Amanece que no és poco...

Buenu, buenu ,bueeenu. Ja hem anat a escola, els nens es reien de nosaltres. Aixó si ens han tocat unes señus d'infurmmatica que estaven per ,... .Alguna de les sales de profes, que es diuen staff, estafa és lo que tenim aquí, semblen museus d'art romànic. Ara entenc per que son tan religiosos, no he parat de dir mare de déu, mare de déu.Quines titis!!!.També hi ha material de derribo , com a tot arreu. No cal anar gaire lluny , jo mateix cada matí davant del mirall. Eeee, pero a la que em rento la cara i la cristiana em dona el breakfast,... er miyó cuiné der mon.

De moment he tornat a fer una jura de bandera improvisada, pues no espresenta el director de l'escola i ens diu que han vingut els diaris locals. I que toma hissada de bandera. Estanquera i foto que te crio . A que el hi canto l'ardor guerrero...I si no una sardana , la dança de l'amor. Sobretot a unes titxers que jo sé , que les iva a meter de todo menos miedo.

Una abraçada, que demà tinc una feinada a discutir horaris,... quan torni em faig casc blau de la ONU. O no,...

Live vest under your seat...

Bueeeenu, ja hem aterrat a Habloraroirapidolàndia. Colloooooons, pillo algo , pero flipo en colorins.El garito sembla molt comfortable. La mestresa ens alimenta força bé.No plou, i no fa molt fred. Ostiaaaa que més puc demanar??.Tinc la tropa instal·lada , i de moment encara no hi ha cap problema. Tinc connexió a la pròpia casa, pero el tema esta a veure com m'ho podrè muntar fora d'aquí. He sortit a fer una volta pel poble. Dues esglèsies i mig castell. L'altre mitja part se la van sepillar en un follón que van tenir el segle passat. Total el paissatge és atapeit, toooot pla. Per no ser no ni és ni rugós. Les muntanyes a les postals. Hi ha dos students més amb mí a la guesthome aquesta. Són dos ninnis del nord, em sembla que de Bolzano. El del teorema no, el del poble. L'un és un hippy que juga amb les bitlles de malabars. Alt i barbilanpinyo. Molt agradable.M'ha portat al poble i m'ha deixat al mig d'un parc. Que cabróoon , sort que havia deixat molletes de pa a cada cantonada, si no torno a casa amb la poli. L'altre és petitonet .Una malalt de les matemàtiques, que li diu a la mestresa , cristiana perduda ,que no creu en Déu!!. Jo que li dic ,calla mamón, que aquesta ens mata de ganaa.

El que deia, una altre pais ,una altra cultura. Aquí tot cristo va amb samarreta, faci fred o calor. Serà l'escalfament global?.Per cert ,com que vull integrar-me, aniré a pillar-me unes xancletes, per posarme-les amb mitjons .Lo dels pantalons curts encara no m'hi veig amb cor.

Res , que fasten your seat belt i que live best under your seat(cordeu-vos el cinturó i que l'armilla salvavides és sota el seient).

Una abraçada, i saludo a mi mamá quemestaráescuhando....

Vull marxar, peró no anarme'n....

Tinc un sentiment agredolç, enganxat al meu pit ,com una paparra. El dissabte marxo a Eire, anem a Carlow, amb la canalla de l'escola. El fet es que tinc ganes de marxar, peró no d'anarme'n. Com explicar-ho ?. Tot deu diu que caaap problema.., que tindré un munt d'hores lilis. Si peró a un munt de quilòmetres de casa. Sii , ja sé, sempre em dic que d'on jeguis fes-ne la teva oficina. Que donde fueres ,haz lo que vieres. Com si a partir d'ara haig de fer-me dir Paddy Mhogany. Cooony, que no només trobaré a fartar a la mama!!. Ara que m'havia acostumat a la meva nova casa, el Solvay. Petita, refotudament petita, mooolt petiiita, peró molt acollidora. JA creia que tornava a tenir casa. Ja no s'em feia extrany despertar-me, i anar a fer un riu, o fer-me el sopar.Només per mí. Ja he aprés a no tirar-me la colònia als ulls...

Bé, tan se val , anem caient cap el final del tobogan. El que vaig pujar el mes de desembre. El cabrón més que un tobogan sembla unes muntanyes ruses. A estones caic , a estones pujo..., segur que ja m'enteneu. Pero tranquis, que com diu la cançó.. if you want blood ,you got it..

A partir del disabte: Soto's Eleven in Eire(come what may...). Que sigui el que Deu vulgui, i si no ja hi posarem remei. Millor solucions, maaai problemes...

Les cròniques de Bernat Metxa...

