Fa dies que ens tractem. Mai els hi havia fet classe. Alguna guàrdia amb ells si que havia tingut. No són mala canalla. Responen bé al tracte amable, però segons com quan sacseiges l'arbre poques pomes cauen..
L'altre dia explicant fraccions, de fet repassant conceptes, me'n vaig donar compte d'algunes mancances bàsiques. Jo ja els hi dic que tenen tota la raó quan em diuen que les matemàtiques els hi fan por. Els entenc, doncs a mi el primer dia que em van explicar els números ja vaig tenir un ensurt. Imagineu-vos el primer número és l'ú, quin susto, no??. Ells riuen, però amb el primer somriure que els hi robo, sé que pararan l'orella millor.
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada