Tots els teus trastos ja són llestos. El despertador m'avisa que és propera l'hora del nostre comiat. No saps el greu que em sap llevar-me, haver-te de despertar. Només estem tu i jo, són vora les tres del matí. Serà que t'estimo molt, si no de què et faria un entrepà de truita a aquestes hores. Sota una motxilla molt més gran que tu, baixem al pàrquing. No hi ha cap taxi, com diu la cançó. Aquesta pena xunga me la menjo jo. El trajecte fins l'aeroport a vuitanta per hora, normalment interminable, a aquestes hores se'm fa molt curt. T'acompanyo fins l'escala mecànica on hi ha el cartell que diu : Sortides...
Tu que plores, sota aquella motxilla molt més gran que tu. Jo que miro de resistir abraçan-me a tu, de fer el cor fort. Només són tretze dies em dic. El darrer peto, el més terrible de tots. T'allunyes per les escales fent adéu amb la teva maneta. Creuo les sales a tota pastilla fins la màquina de pagar. al cotxe baixo la finestra i foto la radio a tota hòstia. Ja a la sortida passada la barrera canvio d'emisora. Al cap de poc m'haig d'aturar al voral, encara dins de l'aeroport. La cançó que sona fa que no pugui parar de plorar. John Denver cantant: Leaving on a Jet Plane...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada