Preparo la motxilla, miro que no em deixi res. Una invasió , això és el que sembla. Les coses com son, em fan responsable ara que no tenen a ningú més. Suposo que aquest any, tal i com han anat les coses, no em quedava altre remei que canviar. Canviar , canviar la manera de mirar les coses. Crec que estic buit, i que aquesta és la millor manera de tornar-se a omplir. Despendrem de tot el que havia fet fins ara. Deixar enrere el que havia aconseguit . He acceptat definitivament el càrrec. Per aquells que fins ara no podia , sembla que podré . Per aquells que ho desitjaven , ja està ja ho soc.
A la tornada hauré de deixar-ho tot ben lligat. Assumeixo que no és un problema allò que no depèn de mi. Finalment , els que romanien tapats han quedat al descobert. Aquells que deien ser una cosa han resultat ser el que jo esperava. Noi , encara que tard , al final el temps em dona
PD: En tot cas no tinc ganes de tornar-me un cabró. La rancúnia no para de ficar-se a les meves butxaques i la veritat...,estic cansat de buidar-me-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada