Ichi motte kore ö, tsuranuku...

Vaig aprendre aquest adagi japonés d'un llibre de kanji que hem va regalar la meva germana amb les millors intencions. De fet ,el seu significat és estúpidament senzill. No cal que se't tornin els ulls quadrats per entendre'n el missatge. Portar-lo a terme, amb afany, sense pressa, però sense pausa, ha estat l'objectiu principal del 2007. Crec haver-me esforçat per seguir-lo. Estic molt satisfet de com han anat les coses. Les he vist de tots colors. Les he tastades de tots els gustos. He escalat com feia molts anys que no escalava. He compartit moments inolvidables amb un munt d'amics i amigues. He fet nous companys d'escalada ,de vida, ....

Ara fa un any vaig pujar al cavall, vaig pendre les brides ,i vaig prèmer el puny amb força damunt del pom de l'espasa. Ara fa uns dies que la sensació que tinc és molt diferent. La vaig percebre escalant. L'Andreu em va preguntar : vas bé?.... Jo era al bell mig de l'Aresta Brucs de la Bitlla, a més de deu metres del darrer seguro. Vaig aclucar els ulls. Amb mans i peus amb contacte amb la càlida roca. Amb el cos separat de la paret. Aquella sensació va envair el meu pensament. Mentrestant, les paraules del meu company resonaven al meu cap. Vaig bé?...Em vaig sentir connectat , en sintonia amb el meu entorn. I l'adagi va aparèixer . Ichi motte kore ö , tsuranuku...

Ho vaig entendre , ja no sóc l'escalador, ara sóc la muntanya... , la lluentor d'ulls ha tornat...,que la pau sigui amb tots vosaltres.

Si mai vam ser els reis del pollo frito....

Aquell va ser un dia memorable, encara havia de passar tot. De fet ja s'havien produït totes les coses que catalitzarien els fets. Em costa molt recordar quan havia estat tant content fent tan poc. Vam xerrar animadament, vam fer plans, vaig fer plans. Mentre al meu costat del carrer lluia el sol, a d'altres llocs els núvols de la tristor precipitaven les coses com les gotes de pluja. Aquella pluja que va fer que un dia et refredessis. Aquella pluja que va endur-se tot. Com les de final d'Agost , que deixen els camins nets de fulles i brossa. Que són tan violentes que fan xergais. Xergais com els que solquen les ànimes de la gent.

Resseguint els meus xergais trobo pistes de com van anar les coses. De com de blau era el cel aquell dia. De com de vermell es va tornar...,encara no sé com he arribat fins aquí. De la pau que busco, a l'enrenou en el que visc. De la fredor amb la que m'he llevat aquet matí , al solet que ara m'escalfa les cames. Sé que la vida fa moltes voltes. Sé ,que el pitjor dels caramels que mai he tastat ,és aquell que em van pendre. Aquell que em van pendre ,quan tot just comencava a asaborir-lo...

Per sort, aquesta foto m'ajuda a creure en que sempre tindre moments memorables.

...soc massa innocent?

B e r n i

r e l o a d e d . . . .

Sempre dic que quan el meu company de corda no fa broma, no xerra , no riu, no parla..., és que alguna cosa no rutlla. El mateix diuen ells de mi, per aquest motiu son tan importants els companys de corda a la meva vida . Avui , tot anava bé, tot anava bé..., fins que a la darrera tirada tot se m'ha girat. Anava massa confiat??, potser darrerament vaig massa alegrement per la vida??, matins punt SI,matins punt NO?.

La veritat, quan te l'has fotuda a lo grande, les alarmes se't disparen i es munta un cristo que no vegis...avui no ha passat res. Pero els meus companys ,els que hem coneixen, han començat a notar que passava alguna cosa. Que alló que semblava segur , no ho era tant..., al final tot ha estat un ensurt, una mala passada del meu sistema operatiu. Total , he pensat, si te l'has de fotre, te la fotràs igualment. I qui millor per aguantar-te la corda que els teus companys???.

Com sempre, he tornat a aprendre una cosa. Que per molt segur que estigui d'una cosa, sempre és millor escalar a poc a poc. Que per seguir els parabolts no sempre és bó. Que tot té un ritme , una cadència, un moment. I que si no ha de ser , millor lluitar. Que no em puguin dir que no vaig fer tot el que podia fer. Com diu un amic meu: si, la poma no era per tu, al final se l'emporta un altre, un que ja havia vingut a fer-li un cop d'ull abans, però no per això probaràs d'agafar-la. ue Que una poma és una poma...., cony la que esva liar per una poma...., al paradís , vull dir.

Dono gràcies a quells companys que em mimen, que em cuiden , i que potser no els hi ho he dit proutes vegades. Darrerament em fa por dir segons que. Que quan abans dic blat, abans es cala foc al putu camp, i res de fotre'l al sac...Espero acabar l'any i guarir una mica el meu bum-bum , que no guanyo per sustos. Si més no ,algo millor que ara fa un any estic. Tinc moltes ganes de tornar a estar il·lusionat, però em tremolen les cames quan recordo el cràter d'on vinc.

Malgrat tot, crec que sóc massa innocent. Però no, no deixarè de ser-ho, i com a la cançó: ...i amb un somriure la revoooooolta.

I el que no pot ser, com el cafè, pos no serà, vamos, de moment........

...segons el teorema de Nöether.

Diuen que quan una quantitat es conserva, es que hi ha una simetria. Senzill , curt ,elegant . Poderós. Cabdal .Em sembla recordar que si l’energia es conserva , el temps és invariant respecte a les translacions. Ves per on. Quan una quantitat es conserva vol dir que es manté constant . Allò que donés, tard o d’hora t’és retornat. En aquestes cabòries estava jo, quan dalt de la Gorra Marinera, l’Andreu em proposà anar a escalar .
Ara ,al peu de la Bitlla, fa cinc minuts que negocia la primera tirada. A part dels dos espits , posa dos friends i una baga a una sabina. El tio puja molt bé. Munta la reunió a la sabina . Un buril d’expansió, un parabolt, i la sabina,con no. Arribo a la reunió i el felicito. Ara em toca a mi, sé el que m’espera , i la veritat, espero conservar la calma. Surto posant una cinta a l’alzineta, més que res per estalviar-nos llençar les cordes si patino. Al cap d’un parell de metres poso un friend del tres. Surto, la patrulla que hi ha fins el pitó universal és llarguiiiiiíssima . Flipo, i rebufo. Passo la corda pel pitó, més relaxat alço la vista. El buril encara està a cinc metres. Faig els passos neguitejat. L’excursió del friend al pitó m’ha deixat tocat. Passo la corda pel buril, agafat a la bústia que hi ha just al costat. El pas de sortida , no és difícil , però sortint d’un buril rovellat...Sé que com peti si caic, el pitó saltarà, i el friend que hi ha deu metre per sota..., no em pararà. Fatal, terrible...,i una merda ,jo tinc el ganivet, i tallaré el pastís com em surti dels ous. Em recoloco a l’aresta, trec el cul en fora, i pa’ arriba. Pinço la deisy pel rappel al cap de poc. Estic content. Encara puc fer l’Aresta Brucs de la Bitlla.
L’Andreu puja com un coet. Li ha encantat la via. La veritat es que no n’hi ha per menys. Al cim el boli no pinta , i per tant no podem deixar constància de la nostra ascensió. Mentrestant , l’Enric Bassas s’esbaralla amb el segon llarg de la Sidharta. L’Enric Mullor l’assegura. Fan una bona cordada. Crec que nosaltres també. Alguna quantitat es conserva, per que he vist una simetria...

Nord, Oest, Sud, Est..., vamos, no sé.

Quin cràter. És molt gran. Cony de forat, la de temps que m'ha portat explorar-ne els límits. De fet, crec que en alguns punt la frontera és borrosa. Coses de l'exploració. Recordo haver-me dit que a l'infern s'hi baixa, del cel, se'n cau. Tinc la falera de trobar el carro al cel. Un cop local·litzat ja sé on és el nord. La resta és qüestió de geometria...

Encara no he posat cap cartell. Ja he dit que no tinc massa clars els límits. Em sabria molt de greu que algú es perdès següint-los. Alguna fita he deixat, els principals camins ja comencen ha estar fressats . El problema és l'abast. En alguns punts la profunditat és tan gran que la llum del sol no hi entra. Sort que un colega m'ha regalat un llum pel cap.Mmm, eco ecoooooo. Recony , si que és fons. Faig el de sempre . Tiro una pedreta i n'escolto el sorollet al tocar el fons...

És el meu cràter, el solvay , perfecte nom , per un perfecte refugi, em fa d'aixopluc. De tan en tan surto, i escalo allò que puc. Sempre tinc un bon company que m'aguanta la corda. Les seves mans son fortes, em donen seguretat. Aquella seguretat que et fa sortir de la reunió motivat.

A vegades penso que dir-ne cràter és negatiu. El meu cap em fa una mala passada. Canvio la concavitat per la convexitat. Si , ja ho tinc. És una muntanya. La vida com una muntanya...

No sé ,però em sona, crec que em sona...

Si es posa tieso , treu el cul i veuràs com s'ajeu...

Condueixo amb la música que m'agrada. Al cel ,un grill de lluna groga en quart creixent em guia cap a casa dels pares. Aquests darrers dies, l'ambient a la feina, ha estat tens. Tot son presses, tot son lamentacions, tot era previsible. He anat solucionant problemes, els companys m'han ajudat, a que al final, així fos. Fa molt fred, rumio mentre condueixo. Rumio, què més pot anar malament. La veritat es que esperava multitud de problemes. La veritat es que no esperava que algunes coses anessin tan bé. O així m'ho ha semblat a mí. Porto massa dies plegant tard, massa dies ,que arribo a casa i m'aplego al llit. He trigat més de dues setmanes en acavar les vuit planes que em mancaven d'un llibre. Era posar el cap sobre el coixí, i la companyia de la llum treia els ploms.

Tot i així estic content. Entro a la rotonda de l'estació de Mirasol, la lluna em marca el camí. No hi ha ni cristo pel carrer, fa molt fred. Ja a l'avinguda, un Terrassa m'avança .Arriba a la corba del tanatori molt abans que jo. El tanatori, aquest any hi he estat massa cops. La Remei de ca'l Roca, la iaia Victoria, de ca'l Roca també, la Montserrat Vilaret, en Ramón Sagalés, de ca'l Perla, la Josefina Barberà, i en Miquel Puig...Massa gent que coneixia, tota en un any, quin cony d'any.

Per fi passo la rotonda de Can Cabassa, trobo un forat pel cotxe. Surto , fa molt fred. Com que no he tingut gaire bon dia ,he decidit que anava a veure els pares. Segur que no em tocarà la loteria, tampoc em fa falta, això si el gordo, lo que es diu el gordo, em fotarà una abraçada així que passi per la porta. ....I la gorda, també. Qui vol loteria ,si tens uns pares que t'estimen....

