No es conserva…

Que no , que no es conserva. I jo que penso: si gran per petit és petit per gran..., on està l’avantatge?. No hi ha manera, que no. M’ho torno a mirar. I una merda no ho veig. No me’n surto. La de neurones que he perdut amb el temps. Comptant que de partida en tenia menys...ho deixo, no ho pillo. Fa estona que em fa mal el brac esquerre, tranquiiiiil , penso, el de morir-se d’un atac de cor és l’altre...

No va bé, no , no va bé. La cosa no va bé. Torno a tenir aquella sensació, merda de tristesa. Em remoc al llit. Estic entortolligat. El coixí em passa per sota el coll , gira per damunt del braç dret i continua per sota les costelles. Maleït el dia que vaig comprar un coixí tan llarg. M’he tornat a llevar amb una l’estranya sensació de pèrdua i abandó. Com si fos nou...
Em giro, és fosc encara, fa fred , molt fred. El despertador diu que encara son les quatre i que la temperatura és de tretze graus. Jodeeer, això cada dia sembla més el putu Solvay. Sol , penjat, amb una rasca del copón ...Està clar que l’alegria té fi la tristesa no. El que em rondava pel cap tota la nit , l’alegria es conserva. Quan deixes de ser felic és per que algú , que no ho era ja ho és. En canvi la tristesa és infinita, la molt cabrona ..., no es conserva. Està bé saber-ho, dono mitja volta i provo de planxar l’orella un ratet més. Que li donguin pel cul a la tristesa, ja que no es conserva, no puc fer res per fer-la desaparèixer. Serà millor aprendre a conviure amb ella. Serà cabrona ,....no es conserva.