posar gelat al cafè. I després fumar una pipa. Hi ha cops que és com si fes allò i viceversa. Coses de la fusió...

La vida lluny de l'equilibri...

Hi ha infinites maneres de que un sistema estigui fora de l'equilibri. Només n'hi ha una d'estar en equilibri. Matemàticament l'equilibri no és més que un punt. Com a corol·lari d'aquest principi físic podríem deduir que hi ha infinites maneres d'estar viu , només una d'estar mort. Per tant la vida és això , viure lluny de l'equilibri. Uno solo conserva lo que no amarra , ho diu una cançó...,així doncs, i ho recordo perfectament, el dia que vaig aplicar això a la relació amb la meva dona, aquesta començà a allunyar-se del punt d'equilibri que més o menys teníem delimitat . Vaig deixar d'aferrar-me al fictici punt d'equilibri que creia haver abastat. Com una fulla que baixa per un rierol, la vida és com un rierol, vaig anar-me allunyant de la segura riba de l'equilibri. Pertorba el sistema i escolta'n la resposta..., va ressonar durant uns instants dins del meu cap.
Fa molts dies que vaig perdre de vista la riba. Pertorbar un sistema té aquestes coses. Les lleis de la vida ,no són les mateixes que les de la termodinàmica. Tot i així a cops descriuen complexitats molt semblants. Deu ser això el que em fa continuar captivat per la vida i la termodinàmica. Deu ser que tinc la necessitat de respostes. Alguna , com la del suposat equilibri, que no era gens estable, ja fa dies que és escrita en el meu quadern de laboratori...

Pràctica 1: Estudi de l'equilibri d'un sistema .

Objectiu : Determinar l'estabilitat d'un sistema quan aquest és portat lluny de l'equilibri.

Material: Paciència, convicció en allò que fem, un sistema en equilibri, paper i llapis. Prescindir d'elements que mesurin el temps(amagar calendaris , treure's el rellotges,...)

Procediment: Estudiar els lligams que té el sistema, pertorbar-los i fer una descripció detallada de l'evolució temporal d'aquests. Identificar-ne les variables representatives . Modelitzar-ne l'evolució per una aproximació de primer ordre, de segon , del que calgui,...

Sé quan vaig començar la pràctica, encara no sé quan acaba. Si sé com acaba, morint-me. Enamorat com estic de la vida, voldria mantenir-me lluny de l'equilibri . De l'equilibri físic, per que hauré mort com a ésser viu i de l'equilibri emocional. D'aquest ja me'n vaig allunyar , tenia por de morir com a persona, d'aquí que la pràctica encara duri....D'aquí a que la vida, el que es diu vida , hagi de transcórrer lluny de l'equilibri...

Conclusions temporals de la pràctica:Reconec que tots tenim dret a viure, reconec que l'equilibri ens ofega, reconec que tenies tot el dret a viure, encara que això representés trencar un equilibri, encara que això fos irreversible. El millor de tot és que ara ho entenc,...no es pot mantenir un sistema prop de l'equilibri, segons com, el mates...Pel que sembla les nostres complexitats no estaven destinades a estar en un mateix equilibri. Créixer i evolucionar, ,a cops, és viure lluny de l'equilibri...

Doucement…

Comença a sonar la música, en Jack Johnson és la meva banda sonora. Com un botifarró farcit he sortit a la terrasseta a corregir uns exercicis. Fa dies vaig proposar a la canalla que dissenyessin una cadira .Encenc la pipa i el bolígraf vermell comença a deixar anotacions als exercicis . Sembla que les meves mans s’entenen a la perfecció amb ell. Alço la vista ,la Mari fa estona que descansa . Arrepapada al seu lloc favorit, em guaita desinteressadament. Jo de tan en tan alço els ulls i li somric, ella es fa la despistada. Sé que em mira ...
Poso un comentari , una observació a cada exercici. Alguns tenen mancances, però tot i així sempre trobo un comentari constructiu per fer. A cops, a la meva feina , la tendresa , el respecte, són com obrellaunes . La veu d’en Jack Johnson , ve a ser com un mirall de la feina que faig. El fum de pipa ho envaeix tot. L’ambient és tèrbol .Aquesta tarda ,el cel, de color plom, també. El sol es va ponent i sembla que vol ploure. Els fulls han anat passant, la feina va quedant enllestida .
Molts cops penso que la meva feina és com les gotes que han començat a caure. Les que d’aquí una estona es deixaran caure pel vidre de la finestra . Cauran totes i cadascuna d’una manera diferent, sense que jo en pugui predir la trajectòria. Sovint explicar coses és molt semblant . Cada persona és com una gota, tots , com les gotes, tenim un destí . A les gotes només les guia la gravetat, elles de manera capciosa faran el seu viatge pel vidre de la meva finestra. Els meus alumnes ho faran per les lliçons , per la vida. No sé que fa que les gotes canviïn de trajectòria. Només sé el que jo puc fer amb els meus alumnes. Mirar d’orientar-los per la vida , ajudant-los de manera que allò que els hi explico els faci trobar el seu propi camí . Tots, les gotes i la canalla aniran fent el seu viatge , a cops de manera capciosa, sempre tendrament. Vidre ,o vida avall,...doucement.