Com diem els escaladors,...si es posa tieso , tu treu el cul, i veuràs com s'ajeu. Total ,és qüestió de mirar-s'ho amb carinyo, i veuràs, com no tot és tan terrible.

...lligar-se una corda

Tenir la certesa que tindrem cura l'un de l'altre. Tenir la confiança que si res no és el que esperavem , o voliem, ens ho direm. Tenir l'alegria de retrobar-nos, a les reunions i al cim. Tenir l'esperança , que plegats solucionarem qualsevol tirada, si no rappelar fins el peu de via , amb la tranquilitat de que hi podem tornar un altre dia.

Repasar plegats l'itinerari, triar junts el material. Ajudar-nos a fer la motxilla, i sobretot , recordar-nos de fer la mirada del gitano. Compartir l'esmorçar i l'aigua, si més no , oferir-no's-hi. Vigilar que l'altre porta els nussos ben fets, el talabard ben fermat. Repartir-nos el pes del material quan arriba l'hora de tornar.

No tenir pressa, és la Terra que fa voltes el que fa que surti el sol. Els núvols mai venen ni se'n van sols, él el vent qui se'ls emporta , o els duu. Tot té un ritme, una cadència, res no passa per que si.Posar-se a la pell de l'altre , sobretot si és ell el que fa el llarg de primer. Sempre hi hauran dies de tot, tan de bons , com de dolents. No perdre mai aquell neguit, aquella sensació de que tot comença ara. Aquella sensació que sempre tinc,... abans de lligar-me la corda.

solucions..., sempre solucions...

Quan vaig arribar ,es van enrollar molt. Res ,no t'amoinis, no hauràs de fer classe .Tú arregla el tema , que estem en boles. Doncs vinga , som-hi. Al final, com sempre, les coses no van sortir com em van dir. Solucions, vaig dir jo. Sempre amb un somriure, sempre solucions. La cosa s'ha anat complicant. A voltes terrrriblement, a voltes meravellosament...sé que faré el millor que pugui. Que donarè solucions, que arreglarè allò que no tenen ni idea de com de complicat és. Però no sóc l'únic, ni el primer, ni el millor. La cosa és resistir, sobreviure, anar treient el cap, mica en mica, tornarem a ser el que èrem. Ja ho crec que si. De moment escalant, no em va malament. La resta va venint, és qüestió de temps, tard o d'hora arribarà.

Tard, o d'hora , tornarà a lluïr el sol damunt del meu cap. Tornarà la lluentor als meus ulls. després de vuit setmanes , la meva canalla, i els seus pares, em van fer un sopar, i em van fer un regal. Exagerat, però em dona una idea del seu agraiment. Satisfet per la feina feta, content per la que faig...,tirarè endavant la que vingui. De fet , no tinc massa més alternatives.

Durant la difusió de Rayleigh…

És tard, però no tenim tard. Al cel ,els núvols allargassats, son pentinats per un vent fred. Tot just fa un moment hem arribat al cotxe. Hem sortit a fer una volta, el tracte era mirar de fer una volteta, i el dia ens ha acompanyat. Descarregats, sense material d’escalada, passejar per la regió d’agulles, ha estat tot un plaer. Mica en mica , com aquell que no vol, parant a prendre aire, i fer un cop d’ull als voltants. Hem anat fent camí, hem anat passant colls, carboneres i trencalls. Al final des d’un mirador, el sol , lleganyós, ens ha ensenyat la regió de frares.
El cel era blau. La difusió de Rayleigh era ben patent. Ho hem comentat, que poc romàntic sona, m’ha dit. Tens raó , he pensat. Hem refet el camí, i mica en mica , ens en hem adona’t de lo lluny que havíem arribat. Al passar pel coll de la portella hem decidit anar a dinar a Sant Pau Vell. Dalt d’un turó , sobre coll Guirló, sempre ha esta un lloc especial per a mi. Descansant dalt d’un roc, allunyats dels altres excursionistes, un sol amb poques piles, ens ha acaronat mentre mandrejàvem .Quan ha marxat tothom, hem tornat a baixar a l’ermita . Hem dinat a dins , arrecerats, asseguts damunt d’un roc. El dia ha anat passant, el fred i el vent al final ens han foragitat.
Reprenem el camí, ara el sol és prop de l’horitzó, i envermelleix el cel. I es que la difusió de Rayleigh, deixa lloc a la difusió de Thompson. Aquest cop li explico el per què els colors del cel, lògicament , tampoc li sembla romàntic, tot i així a mi m’ho sembla. Seran coses dels companys de cordada, serà la difusió de Rayleigh, serà que el cel era blau, d’un blau intens ,com feia dies que no veia..., no sé que serà. D’aquí una estona tornaré a pujar al terrat, sota els estels, buscaré el carro, i miraré de penjar aquestes quatre ratlles . Espero que demà sigui un bon dia, si no, ja faré el que pugui per què sigui bo , podeu comptar amb la meva paraula.

No,no puc possar-me nerviós...

Em lligo les cordes, netejo les soles dels peus de gat, repasso el material. L'Andreu ja està preparat, aixeco els peus de terra, enceto la tirada. Em concentro en els dos metres quadrats de roca que tinc al davant. Els primers metres, la roca és freda , els següents ja no. El primer espit està molt lluny, massa... El segon també. Arribo a la reunió amb un pas tonto, i el darrer spit massa lluny.Munto la reunió amb la idea que els companys de la cordada següent s'hi puguin estar una llarga estona. L'Andreu fa el llarg de segon amb molta habilitat, tot i el fred ,negocia tots els trams amb elegància.Un cop a la reunió ens centrem en l'Enric, fa el pas d'entrada a la reunió amb certa dificultat. És un pas de decissió, no val a badar. Se'n surt.

Ara em toca fer el següent llarg , el primer seguro ja és lluny, malo.Hi arribo sense massa dificultat, el problema resideix en la continuació. No veig cap altre espit, intueixo que n'hi hauria d'haver un altre, però no me'n refio.Probo de sortir un parell de cops, res , no veig res. Al final fujo cap a la dreta, li pregunto a un altre escalador si ell veu cap espit pel meu damunt. Em diu que si, però que està a cinc metres del meu cap, allà on jo imaginava. Beee, surto altre cop a buscar-lo. El pas és difícil, bastant difícil. Els companys, comencen a tenir fred. La reunió ja és plena, la boira i el vent els hostiga. Em dic el de sempre. No, no puc possar-me nerviós, avui sortim per dalt.Tibo d'un parell de pedretes, quan tinc una má , em faltem peus.

El coco vol disparar-se, no el deixo. Els companys m'animen , vaig guanyant metres, poso la cinta, passo la corda. Sembla que ja està, m'equivoco. Encara hi ha un pas rar abans d'entrar a la reunió. Lligo la corda esbufegant. Ha costat més del que imaginava, però ja està. L'Andreu em segueix, fet el pas , la resta de la tirada no li costa gaire. Té molt fred, ell , i els altres, en Gabi i l'Enric, han esperat massa temps a la reunió. El vent ens porta la boira, ens pren el sol. Per la seva part , el sol ,tampóc llueix amb massa força. Deixarem la via, el tercer llarg és raro i brut. Surto a buscar l'Aresta Brucs, no val la pena continuar el darrer llarg, de fet ningú ho fa. Dalt del cim encaixo la ma de l'Andreu, ha escalat molt bé. Ara fa ,encara no, un any el vam portar a escalar per primer cop. Avui, ha demostrat que puc comptar amb ell per moltes coses. Escalar, és una d'elles.

Al rapel , el més llarg que ha fet mai, continuarà flipant amb això d'escalar. Ho porta molt bé el tio, no ho hauria dit mai, però crec que ha trobat una nova manera d'apropar-se a la muntanya.

De tornada al Solvay...

Vaig arribar-hi sol, carregat de maletes, records i vivències. La roba bruta , se la va quedar la mare, per cert encara haig d'anar a recollir-la. No hi havia menjar a la nevera, feia molt fred, tornava a estar sol. Però tornava a ser a casa. És molt petit, està dalt de tot de l'edifici, i com el refugi Solvay a la Hörnlihutte del Materhörn, a mí em va salvar la vida. Com a refugi ,està obert a tots els que com a companys ,comparteixen amb mí aquesta escalada que és la vida. Veig els estels de més aprop, sento el vent com udola quant fa mal temps ,la pluja es fa notar a la teulada .Però, tot i petit , continua essent el Solvay, i de moment , esto es lo que hay...

Feu el favor de tractar-lo amb tendresa, treieu-vos els grampons , les botes plenes de neu, deixeu els piolets a l'entrada. Ell us farà de refugi, i jo com a guarda, m'encarregaré de fer-vos menys feixuga l'estada.

Sweet Home Alabama...

Darrera transmissió, d'aquí una estona a la piltra. He fumat una pipa al jardí, he vist el carro al cel, he tornat creure , que per fi , tornava. Feia dies que esperava aquest moment. Crec que ha estat una bona experiència, que les coses encara han anat prou bé. Com diu el Mestre Basas, no hem desaprofitat ni un dia. No es pot matar tot el que és gras, no hem arrambat l'all a cap torrada, però el tema tampoc era aquest...

Torno,... torno amb l'esperit renovat, amb ganes de menjar-me el marrón que sigui. Com vaig dir dies abans de marxar,torno,... torno com un coet. Al meu cap només sona una cançó, la que parla dels cels d'Alabama, la terra on la gent penca com un negre, a la feina , vamos. Demà recullo la tropa a l'estació de tren , on tot va començar. Em sento de puta mare. Torno a casa.

Pels que no recordin de quina cançó parlo , ni del bon rollo que ens dona a mi i als meus soldats, aquí us en deixo una mostra. Viva el yutup!!, que molts bons moments m'ha donat. Fi de la transmissió..., corto i canvio.

Sweet home Alabama
Where the skies are so blue
Sweet Home Alabama
Lord, I'm coming home to you...

El cas Bern, un possible desenllaç...

Res no passa per què si, tot té una explicació . Caminar sempre m'ha ajudat a pensar, fumo una pipa , faig una volta, escolto música...l'olla se'n va un rato, i després torna. A vegades torna amb una nova visió del problema que tinc, a vegades no. Haig de valorar com ha anat tot, aquest cop no es tractava d'una sortida normal. Des del 89 que no passava tant temps fora de casa. De fet aquella vegada va ser un any, però mai més de quatre setmanes sense tornar a casa algun cop. Ara ha estat diferent, bé els motius són similars, em feia falta un trencament. Aquell cop van ser els estudis, ara..., bé ,ara diguem que la vida. Intentar refer les coses et torna a situar a la vida. Tots els viatges tenen alguna cosa d'iniciàtics, aquest n'ha tingut bastant. Puc dir que em sap greu, que entenc el dolor, la desesperació que pot tenir algú que no sap on va. La recança que tingui per aquells que, acompanyant-lo en el seu camí, el lliguen, i no el deixen créixer. Des del meu dolor , ara ,comprenc el teu.

