L'ull que tot ho veu...

No creguis que és fàcil com demanar perdó. No giris les coses , tot sempre del teu costat. Ja vas tenir un munt d'oportunitats abans. No te'n donaré cap més ara . No em diguis que les coses han anat així , i ja està, per que una part de mi sap el que penses. No diguis paraules que després lamentaràs. No deixis que la sang et pugi al cap. No penso escoltar-te més,el sol t'enlluerna ,i et fa creure les mentides que dius.
Sóc com un ull al cel que tot ho veu. T'estic mirant, i sé el que estàs pensant, ara jo sóc qui dicta les normes. Tot el dia tracto amb rucs,i reconec la teva ceguera . No em fa falta mirar-te més per entendre-ho. Puc llegir la teva ment,...puc llegir la teva ment.
No deixis enrere les falses il·lusions, no ploris , per que no canviaré de manera de pensar. Així que busca't un altre tonto ,com abans. Per que jo no continuaré vivint creient en algunes mentides, quan tot apunta cap un altre cantó...

Podria ser meu , però és de l'Alan Parsons, boniques paraules si les hagués sabut reconèixer quan les escoltava. Ara fa un any m'haguessin ajudat molt, la veritat. Em van educar per mirar de solucionar els problemes . Totes les muntanyes es poden superar , i vaig arribar a creure-ho. Ara entenc que no sempre és així, però no per això deixaré de buscar com un boig totes les sortides. Hi ha molts tipus de problemes, els que tenen solució ,i els que no en tenen. Dels que tenen solució n'hi ha que la solució es pot trobar, en d'altres no. És fotut saber que al final en alguns problemes no es pot trobar la solució . Però és pitjor saber reconèixer ,que al final , la solució , és que no hi ha solució. Ja fa molt anys vaig escriure la lletra d'una cançó, amb ella, i per voluntat meva, van passar un munt de coses. Bones i dolentes, però crieu-me ,no em penedeixo d'haver-ho escrit:

Noia bruna d'ulls petits , dolça com la pluja suau. Fes que el sol rigui per mi ,no te'l guardis ja en tens prou. Deixa en pau els esperits, no son pas tan ben parits . Què és el que et pensaves tu, que no hi ha cap canto dur..
Vells carrers de la ciutat, que tan m'heu vist passejar . Busco un tap per el meu cor, per tapar un vell forat. Jo que el creia ja guarit, brolla sang al mig del pit...

Ara penso que :

Malaurades les onades,que no arriben mai a port. Son nascudes mar endins, amb cap roc trobaran la mort. Noies brunes que em turmenteu, com muntanyes que feu vall. L’esperança no allunyeu, mandrós ,el destí ,té gust d’all.
Dalt d’un ase faig camí, vora la riera fresca , el destí. La rosada em solca la cara, bon engany de pelegrí. Noies brunes d’ulls petits, dolces com la pluja suau. Feu que el sol rigui per mi, la pols del camí ja no aixequeu prou.
La certesa de l’alba ,allunya la tristor. Tendresa apresa a contracor, apaivaga el meu dolor. Sang que brolla al mig del pit, algun dia, el forat ,serà guarit...

No tinc la solució, de fet , és trist , però no n'hi havia. Per guanyar.., s'ha de saber reconèixer la derrota .No sempre podré solucionar tots els problemes. Però malgrat això, no deixaré mai de buscar com un boig..., totes les sortides. I es que, avui ,m'he passat el dia solucionant problemes. I ,ara , crec saber una mica més del tema...