(És el que volia dir després de la diada de Sant Noséque...)
Ja està , ja ha passat, penso . Aquest dia em neguitejava, en neguiteja i em neguitejarà. Ho sento , em sap greu , però és així. Les úniques imatges que puc recordar. Que no em neguitegen, són les del petó que es feien el pare i la mare en aquest dia. El pare portava una rosa, la mare li havia comprat un llibre. La rosa es marciria , el llibre , al final no se'l llegiria ningú. Però el petó, el petó, encara el tinc a la retina. Segurament és l'única cosa que puc recordar. Era un petó d'amor. Era un petó dessitjat. Era un petó de pel·licula. Si més no a mi m'ho semblava. En cap moment no sel's veia obligats per la situació. No puc dir el mateix d'aquesta diada avui en dia. És el dia de fer moltes coses, moltes d'elles s'haurien de fer cada dia. No hauria de fer falta un dia especial per fer-ho.
Potser l'única cosa que puc recordar, és el que encara queda. El que en llenguatge verbal diem amor , per a mi volia dir petó. Si, estic d'acord que era molt menut. Però després del terrible dia a dia dels meus pares d'aquells temps, encara en quedava aquell petó. Era l'esperança de que tot allò tenia un sentit. L'amor.
Serà per això que entristeixo quan s'acava una pel·licula, un llibre o una situació on estava a gust .Serà per aquest motiu que la única cosa que puc recordar , és l'amor. No em serveix rellegir un llibre , mirar infinitat de vegades una pel·lícula .L'amor, per definició, és per sempre. Així l'amor té un avantage, no t'abandona en tot el dia . Pots aclucar els ulls i t'apareix. Et rodeja , et modifica, t'acotxa .Et fa més suportable la vida. Per això quan he cregut tenir l'amor( i a qui adreçar-lo) he estat molt feliç. Ara , clar , no ho debia ser d'amor , doncs per definició, és per sempre. Si no,...haber pedio muerte.
3 comentaris:
No has dit res del nostre retorbament-achuchón!!! Que fuerte... Dimarts nit et pegaré... xDDDD
Un petó, Berny, i cuida't moltíssim!
:*******
De les quatre roses que tinc a casa, cap me la va regalar el meu marit. Jo li vaig comprar al cole el llibre que ell volia del Mendoza. A la tarda vam anar al Monestir a comprar llibres pels crios, fins i tot per l'àvia (ma mare)... I tu? -em va dir (ell)-vols un llibre? Potser que et compri una rosa, no?
Però ell ja sabia la resposta...
-No necessito ni una cosa ni l'altra, que hagis plegat de la feina aquesta tarda per estar amb nosaltres ha estat genial.
I vam anar cap a casa. I qualsevol dia apareixerà amb un llibre per a mi, encara que no sigui Sant Jordi.
I és que a casa som una mica anti-sistema.
Petons.
L'índia de Klint.
Uiii amb l'amor....
Sense l'amor no podríem viure.
De fet, cada paraula que pronunciem a l' altre és una demanda d'amor.
De totes maneres, l'amor te alguna cosa d'engany i que ja ens va bé creure-ho així. I aquest engany és, com tu senyales. el pensar que l' amor és per sempre.
L'amor és permanent i fugisser alhora, cal regar-lo com una rosa per a que no marceixi, i cal llegir-lo en tu i en l'altre , com si fos un bon llibre, per a que no caigui en l'oblit.
El poeta de l'orella
Publica un comentari a l'entrada