Aquell projecte va morir, i jo feia nosa, com li fa nosa una branca morta a un arbre. No el deixa créixer. La branca morta era jo. Puc identificar molts del símptomes, me'ls reconec . La frustració, i la ràbia que se'n desprèn potser siguin el pitjor...Tot això a què ve ,...penso. Aquest projecte va néixer un dia de juny, a una classe de crèdit variable d'informàtica. Els alumnes , que aleshores feien segon, em van preguntar si estava content de ser jo qui aniria amb ells a Irlanda. Jo vaig fer una ganyota de despistat, i els hi vaig preguntar si ells ho estaven...Aquell dia davant d'ells vaig crear aquest bloc. El nom venia d'una pel·lícula, Ocean's Eleven, l'havia vista la nit abans , crec. Ara acabo de tancar la tele, feien El caso Bourne, en anglès , es clar. He pensat que seria un bon enfoc, donar-li un sentit a aquest bloc , si és que encara el té. Ara fa dies vaig posar un comptador, bé de fet, dos. Un només compta , l'altre em diu coses.., qui ve, d'on ve , quan ve, com ve, quantes vegades ve...

Fent un cop d'ull a les dades, veig que tinc un visitant especial, diria que em sovinteja cada setmana , més o menys. Per quin motiu és especial, bé ,sé quan la meva germana és va connectar des d'Argentina, quan era de vacances. Intueixo quan ho va fer el pistatxo des d'Anglaterra, em va felicitar , i va deixar un post. Un parell de cops , crec. Ara , hi ha massa visites d'Estats units, i massa regulars. Diga'm paranoic, però , el primer que vaig pensar , era que tenia a veure amb l'escola. El bloc de l'escola es sovintejat de la mateixa manera. Per les IP's , que són dinàmiques, no puc saber res. Faig conjectures, algú conegut, algun ex alumne, ...també puc saber com em troben. Que fan servir , les paraules que tiren al Google, o si em tenen guardada l'adreça en memòria. A vegades ho fan des de blocs amics, Cas de la Loli Jacson, el Docente Decente, o l'Ignasi. La resolució de pantalla , a vegades pot donar pistes , normalment els portàtils tenen la configuració més apaïsada. , per tant, algú de viatge, o per feina .No sé , si llegeix això , estaria bé que m'enviés un correu, ja que posts , crec , no en deixa. El meu correu es pot trobar a l'apartat del perfil, si més no , el/la convido a dir alguna cosa..., tampoc em cal un nom. Escriure és una manera de donar missatges, i hi ha moltes maneres de donar missatges...,en començo a ser conscient.

Pel que fa al bloc, crec que canviaré el títol, que no l'adreça, ja que no té sentit continuar fent referència a Eire. Lo de canviar-me el meu nom segons anava passat el temps és una manera de mirar-me les coses. Tothom ja sap el meu nom, Bernat. No posar-lo sencer és una manera d'acotar una mica el bloc. Per tant s'imposa un canvi, no radical ,però si un canvi. Començo a pensar-hi...

PD: Voldria haver-me inspirat en Lo Somni de Bernat Metge, però facècies de la vida , no en sé prou...

Inspiració...,on ets?

La pluja m'ha foragitat del carrer , el fred m'arracona al costat del radiador, la melangia té festa, i la seva substituta, la inquietud , fa estona que em neguiteja. Em grato el cap, miro per la finestra, xafardejo haviam si hi ha algun paisatge bonic per les taules del voltant , aquests dies em maten. Res , una morena morruda que s'esbaralla amb el seu portàtil. El vidre de la finestra em torna el reflex, que despentinat estic..., m'haig de tallar els cabells, lo de pentinar-se portant boina , no funciona. I jo que penso, abans me'ls tallava ella , fins que ja no va voler, aleshores s'acaba tot...Bé , de fet deixar-me els cabell llargs seria una opció, massa incomoda , penso...

En regiro a la cadira, tinc fred, algú ha obert la finestra....,al cap d'una estona em torno a posar el jersei. Tinc fred, em noto els artells entumits. M'aixeco i poso el cul damunt del radiador,quin dia més estrany. Voldria que fossin les nou, amb la feina d'aquí feta, la veritat que llarg se'm fa el dia...pensa, em dic , pensa en coses per avançar feina per quan arribis . Res , que no se m'acut res...,sort que tot plegat això s'acaba. I mira que m'espera un munt de feina...

Deixo de divagar, i vaig al youtube a veure els vídeos del Polònia..., haviam si em ve la inspiració.

The Barrow track, una patrulla del copón...

Ahir, a la meva arribada, ja en vam parlar. Els dos italians diuen que s'apunten. La mestressa , diu lo de sempre, ..a nice walk. El pla inicial és anar amb tren a Bagenalstown, i d'allà anar caminat pel camí del riu, fins a Leighlinbridge. Tres o quatre quilòmetres, que haurem de desfer, per tornar a casa. Durant el sopar la cosa s'anima, un dels italians ,l'Andrea, diu que de fet podríem tornar caminant fins a Carlow, total disset quilòmetres...Com que és un riu, no farà gaire pujada, i el camí ,pel que hem sentit, és molt franc. A nice walk... , torna a dir la cristiana. No si aquesta el que vol és que cardem el camp tot lo dia...Doncs res , a tres quarts i cinc d'onze surt el tren, a un quart de dotze saltem a l'estació de Bagenalstown. Carregadets amb la motxilla , l'Andrea, en Luca i jo , ens adrecem cap el riu Barrow. El començament del camí ja el tinc estudiat. Algun dia m'hi he apropat, quan sortia d'hora d'escola.

Un cop a la riba , el camí és preciós, francament ha valgut la pena. En fem molta via , tanta que decidim aturar-nos a l'entrada de Leighlinbridge, prop d'un camp de naps. Asseguts en un banc els hi explico algunes historietes de camps de naps , de quan jo era petit, i Coll Favà només existia a la imaginació del Zaplana de turno. Que he dit..., en Luca em pregunta que si son bons, i jo que li dic , pel que recordo , si...Com una fura , salta el marge i comença a estirar un nap. Petitonet com és , amb els braços més curts de lo normal, li costa. El cabrón , demana ajuda, allà que va l'altre , jo vigilo, els hi dic. Al cap d'una estona apareixen amb el putu nabo més gran que recordo haver vist mai...En Luca diu que el rentem al riu i que ell se'l fot. I ja ens veus agafant-lo per la samarreta ,que si no queia al riu. Un cop net el partim per la meitat i el tastem. No és dolent, no...

Bé prosseguim el camí , fem quatre retratos al poble , el pont , les runes d'un castell , i una botiguera que surt a veure qui som. De fet no és massa gran aquest poble. Continuem el camí, ara per l'altre riba, la següent etapa és fins a Milford. Pel camí trobem un munt d'ànecs , cignes i d'altres ocells, vaques i cavalls pasturem tranquil·lament. El camí aquí ja no é tan maco, la carretera va lgun tram aprop, en general l'etapa se'ns fa llarga. De Milford fins a Carlow el camí torna a ser preciós, però llarg, no s'acaba mai. De fet descobrim que som prop de Carlow, per que entre els arbres de la riba s'albira el campanar de la catedral.

Pel camí sommiavem amb menjar, amb una cervesa fresca , o una sidra , que en aquestes contrades també es molt bona. Decidit, com que anem d'hora, parem al super pillem tres llaunes de sidra pa, gorgonzola, brie, i donuts , pel cabrón d'en Luca , que diu que ell s'estima més algo dolç. Al final pago tot jo , doncs estic content de com han anat les coes, i ells encara no treballen. Em venen a la memòria infinitat de moments amb els meus companys. La festa és a un banc del parc , riem , fem conya, i ens fem un fart de menjar. Com sempre, amb la sidra a la ma , dono per acabada l'excursió .Llarga , més del que pensava. Ara escrivint això no paro de fer posturetes , em noto les cames. Crec que ha estat una bona manera d'acomiadar-se d'aquestes contrades, he vist una Irlanda com la que imaginava, rural, tranquil·la , bonica i amb la gent més acollidora que recordo haver trobat mai.

Stairway to Heaven

Ara ja fa temps, ben bé no sabria dir quan, vaig agafar unes escales. Menaven a l'infern, havia de deixar tot allò que coneixia i creia estimar, tot allò que havia fet amb les meves mans. El camí passava per perdre moltes coses, per reviure moments amargs, per renunciar a bona part del que fins aquell moment tenia com a fita a la vida. El moment , ...el moment va ser el moment. Ara toca trobar-ne unes que em portin al cel. La veritat és que tot lo dia vaig darrere la canalla, vull acabar aquesta aventura, i acabar-la bé. Els dies cada dia tenen menys hores de llum, i en qualsevol moment se't fa fosc abans d'arribar a puesto . Avui, especialment avui, s'ha fet de nit mentre esperàvem l'autobús. A la parada, amb el personal assegut, cansat com no , com ells escoltava música, una de Led Zeppelin. La veritat es que m'ha donat el temps just per poder fer dues fotografies, però crec que ha valgut la pena. En el moment del solo de guitarra de Jimmy Page , alço els ulls, i veig que l'arbre de l'altre costat del carrer, es retorça com per fer el solo amb els fils de la llum. Haurà estat el vent, el cansament, les ganes de tornar a casa, el que vulgueu..., però és un senyal, crec que he trobat les escales que van al cel. I la veritat ,estava rodejat de nens, i em sentia sol de la hòstia, però en aquell moment he sentit com girava la terra, m'he sentit connectat a tot.

S'ha acabat la cançó, i he hagut d'anar a fer un parell d'abraçades a dues , que com jo , ja voldrien ser a casa. Ploroses, m'han dit , res , no ens passa res, doncs res, aquí teniu una abraçada de res...

Knockin' on heaven's door...

Quin dia més llarg, torna a bufar un vent fred, estic cansat. Ja estic fart de tanta comèdia , patata, col, salsa...Ja estic tip d'anar d'un lloc a un altre, d'arribar a casa i no més tenir ganes de dormir .Avui ha tornat a ploure, altre cop vaig moll , el fred i el vent castiguen les meves cames. Malgrat viure a prop ,tot em sembla lluny, massa lluny com per creure que mai hi arribaré .Arrossego els peus, estiro la maleta, amb les mans a les butxaques, el dia va deixant-me sense llum. Trobo a faltar sentir-me acotxat,la calidesa d'una encaixada de ma amiga, el sol que no es pon a dos quarts de cinc, la gent dels carrers a partir de les vuit de la tarda, les llums de les botigues pel Nadal..., les maleïdes cançonetes enganxoses , els interminables anuncis de la tele.

És com si truques a les portes del cel, és com si trigues una eternitat en baixar dels cims de les muntanyes al fons de la vall, i està clar que pel camí es farà fosc. Tot sembla tan lluny, i en realitat està ben aprop, només cal continuar caminant, caminant, ...es faci de nit o surti el sol. Trucarem a les portes del cel, i trucarem, i trucarem..., fins que ens obrin.

