Sovint penso, què és el que em crida l’atenció d’una dona .Generalment , com tothom , tendeixo a fer un travelling. El que digui que no menteix com una rata. Passat aquest instant, més o menys breu, la resta, probablement ,es podria entendre com una senzilla recreació paisatgística. Per tant què és el que segueix cridant-me l’atenció?. Val a dir que en la meva situació, es podria entendre allò d’una carretada de fems no fa nosa a cap hort .Doncs , la veritat es que no massa . Una cosa és una cosa i el trilirí n’és una altra. Em fixo molt amb les mans, crec que diuen moltes coses. Em fixo també amb el caminar , la gràcia de desplaçar-se. Em recorda molt a quan escales. La facilitat que tens quan et mous amb el gest just, agafant les preses amb la forca justa . Com si de fet acaronessis la muntanya . És aquest el gest, és aquesta la gràcia que fa que ,així com quan escales arribis a la reunió abans i millor, quan es tracta d’una dona t’arribi al cor abans que d’altres.
Ara faig balanç, i crec que el temps i l’experiència em donen
7 comentaris:
Vale, vale...
Però si està bona millor!!!!
jejejeejejeje
Hi han dies que es molt interesant el que escrius...
Em fas aturar un moment i veig coses en les que normalment no hi penso...
Es una sensació molt agradable...
Gracies per compartir
Ostres!! quina gràcia! Saps el meu caminar sempre ha provocat bromes i comentaris... en fi!
Un petó ben fort,
"lacassito"
m'agradat que t'agradin les mans... conec poca gent!
a veure quan ens veiem!!! cuidat!!! un petonet!
Sovint l'aiguabarreig de pensaments, sentiments i emocions edulcoren aquest existir que ens permet fruir de la Vida : de la dolçor al dolor, de l'impacte a la indiferència, del soroll a la quietud, de l'amor a l'odi, de la soledat a la companyia, de l'afany al pasotisme , de la presa a la calma, de la intensitat a la ingravidesa, de les preguntes a les respostes, de les no respostes a la falta de preguntes, del tot al res ...i tornar a començar !
Temps present, forjat en l'ahir, que encara sense temença el futur. Un futur sempre incert. Un futur on Un es capaç de "perdre´s" sense deixar d' "ex-istir". Al contrari ...re-descobrint de nou.
I rau aquí l'encant ..., amb l'obertura de mires, l' alegria de viure ....la poesia de la Vida.
El somriure que defineix aquella cara, la mirada oberta i franca de qui no té res a témer, aquella paraula amiga per compartir pensaments, inquietuds, contradiccions,... Aquella veu cadenciosa, pausada, ...també aquell crit ! El tacte, aquella pell fina, curtida, que conserva la sensibilitat de l' infant i la permeabilitat d'aquell a qui els anys el fan gran.
Sentir, pensar, agrair, parlar, anhelar, acceptar ..., fruir de les percepcions ..., l’oïda, la vista, el tacte, l'olfacte, el gust, ...imbuir-se d'aquesta Vida que entra permanentment del nostre voltant...per respondre harmoniosa, pacifica i tranquil·lament a aquell qui comparteix el nostre trajecte vital.
El poeta de l’ orella, o l’enamorat o explorador de l’ànima
P.D. A mi allò concret que m'enamora d'una dona no ho tinc sovint molt clar però la trempera vital ( en el sentit metafòric no pas com pensaria el Mestre Ignasi ) que em desperta no te cap "desperdici".
I es que on hi ha una dona-dona que s'apartin les criatures !!!!!
Inevitablement jo en el primer que em fixo és en les mans, inclús veient a la persona puc endevinar com seràn les seves mans... Només conec un cas en que les mans no em peguen amb la persona...
I les teves són bonikes, però el dit gros de la mà esquerra, si no recordo malament, ets capaç de ficar-ho en angle de 90º, fent que la mà adopti un posat una mica extrany. El meu xicot també és capaç, però no tan exagerat.
En fin, baila moreno, que em sembla que tens una muntanya d'exàmens per corregir!!
nrenoi !
les mans, el gesto, ...ufff !!!: jo estic ben penjat de la meva parella des-de T = 0. Tot arriba...si s'es gran de cor. Els Alps ens esperan, company.
Publica un comentari a l'entrada