Sota una lluna en quart creixent, d'un cel rogent penjada , comença aquesta història. Diu que un dia un bon amic hem proposà fer de bon home. Calia fer cavaller a aquell que bon conhort ens dona. Encara que endarrerit en anyada , molt avançat en traça estava. Ja en primera escomesa, mostrà llur valentia. Més el seny en la instrucció , fou la seva més gran valia. Enllestida la sortida, ben guarnits, i preparats, prenem camí cap la contenda.
Dos són els cavallers que m'acompanyen. No ens falta ni princesa. Cap drac hem de trobar, però gran serà la fera. Que si noble ha de ser la lluita, més gran la follia. Arribats ja al combat, esmolem bé les espases. Alcem els escuts arrauxats,amb la primera llum del dia.Que amb cridòria ensordidora, la por lo foc atia. L'enemic brau es defensa, puix al final , en retirada guilla. Agraïts pel desenllaç, lloem a nos senyora. La que ens guarda dalt dels cims, i lo cor ens té per penyora.

Si parlés el rei Arturu , per nosaltres ni un duru donaria. Per tan anem al tema, que ja s'acaba el dia...

Dos quarts de vuit d'un matí solejat ,passo per cal Cardona .Amb ell , la seva dona, la Carmeta , i en Jové, anem a buscar a l'Enric. L'Enric gran , o el gran Enric, tan se val. Avui toca fer el Cavall. Vam dir que ho faríem abans de marxar jo a Irlanda, i per fi ha arribat el dia. De Santa Cecília , camí de l'arrel, i la canal del Cavall. En fem via. Esmorzem un cop al peu, i repartim les feines. L'Enric obrirà via, en Jové el seguirà, , i jo i l'Agustí els hi anirem darrera. Farem cordada tots quatre ,així serà més fàcil fer fotografies.

El temut flanqueig...

..la fera es defensa.

la berruga relliscosa...

Passat el temut flanqueig , la berruga relliscosa , ens barra el pas de la via. El nostre cap de corda , amb moviments lents, però efectius , guanya alçada i fa reunió. Ja hi som, en Jové surt com un llamp. Va cantussejant, s'enfila com un llangardaix, i ni pedra negra ,ni que punyetes. Va tan ràpid que amb prou feines puc fer-li un parell de retratos. Fem merder, estic content. Un cop tots quatre a la reunió , ja prop del cim, comentem la jugada. Altre cop el nostre cap crida , reunió. En un moment som tots al cim. Que curta se m'ha fet la via. Ni he tingut temps de passar fred a la reunió. És el moment de les encaixades de mans i de les abraçades .Des del peu la Carmeta ens observa en tot moment .

...la fera resta vencuda.



Pel merder que fem ,li queda present el moment. Baixem amb dos rappels, dels que tenen molt ambient . Com que la canal del cavall està perilloseta, anem a buscar el pas del gat. Al final baixem per una altre canal. Com que hi ha una fita i es veu molt fresada ,serà per molt que acabem amb emmerdada. Baixem ,i baixem , i vinga a baixar. Caaap problema el camí de l'arrel és al mateix puesto on l'havíem deixat. Cap al cotxe, cap al coootxe. A dinar a Marganell. Ha estat un dia memmmora-ble. El que vaig dir un dia. Sembla fet per la feina. On molts d'altres han bramat, ell com si res tu. Quin dia, i com us trobarè a faltar lladres.

Nos senyora, la dels cims,...

Ara que ja tinc maleta, he descobert que no hi cap ,el que endur-me voldria...

Com un coet....

Brrr, quina nit.Me llevat que per mí que me la piqui un mono.A les vuit he quedat amb l'Enric petit. Avui no tinc bon rotllo, que hi farem. Arriba, pujo al cotxe, xerrem, parem a fer un tallat. Es va animant el tema . Al parquing de Can Masana trobem l'Enric gran i l'Eduard Abelló. Van a fer una via nova a la Portella Gran, nosaltres anem a la Portella Petita. Han reequipat la seva aresta GAM i volem enfilarnos-hi.Fem camí plegats, xerrem, caminem, ens separem ,esmorcem. Nosaltres arrivem a peu d'agulla que ja hi ha una cordada enganxada. El seu cap de corda no passa del segon clau. No hi ha manera de sortir-ne.Ha posat un micro friend , pero diu que si hay algien más...ens veuen tan decidits que es fan a un costat.Passo jo ,i sense gaires problemes li poso la cinta i segueixo fins la reunió. Com de cop estic animadíssim. L'Enric ,al veure'm pujar tan suelto, també.Ell fa el segon llarg i es baralla per sortir en lliure dels estreps. Després un parabolt, hi ha una flor de pitons, de quan la mar morta encara estava malalta. Dedueixo, pels seus comentaris ,que troba a faltar alguna cosa més.Els colegues d'abans , agraïts , ens ofereixen els seus tascons.El tema millora, l'Enric surt dels estreps i es perd aresta amunt. Avui també va molt suelto, doncs posa ben poca cosa.
Dalt de l'agulla decidim anar a fer l'aresta Brucs de la Miranda de les Boïgues.Mítica. Quaranta metres de quart grau amb pres petita , equilibris i..., només dos seguros. Ja fem el pedestal sense cordes. Ens encordem , i surto com un coet. Total , no podré posar res mes del que hi ha...Faig reunió al cap de uns matemàtics cinc minuts, o menys.L'Enric em segueix , sense caaap problema, abasta la reunió i surt cap el cim.Peligruuuu, avui tenim peligru.