Per la finestra de la meva oficina

Per la finestra de la meva oficina, veig un bocí de cel, un tros de jardí , una part de la torre de la catedral. El vent mou els núvols amunt i avall, les ombres van canviant, la gent passa pel meu davant. Sento la fresa d'un camió que descarrega, el murmuri de la canalla, la remor del radiador. Ha començat a fer fred, el dia ja no és tan llarg , al carrer els vianants es tapen. Les campanes anuncien l'àngelus, quatre iaies creuen el tros de jardí, el vicari ha obert la paradeta. La resta , descreguts , feinegem. Ja fa estona que l'estomac reclama menjar, avui crec que dinaré abans. Endreço les coses, m'alço per sortir al carrer, a fora a començat a ploure. Plou com si al cel li fes mandra deixar anar les gotes. És una pluja suau, de gotes fines, al cap d'una estona tinc la gorra humida. M'aturo a la porxada, obro la maleta, em poso l'impermeable. Camino fins el parc, a la vora del riu, avui els ànecs són prop del pont. Una nena i la seva mare, els donen de menjar, bocins de pa sec .Sec al banc, trec la teca, vaig per feina. Malgrat la pluja , la gent passeja , aquí és ben normal.

Torno a la meva oficina, tot és allà on ho havia deixat, el vent ,burleta ,s'ha endut els núvols. Torna a entrar el sol per la finestra de la meva oficina. M'hi repenso, encara és d'hora, surto a fer un cafè. La cafeteria és aprop , només haig de creuar el carrer, arribar fins a la cantonada. M'acosto a la barra, abans de dir res, la cambrera diu espresso, assenteix aclucant els ulls mentre ho diu. Li torno el mateix gest amb un somriure. És l'únic lloc que conec que fan un cafè decent, si més no com el de casa. Enyoro el cafè, la calidesa dels companys, el solet del migdia. Penso que ja falta poc per tornar a casa, trobo molt a faltar anar a escalar, arribar a casa cansat però satisfet. Bec el darrer glop, potinejo amb el sucre del cul . Anirien bé dues peles de conyac per netejar la tassa , em venen al cap les sobretaules a casa dels pares. Les discussions animades, les anècdotes mil cops explicades , la sensació d'estar com a casa.

Torno a l'oficina , per la finestra , la canalla torna a escola. És trist, aquí a les quatre començarà a fer-se fosc. Som més al nord, te la seva lògica que sigui així . Per la finestra de la meva oficina, passa el món, la terra gira , com les agulles del rellotge...Cauen les fulles del calendari, com van caure ara fa vora set setmanes, aleshores havia de marxar, ara, cauen per què haig de tornar a casa...

Una hipotenusa , o dos catets?

(Tot escoltant Shutter , d'Elastica)

No voldria recordar res del teorema de Pitàgores , però seria útil. La veritat és que quan el burro sent l'olor de la quadra..., no hi ha qui li tregui del cap la imatge de la seva menjadora. I així estic jo, que tinc el cap ja pensant en la tornada. I com que de camins parlem, valdria la pena pensar una mica, em dic, en quin és el millor camí per fer les coses. Fart (que en anglès vol dir pet) de fer les coses massa properly, (en properly era parent d'en Mr Proper i Bruce Lee??), avui he pres jo l'iniciativa. Com que les coses de palacio ,van despaaaaacio, no he dubtat a fer-me el tonto . Cada cop tinc més clar que aquí , segons com, estem una mica massa vistos. Les meves responsables a Irlanda, els enllaços , vamos, ja fa dies que s'engronxen una mica.
Aquesta setmana m'havien de lliurar els bitllets de tren nous de la canalla, també havien de dir que no faríem servir l'escola aquest dissabte . Tsssst , que no se'n enteri ningúuuu... Total , que ni bitllet , ni avisar a en Willi, el caretaker(com el dels Simpsons,...si nois). I jo de cul per comprar-los, avançant els diners jo , es clar. I a l'escola donant la cara per elles davant del principal.
Total, que els informes que em van dir que , tranquiiiiiil ja els entregarem nosaaaaaaltres..., res,ja ho fet jo. No si al final... si quieres arroz Catalina...De moment els informes ja són a la mà del responsable de turno. Ara si ell em fa la pirula , pos jo, listo .
De manera que aquest cop en comptes de dos catets, he tirat d'hipotenusa..., i tal dia farà un any. Per si hi han òsties , a la foto ja m'he tret les ulleres, no sigui que...

Mai és tard,...espero.

(Nessun Dorma)

Me llevat tard, bé quan m'ha donat la gana. Al rentar-me la cara he decidit que em tornava a afaitar. Total en dues setmanes, ja ha crescut massa pel a la cara altre cop. Ahir vam anar amb la canalla a Dublín, museu i shopping. Ja no volien anar al museu, que no tindrem temps per comprar els records, deien. Res, la cultura és la cultura, cap al museu. Fins les dotze aquí firmes, després dencanso ,i a discrección. No estan massa contents, vamos , gens. Entrem al museu , jo,la profe irlandesa que ens acompanya(Lorraine), i la tropa. Que si és injust, que si hem treballat molt, que si.., res que san s'acabó. A patrullar, dic, jo no us vigilo, faig la meva, vosaltres a investigar què és el que més us agrada. La Lorraine i jo anem fent voltes, ara el neolític, ara el ferro, ara víkings, ...De sobte no en veig a cap. Veig un cartell sobre cossos momificats. Cossos que s'han conservat soterrats a la turba. Bingo, allà estan tots...Unes quantes han anat fent més o menys tot el museu, la majoria ,no. Que trist penso, espero que no sigueu massa grans quan us en adoneu del que us perdeu...

Ja són les dotze, se'n van cap el carrer de les botigues. Jo em quedo sol amb la Lorraine. Acabem de fer la volta i decidim anar a dinar a un parc. Pel camí , i al parc, em venen records de la meva anterior visita. Tot era un mal rotllo, en parlem amb la Lorraine. Li dic que potser tenia la necessitat de tornar a Irlanda , i treure'm aquesta sensació amargant. El mateix em va passar aquest estiu a Galícia. Suposo que les coses s'estaven precipitant, i aquell darrer viatge ho va rematar. Jo aleshores , no n'era conscient. Saltem de tema, parlem de com fer classe , de mètodes, aquí tot és molt diferent, diu ella. Ens anem cruspint el pack-lunch. Ella em proposa anar a fer un cafè, aquest cop pago jo, diu ella. Bé dona, bé. Després de voltar una estoneta, trobem un lloc on sembla que fan ristrettos. Beeeeeeé, molt bé. Xerrem una estona més, i decidim anar a la National Gallery. Ara no recordo si hi vaig estar, o no. Bé, a la que entro a la segona sala, trobo un nu de Modigliani, i em ve un terrible sentiment de tristesa. Si noi ,aquí ja hi havies estat amb ella .Faig el cor fort , i vaig descobrint sales que no recordava, m'aturo davant d'un Canaletto, que bo que era el cabrón...El Delacroix que tenen no és dolent, trobo a faltar pintors. Hi ha Grecos, Sorollas, Murillos, Rembrandts, un Manet, algo de Picasso i Gris..

Total , que sobra temps, i li proposo fer un altre cafè a la noia. Ella ,bastant contenta amb els meves explicacions, diu que si. De fet ,moltes de les coses que li he explicat les vaig aprendre amb ella. Molt temps , no sé si massa...Bé , demano dos capuccinos i un tall de un pastís que fa bona pinta. Ella no vol res, per més que li dic, no vol res .Ens asseiem, i faig un cop d'ull a la meva tassa, hi veig un cor. La xineta que els ha preparat era molt traçuda...Trec la càmera, li faig una foto, i penso en veu baixa,...mai és tard ,....espero.

Reptes...

(Take it eeeeeasyyy...)

Ara , a més de dos mil quilòmetres , amb una perspectiva més assenyada del meu viure, tinc la sensació que les coses van tornant al seu lloc. Fins fa uns anys tenia un projecte de vida ,i tot el que això comporta. De fet ,aquest projecte és el que em va portar a treballar on sóc ara. L'empresa vull dir. Com tots els projectes , tenia coses bones , i tenia coses dolentes. Tan hi fa el per què, el com, el quan..., el fet és que em vaig quedar sense projecte, però amb una pila de reptes. Viure sol, muntar-m'ho sense ningú lluny de casa, tenir onze responsabilitats ,amb totes les diferències que de per si ja tenen. Controlar el negoci, homogeneïtzar la tropa, dotar-los d'un esperit d'equip. Fer d'ells una cordada, que s'ajudessin entre ells, fer-los una mica més grans. Tot això respectant la diversitat, recolzant les virtuts, multiplicant les seves oportunitats personals de créixer. Valorant lo positiu, menystenint les mancances, fent que aquestes és tornessin una virtut .Implicant-los en el projecte, però sense deixar-los de petja .Amb el temps he anat assolint alguns d'aquests reptes. De projecte personal , mira ,ben bé no en tinc. Tampoc té massa sentit pensar-hi. Però reptes, de reptes ,si que en tinc. I la veritat és que els havia anat deixant de banda. Tan de banda, que vaig oblidar , que son els reptes el motor de la vida. Així que , cop de clau , i en marxa. Move on Up , que diu en Curtis Mayfield. I ballant, i movent el cul, si movent el cul, vaig fent . Que passa un tren i mola on va, pos pa' arriba, que ja no mola pos pa' abajo. El desamor em va deixar en una parada de tren molt perduda, però no abandonada. Miro per la finestra del meu vagó,i es fa de dia. Sempre s'acaba fent de dia. És qüestió de temps, la terra dona voltes, i voltes. I pel que sé, així ho seguirà fent per molts anys...

Una abraçada per aquells que caminaven amb mi, pels que encara hi caminen , i pels que trobaré pel camí. Benvinguts siguin els reptes altre cop.

Problemes?...quins problemes?

(Turn on your love light...)

Res , que el tren no arriba, i menys a a l'hora que jo esperava. Així que canvi de plans, i ràpid , o la tropa s'amotina. Mmmm, de moment esmorzen a l'andana, la gana que tenen els distreu . Haig de pensar ...Hombreee, haber, tropa, que us sembla anar a tirar bitlleees?. Després de tants dossiers de mates , socials, castellà, física i química , biologia...una mica de catxondeo no anirà malament , penso...La tropa celebra el canvi de plans. Caminar tres o quatre quilòmetres per la riba d'un riu, per anar a veure un típic poblet , la veritat ,no els motiva gens...Però com hi anem?, diu un, i jo que li torno, com Anibal Barca a peeeeeeeeeu. Si hombre!, ja salta una. Vinga que aquesta patrulla convalida el dossier d'educació física, dic jo...Aaaah valeeee!, responen tots com a burros...Serà que per que encara no saben que d'aquesta assignatura no n'hi ha. Espero que quan ho descobreixin ja hagem fet un bon tros, i no vulguin tornar enrere.

