És el gest el que m’enamora…

Sovint penso, què és el que em crida l’atenció d’una dona .Generalment , com tothom , tendeixo a fer un travelling. El que digui que no menteix com una rata. Passat aquest instant, més o menys breu, la resta, probablement ,es podria entendre com una senzilla recreació paisatgística. Per tant què és el que segueix cridant-me l’atenció?. Val a dir que en la meva situació, es podria entendre allò d’una carretada de fems no fa nosa a cap hort .Doncs , la veritat es que no massa . Una cosa és una cosa i el trilirí n’és una altra. Em fixo molt amb les mans, crec que diuen moltes coses. Em fixo també amb el caminar , la gràcia de desplaçar-se. Em recorda molt a quan escales. La facilitat que tens quan et mous amb el gest just, agafant les preses amb la forca justa . Com si de fet acaronessis la muntanya . És aquest el gest, és aquesta la gràcia que fa que ,així com quan escales arribis a la reunió abans i millor, quan es tracta d’una dona t’arribi al cor abans que d’altres.

Ara faig balanç, i crec que el temps i l’experiència em donen la raó. Sempre ha estat així, i crec que sempre serà així . Les dones a cops son com ballarines, et fixes en la més bonica , però és la més graciosa la que t’acaba cridant l’atenció. Per que ballar és un llenguatge, molt antic diria. La nostra manera de ballar per la vida , d’interpretar amb els nostres gestos l’esdevenir del dia, és la que fa cridar l’atenció. Transmetem amb el moviment .És el gest el que ens enamora...

Couldn’t stand the weather…

M’he llevat tard. Només per portar la contraria a un amic , amb el que ahir discutíem sobre les hores de dormir. He dormit a cor que vols , i el més important , no he fotut ni brot. Al Solvay no feia tan fred com de costum. Així que he tret el cap per la finestra, la ciutat no hi era. Una boirina ho amagava tot, fins hi tot el cel. Prop del migdia he trucat a la única dona que encara em trenca l’esquena d’una abraçada, la meva mare. Entro en setmana d’exàmens, a la meteo pinten bastos, i no tinc secadora, ella si. Així que ens hem posat d’acord ràpidament. Vaig a dinar i tiro de bugaderia. He xerrat amb el pare de les darreres novetats a la feina, d’escalada , com no, i de la vida , com sempre. La mare anava traient el cap de tan en tan. El darrer cop per cridar-nos a taula.

El dia no ha deixat la seva grisor, un fred viu m’ha acompanyat fora al jardí mentre fumava una pipa. A dins els pares miraven una peli .D’indios , o de catàstrofes , que si no. Jo llegia un llibre de ressenyes d’escalada a la serra de Prades. Tapat com una mala cosa ,resistia el temps amb l’ajuda d’un cafè. Quin pal de temps. D’aquí una setmana marxaré amb l’escola a esquiar, sobretot sobre neu. De l’altre no crec que en practiqui, millor no. El tema és el tema, i la guineu no acostuma a caçar prop del cau. Jo , millor que faci com ella, que prou lios he tingut per no fer-ho.

He tornat a casa , no sense agrair abans el dinar , la companyia , l’estona de xerrar, i com no, el servei de bugaderia. Prou que em fot haver de demanar ajuda. Un cop a casa, he endreçat el trepans encara escampats d’ahir. Ha anat passant la tarda, ara música , ara lectura, ara una altre pipa, però de treballar, res de res. He escoltat el futbol, el Barsa n’hi ha fotut cinc al Levante . He preparat un soparet de puta mare, he sortit a prendre la fresca a la terrasseta . Amb els cascos posats , escoltant a Stevie Ray Vaughn cantant que no suportava el temps que feia. He arribat a la mateixa conclusió, de fet un, carajillo de Torres 5 ,per celebrar lo del Barsa, m’hi ha ajudat, a decidir-ho i a escriure totes aquestes collonades. El que deia,...couldn’t stand the weather . Trist?, i una polla trist...

Amb raquetes i a lo loco...,Puigllançada.

Sempre hi ha un primer cop, per les raquetes ,pels amics ...Com que no trobo les paraules, posarè les imatges. Gran patrulla , bona colla, inmillorables records. Vosaltres mateixos...

No hi havia massa neu, i era dura, per tant inicialment anàvem sense raquetes. El dia era de fàbula.Les vistes impresionants .

