Malsons...

Com cada vegada, la sensació que tinc és de desesperació. Sé que mai puc fallar. Tots aquí ho saben. Avui hi eren tots, cadascú sap el paper que li toca. Ja s'acosta, sento que cantusseja, em mira amb aquella mirada, si, estràbica, que acostuma a fer-me . Ja ho té tot preparat. Tanca la porta del microones, i comença a escalfar-lo. L'espera se'm fa interminable. Al final, el ding del forn esferificador , que dic jo, sona. Cerimoniosament, me'l lliura. Allà, davant meu, altre cop hi ha un més que descomunal plat de menjar. A primer cop d'ull , sembla interminable. Em venen al cap records d'aquest estiu, baixant de la Dent du Gèant. La terrible sensació d'infinitud, de cansament , de melangia. Però ,res ,sense deixar-me vèncer pel desànim , enceto el plat. L'italià petitonet, no para de forquillejar el seu plat com un boig. Sap , que si es deixa vèncer està perdut. Cada cop està més vermell. El seu fill i la seva jove, van pel mateix camí. Ella , ens esguarda , coneixedora del seu poder.
Va passant l'estona, la muntanya es va fent més i més petita. Només em queden dues boles de puré de patates i dos talls de carn. Vinga neng, em dic. Començo a neguitejar-me .Altra volta em venen records. Aquest cop és el Paco, de quan feiem la Valentín de la Paret de l'Aeri. Jo arribava a la reunió que hi ha a mitja bavaresa , quan ell em va dir :Berni, o pases tu o ens tirem. Famosa frase, que recordo cada cop que no hi ha marxa enrere. Com aquella vegada em preparo per la lluita final, sabedor que la glòria del cim és aprop . Ja sembla que em veig les orelles, quan..., no, m'ensenya els postres. Déu meu es que no té fi aquest malson...
Ja no sé si m'engreixo , o m'aprimo, només sé que ,........., a les set hi tornarà. Aquest cop no em deixaré atrapar abans..., i a les nou hi tornarà, amb més té, i pastes , i pastís...Porto aquí un mes, i no hi ha collons d'aclimatar-me.