Camina , que camina, calculo que els hi he colat un gol, i dels gordos..., pel cap baix farem dos o tres quilòmetres més que en l'altre excursió. En quan arribem a la cantonada del pont els enredo a fer-se una altre foto. Res , encara no ho han descobert. Tira milles, penso jo. A la que ja es veu el garito on anem, no es poden esperar. Surten corrents, com una horda de víkings , udolant i cantant. Total, com la canalla petita quan va a la platja. Mira que és cutre el garito, màquines escura butxaques, simuladors de tot, no falta ni el de patinet. Billars , billarins, màquines de ballar, i com no, les bitlles...

Organitzem el cotarro. Primer la pasta, poso a la soldat traga-cookies a fer de recaptadora, la soldat MacKlau, organitza els equips. Com era d'esperar fan trampa. A mi m'han posat amb les més desmanegades, i els dos nois van en l'altre equip, malo, malo...Comencem a tirar, una de les figaflors que tinc jo ,tira la bola posant-se-la entre les cames, com si fes rodolar una síndria ,vamos.... A la traga-cookies se li cau la bola damunt del peu de la MacKlau, ja la tenim liada...

Passa el dia, com els núvols pels cels d'aquestes contrades, ràpid .Perdem , com no, i una de les nenes es posa malalta, taxi i cap a casa, que la cosa es posa tonta. La resta , amb la traga-cookies al mando, que per algo és la més assenyada, tornaran al poble desfent el camí. La malalta es posarà a vomitar, i vomitar, i vomitar, ...si més no , no començarà a parlar en llengües mortes , ni li girarà el cap, ni dirà allò de que miras cura de mierdaaaa....bromes a part , la mala estona que ens farà passar la punyetera. Tot ,per que segons la cristiana , es veu que passa algo amb el Tommy Bug(*).I jo que penso , si enxampo el mamón aquest li trenco la cara...Cap el metge, que aquí tot és diferent, no hi ha hospital d'urgències , ni farmàcies de guàrdia, Aaaiiiii , que sinviviií..Per la nit em trucarà la soldat Piranya, que també té els mateixos símptomes, me cagon el Tommy Bug. Lo que deia , problemes ?,...quins problemes?

(*):Tradueixo tummy bug, per Tommy Bug, és una gastrointeritis de cavall que normalment colapsa els hospitals irladesos quan comença a fer fred.

El dia després...

Han vingut uns quants d'ells. La canalla els esperava. Jo, també , val a dir-ho. Veure cares conegudes reconforta , tenir notícies de casa de primera ma, no té preu. Està bé , tinc comunicació escrita i parlada, fins hi tot audiovisual .Peró no és el mateix que el contacte humà. Venien a veure la seva canalla, o portar paquets per tots. Han fet petons i abraçades pels seus, i pels que no eren seus. Aquest era el millor encàrrec. Hem xerrat , hem menjat i hem begut plegats. Ens han felicitat per la nostra feina. Han marxats contents , tranquils per que estem bé. Ens han fet conscients del forat que havíem deixat. Bastants ,ens han dit que van emocionar-se amb algun dels nostres posts. Que els hi vam tocar la fibra. Celebrem doncs que hagi anat bé.

Queden pocs dies, tres setmanes. Ara que començo a albirar la tornada, també començo a creure que trobaré a faltar el que tinc aquí. Bona senyal , això vol dir que aquí també ens estimen. Enfilem una setmana de festa, la de tot sants..., Halloween , per aquí. Hem de començar a preparar la tornada, que tan per ells ,com per mi, serà atrafegada. Malgrat les coses a vegades no rutllin com desitjaria, estic més tranquil, poques coses puc arreglar de les no rutllen. Massa d'elles no són de la meva competència, per tant ,com el que sent ploure.

Ara mateix plou, la remor de la pluja m'acotxa .Em venen records d'aquest estiu, a la tenda, amb el mestre Basas. Estàvem al massís de la Meije, no vam tenir un punyetero dia de bon temps, però no vam desaprofitar ni un dia. Espero poder fer el mateix aquí...

Laraaaaaaaaaalalaiiiiiiiilooooooooooo...

Bogeria, bogeria, bogeria , la paraula és bogeria. Visc en una perpètua tarantella , i é tutta per me. La vida passa fent saltironets, ara llargs, ara curts , ara a dreta ,a esquerra, ara para , ara enrrere, ara endavant .I no paren de passar coses i coses. Cada dia que passa, més coses passen. Quan no és un all és una ceba. Quan un soldat no li fa mal el peu, l'altre diu que té un gangli a la papada. Que sembla una pelícana ,li dic jo, ja hi estem anant. L'altre que quan més contenta està, va i ha de canviar-se de casa. A dos que tenia mig enamorats, ara, ja no, resulta que no. Una altre es compra unes botes ,i se les oblida en un banc, veeeeeeeeeenga, a regalar botes als que passen pel carrer. El que no s'havia enamorat, va pels racons amb una cara de peeeeeeeeena, sempre solo, sempre solo, abandonaaaatto. L'altre ,alta com un Sant Pau , té la fal·lera d'anar al centre comercial a provar-se sabates de taló. Com si no fos prou alta, amb catorze anyets, és tota una galleda. Si mai té novio, el farà anar tot lo dia de puntetes. I sempre té gana, menja , i menja , i no para de menjar...N'hi ha una, la que ja no està enamorada, que sembla seriosa, però no et despistis que es posa a ballar pel carrer. I canta, canta, ...canten , es posen tots a cantar...mare de déu, quina canalla.

El temps els hi fa cas, i sembla que s'encomani de la seva inestabilitat emocional. Ara plou, ara no, ara bufa el vent, ara hi ha boira, ara fa sol. La gent diu que està fent una tardor de bogeria. Espero no tenir-hi res a veure. Els dies passen , que semblen les fulles que cauen dels arbres. Tot d'un plegat en cauen moltes, i de cop en cau una de leeeeeeentameeeeeeeent. En fi una bogeria. Encara que crec ,que lo millor està per arribar..., torno a l'escola el 20-N, el sant del meu germà, i moltes altres coses...

tinc una premonició, españoooooooooooooooooooooles...

Ni pàtria, ni senyor...

És trist , però és la sensació que tinc. Ja em va passar quan vaig anar a viure a Rubí. De fet els excessius canvis a Sant Cugat, ja m'havien fet sentir així abans de marxar. Parlant-ne amb el pare, vaig fer-li el símil amb el Pirineu, on tants anys havíem passat les vacances. Fèiem tres-mils , i cada dia plantàvem la tenda a una vall diferent. Fèiem vida d'indi, i com els indis vam acabar a una reserva. Al poble havia passat el mateix , massa gent de fora, massa cotxes, massa pisos. Si, estic d'acord que el poble té millor aspecte, que no es pot anar contra el progrés, però ja mai més tornarà a ser el mateix. Un mail d'un company d'escola , m'ho ha recordat. De fet ,vaig marxar com un exiliat econòmic ,amb la noia que volia compartir projecte de vida. No podíem pagar un habitatge al meu poble. Fa encara no un any, vaig tornar , sol, es clar. La veritat, no puc queixar-me de la meva situació, hi ha gent que està molt pitjor. Però , que voleu que us digui, tinc l'amarga sensació de no pertànyer a enlloc, i al no tenir senyor, bé senyora, se'm fa difícil sentir-me les arrels.
Avui ,a l'andana de l'estació, com no , esperant un tren que no ve mai, he conegut a dos vellets. Una parella que anava a Dublín, al metge m'han dit. Tot ha començat per que els hi he cedit el meu seient al banc . Eren encantadors , hem parlat de Catalunya , del gaèl·lic, de la brigada Lincoln, de Franco,de respecte, de drets, del rugby, del futbol, del Barça, ...de la vida en definitiva. M'han dit que d'un bon principi s'han pensat que era d'aquí, que el meu aspecte els ho ha fet pensar. Al aixecar-me , i fer-los seure ,ja han començat a dubtar-ne. Els ha fet decidir , com no ,el meu accent. No vull enganyar a ningú, xerro bastant més fluidament, els d'aquí m'ho diuen, però no es poden fer miracles en un mes....Tot i així estic content d'haver mantingut una conversa fluida amb dos vellets durant més de tres quarts d'hora.
El cap de setmana vull anar a Leighlinbridge, poble on va néixer en John Tyndall . És curiós, aquest estiu volia anar a fer el Cerví, i aquí a prop va néixer un dels que primers li va posar un peu al cim. També era físic. La vida té aquestes coses, hi ha cops que quan més perdut estàs, més et sorprèn on t'ha portat..., Per tant el dissabte, o el diumenge, seguint el riu, sol o acompanyat, provaré de recuperar allò que fa temps que no trobo, les arrels. Les muntanyes , sempre les muntanyes, em poden donar una pista .De senyora..., ja en parlarem un altre dia. Que no em passi com el pagès aquell ,que amb tanta impaciència per veure créixer les cebes que havia plantat, es lleva un dia de matinada i les va collir verdes. Aquestes coses no volen presses, massa que hi he deixat provant d'aprendre-ho...

El hombre tranquilo , o tranquilo , hoommbre, tranquilooo...

Un riu pintat de cel, un fanal enamorat...

Aquest és el riu Burrin. De bon matí , quan no plou, els núvols s'hi emmirallen. Jo, gelós de tal privilegi ,vaig fer el mateix. Quants cops he passat per aquest indret, i no n'he copsat la bellesa. De fet , crec que la bellesa ens envolta. Només cal tenir ulls. D'acooord uns d'especials. Un ulls que no jutgin les coses pel què , o qui ,les envolta. La solitud del moment , l'absència de pre-judicis, i per què no dir-ho , la curiositat, em van permetre descobrir-ho.
Si sou observadors, el riu és prop de l'aparcament d'una gran superfície per un cantó, i l'estació d'autobusos per l'altre. Mai ningú donaria importància al lloc, de fet ,jo mateix no ho havia fet fins el moment. Aquest és el motiu pel qual us deia ,que per l'entorn , ningú mai pararia aquí a fer una fotografia. L'altre dia , però,vaig descobrir que aquest cel amaga més coses màgiques...
Jo feia fotos de la posta de sol. Al carrer de casa. Bufava un ventet suau, que escombrava el cel de borrissols de cotó fluix. Tots menys un. N'hi havia un enganxat en un fanal. És un fanal molt solitari , al final del carreró on visc. Normalment només s'hi apropen els quatre gossos, per ja sabeu que...La veritat és que després de veure passar els núvols, l'un darrere l'altre , m'estranyà molt que aquell, precisament aquell, és mantingués a la seva posició tant de temps. .La fresa del vent ,amb les fulles dels arbres, semblava com acotxar-los L'explicació que se'm acudí era que ,el núvol, festejava amb el fanal. De sobte em vaig sentir avergonyit, i vaig entrar a casa d'una revolada. Entendrit per l'escena, vaig fer una ganyota de trapella. Com content del secret que havia descobert.

