2/10/2008

Desgorditorellenenitzant-se…


El dia s’ha llevat trilirí. El pensament de ketxup i jo hem passat a buscar al fo…, digo fa…lleret volaor. Puntuals, i precisos , hem sortit cap el bar de Monistrol a esmorzar. El dia , no sabem com acabarà, començar-lo bé , és la nostra obligació. Com diu el dichu , no por más madrugar se amanese más trempado. I com anàvem massa d’hora, hem hagut de pujar fins a les Magdalenes a peu. Encara faltaven més de vint minuts pel primer cremallera a Sant Joan .No sé ben bé, qui dels dos ha entès que allò era una carrera…, però quan hem desfet el malentés , ja ens sobrava la roba, i faltava poc per arribar a l’estació superior del cremallera.
Hem suat el que no està escrit, buenu , ara sí que ja està escrit. El tema era escalar fins a rebentar. El menú ha consistit en fer una via de dos llargs a la Magdalena Inferior, un jo un , el Gabi ( fo.., digo fa..lleret volaor, pels amigos) l’altre. Dos rappels i a terra. Niagara falls, de dos llargs , tota el Gabi, i Hard, Rock and difficult ,un jo, un en Gabi.
Ding, dooong..., les tres de la tarda, i parem al cim de la Miranda de Santa Magdalena a menjar algo. En Gabi porta al macuto lo que no està escrit., buenu, ara si. Cocacola per ell, per mi una VOLL DAMM!!!. Mecaginlaputa…, formatge, fuet, padepija, ganyips tutiplé, la hòstia ,vamos.
De fet el dia ens ha acompanyat molt, sol , ventet, i tota la nostra aimada Catalunya sota els nostres peus. La veritat, allà menjant , compartint vivències i rient ,m’he trobat molt a prop de la felicitat. I partir de les tres i cinc de la tarda ,no sé qui era el gilipolles que creia ser el rei del món, però està clar que, indiscutiblement , ja ho érem en Gabi i jo.
Per acabar-ho d’adobar l’Andreu i l’Elena ens han convidat a fer una copeta de cava a casa seva . Previ pas per la iaia matonera, doncs els fills venen amb un pa sota el brac, i en Gabi i jo amb un mató, hem anat a fer la copeta . Total , que no us hi esforceu, que no val la pena ,que no hem trec el bigoti , i que el fo…, digo fa…lleret volaor i jo , som els reis del pollo frito . Així doncs, una reverència si-us plau . Per cert el cava , immmmperial, la companyia , no està escrit, buenu , ara si...

5 comentaris:

ZAGASO ha dit...

Ostres...

Hauràs fet la visita del metge perquè el timing no em quadra!!!

jejejejeje

Andreu ha dit...

Cal dir que escalar amb gent com cal és una experiencia mística. "A la via hi ha poques vides" tant entranyables de compartir

Gabi, Basses, Mollor, Soto, ¿Raquel?...ens veiem al rocòdrom Dimarts. Marikita l'ultim !!!!

Loli Jackson ha dit...

Has tingut, pel que veig, un dia rodó... M'en alegro, m'encanten els dies aquells que sembla que tot és perfecte!!

Espero que t'hagi servit per iniciar una nova setmana com a domador de feres.

:****

Anònim ha dit...

Cin que FO..LLARET VOLADOR eeehhh?

Al mestre Ignasi no li quadre el teu timing, a mi no em quadren els teus versos.

I es que ets un KAAABRoooooonnnn, sigui dalt les muntanyes o a la plana.

Senyores....
"Presenten ....ARMAS !"
aIG !!!!!!"

El poeta de l'orella

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

La bipolaritat anímica respón a que el meu estat d'anim està atrapat en un atractor de dimensió fractal.El bigoti és una barricada física que reforça la feblesa de l'emocional. La qüestió és mantenir-se fora de tiro, el temps que faci falta. L'armilla antibales fa temps que ha quedat obsoleta, i els cascs de kevlar també. De tota manera no deixaré de fer catxondeo a dins de la trinxera..