A quatre mans…

Compto les fustetes del sostre, estirat al llit, abraçat a la Mari. Fa estona que he perdut la noció del temps .Vivim realitats diferents ,en el fons el desamor ens ha ajuntat damunt del meu llit, sota l’edredó. Mica en mica les nostres parpelles van perdent la batalla contra la son. Ens adormim .Arrepapats, l’un en l’altre , vençuts pel cansament, restem adormits sota un cel fet de fustetes pintades de color blanc.

De manera sincronitzada ens despertem .Hem dormit prop de dues hores. Cadascú ha somiat les seves coses . Jo que li feia l’amor a una noia, ella lo mateix . Encara abraçats, hem comentat la nostra passejada pels barris de Morfeu. Hem parlat del que ens entristeix, del que ens fa somriure, del que fa que algunes coses siguin úniques. Del que fa que algunes coses siguin especials .Hem rigut , hem plorat, hem restat abraçats . Al capdavall , allò que és únic, ens ha torturat , fent-nos plorar . Allò que és especial, ens ha fet somriure, ens ha alleugerit veure que ambdós compartíem aquest especial punt de vista .

Allò que és únic a voltes ens oprimeix el cor, ens retorça els xergais. Fa que aquests es tornin més profunds i dolorosos . Compartint les coses úniques, aquestes es tornen especials. Aleshores , en tan que especials, canviaven la nostra perspectiva . Alleugerien la pressió al nostre cor , feien que els xergais no fessin tan mal. Havíem aprés com convertir una pèrdua en un guany. Allò ens havia fet sentir que ja érem una mica menys únics, una mica més especials . La Terra ha continuat fent voltes i voltes. Els núvols s’han fet un fart de passar per damunt dels nostres caps . Nosaltres dos allà abraçats , a quatre mans...

Al mig de la carretera…

Hi ha coses que costen decidir-les, algunes a més ,demanen una especial voluntat arribat el moment .Dubtar, segons es miri, és la base del progrés . Sense arribar als extrems de ser un cagadubtes, plantejar-me les coses que faig , trobo que és útil. Probablement, si una persona que vaig conèixer, llegís això la faria pensar. De fet ,parlo d’ella en passat ,doncs els seus constants dubtes van portar-me a l’estat de llibertat i d’incertesa del que ara gaudeixo. La pèrdua inicial ha anat tornant-se un guany . Ves per on, el dubte m’ha portat sota aquest altre cel .La Terra ha anat girant torcant l’esbiaixada perspectiva que m’havia donat el desamor .Com a la cançó, allò que semblava que em doldria per sempre s’esvaeix . Jo, que amb el farcellet a coll , vaig refer un dels camins més difícils per aquells que ho han tingut tot, el de casa els pares. Amb l’orgull ,com a succedani del paper de vàter, una patata per cor i menys brillo que una mòmia inca . Vaig tornar vençut, però no derrotat . Reorganitzar els neguits, controlar les fuites de les canonades que no paraven de portar aigua als meus ulls . Amb decisió, no amb la fermesa que havia hauria desitjat, però a fi de comptes ja havia fet el pas.

Massa temps a l’altre costat de la carretera, veient la vida passar. Amb compte, vaig començar a creuar-la . Els records , com camions que venen a tota velocitat, van assetjar-me. L’aire que desplacen en passar em feia trontollar . En aquella voreta on m’havia quedat, només hi faltava el ramet de flors de plàstic. Aquí va morir un que ...,no val la pena. La rancúnia només pesa a les butxaques dels que la guarden . I jo ,viatjo lleuger d’equipatge . Sempre porto un somriure a la faixa per quan la vida fa pujada . Ara , al mig de la carretera, entre els records que venen en una direcció i la incertesa que ve en l’altre, miro les coses passar .Algunes , ja he descobert que només passen un cop, per tant cal estar molt atent. D’altres , com els autocars de línia, passen de tant en tant. Si ja ho saps no et fot tant . Alguns records , són com autocars de línea, depenent del xergai pel que es mouen ja saps el què .

A lo que anàvem , acabar de creuar és el que toca. Ja tinc ganes de trepitjar el descampat de l’altre costat . És lo que té creuar aquest tipus de carreteres, no pots recular i segons com t’atropellen camions plens de records, autocars carregat de melangia que ressegueixen els teus xergais a tota pastilla. És lo que té estar al mig de la carretera...

(Segons com alguns discs de Jorge Drexler , són més eficients que segons quins psicòlegs,..., gràcies Jorge i gràcies Ignasi, la de coses que amaguen els vels semitransparents del desencant...)