Podria haver començat dient-vos que al clavegueró que creua la ciutat, també s'hi reflexa el cel. Que el fanal més pudent del meu carrer , a més de teranyines ,també sembla que tingui un floc de núvol enganxat. He preferit explicar-vos ,que si mires adequadament ,pots trobar la bellesa allà on mai ningú prestaria atenció. Que la tendresa ens envolta, que només cal saber escoltar. Digueu-me ximple, però faig el mateix quan em poso davant d'una pissarra, i de moment bé que funciona.
Havia escrit una altre cosa sobre la melangia , l'enyorança, la tristor..., però he decidit, enutjat, que ja n'hi havia prou. He posat a punt les meves millors armes, les mateixes que porto al damunt per fer classe cada dia..., i aquest n'ha estat el resultat. Vosaltres mateixos.

Com diria en Cuní, obrim línies. Per clavegueró,truqueu al 674, d'aquí un rato tots al catre. O bé, per riuet, al 678, me'n vaig a dormir, que ja és de nit...

Malsons...

Com cada vegada, la sensació que tinc és de desesperació. Sé que mai puc fallar. Tots aquí ho saben. Avui hi eren tots, cadascú sap el paper que li toca. Ja s'acosta, sento que cantusseja, em mira amb aquella mirada, si, estràbica, que acostuma a fer-me . Ja ho té tot preparat. Tanca la porta del microones, i comença a escalfar-lo. L'espera se'm fa interminable. Al final, el ding del forn esferificador , que dic jo, sona. Cerimoniosament, me'l lliura. Allà, davant meu, altre cop hi ha un més que descomunal plat de menjar. A primer cop d'ull , sembla interminable. Em venen al cap records d'aquest estiu, baixant de la Dent du Gèant. La terrible sensació d'infinitud, de cansament , de melangia. Però ,res ,sense deixar-me vèncer pel desànim , enceto el plat. L'italià petitonet, no para de forquillejar el seu plat com un boig. Sap , que si es deixa vèncer està perdut. Cada cop està més vermell. El seu fill i la seva jove, van pel mateix camí. Ella , ens esguarda , coneixedora del seu poder.
Va passant l'estona, la muntanya es va fent més i més petita. Només em queden dues boles de puré de patates i dos talls de carn. Vinga neng, em dic. Començo a neguitejar-me .Altra volta em venen records. Aquest cop és el Paco, de quan feiem la Valentín de la Paret de l'Aeri. Jo arribava a la reunió que hi ha a mitja bavaresa , quan ell em va dir :Berni, o pases tu o ens tirem. Famosa frase, que recordo cada cop que no hi ha marxa enrere. Com aquella vegada em preparo per la lluita final, sabedor que la glòria del cim és aprop . Ja sembla que em veig les orelles, quan..., no, m'ensenya els postres. Déu meu es que no té fi aquest malson...
Ja no sé si m'engreixo , o m'aprimo, només sé que ,........., a les set hi tornarà. Aquest cop no em deixaré atrapar abans..., i a les nou hi tornarà, amb més té, i pastes , i pastís...Porto aquí un mes, i no hi ha collons d'aclimatar-me.

La gran pradera...

He acabat la classe, m'acomiado i surto al carrer. Avui és d'hora ,no cal afanyar-se. Tot just és un quart de dotze quan poso un peu al carrer. Un, més que tímid sol ,mira d'escalfar aquestes contrades. Passejo , més que camino , pel carrer que mena a l'estació. Arribo a l'andana, i encara no hi ha ningú. Sec en un banc, arrepapat , i deixo que el sol m'escalfi les cames. Obro el maletí , i en trec la carmanyola del pack-lunch. Avui hi ha entrepà de formatge ,mantega i pernil dolç. També trobo la inefable bossa de patates, aquest cop amb aroma de ceba i vinagre, massa fortes pel meu gust. Tan se val , enceto la bossa , si no les acabo algun ocell m'ajudarà. Ja m'ho pensava, son massa fortes, en grapejo unes quantes i les llenço esmicolades prop meu. Els ocells, sempre a l'aguait , no triguen a fer-les desaparèixer. Em recorden els pit-roigs de Montserrat . Com ells ,aquests també son molt menuts i agosarats, venen a menjar quasi de la meva ma.
Van arribant els passatgers, prenen seient als bancs, sota la porxada. Tres iaies xerren animadament prop meu. Les saludo al veure que s'apropen per seure. Vaig desant els meus trepants, amb tot ,ja he donat bona conta del tec. M'aixeco per llençar a la brossa les peles de plàtan , el bric de suc de taronja i demés. Una dona , que em sembla cansada, es aprop del meu lloc, m'alço i li demano que s'assegui al meu lloc, que em disculpi per no haver-la vist abans. Agraïda es deixa caure al banc. Les iaies em miren com sorpreses, per la pinta que dec fer no els hi semblava que fos tan atent. El semàfor de l'estació es posa verd., ja m'ho conec d'altres cops, el tren és a prop. Encara no sento la seva fresa, però vaig cap el final a agafar lloc. Les iaies que estan al tanto , em segueixen. Arriba el tren , m'afanyo a obrir la porta, i les ajudo a pujar. Un cop a dins, cadascú pel seu compte busca un seien lliure. Aquí ,com a tot arreu , la gent mira de trobar un departament buit. Com que no és possible, en trio un amb bones vistes. Em refereixo a la finestra...,la resta del tren són iaies i algun homenot .El tren es posa en marxa, per la finestra ,passen les cases d'aquest bonic llogarret on vinc a fer classes quatre cops per setmana. Una successió de prats verds, delimitats per estrets murs de pedra fosca , van passant pel meu davant. De tant algun ramat d'ovelles vagareja pels prats. Son de llana clara i abundant, amb les potes negres. També veig algunes vaques, que sorprenentment ,són més petites que conec. En canvi, en comparació, la major part dels ocells són molt grans , i generalment de colors foscos. Fa una estona que els veig a tots posats als fils del corrent, mala senyal, diu una de les iaies, el sol durarà poc.
El tren alenteix la seva marxa, les cases que ara passen per la finestra ja em són conegudes. Primer les de la cruïlla de la carretera de Tullow , al cap d'una estona les de la rotonda de Staplestown, el camp d'esports, i per fi , una filera de portes acolorides que m'avisen que l'estació ja és aprop. El tren s'atura, salto i busco la sortida . El cel ja torna a ser gris, una vent suau ha portat núvols. Prenc el carrer de l'estació, haig d'afanyar-me , encara em mullaré. Cap al biblioteca , que hi ha un bon tros, a pencar una estona més, el dia anirà passant, i quan siguin les dues aniré cap a l'altre escola. Un dia com altre...

Us he deixat un regalet en forma de sorollets, és música. He tingut al gún problemet al carregar al servidor algunes de les cançons. Un refotut comando de nans irlandesos em distorsionen les cançons, o bé el server em fa la pirula..., vosaltres mateixos, està fet amb la millor de les intencions.

Algunes coses que ja no tornarán...

El primer que penso quan haig de fer un viatgen és en l'equipatge. Que si maleta ,motxilla ,bossa o macuto. Que si quantes mudes, quantes sabates, quanta roba. Si ,ja sé que sempre trobem a faltar alguna cosa quan ja és massa tard. Que si les maquinetes d'afaitar, que si el xampú, que sé jo la de coses que m'he arribat a deixar .Hi ha cops que ja no ho agafem, com per exemple quan anem d'excursió, no agafo la tenda, farem vivaquillo, i passes la nit del lloro .No agafo dues cordes que amb una ja passem, i com a la Dent del Gegant, fem més rappels que un tonto .Sempre hi ha un risc.
Ara bé mai m'havia parat a pensar en què no tornarà de viatge. A vegades ja hi comptes , doncs com el menjar, és fungible. A vegades alguna cosa es trenca , aquest és el cas del mòbil d'empresa, o com vaig descobrir l'altre dia , les vambes. Me les van regalar, ara fa dotze anys. La veritat , els hi tenia molt carinyo. Havia fet un munt de viatges i excursions amb elles. Eren unes nike de color marró, lleugeres, i còmodes com un guant. Recordo la meravellosa sensació al posar-me-les, quan , per exemple,em treia els peus de gat. Estic d'acord que ja havien fet el seu servei, però què voleu que us digui, eren especials. Com que aquí faig més voltes que el vint-i-sis , al petar, vaig haver de trobar unes substitutes. Havien de ser unes especials, confortables, aquí fa fred, i molta humitat. Seguint el savi consell que un dia vaig rebre, vaig triar unes Columbia Beartooth. Una pasta , la veritat, però com que els diners del pobre van dues vegades al mercat, vaig decidir que valia la pena.
Continuem. Ara ja fa uns dies vaig fer anys, massa per segons qui, pocs per d'altres. La cosa és que ja feia dies que m'estava plantejant un canvi d'imatge. De fet , no comptava en deixar-me el bigoti , a lo Federico Mercurio, ni posar-me peres, ni res per l'estil. .Piercings ,tampoc , sempre dic que, forats , els que venen de sèrie. Però , mira, alguna cosa tenia que fer. De fet ,m'ha ajudat molt a decidir-me el fet de que aquí, els fills de la gran pradera ,no tinguin per costum fer servir tovallons. Després de cada àpat havia d'anar a rentar-me el careto . Al portar aquesta espècie de bonsai a la cara , al que jo dic barba, era una mica més enutjós. Així que res, que després de sopar, a la terrible hora de les sis de la tarda, li dic a la cristiana que li digui adéu al bigoti i la barba. I ella que sense deixar de mirar l'interessantísim teletienda , diu que adéu.
Jo que vaig al lavabo , em tallo la barba, m'afaito, i amb una carona que sembla el cul d'un nen, torno a baixar. Obro la porta , em mira , i fot un crit ,que el seu home, que quan està al sofà es belluga menos que un camaleó, entra corrents pensant que es cremava algo. Els altres entren a continuació , també s'exclamen. Bueeeenu nois, que no n'hi ha per tant. Però és curiós, ells m'han conegut amb barba, per tant és lògic que els sorprengui. Doncs , res, una altre cosa que ja no torna...

Todo lo que tengo traigo...