La neu es torna més profunda i ja no ens és còmode anar a peu. Raquetes que te crio....Jo i l'Andreu , fent honor a el club muntanyenc de Lepe, ens les vam posar amb les tanques per dins...,I així fins el cim. No siii...

En Jose Luis Ordovas anava fent fotos a tort i a dret. Per tant sempre anava dels darrers. El pas no el perdia però...En Jordi, en Joan , en Blai i el Pater caminavs a deu pel peus, i per tant haber qui és el guapo qu'els hi fa una foto...

No es conserva…

Que no , que no es conserva. I jo que penso: si gran per petit és petit per gran..., on està l’avantatge?. No hi ha manera, que no. M’ho torno a mirar. I una merda no ho veig. No me’n surto. La de neurones que he perdut amb el temps. Comptant que de partida en tenia menys...ho deixo, no ho pillo. Fa estona que em fa mal el brac esquerre, tranquiiiiil , penso, el de morir-se d’un atac de cor és l’altre...

No va bé, no , no va bé. La cosa no va bé. Torno a tenir aquella sensació, merda de tristesa. Em remoc al llit. Estic entortolligat. El coixí em passa per sota el coll , gira per damunt del braç dret i continua per sota les costelles. Maleït el dia que vaig comprar un coixí tan llarg. M’he tornat a llevar amb una l’estranya sensació de pèrdua i abandó. Com si fos nou...
Em giro, és fosc encara, fa fred , molt fred. El despertador diu que encara son les quatre i que la temperatura és de tretze graus. Jodeeer, això cada dia sembla més el putu Solvay. Sol , penjat, amb una rasca del copón ...Està clar que l’alegria té fi la tristesa no. El que em rondava pel cap tota la nit , l’alegria es conserva. Quan deixes de ser felic és per que algú , que no ho era ja ho és. En canvi la tristesa és infinita, la molt cabrona ..., no es conserva. Està bé saber-ho, dono mitja volta i provo de planxar l’orella un ratet més. Que li donguin pel cul a la tristesa, ja que no es conserva, no puc fer res per fer-la desaparèixer. Serà millor aprendre a conviure amb ella. Serà cabrona ,....no es conserva.

The...Ink Panther

Ja fa una estona que he arribat. El fred m’ha fet fora de la terrasseta. Fumava una pipa. De l’enèsim cafè, només en queda una mica de sucre al fons de la tassa. Els envermellits bocinets de cotó fluix fa estona que han anat a fer nonetes. La Nora Jones els ha acaronat abans que el sol es pongués. Per ser una tranqui-la tarda de diumenge deu n’hi do el moviment que hi ha pel carrer. A dins a casa no es que faci massa calor. Poso la calefacció. Damunt de la taula s’hi amunteguen sobres d’exàmens, treballs i algun esborrany de controls d’avaluació . Sort que ahir ja vaig fer dissabte.
No en tinc massa ganes , però miro de fer una ullada a la feina més urgent. Em pesen els braços, i les mans tampoc ajuden massa. Avui he anat a escalar ,i la veritat, estic una mica cansat. Res , toca posar-s’hi. Prenc el bolígraf vermell. Al cap d’una hora truquen pel mòbil. La mare que si vaig a sopar, ah , i el pare que no em deixi la fulla de la serra. Em pregunten per la nena, que si dona que ja he tret el cap per allà . Eren vora les cinc que he fet una visita a la meva germana, que com està malaltona de fa dies que no surt de casa . Li he portat un formatge de cabra, que sé que li agrada. Quan passava per les parades de matons de Montserrat n’he firat un pensant en ella. Penjo , la mare ja està més tranquil·-la .El cd que estava afusellant ja està. Ho sé per que el portàtil l’ha escopit, i la disquetera resta oberta . Canvio el cd, i en poso un altre al paredón.
D’aquí una estona els abocaré a l’emepetrés . Aquesta setmana m’acompanyaran Madness, Los Rodríguez, Quico Veneno i els de sempre. El trasto ja comença a estar massa ple. Ara que hi penso ,havia de fer alguna cosa i no recordo que. Em grato el cap una estona, res, no hi ha manera. Ja me n’enrrecordarè , suposo...
Afaitar-me ..., no , ja em vaig pulir el bigoti . Comprar alguna cosa,..., fotut és diumenge per la tarda. Tot està tancat. Baixar la brossa del sopar d’ahir,..., no, diria que no .La fulla de la serra pel pare ja l’he treta del traster .No hi ha manera..., buà, quina setmana que m’espera.

