La mort d'una formiga...

Tanco les finestres de l'ordinador, que la refotuda feina m'ha fet obrir. Obro les que trobo que fa dies que romanen tancades. Airejo aquelles estances que fan olor tancat. No les de veritat, doncs poques finestres i portes tinc. Sona la suite per violoncel en sol major de Bach. Encara que antiga a mi em dóna la pau i el corrent d'aire que li manquen al meu cor. El cafè descafeïnat de sobre que he pogut trobar per un dels armaris de casa dels pares és tot el que he sabut preparar. Ara visc aquí per uns dies. Faig de masover i recordo els primers temps de separat. La solitud ja no fereix, jeu aquí al meu costat manyaga. No m'he atrevit amb la fabulosa i complicada cafetera que tenen, ja vaig patir lo meu amb la planxa de la mare com per repetir l'experiència. Necessito pau i l'infame cafè i una mica de Bach m'allunyen dels records que m'envolten. Un munt de fotografies i quadres em fan sentir les arrels. Aquelles que em recorden els meus orígens. El fum de la pipa em fa pensar amb les ales que també em van donar. Arrels i ales, quina contradicció. Totes dues coses m'han portat aquí. Totes dues coses també me les van donar aquí.
Avui parlava amb la meva canalla d'això. Amb aquesta canalla que tinc, a voltes egoista, a voltes entendridora. Una altra contradicció. Miro de tornar allò que vaig rebre dels que m'estimo. Sembro allò que un dia algú va plantar per què jo ho recollís. De les cordes que em lliguen amb els que m'enfilo per aquesta vida plena de muntanyes, la més forta, és la que no puc plegar. No és com les que guardo al calaix del material, feta de niló. Trenades amb milers de fils. Plenes de colors. Aquesta corda, la més forta que tinc, és feta de quelcom més subtil. Suposo que ja imagineu de què..., ara que la solitud, i els records m'acompanyen la sento ben present. L'esgarrapat, que em diu la mare. Xergais o esgarrapades, fins hi tot puc sentir com meva, la mort d'una formiga....

Obra sobre catró mida DIN A3
tècnica mixta
títol(com no...): La mort d'una formiga...