Cada cop m'agrada menys aquesta diada. Cada cop em desencisa més l'asalt cantonada si , cantonada també, de la canalla, l'agrupació, la gitana , la florista i demés fauna oportunista que surt a vendre roses a peu de carrer. Ja trobo massa angoixant el fet de mirar d'entaforar-se en una parada, les botigues ja les veig perilloses. És com llencar-se a un forat negre o alguna cosa així. Avui he comprat les roses tornant a casa. A un que li he dit de bon matí, que ja tornaria a la tarda, i així ha estat. He volgut..., fer una volteta per copsar l'ambient. La veritat, he hagut d'escapolir-me com he pogut de la gentada de por que hi havia. No és que tingui agorafòbia, bueno en cert sentit, que no és el que toca , si. La cosa ha estat que per fer cent metres he estat deu minuts. Tot i mirar de fer el salmó, m'he sentit com una tonyina. D'acord que la gent surt al carrer, que el dia convidava, però... se m'ha fet difícil. El dia en si me l'he pres amb la mateixa actitud de la cirereta dalt d'un pastís. El millor és el final. No és que no estigui, N-morat, és que tot plegat, és Sant Jordi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada