En el meu retrovisor. Et veig mirant el crepuscle. Darrere de les línies telefòniques. Res a demostrar, ni a assumir. Només pensant que els teus pensaments són diferents als meus. En el meu retrovisor. Et veig. Jo et dono la teva vida, em dones tu la meva?. Et veig nedant a poc a poc. Doncs la llum s’envà de la ciutat. A un lloc on jo no hi puc ser.
No hi ha excuses. Només segueix. Només segueix. Encara hi ha moltes coses. Que jo et voldria dir. Però segueix. Només has seguir. Estem units per la sang que es mou. En el moment en el que vam començar. En el moment en el que vam començar.
Veig els perfectes ullets. Mirant les ombres dels núvols. I la superfície de l'oceà per la finestra d'un avió. Em poso nerviós quan volo. Estic acostumat a caminar amb els peus. La turbulència és com un sospir que no ajuda sobreposar-me. Quin és el propòsit de la meva vida. Si es que n’hi ha hagut mai cap. Amb aprendre a deixar-ho anar. Viure indirectament a través teu. Tu pots fer el mateix. És el mínim que pots fer. Doncs només és una ínfima cadena. Si vols t’hi pots afegir. Així que, segueix. Només has de seguir.
per sort, només va ser durant moments...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada