A quatre mans…

Compto les fustetes del sostre, estirat al llit, abraçat a la Mari. Fa estona que he perdut la noció del temps .Vivim realitats diferents ,en el fons el desamor ens ha ajuntat damunt del meu llit, sota l’edredó. Mica en mica les nostres parpelles van perdent la batalla contra la son. Ens adormim .Arrepapats, l’un en l’altre , vençuts pel cansament, restem adormits sota un cel fet de fustetes pintades de color blanc.

De manera sincronitzada ens despertem .Hem dormit prop de dues hores. Cadascú ha somiat les seves coses . Jo que li feia l’amor a una noia, ella lo mateix . Encara abraçats, hem comentat la nostra passejada pels barris de Morfeu. Hem parlat del que ens entristeix, del que ens fa somriure, del que fa que algunes coses siguin úniques. Del que fa que algunes coses siguin especials .Hem rigut , hem plorat, hem restat abraçats . Al capdavall , allò que és únic, ens ha torturat , fent-nos plorar . Allò que és especial, ens ha fet somriure, ens ha alleugerit veure que ambdós compartíem aquest especial punt de vista .

Allò que és únic a voltes ens oprimeix el cor, ens retorça els xergais. Fa que aquests es tornin més profunds i dolorosos . Compartint les coses úniques, aquestes es tornen especials. Aleshores , en tan que especials, canviaven la nostra perspectiva . Alleugerien la pressió al nostre cor , feien que els xergais no fessin tan mal. Havíem aprés com convertir una pèrdua en un guany. Allò ens havia fet sentir que ja érem una mica menys únics, una mica més especials . La Terra ha continuat fent voltes i voltes. Els núvols s’han fet un fart de passar per damunt dels nostres caps . Nosaltres dos allà abraçats , a quatre mans...