Que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...

Hi ha cops que el cel és tan blau que haig d'aclucar els ulls per dissimular les ganes de plorar. Ni els estels que fa més d'una eternitat que ens van enviar la seva llum,que fan que em recordi dels seus ulls. Ni les vermelles roselles, que em porten les imatges dels seus dolços llavis...
Ja no em sento com la pluja a l'altre costat de la finestra .Apaivagar el que sento no té massa sentit quan no sóc capaç de possar-hi paraules. Fa dies que em barallo amb un mar blau trencat d'onades d'escuma blanca. Fa dies que he deixat enrere les torres que separen el cel de la terra . Fa dies que no trobo la manera de posar la sorra a una platja. No sé ni com dibuixar les persones, però alço els ulls i em miro el que he aconseguit pintar, i sento que funciona. Si més no de lluny. Serà la pintura barata, serà que el refotut blau no té res de prussià, serà que la gamma de sienes que fabrico no dona per més. Serà que com diu el meu germà gran, al que fa massa dies que no truco, que tot el que puc pintar reflexa tot el que sento. Víctima de les meves pròpies lliçons sobre la Gestalt. O pitjor, serà que sóc tan tan tonto ,que com les nenes del pati, m'acabo creient que el que dic sobre les seves mans, és i serà veritat. Suggestionat pel que penso i pinto?. Saps què, Josep, encara no he trobat la manera de posar-hi paraules, però que bonic seria, si ho pogués explicar a algú...