Mai està de més dir-ho. He provat de fer-ho lo millor que sé. Negociar, parlar , esbrinar, entendre, pactar , fer-me'n càrrec. Assumir les responsabilitats , amb totes les seves conseqüències, fins ara moltes i complicades. No perdre la calma, provar de ser el més assertiu possible .Mai perdre l'esperança , tornar-ho a provar sempre que sigui possible. Amoïnar-me pel que jo puc solucionar.
Probablement ,molts , i molt propers ,creguin que ja em feia falta. Ja sigui com en una cordada, o com a un tutor. Encara que en aquest cas ,hauria de dir pare. No tenia massa experiència en aquest cas, però com sempre ,he provat de fer-ho lo millor que sé. I sé , que no sempre tot pot anar com havia previst. Sempre tinc l'esperança de que així sigui.
Avui , l'italià petitonet, ha rebut una lliçó que trigarà a oblidar. Fa dies la seva jaqueta va volar, amb el mòbil i un caríssim emepetrés del seu germà. Descregut com és, va renegar, i va dir que tan de bo..., bé tan se val , ja us ho podeu imaginar. El fet és que avui , després de més d'una setmana, algú l'ha trucat i li ha tornat tot. Jo, tonto de mi, li havia deixat el meu segon emepetrés, per que s'entretingués . Agraït me l'ha tornat , i m'ha explicat el fet. Ha reconegut que a partir d'ara començarà a creure en les persones. En el déu que totes les persones tenim a dins, ha afegit la cristiana, que era allà. El noi li ha donat la raó.
El déu de les petites coses he recordat. He pensat en la meva canalla. He recordat el sopar sorpresa que em van fer el divendres. Enredant-me , com a un xino, em van acabar portant a un restaurant. Hem van fer bufar les espelmes d'un pastís, i per primer cop, no vaig demanar cap desig. Ja el tenia allà al meu voltant. Alló que dones , és allò que la vida et torna. Tu planta ,que alguna cosa recolliràs . Feia més d'una setmana que ho portaven fent de sota ma. Tots sols. Els hi vaig dir que ara entenia per que se'm posava la pell de gallina cada cop que sentia el You'll never walk alone .Aquest càntic dels seguidors de Liverpool, retrata molt bé el sentiment que tinc, vaig pensar. Vosaltres onze m'heu fet entendre què vol dir pertànyer a un equip. A partir d'ara, ja se , que mai més caminaré sol. I'll never walk alone. Heu fet realitat allò que diu la capçalera del blog, Soto's eleven in Eire.
Estic d'acord amb aquells que em diuen ,que en aquest viatge hi ha moltes més coses que paisatges que canvien. Per que posar-se en moviment ,ja és una forma de canviar. Per que canviar , ja és una manera de moure's...Gràcies pel feedback i bon rotllo per tothom.

Els Soto's Eleven in Eire fent el vikingo en un barco:

Salvar al soldado Ryan...

Prometia ser un dia tranquil. No ha estat així. A mig matí hem esgotat totes les vies diplomàtiques. Havíem pactat un alt el foc, i una retirada pacífica , però no ens ho han respectat. De sobte, s'han torçat les coses .Ahir ja vaig donar les ordres pertinents per evacuar un dels meus soldats. Un canvi de destí, imposat per les hostilitats locals, era més que obligat. El meu tarannà sempre , i per sobre de tot , és negociador. Al final s'ha imposat el cop de puny damunt de la taula... La meva responsabilitat es vetllar per la tropa.
Tinc una alumna que ja feia massa dies que tenia problemes d'adaptació. El fet és que tampoc havia observat les normes. Els seus pares tampoc, crec. Malgrat ser lògic, doncs enviar una nena de catorze anys a un altre país té les seves implicacions. Emocionals, sobretot. La noia no sembla d'entendre que lluny de casa les coses funcionen diferent. Sigui com sigui, a mig dinar he començat a rebre trucades per que la recollís .Tan se val donar detalls, he provat de fer-ho d'una manera raonada, pacífica , dialogant. No ha funcionat, a cops la solució, és que no hi ha solució.
He començat a fer trucades,he sol·licitat un transport, i hem enllestit l'evacuació. El problema el tinc jo ara. He aconseguit portar-la a la meva casa. La meva mestressa s'hi ha avingut amablement. El , més que estrany alemany, dormirà a la mateixa habitació que jo. La nena a la habitació d'ell fins que li trobem una nova llar. Un cop instal·lat , l'alemany ha començat a jugar amb el seu ordinador. El tio es passa hores matant gent. Missions , diu ell. Fot una fresa que espanta amb tant de tiros, i no , no té cascos. Porta una camisa de conductor d'autobusos de la seva ciutat, i és més quadriculat, que el full d'una llibreta de mates. Crec que no està massa salat. Cara de pillat, ja la té ,ja. Diu que no vol salsa que ell no barreja el menjar. Primer menja els pèsols , després les croquetes , continua amb les boles de puré, i acaba , sempre amb la carn. Normalment pollastre o indiot , res més. Parla de manera entretallada, i de sobte fa una riota , estranya , compulsiva, diria. Però no té ni un pel de tonto.
Ara estic aquí al llit, escrivint-vos això amb la música a tota hòstia (Status Quo, Sweet Caroline). Jo , si tinc cascos. La pose és incòmoda , i de tant , no puc més, em tiro un pet. El cabrón , em mira de reüll,somriu , i diu ,good shoot. Bon tiro cabrón?, pos ahí va otro...Quin refotut dia . De neguit en neguit, que llarg s'ha fet. Des que sóc aquí només em trec la xupa de xapa per dutxar-me . On collons està el meu temps lliure. Aquesta casa cada cop sembla la camareta d'un cuartelillo txusquero . I la cristiana, de cabo cuartel, que de furriel ja estic jo, i per fer les imaginàries també.

Aquí redactant cròniques...

Surto a fer guàrdia al passadís.

Bona nit i tapat.

Hang 'em high...

Fi de la transmissioooooooó .......................................................................................

Here comes the sun...

Bé ,prou sensibleries i més pets i rots . Que després de tanta refleeeeeeexió , això s'ha tornat més aburrit que una peli francesa en blanc i negre , d'aquelles d'art i assaig. Encara en recordo una d'en Truffaut, on sortien uns tios vestits de rata... Basta, basta,basta, ...Avui una peli, i a cascar-la. Éeeeeees broooooooma, perdoneu-me, és que el dia ha estat tonto, tonto... Avui no passo del Teletubie's First Certificate, però sense abraçades . Al que anàvem, que amb els tres tarats d'estudiants vam anar a fer el bruto, haviam si trobabem un dòlmen. El que té la pedra cimera més gran d'Europa. Com que seria una mica burro per la meva part , venir aquí , i no anar-hi, us ho poso amb fotos. La banda sonora és prestada pels italians, és d'en Vinicio Caposela, un monstre..., vam riure molt. Total que al final com a tus amigos de Olot no te olvidan..., ens enfilem a la pedra, tot deu amb mal de panxa ,l'alemany que salta una valla per que té caguera..., vamos que no vam acabar al cuartelillo per un pèl..., sort que correm més que els refotuts pagessots irlandesos. I jo dient-li al petitonet, corre, que aquest et concerta una entrevista amb Déu com ens atrapi..., descregut. Total per una mica d'abono , l'alemany dient que era una acció ecologista, els dos italians descollonant-se.No si ens ha sortit de grímpis, el fart de correr que en vem fotre...Per cert? que raros que són aquí. Les papereres diu que son de LITER, coooony que està escriiit!, i per mi que són de mooooooolt més.... L'italià petitó es va amagar dins d'una,...era per demostrar que els irlandesos no tenen ni punyetera idea del sistema mètric decimal. També ens va costar un altre fart de correr.El cabrón vol portar la contraria a tothom , i al damunt t'ho demostra.

Ah , he descobert que volia dir la canço del maná, maná . Mná en gaèl·lic vol dir dona. Així que la cancó deu dir Mná, Mná tuuu tu tururu, Mná, Mná tut tururú, ja sabeu , vamos...la part que encara no he descobert és la del tut tu tururu. Però ja ho trobaré ja...., no , si ja aprenc coses jaaa....

Unes risas, espero...

És un homenatge al Jordi i al Josep , que quan aprenia a escalar la cantaven molt sovint. Jo tenia vuit anys , ja en fa trenta. El Jordi acostumava a fer el tut tu tururu, i en Josep el Manamana..

Una abraçada

Keep behind this line...

És molt curiós, i no deixa de sorprendre'm. Puc entendre-ho , però no per això, mai em deixa de sorprendre. Com som les persones, tan diferents, i tan semblants. Ahir ,el tren que jo , i molts altres, esperàvem, va arribar una hora i vint minuts tard .Superat el moment de desesperació, quan ja desinhibit ballava per l'andana , escoltant música de l'emepetres, vaig començar a xerrar amb els altres viatgers. Primer , és curiós ,un home gran. Same travel, same trouble, li vaig dir. Vamos ,que el mateix viatge, el mateix problema. Un cop trencada la barrera, la resta de viatgers es van afegir a la conversació. Ens vam explicar , ens vam preguntar ,que feia/fèiem. Tots , excepte la gent jove, que molt al final es va afegir a la rotllana.
No sé exactament per quin motiu, però el puc endevinar , la gent crea una barrera. Sobretot amb les noies. Eeeeh, que només xerrem, de lo otro...cal algo més que xerrar una estoneta, no?.A la sala de profes de l'escola de Bagenalstown, que hi un ganao molt jove. Com diria un que jo sé, no hi ha gaire material de derribo , vamos, vaig tenir la mateixa sensació. El segon dia, fullejava jo ufanosament un diari, quan una de les señus, de les veteranes per cert, em pregunta la meva opinió sobre una noticia del diari. Jo, amb tota naturalitat, i per què no dir-ho, amb la seguretat que em caracteritza, li vaig contestar que només mirava les fotos, que de la resta no entenia res. La riota va ser general. Peró vaig trencar la muralla. En part era veritat, només mirava les ties, que per cert els diaris irlandesos en van plens, però aquest és una altre tema del que ja tractarem...Al que anàvem, les jovenetes van començar a parlar-me. És conegut , que com em facin un plànol, bueno ... ,que dono una imatge que no es correspón . A l'endemà es va tornar a repetir un situació semblant. Dues professores jovenetes , molt maques per cert, i per merèixer encara crec, xerraven en veu baixa. Jo que m'acosto i els hi dic: Don't be shy, I can't understand nothing... do you remember?(No sigueu timides , no us entenc, no us en recordeu?). Altre cop la riota, però com diuen aquí :I broke the fences...(vaig saltar les defenses).
Avui, quan m'acomiadava, he descobert , pel reflex de la finestra del passadís que dona a la sala, que em miraven descaradament el cul quan em posava l'americana. . Val a dir que també porto uns texans ajustadets... Punyeteres , han dit totes com a coro, see you tomorrooow...Mira, m'han alegrat el dia, que de per si, ja era molt gris. M'ha fet més gràcia , quan les meves alumnes, encaparrades a trobar-me novia ,m'han explicat que alguna d'elles ja els hi ha fet alguna pregunta...No passa res ,ja ho sé . Però no deixa de sorprendre'm . Em van educar per recollir el mateix que sembres. I jo, sempre que puc , sembro tendresa, alegria, franquesa i quan és la temporada una miqueta d'amor. Per sort, em faig un fart de recollir el mateix. Lògicament, també recullo mocs i cares malagradoses . Sempre penso que tots podem tenir un mal moment . Però mesuro els meus amics pel buit que em queda quan se'n van, no per l'espai que ocupen quan hi son. I l'enyorança que tinc em dona una bona mesura de la quantitat de gent que m'estimo. Com a ésser humà que soc, también tengo mi coranzoncito, que deia una amiga meva. I crec ,cada vegada més, en la pagesia dels sentiments. I diria que no sorprenc a ningú , sobretot , si com crec, em coneixeu.
Que tingueu el millor dels dies que sóc capaç de desitjar. El que em desitjaria a mi mateix.

