El Pic de l'Infern..., o un Infern de Pic...

Entreno, ens fa falta entreno. És el que em repeteixo. Anirem al Gran Paradiso i lleparem. És el que no vull que passi. Així que..., l'Andreu ens porta al Pic de l'Infern. El Folleret i jo anem de clients. Només sortir ja me n'adono de la magnitud de la tragèdia. A dos quarts de quatre de la matinada ha sonat el despertador, i el mòvil, i la mare que ho va parir .El Folleret (Gabi, pels amigos) em recull a les cinc, de casa anem a per l'Andreu, d'allà cap a Ribes.

La nostra intenció és pujar en el primer cremallera. Redeu que d'hora que és. Ahir , els suplents, o suplantadors,o jo que sé , d'AC/DC van tocar sota el Solvay. Cony de Festa Major...Venga , a lo que anàvem .Sortim del cremallera hiper-motivats. A la que el camí comença a enfilar la vall del Noucreus la cosa canvia. Sota el Coll del Noucreus fem un moç, un cop al col ens toca carenejar i carenejar...Una patrulla terríiiible.A estones va l'Andreu al davant , a estones jo. El Folleret va al darrera , però con paso firme. Noooooo, no ho dic pel pes de les botes noves. Lo que passa és que fa un any que només fa senders i martingales d'aquestes , i claro, no é lo mimmo.

Al cim ens posem cegos de menjar. L'Andreu no gaire, com que perd aigua per un manguito...diu que no menja gaire no sigui que s'enfarfegui. Bromes a part la cosa sembla que pot funcionar. Refem la carenejada de la gran pradera , a les pujades em moro, o quasi. A les baixades vaig tan depressa que quasi em mato. Sigui com sigui, prop de tres quarts de tres, ens estem foten una cervessa al Finestrelles. Bueno el Folleret una Coca-Cola amariconà. Celebrasión por todo lo alto. Sembla que hem fet vora uns 1300m de desnivell acumulat. He trucat al pare, i al explicar-li, em diu: Coooony, que des d'Ulldeter és més curt!!!. Jo li dic que ens hem d'entrenar, a lo que ell contesta que còrrer és de cobards i entrenar-se , de mariquites!!. I la veritat que una mica mariquita si que m'he vist..., sobretot a les pujades.

Lladres...

Hi ha molts tipus de lladres, encara que no us ho cregueu, alguns són bons. Prendre coses no sembla, a priori, una cosa gaire bona. Apropiar-se de coses que són d'una altre persona, no pot semblar molt correcte. Endur-se les preuades pertenences d'una persona no pot ser considerat molt lloable. Esbotzar per agafar allò que no es teu, no sembla..., tan se val, no cal que continui, oi?.

Ahir , al capvespre, uns lladres molt professionals van esbotzar la finestra de cal's pares. Es van endur unes joies, majoritariament recórds, la mare no és la Marquesa de Villa Verde. També es van endur un gps del pare , que mai va saber com fer funcionar, regal de la seva jubilació. Un dvd de 35 €, i el portàtil que els hi vaig regalar per que em llegissin quan fos a Irlanda. Van regirar els armàris, van obrir tots els calaixos. El que esvan emportar no és el més important. El més important és el que van deixar, l'ennuig i la tristor d'envair casa seva. Ells que sempre tenen obertes les portes a tothom. També es van deixar la por i la impotència . La que van tenir els pares un cop van trobar-se la casa potes enlaire...

Deixant de banda tot el que es van emportar, on són els lladres bons?. Suposo que per tot arreu...Si, també n'hi ha, creieu-me, de bons també n'hi ha. Per exemple tenim els que roben temps. Els que roben temps per fer mil feines per arribar a final de mes. Els que roben temps per poder fer totes les feines i estar al cas de tota la seva familia. Els que roben temps d'on sigui per ajudar als amics, per donar un cop de mà quan calgui, sense esperar res a canvi...També tenim els que roben òrgans,... per exemple els que et roben el cor èssent de la manera que són. Els que et roben l'estòmac, cuinant de la manera que cuinen..., els que et roben el cor i t'enamoren.

Bé , suposo que ens hem entés. D'aquest lladres n'estem rodejats, si nois em sap greu. Però jo en veig per tot arreu. En tinc a casa , a la família , en els amics. I sabeu que?. Que no em sap gens de greu que hi siguin. Els altres lladres es podran endur el que s'han endut, però encara hi ha un munt de coses que s'escolen a les butxaques, que no entren en cap sac. De totes elles us en he fet una petita llista. Segur que en bona part hi estareu d'acord...