Boira...

(Post 111, un capicua per tancar un cicle)

"...i és dalt dels cims que hi veig clar."

Camino per la carena, la boira ho envaeix tot. Poc a poc s'afebleix ,es va tornat minsa, desapareix. Torno a veure el cel blau, el sol m'escalfa. De fet sóc sobre un mar de núvols. Em trec part de la roba que la bruma ha amarat. Alguns turons treuen el cap per sobre la boira, només els més importants. Semblen illes.
La boira m'ha fet perdre l'orientació. Ben bé no sé on sóc. Ara, un cop dalt de la carena, m'he adonat de fins on havia arribat. Havia perdut la noció del temps i de l'espai . Feia estona que no sabia ben bé on era. Havia perdut tots els punts de referència . Els pocs que tenia els he hagut d'anar abandonant. Si em volia moure , bé havia d'allunyar-me'n en algun moment. Finalment els he perdut tots . Aleshores ha estat quan m'he sentit que m'havia allunyat massa, que m'havia perdut .Ja era massa tard , havia de continuar .Dins de la boira he anat trobant d'altres camins, trencalls ,rierols,...però havia de moure'm, per tant , també m'he anat allunyant d'ells.
Fa vora de quinze anys vaig començar a endinsar-me a la boira. En algun moment vaig haver de decidir quins eren els punts de referència importants, i quins no. Quins havia de deixar enrere. Ara, que fa poc que torno a caminar sota el cel blau, he descobert fins on havia arribat. On era realment. Dins de la boira arriba un moment que deixes de ser conscient d'estar dins de la boira. Fins que et sents completament perdut. Vaig deixar indrets que creia segurs per endinsar-me encara més en busca d'un a sortida. Durant algun temps fins hi tot t'acostumes a la boira. Et sents segur.
Finalment, ara , amb un mar de núvols als meus peus, lluny de la boira, he identificat les coses bones i dolentes que em vam fer entrar a la boira. Les que m'hi van retenir. Les que em va fer començar a voler sortir-ne. La boira , encara que sembli contradictori, clarifica els paisatges. Els externs , en quant que geogràfics. Els interns , en quant que emocionals. T'ajuda a diferenciar allò imprescindible , d'allò que és accessori. Aquestes coses se t'apareixen com illes ,ben definides enmig d'un mar. Per això , cada cop que m'endinso en la boira, ni que sigui només una miqueta, tinc por. Por de tornar-me a perdre...
Així doncs , demà 14 de febrer , dia mundial de la boira , segons les grans superfícies comercials,repassaré tots els protocols emocionals. Els que vaig haver de crear per sortir de la boira. Aquella gran boira , la que ja ha quedat enrere...

Desgorditorellenenitzant-se…

El dia s’ha llevat trilirí. El pensament de ketxup i jo hem passat a buscar al fo…, digo fa…lleret volaor. Puntuals, i precisos , hem sortit cap el bar de Monistrol a esmorzar. El dia , no sabem com acabarà, començar-lo bé , és la nostra obligació. Com diu el dichu , no por más madrugar se amanese más trempado. I com anàvem massa d’hora, hem hagut de pujar fins a les Magdalenes a peu. Encara faltaven més de vint minuts pel primer cremallera a Sant Joan .No sé ben bé, qui dels dos ha entès que allò era una carrera…, però quan hem desfet el malentés , ja ens sobrava la roba, i faltava poc per arribar a l’estació superior del cremallera.
Hem suat el que no està escrit, buenu , ara sí que ja està escrit. El tema era escalar fins a rebentar. El menú ha consistit en fer una via de dos llargs a la Magdalena Inferior, un jo un , el Gabi ( fo.., digo fa..lleret volaor, pels amigos) l’altre. Dos rappels i a terra. Niagara falls, de dos llargs , tota el Gabi, i Hard, Rock and difficult ,un jo, un en Gabi.
Ding, dooong..., les tres de la tarda, i parem al cim de la Miranda de Santa Magdalena a menjar algo. En Gabi porta al macuto lo que no està escrit., buenu, ara si. Cocacola per ell, per mi una VOLL DAMM!!!. Mecaginlaputa…, formatge, fuet, padepija, ganyips tutiplé, la hòstia ,vamos.
De fet el dia ens ha acompanyat molt, sol , ventet, i tota la nostra aimada Catalunya sota els nostres peus. La veritat, allà menjant , compartint vivències i rient ,m’he trobat molt a prop de la felicitat. I partir de les tres i cinc de la tarda ,no sé qui era el gilipolles que creia ser el rei del món, però està clar que, indiscutiblement , ja ho érem en Gabi i jo.
Per acabar-ho d’adobar l’Andreu i l’Elena ens han convidat a fer una copeta de cava a casa seva . Previ pas per la iaia matonera, doncs els fills venen amb un pa sota el brac, i en Gabi i jo amb un mató, hem anat a fer la copeta . Total , que no us hi esforceu, que no val la pena ,que no hem trec el bigoti , i que el fo…, digo fa…lleret volaor i jo , som els reis del pollo frito . Així doncs, una reverència si-us plau . Per cert el cava , immmmperial, la companyia , no està escrit, buenu , ara si...

