...sota una llum incerta

No sé ni com he arribat a pintar això. No tenia massa blanc, de fet poquíssim, al cap d'una estona gens. Com que els tubs que compro al Gran Basar no som massa grans, i ja fa dies que la cosa flaquejava, el color no ha durat tot el que esperava. Partia d'una fotografia feta a Madrid aquest Nadal. Tot el que recordo del moment de fer la fotografia, és dolçor, i el moment no té res a veure amb els creps que ens acabàvem de cruspir...
Serà que ho he pintat amb poca llum, serà que veníem del Prado. Avui s'han ajuntat massa coses. La mirada em desperta melangia, la que sento quan recordo els bons moments que vaig passar. És com si ella mirés sense mirar. És com si el capvespre afegís més coses al que de per si ja expressen els seus ulls i el seu gest. Durant una estona he pensat en repintar la boca al seu lloc, però mirant-me de reüll el que acabava de fer , he refusat fer-ho. El que surt , és el que surt. Una companya de feina m'ho va fer veure així. Amb el temps identifico moltes de les coses que em passen quan pinto. És com si veies, a través del temps i dels meus ulls, el que veia ella. Aquesta mirada, segons com, em trasbalsa... li he posat: Madrid, sota la llum incerta de Goya.