Fa massa dies que em barallo per trobar la manera de pintar-ho. Va començar com un joc. Com un exercici més de classe. En vaig fer versions a paper, estudis, que diria si fos prou tonto com per creure que el que faig té una certa validesa. El fet és que quan els he anat acabant els he anat regalant als companys de feina. La versió que creia definitiva la hi vaig regalar a la meva germana petita. Però n'he fet de posteriors. El cas és que aprofito caixes de cartró per fer servir de suport. De làmines de paper canson, la del microones, un tros de cartró ploma que vaig trobar en un contenidor. La pintura té una història similar. O bé és reciclada de la que llença la canalla quan està seca, o bé de ínfima qualitat. Normalment comprada en un basar xinés a un preu irrisori, però amb uns resultats raonables a la que li sé trobar el què...
Aquesta n'és la darrera versió. Aquarel·la del basar, que sembla una aspirina efervescent a posar-hi aigua, i una tapa de la caixa del microones. El resultat jutjeu-lo vosaltres mateixos. De lluny funciona bastant bé. Escric això i ja em miro de reüll una capsa de cereals, serà que realment tinc una obsessió...
2 comentaris:
N'he vist alguna de les primeres versions i haig de dir que m'agradaven però hi faltava alguna cosa, no em facis dir el què... En aquesta però m'encanta el contrast entre la linealitat de les torres i les pinzellades de l'entorn, els colors em semblen senzillament genials.
Un petonàs de la més fidel admiradora de les teves paraules i dels teus colors.
Benvolguda admiradora, comentar-te que la capsa de cereals ja forma part de la col·lecció...
Publica un comentari a l'entrada