Deja vú…

Ni era el dia, ni el lloc. No sé que ha passat. L’autocar pujava per Gran de Gràcia, la canalla no estava especialment sorollosa. La Clàudia , no parava de posar-se dreta per parlar amb els dels darrera. La Francina no callava .Poca cosa més. Deuríem estar prop de Gal·la Placídia, quan un sentiment de tristor m’ha fet empassar saliva. Distret, de fet, tot lo que es pot distreure un en un autocar de patrulla amb dos grups d’ESO , mirava la gent que passava pel carrer.
Serà perquè anava com de tutor, quan no ho sóc. Serà perquè la Gràcia bohèmia m’ha recordat la meva ex. Serà perquè alguna cosa he vist, que com una traïdora imatge subliminal, m’ha fotut enlaire el tranquil dia que tenia. La veritat no ho sé. Enfeinat amb el meu particular guaret emocional, crec que he descuidat alguna cosa. Com ho podria dir. M’ha vingut al cap la imatge d’ella amb un altre. No és que m’importi gaire , per no dir res, la veritat. Suposo, que com tot ,algun dia m’hi trobaré . Darrerament n’he tingut massa de deja vú. Per sort , o per desgràcia, s’han fet realitat.
Mesos abans , ja vaig tenir la oportunitat de comprovar que passava si tornava a veure a la seva germana. I em vaig sentir be. Tranquil , serè i tot. Ara , sé que tard o d’hora, haurà de passar . I suposo que hauré tancat un cicle. No tot va ser tan dolent. Fins hi tot els fems més pudents serviran per adobar els camps on creixin les flors del demà. No espero res, i menys perfecte. Ja ho havia discutit molts cops amb ella. Mai trobes peixos a les aigües massa pures.
El que no acabo de controlar són aquests deja vú. Em deixen destarotat una bona estona . Per sort ,els meravellosos plans que tenia, també se’n han anat en orris. Solucions ràpides. He decidit anar al rocòdrom. He resetejat tot el que no compilava. Parlant amb els companys , forcant-me més del que fa temps hauria cregut possible. He arribat a casa sense cap idea. Una xerrada amb una amiga m’ha donat la direcció. La resta, ha anat sortint mica en mica. Les mans hem fan molt mal. Avui potser m’he excedit. Normalment escalo fins que rebento. El cansament no em deixa pensar massa. La son troba ràpidament el camí del meu coixí. I en breus moments m’adormo . Avui, abans de que això passés, he pogut donar-li forma a aquest neguits . Aquest cop els deja vu , no em faran perdre el son. Suposo...

Recuperant a l’home dels 70…,The Paco Man.

Mira, serà per les ganes de portar la contrària, o serà perquè estic per la insurrecció. Però el dissabte , fart de la barba, i avorrit del careto que feia. Que massa no puc canviar, però tunnejar-lo una mica si. Vaig decidir afaitar-me tot, tret , del bigoti. Mira la cosa està en portar la contraria. De fet voldria recuperar l’home que encara feia les coses amb les mans, que encara portava bigoti.
Que si , que semblo un picoletto, que semblo més vell . Que queda molt malament, hay que joderse, hauré d’aprendre a viure amb tot això. Que el look sembla el de Kevin Cline a In and Out, o el de Tom Selleck a la mateixa películ·la , jo prefereixo a en Kevin Cline a French Kiss, o a en Tom Selleck a Magnum. Que hi farem , total a Freddy Mercury, no em sabria greu semblar-hi, tret del tema back-door , la resta ja m’està bé.
El diumenge, a casa dels pares, vaig ajudar al pare a arreglar la secadora, be va ser al reve´s però buenu...La veritat es que l’experiència va reforçar la incipient teoria. I em trobo còmode en el paper. Aquesta dècada va ser una merda , pel que a mi respecta no em va agradar massa. Però mira algunes coses suposo que si que van valdre la pena.
Així com després de l’edat mitja és va tornar als grecs, jo que vaig néixer al 69, hauré de tornar als orígens. Digues-li regressió , digues-li renaixença, digues-li resurrecció...Berni reloaded, Berni revolutions, o mite el Bernat, a lo que jo sempre dic que mite no, però llegenda , sí...

És lo que hay...

La decisió més intel•ligent…

El parte de la meteo no era per tirar coets. Què hi farem , el dissabte , només és un dia a la setmana. Com que teníem el compromís d’arribar d’hora, el target triat era fàcil. Sempre en principi. De fet ,el termòmetre del cotxe ja deia set graus al pàrquing . Res ens ha fet canviar d’objectiu. Per tant , ens hem carregat la motxilla , i cap a peu de via. Uns tres quarts d’hora, o més? , més tard , hem desfet les motxilles. Feia molt fred. Ara que ho recordo , massa.

Després de decidir qui començava , ha arrencat l’Enric. Vint i cinc metres de tercer i ni un sol seguro. L’Andreu i jo hem pujat al cap d’uns instants a la primera reunió. L’Enric ha sortit a fer el segon llarg. Normalment, és un tio meticulós, avui amb el fred , i els vells burils, encara més. Per treure ferro , i animar-lo , l’Andreu i jo fèiem conya. Què com va?, i ell que contesta: Recordes , Abrazao a un polo?, si, dic jo, pos això és la segona part.

Finalment ha muntat reunió. Massa precària pel meu gust, però és lo que hi ha. Hem pujat nosaltres dos, separats per uns metres per facilitar-li a l’Enric l’assegurament. Al cap de tres o quatre metres ja no em notava els dits. Ho he passat fatal, l’Andreu , otro tanto. Un cop a la reunió tots tres ,em discutit la conveniència, o no de continuar. Al final , hem decidit que continuàvem . Ens hem canviat les puntes de les cordes, i he sortit jo de primer. Total , sóc l’únic que no sóc pare de família... . Flanquejet tonto a part, ja notava els dits altre cop. He pogut passar la corda per un vell buril, per alegrar a la tropa anava fent el burro. Ells ,a la reunió, no les tenien totes. No m’han volgut fer ni una foto.. . Al cap d’uns metres he passat la corda per una altre buril. Aquest cop massa vell com per fer floritures, i no diguem , caure. He sortit del buril , i quan el tenia als peus ...No les tinc totes, no em torno ha notar els dits . No hi ha una punyetera presa de mans. No noto res. No puc caure. Si volo peta el buril segur. Si peta , la reunió tampoc està per massa alegries. Merda Berni, que fem, he pensat. Tranquil , desfés el pas , lentament , duocement, doucement....Bua, nois les coses estan així...Els hi he explicat l’estat de l’asunto...

M’han fet arribar material per abandonar . Des de la reunió seguien les meves maniobres en tensió. En aquest moments un error acostuma a ser fatal. Un cop a la reunió, he proposat despenjar-los fins a peu d’aresta. La reunió no està per massa alegries, per tant amb un que rapeli ja n’hi ha prou. Com que jo ja tenia els dos caps de corda, els he despenjat. Primer l’Enric, després l’Andreu. Ara em toca a mí, he començat a preparar-ho tot. Quins burils trio, dels sis, quatre estan fatal. Al final n’he triat dos , i l’altre peca ha estat un espit. Amb un cordino que m’ha donat l’Andreu he muntat el xiringuito. Quan m’he penjat de la corda no les tenia totes. M’han vingut al cap un munt d’històries de ràpels que s’arranquen a mig baixar. Tranqui nen, tranqui, avui tornes a casa, no passa res... La corda s’ha anat escolant lentament pel rapel·lador, em feia massa por penjar-me. Fins que no he estat al peu de l’aresta, no he pogut respirar tranquil .

