10/23/2007

Un riu pintat de cel, un fanal enamorat...


Aquest és el riu Burrin. De bon matí , quan no plou, els núvols s'hi emmirallen. Jo, gelós de tal privilegi ,vaig fer el mateix. Quants cops he passat per aquest indret, i no n'he copsat la bellesa. De fet , crec que la bellesa ens envolta. Només cal tenir ulls. D'acooord uns d'especials. Un ulls que no jutgin les coses pel què , o qui ,les envolta. La solitud del moment , l'absència de pre-judicis, i per què no dir-ho , la curiositat, em van permetre descobrir-ho.
Si sou observadors, el riu és prop de l'aparcament d'una gran superfície per un cantó, i l'estació d'autobusos per l'altre. Mai ningú donaria importància al lloc, de fet ,jo mateix no ho havia fet fins el moment. Aquest és el motiu pel qual us deia ,que per l'entorn , ningú mai pararia aquí a fer una fotografia. L'altre dia , però,vaig descobrir que aquest cel amaga més coses màgiques...
Jo feia fotos de la posta de sol. Al carrer de casa. Bufava un ventet suau, que escombrava el cel de borrissols de cotó fluix. Tots menys un. N'hi havia un enganxat en un fanal. És un fanal molt solitari , al final del carreró on visc. Normalment només s'hi apropen els quatre gossos, per ja sabeu que...La veritat és que després de veure passar els núvols, l'un darrere l'altre , m'estranyà molt que aquell, precisament aquell, és mantingués a la seva posició tant de temps. .La fresa del vent ,amb les fulles dels arbres, semblava com acotxar-los L'explicació que se'm acudí era que ,el núvol, festejava amb el fanal. De sobte em vaig sentir avergonyit, i vaig entrar a casa d'una revolada. Entendrit per l'escena, vaig fer una ganyota de trapella. Com content del secret que havia descobert.


Podria haver començat dient-vos que al clavegueró que creua la ciutat, també s'hi reflexa el cel. Que el fanal més pudent del meu carrer , a més de teranyines ,també sembla que tingui un floc de núvol enganxat. He preferit explicar-vos ,que si mires adequadament ,pots trobar la bellesa allà on mai ningú prestaria atenció. Que la tendresa ens envolta, que només cal saber escoltar. Digueu-me ximple, però faig el mateix quan em poso davant d'una pissarra, i de moment bé que funciona.
Havia escrit una altre cosa sobre la melangia , l'enyorança, la tristor..., però he decidit, enutjat, que ja n'hi havia prou. He posat a punt les meves millors armes, les mateixes que porto al damunt per fer classe cada dia..., i aquest n'ha estat el resultat. Vosaltres mateixos.


Com diria en Cuní, obrim línies. Per clavegueró,truqueu al 674, d'aquí un rato tots al catre. O bé, per riuet, al 678, me'n vaig a dormir, que ja és de nit...

2 comentaris:

ZAGASO ha dit...

Hòstia neng!!!!

Quina vena Llach més bèstia. Jo, gelós de tal privilegi....

Gloriós!!!!!

xDDDDD

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

El meeeeeeeeeeeeeeu paiiiiiiiiiiiis eeeeeeees taaaaaaaaaaaaaan petiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit....

la propera serà una cançó reivindicativa sobre el malfactor neofatxa d'en Rajoy...