PD: Són prop de les vuit del vespre , no he dormit massa bé després de la trucada dels pares a quarts de dues de la matinada. Encara sóc a la feina, empaperant carbasses. He trucat a la mare per veure com estava. Semblava més tranquil·la, tot d'una s'ha fet un fart de plorar. M'ha dit que el que més li dolia era que probablement tot s'ho havíen emportat en la seva motxilla. La que li havia regalat jo per reis..., amb la seva cantimplora, el seu impermeable...Quan era jove em va explicar que es van fer un fart de traballar , robant temps al dia, per poder-se comprar allò. Ara que ho tenia tot nou, li sabia greu que li haguessin pres. No pel valor , la del pare era al costat i no l'han agafada. Cony , era vella!!. Plego d'aquí una estona, encara trobaré el Decathlon obert. Mare , la motxilla , la cantimplora i l'impermeable ja te'ls compro jo. Encara que hagi de robar temps a...

Se m'ha girat una de feina...

Ja està , ja som al camp de batalla.La tropa fa de les seves, practiquen el tir amb arc. No sé si entre ells , amb el monitor, o tenen diana de les de veritat. Mentrestant, amb el campament muntat en un temps sorprenent, nosaltres supervisem el mobiliari i les instal·lacions. Sobretot les cadires Poang de l'Ikea . Cal esmerçar molt de temps anar canviant de postura..., valido també que van bé per fumar amb pipa mentre escoltes música amb l'emepetrés. El lloc triat és una eixida típica de l'Empordà. Un ventet suau sembla que ens vol facilitar aquesta enutjosa feina. Provo de corregir exàmens, ja que així la validació seria més completa. La cosa comença bé , però Morfeu ens acosa . Mare de Déu penso , la de feina que se m'ha girat...

Massa...

Preparo la motxilla, miro que no em deixi res. Una invasió , això és el que sembla. Les coses com son, em fan responsable ara que no tenen a ningú més. Suposo que aquest any, tal i com han anat les coses, no em quedava altre remei que canviar. Canviar , canviar la manera de mirar les coses. Crec que estic buit, i que aquesta és la millor manera de tornar-se a omplir. Despendrem de tot el que havia fet fins ara. Deixar enrere el que havia aconseguit . He acceptat definitivament el càrrec. Per aquells que fins ara no podia , sembla que podré . Per aquells que ho desitjaven , ja està ja ho soc.
A la tornada hauré de deixar-ho tot ben lligat. Assumeixo que no és un problema allò que no depèn de mi. Finalment , els que romanien tapats han quedat al descobert. Aquells que deien ser una cosa han resultat ser el que jo esperava. Noi , encara que tard , al final el temps em dona la raó. Portava molt temps enganyat i el desengany ha resultat una alliberació. De tota manera han passat moltes coses , molt temps , potser massa, potser massa…

PD: En tot cas no tinc ganes de tornar-me un cabró. La rancúnia no para de ficar-se a les meves butxaques i la veritat...,estic cansat de buidar-me-les.

Atabalat...

Amb unes ganes boges d’enfilar-me. Acabo de corregir el primer sobre de llavors de carbassa. La collita no serà massa bona. La canalla sembla que s’ha pres seriosament l’examen. Avui no ha plogut, ahir si .Fa massa dies que trobo a faltar aquella cremor dels braços quan torno del rocòdrom . Els Housemartins m’han ajudat a fer la feina una mica més lleugerament. Penso en tots els projectes que tinc. Aquest estiu vull tornar a voltar, escalar tot el que pugui. Ja fa dies que no tinc aquell sentiment d’home de segona ma. Tot i així algun anunci d’aquests que fan per la tele em menja la moral. Amb tanta aigua, núvol i postes de sol ataronjades es fa difícil no entristir-se. Avui he sopat a casa dels pares. He portat una mica de teca, que sempre vaig de prestao. La mare, malgrat el règim, ha acollit amb alegria les dues quiches de bacon. Fa estona que faig de voyeur a la terrasseta, uns veïns, que prenen la fresca com jo , sopen a fora i xerren animadament. La vida torna a passar, ja som al Juny i a mi em toca tenir la falç al puny. Fumo una pipa, l’altre dia vaig tornar a comprar tabac a cal Perla. La fresca és suportable. Dies enrere hauria d’haver pres el forro polar per escriure a fora. Avui no, sembla però que l’estiu no vol treure el cap. Total, d’aquí quatre dies estaré maleint la refotuda calor que acostuma a fer en aquestes contrades . La d’exàmens que hauré de corregir. La veritat és que començo a estar una mica atabalat...