Ara em sap greu, estic assegut al sofà , i penso que podria haver fet més . Em remoc al meu seient, i em fa mal tot el cos. Tinc les mans encarcarades, massa tensió . Per aquest motiu, pot ser, que hagi pres la decisió més intel·ligent . La que m’ha permès tornar a casa . A vegades , prendre una decisió costa molt . Aquesta vegada ho he tingut clar, com diu un bon amic...soldado cobarde vale pa’ dos guerras. I aquí estic...

(Insu/resu)recció…, e-recció?

On paraves aleshores, quan em feies tanta falta?.Ningú és millor que ningú, tot i així vas creure guanyar. Si plorar a la teva porta de res va servir. Barres de bar, abocadors d’amor,us vaig ensenyar el meu pitjor costat. Retalls de la meva vida,fotos a contrallum .Em sento com un falcó ,ferit per les fletxes de la incertesa. Em tallo el cabell un i altre cop .Em vull defendre. Dóna’m la meva ànima i deixa’m en pau. Vull intentar no tornar a caure. Petits enganys per continuar vivint. Em sento avui com un falcó cridat a les files de la insurrecció.

Amb això , crec , que podria donar per acabat el post d’avui . Per si algú ho sospita , si , es tracta de la lletra d’una cançó de El último de la fila. . si tu vols mal traduïda , com no .Malauradament , i sense voluntat de fer-me pesat, voldria afegir algunes reflexions a les que fa dies , els hi dono voltes. Venint d’on vinc, i amb l’anguniosa sensació d’incertesa . Estaaaaaaaaaà beeeé , esborra anguniosa, no ens posem dramàtics . Al que anàvem, que es fa tard .Fa dies que rumio, què collons deia quan deia t’estimo. O, què havia d’entendre quan mai m’ho havien dit . No em refereixo al t’estimo que li dic a la mare, o al pare , o als meus germans. Tampoc al que dic, ni que sigui amb llenguatge no- verbal, als meus amics / amigues . Em refereixo al que li havia sentit dir a la meva exdona , per exemple. Al t’estimo de, merda, no et veure fins les vuit del vespre, però serè el tio més feliç a partir d’aquella hora . Al t’estimo de, em podran robar els teus dies , però no les teves nits. Al t’estimo de ,mira ,no em farà cap cosa fer-me vell al teu costat . Al t’estimo de , tot i despentinada i de mal llevar, què rebonica estàs avui . A aquests i molts d’altres ,com aquest , em vinc a referir .

No , no estic parlant de dependència emocional per viure. Tampoc parlo de trilirí, ni de aquí te pillo aquí te mato . Parlo d’una sensació, intangible, com moltes , però que ens trasbalsa .Que si , que et queda una cara de tonto, però ets feliç . Encara que darrerament , per sort, no he arribat a tenir aquesta sensació. I dic sort , per què si no, i ho dic amb franquesa , suposo que estaria parlant des d’un frenopàtic amb connexió adsl . Per tant, què collons volia dir quan havia dit t’estimo?.

Degut , probablement , a una suposada impaciència. Aquí la meva ex , i moooooltes més , que em fan de mare de tan en tant ,hi estarien d’acord. Tinc la sensació d’haver perdut la noció d’amor. Pot ser que , com que fa tan temps , em falli la memòria. Pot ser que ..., mireu , no ho sé, però trobo a faltar allò que vaig perdre, i no valoro suficientment , allò que he guanyat. Per això em sento com a disgust. Com rebotat, que no , que no em dona la gana . Que no vull més paper mullat. Que he perdut la il·lusió per aquestes coses . No , no me l’han fet perdre, que la he perdut jo. I no em dona la gana. Per aquest motiu, no sé ben bé si el que he de fer és una insurrecció , o una resurrecció . Per que si no , al final estarem parlant d’una falta de e-recció. I la veritat, la trempera de viure , ja va costar molt de tornar-la a trobar.

Així doncs , a l’espera de poder sentir/dir , un altre cop un t’estimo, aniré fent veure que sabia el que deia , o entenia el que m’havien dit . La cara de pòquer , que va a joc amb aquest sentiment que tinc , és lo que hi ha. La veritat, estic per la insurrecció ...