Algunes coses que ja no tornarán...

El primer que penso quan haig de fer un viatgen és en l'equipatge. Que si maleta ,motxilla ,bossa o macuto. Que si quantes mudes, quantes sabates, quanta roba. Si ,ja sé que sempre trobem a faltar alguna cosa quan ja és massa tard. Que si les maquinetes d'afaitar, que si el xampú, que sé jo la de coses que m'he arribat a deixar .Hi ha cops que ja no ho agafem, com per exemple quan anem d'excursió, no agafo la tenda, farem vivaquillo, i passes la nit del lloro .No agafo dues cordes que amb una ja passem, i com a la Dent del Gegant, fem més rappels que un tonto .Sempre hi ha un risc.
Ara bé mai m'havia parat a pensar en què no tornarà de viatge. A vegades ja hi comptes , doncs com el menjar, és fungible. A vegades alguna cosa es trenca , aquest és el cas del mòbil d'empresa, o com vaig descobrir l'altre dia , les vambes. Me les van regalar, ara fa dotze anys. La veritat , els hi tenia molt carinyo. Havia fet un munt de viatges i excursions amb elles. Eren unes nike de color marró, lleugeres, i còmodes com un guant. Recordo la meravellosa sensació al posar-me-les, quan , per exemple,em treia els peus de gat. Estic d'acord que ja havien fet el seu servei, però què voleu que us digui, eren especials. Com que aquí faig més voltes que el vint-i-sis , al petar, vaig haver de trobar unes substitutes. Havien de ser unes especials, confortables, aquí fa fred, i molta humitat. Seguint el savi consell que un dia vaig rebre, vaig triar unes Columbia Beartooth. Una pasta , la veritat, però com que els diners del pobre van dues vegades al mercat, vaig decidir que valia la pena.
Continuem. Ara ja fa uns dies vaig fer anys, massa per segons qui, pocs per d'altres. La cosa és que ja feia dies que m'estava plantejant un canvi d'imatge. De fet , no comptava en deixar-me el bigoti , a lo Federico Mercurio, ni posar-me peres, ni res per l'estil. .Piercings ,tampoc , sempre dic que, forats , els que venen de sèrie. Però , mira, alguna cosa tenia que fer. De fet ,m'ha ajudat molt a decidir-me el fet de que aquí, els fills de la gran pradera ,no tinguin per costum fer servir tovallons. Després de cada àpat havia d'anar a rentar-me el careto . Al portar aquesta espècie de bonsai a la cara , al que jo dic barba, era una mica més enutjós. Així que res, que després de sopar, a la terrible hora de les sis de la tarda, li dic a la cristiana que li digui adéu al bigoti i la barba. I ella que sense deixar de mirar l'interessantísim teletienda , diu que adéu.
Jo que vaig al lavabo , em tallo la barba, m'afaito, i amb una carona que sembla el cul d'un nen, torno a baixar. Obro la porta , em mira , i fot un crit ,que el seu home, que quan està al sofà es belluga menos que un camaleó, entra corrents pensant que es cremava algo. Els altres entren a continuació , també s'exclamen. Bueeeenu nois, que no n'hi ha per tant. Però és curiós, ells m'han conegut amb barba, per tant és lògic que els sorprengui. Doncs , res, una altre cosa que ja no torna...