Som allò que fem per canviar allò que som...

Tot el que fem és per canviar el que som?. Estic bastant segur de la necessitat d'haver de canviar algunes coses. Tinc la ferma certessa de que no val la pena viure amb el dubte de què haguès passat si tal cosa hagues estat feta d'una altra manera. Crec que soc el que he fet, no el que haguès pogut fer, o el que tinc per fer. Segons com, aquest adagi zen em fa creure que l'èsser humà no viu content amb el que és i fa. Empaita allò que no te?, per descomptat, res material. És l'afany d'armonitzar amb l'entorn el que posa en moviment l'home?. És aquest el motor de l'existència i la finalitat del coneixement?.
Massa cops, i tampoc sóc tan vell..., el temps m'ha donat una part de la raó. Tot i que acceptar la pèrdua ens alleugeix el patiment, a vegades el problema pot ser trobar quina és la veritable pèrdua. El temps és l'únic que ens pot aconsellar, no sempre amb certesa, sobre quina és la pèrdua que més ens dol. Com en el conte de l'illa dels sentiments, al final l'únic que es salva és l'amor. La barreja de sentiments, o la seva acumulació, ens fan molt difícil veure l'arbre al bosc. Ens capfiquem en solucionar necesitats que nosaltres mateixos ens creem. La riquesa està en allò que tenim, no en el que ens falta...Massa frases boniques i al final som aquí per què veníem d'on haviem sortit en el moment que van creure que trobariem allò que ens faltava, però que no sabiem com dir...