L'ull que tot ho veu...

No creguis que és fàcil com demanar perdó. No giris les coses , tot sempre del teu costat. Ja vas tenir un munt d'oportunitats abans. No te'n donaré cap més ara . No em diguis que les coses han anat així , i ja està, per que una part de mi sap el que penses. No diguis paraules que després lamentaràs. No deixis que la sang et pugi al cap. No penso escoltar-te més,el sol t'enlluerna ,i et fa creure les mentides que dius.
Sóc com un ull al cel que tot ho veu. T'estic mirant, i sé el que estàs pensant, ara jo sóc qui dicta les normes. Tot el dia tracto amb rucs,i reconec la teva ceguera . No em fa falta mirar-te més per entendre-ho. Puc llegir la teva ment,...puc llegir la teva ment.
No deixis enrere les falses il·lusions, no ploris , per que no canviaré de manera de pensar. Així que busca't un altre tonto ,com abans. Per que jo no continuaré vivint creient en algunes mentides, quan tot apunta cap un altre cantó...

Podria ser meu , però és de l'Alan Parsons, boniques paraules si les hagués sabut reconèixer quan les escoltava. Ara fa un any m'haguessin ajudat molt, la veritat. Em van educar per mirar de solucionar els problemes . Totes les muntanyes es poden superar , i vaig arribar a creure-ho. Ara entenc que no sempre és així, però no per això deixaré de buscar com un boig totes les sortides. Hi ha molts tipus de problemes, els que tenen solució ,i els que no en tenen. Dels que tenen solució n'hi ha que la solució es pot trobar, en d'altres no. És fotut saber que al final en alguns problemes no es pot trobar la solució . Però és pitjor saber reconèixer ,que al final , la solució , és que no hi ha solució. Ja fa molt anys vaig escriure la lletra d'una cançó, amb ella, i per voluntat meva, van passar un munt de coses. Bones i dolentes, però crieu-me ,no em penedeixo d'haver-ho escrit:

Noia bruna d'ulls petits , dolça com la pluja suau. Fes que el sol rigui per mi ,no te'l guardis ja en tens prou. Deixa en pau els esperits, no son pas tan ben parits . Què és el que et pensaves tu, que no hi ha cap canto dur..
Vells carrers de la ciutat, que tan m'heu vist passejar . Busco un tap per el meu cor, per tapar un vell forat. Jo que el creia ja guarit, brolla sang al mig del pit...

Ara penso que :

Malaurades les onades,que no arriben mai a port. Son nascudes mar endins, amb cap roc trobaran la mort. Noies brunes que em turmenteu, com muntanyes que feu vall. L’esperança no allunyeu, mandrós ,el destí ,té gust d’all.
Dalt d’un ase faig camí, vora la riera fresca , el destí. La rosada em solca la cara, bon engany de pelegrí. Noies brunes d’ulls petits, dolces com la pluja suau. Feu que el sol rigui per mi, la pols del camí ja no aixequeu prou.
La certesa de l’alba ,allunya la tristor. Tendresa apresa a contracor, apaivaga el meu dolor. Sang que brolla al mig del pit, algun dia, el forat ,serà guarit...

No tinc la solució, de fet , és trist , però no n'hi havia. Per guanyar.., s'ha de saber reconèixer la derrota .No sempre podré solucionar tots els problemes. Però malgrat això, no deixaré mai de buscar com un boig..., totes les sortides. I es que, avui ,m'he passat el dia solucionant problemes. I ,ara , crec saber una mica més del tema...

Convivència.

Per primer cop, i sense que hagi de servir de precedent, he hagut de fer dos o tres intents per escriure avui. Normalment escric a raig, canvio alguna paraula , i poca cosa més. Aquesta vegada ha estat impossible. Serà per què del que vull parlar és difícil posar-se d'acord. Compartir sostre, taula ,sofà , lavabo i internet, pot semblar una tasca complicada. En el meu cas amb l'afegit de ser molts, per segons que masses .A part de la mestressa i el seu home, zoo a part, hi ha dos italians, un alemany i jo. Dels dos italians ja n'he parlat algun cop. En Luca , petitonet i alegre, pateix una malaltia estranya. Sembla que els seus ossos poden créixer en qualsevol direcció , la seva esperança de vida sembla que ja l'hagi superat, pel que em va explicar. Pot ser per aquest motiu està amoïnat per aprendre amb rapidesa un munt de coses .Sobretot matemàtiques. És un gran conversador ,amb un gran domini de la dialèctica , argumenta molt bé tot el que t'explica , o et discuteix. La vida li ha exigit molt, i ell aplica aquesta norma a la seva manera de viure. És apassionat en la conversa, divertit al tracte personal. L'altre ,l'Andrea, és alt i esprimatxat, porta el cabells llargs que li tapen les orelles i els ulls. És escalador, i juga sempre a fer malabars. Té molta traça . Amb quatre pels a la cara , té un aspecte deixat , però com amb tots el italians , ho té estudiat. Així com el petitonet sempre està fent deures , i preguntant-me sobre coses de matemàtiques o física, l'altre la feina que hi ha per que entregui les feines. Per una altra banda està en Heiko, l'alemany. Quadriculat en les seves coses. Molt bon conversador i alegre. Xerrem molt d'ordinadors , és el que ens va explicar com saltar-nos algunes proteccions per connectar l'ordinador a la major part de xarxes wifi protegides. Els italians, per la seva part, li van explicar no sé quina martingala per recarregar el mòbil de manera fraudulenta. Jo m'he portat bé i no els hi he ensenyat cap cosa. Qualsevol dia ens apareixen a la porta de casa uns cotxes amb llumetes, i no seran pas ambulàncies. Al que anàvem, la convivència .
Mireu que en som de diferents, i tots quatre tenim una cosa en comú ,som estrangers. Malgrat tenir gustos diferents compartim la música , qualsevol, aquí també hi entren la Yevone i el seu home , en Bob. Viva l'emepetrés .També compartim l'afició per passejar després de sopar. Sobretot per que la cristiana ens carrega la formigonera ,i tots quatre tenim el mateix problema . Arribar el primer a la trona. Quins farts de riure ens fem a l'hora dels menjars. Mentre l'un xerra amb la mestressa , l'altre li passa menjar al gos. Distreu-la, diu un , que no puc més tiu, i ens fotrà la bronca si deixem algo al plat .Si falla , el petitonet ,vegetarià i torracollons a cor que vols, li pregunta sobre si creu en Déu. És el nostre últim recurs , però no falla mai. Ja la tenim liada. Si no m'ho demostres, jo no crec en res del que dius. I l'altre que li diu que si s'està prou estona fent el ximple veurà volar una cassola .I després amb el mal de cap que tindràs ho proves de demostrar .La resta vinga a riure. Després de sopar , cap a les nou ens dona té i galetes. Ah no, l'alemany vol torrades amb mantega. La mestressa ja torça el morro. Ja hi estem anant, que si ets l'home torrada, que si com pots menjar-te torrades amb el té. Per la seva part la mestressa també hi diu la seva.
Per resumir ,que lo que es diu la convivència, aquí ,és força entretinguda.

No puc dormir...

No m'he llevat tard. No he fet cap migdiada. No es que no estigui cansat. Només és que no puc dormir. És aquella hora incerta, en la que ja hauria de tenir son, però no en tinc. Dono voltes al llit, em tapo, i tinc calor. Em destapo, i em venen calfreds. Escolto música , i només faig que saltar i saltar cançons. No vull posar-me a pensar , però ho faig. No vull recordar res trist, però la maleïda cançó que sona m'hi aboca. I salto de cançó, i la següent també m'hi porta...és massa per a mi.

M'incorporo ,provo de llegir, el llibre de viatge és de Paul Auster. Cerco el punt de lectura, enceto capítol. No es que m'enganxi molt, m'aferro a l'argument com si fos la barana de l'escala dels somnis. Mal assumpte , relliscosa resulta la barana. La trama tracta de cerca dels orígens del personatge principal. Lluny de casa , i sol, només passa que calamitats . Altra volta la tristor m'assetja..total, que torno a posar-me a pensar. Torna a ser massa per a mi...

Provo de racionalitzar els meus sentiments . Quan escalo em funciona molt bé, sobretot quan la situació comença a ser perillosa. Respiro lentament, eeh, que passa? , vaaa on comença tot?, si ,va, busca on és la sortida. Tranquil, em dic, ralentitza les coses. Repasso curosament totes les coses . No passa res, tot es pot solucionar. No deixis que se't dispari el coco. Només has de deixar que passi el temps. Tan senzill que sembla, i que llarg que es fa .Finalment sembla que prenc les brides de la situació. En Johny Cash em dona un cop demà,. And it burns, burns ,burns the ring of fire, the ring of fire...

Ja li arrenco un somriure a la situació,com canvien les tornes. És com mirar enrere , desmuntar tot allò que t'havia fet por de petit. Relativitzar .Què fàcil semblen les coses quan ja les has passades. Sempre em dic, no desmitifiquis les coses un cop les has viscudes. La veritat es que a cops manegar alguns sentiments es com creuar descalç un riu. Per molt tranquils que semblin, tots tenen pedres sota l'aigua. Quan els records afloren com un torrent, sempre acabes badant i ensopegant amb un roc. Perds l'equilibri i et mulles...

Amb l'esclat d'un tro , precedit pel llamp que avisa, s'aixeca el vent. La situació es va tornant tensa, comença a fer-se fosc. Un altre llamp, un altre tro, aquest ja no és llunyà . Aguditzo els meus sentits, em preparo pel que sé que ja no farà marxa enrere. .Acluco els ulls .Ja està aquí. Comencen a caure les primeres gotes. El xàfec creix , i creix ... Un cop sota la pluja , moll , camino , que ja pararà de ploure. Tard o d'hora sempre ho fa..,i l'aigua s'escola per la meva cara avall . Ja està, ja ho he dit, he plorat...

M'he llevat . Amb l'ordinador a la falda , he provat d'explicar-vos-ho. Si quan era entre vosaltres no m'amagava de res , no ho faré ara, que us trobo a faltar. Xerrar sempre m'ha anat bé. Dues cançons de Queen m'hi ajuden: Don't stop me now...i One vision. Seria trair-me si només us expliques allò divertit, que tot va perfeeecte vamos. Malament aniríem si no tinguéssim febleses. Total , la tristesa i els problemes , son como la mierda , simpre acaba saliendo a flote. A falta de vent de pla, bo és el que he improvisat.

Una abraçada, ja ha sortit el sol i no plou més, la son fa una estona que em volta, i jo, manyac ,m'hi lliuro....Boraniiiit.