Una cordada de grans escaladors ens proposen rapelar amb les seves cordes. Posem un maillón cadascu, i tots contents. Dic grans, per que entre tots tres fan moooolts anys. El que ha fet el llarg de primer tenia setanta anys, també ha pujat molt suelto el xavalín...La seva corda sembla un prat del pirineu, està plena de floretes. És tan vella que per mí que és de la seva primera comunió.Al'Enric i a mí no ens fa gaire gràcia , pero bueeeeeeenu. Cap avall. Xerrem una estona amb ells ,ens informen d'alguns reequipaments més. Ens despedim agraïts i , desgrimpem el pedestal amb vambes. Quins collons, avui anem com coets.Cap el bar, a recuperar el que em perdut fent el mono. Jo em despedeixo de l'Enric, ja no podré escalar més amb ell fins que torni d'Irlanda.Li falta una ascensió per fer 200 escalades. Crec que ha quedat amb l'Enric gran per anar a la Sanchez de Diables. Bona escalada conpanys.

pessigolletes a l'estomac...

S'acosta el dia. Van caient les hores, anem lligant coses. Ja tinc maleta ,crec. El tema és que hi haig de posar.El plano marca que ha de fer fred i que plou fins hi tot en somnis. Les males llengues diuen que la seva bandera no era verda, que es va florir amb tanta humitat. La tropa està motivadíssima, tú mateix. Una setmaneta de cole i hastaluegolucas....Jo, coneixent-los ,no els disculpo. De fet, a mí també m'està costant. Fa dies que en el meu cap va sonant una musiqueta d'aquelles de peli d'acció. Poc a poc va pujant de volum.Hi ha cops que tinc la sensació que sòc dalt d'un tobogan, d'altres que visc a la cistella d'una catapulta. En qualsevol moment algú la dispararà.

He decidit canviar el disseny del blog..., encara que no n'estic massa satisfet.

Muntanyes...,per què muntanyes?

M'ha tornat a passar. Creia que ja estava preparat. Sembla que no. El darrer cop vaig allargar-ho massa. És el que passa, t'acomodes a la situació i .... Alguna nit encara m'he despertat sommiant amb ella. La de coses que vaig arribar a probar, total per res.La lluita va ser llarga, la pèrdua més gran. Aquest cop creia que estaria preparat.

Un no es planteja mai atacar d'aquesta manera .El tema es va posar a tiro,...i trilirí que te ví.Al comencament semblava donar la talla .Ella es deixava estimar ,li agradava la situació . Feia temps que ningú li anava al darrera. Agraïda em deixava fer.Confiat, explorava tots els seus racons. Anava deixant la meva emprenta a cada pas.Mica en mica, sense adonarme'n, les coses van anar canviant. Ella encara recordava el darrer que ho va probar.La recanca li evocava els patiments passats.

He lluitat, com creia que no havia lluitat mai. Mentida, m'he dit.Sempre has lluitat, aquest cop el convenciment no et valdrà de res. Ella és dura, peró amb els meus encanteris es tornarà manyaga.Res. No puc, no encaixo. Està més que clar que no estic fet per ella , ni ella per mí. Merda, un altre cop, i un altre cop merda. Recordo el primer dia que la vaig veure. Que bonica. Mai, vaig dir-me,mai serà meva.Peró em vaig plantar al seu davant, i m'hi vaig llencar...Clar que sí. Geronimoooo. Les seves companyes encuriosides treien el cap cada cop que jo m'hi acostava. Al final,... al final va ser que jo no estava preparat. Que no era . Que no havia de ser.

Tinc por,no vull que passi.Aquest cop no faré el ploricó.És inevitable, les mans ja no em responen. Perdo la forca. Un últim esforc, pero ella hem rebutja. Em preparo per la patacada, comenco caure. Les alzines s'apropen , la gravetat amb xucla. Es tiba la corda, el primer clau no aguanta. El segon , tampoc. El cor batega, que sembla que em vulgui sortir del pit. És interminable, quina sensació més desgradable. El més fotut és que no m'es extranya. Com el darrer cop, sé que m'acompanyarà durant molts dies . Em vaig prometre que no em tornaria a passar. Tan d'hora, no, encara no , òstiaa.

Al final tot s'acava, veig una llum, obro els ulls.Torno a ser viu .La desfeta ha estat terrible, peró m'en sortiré. Alguna cosa apendré aquest cop. Cada cop que m'ha passat ha estat així.Hi ha algunes muntanyes que son com dones, i algunes dones que son com muntayes. Un mai sap si estarà fet per escalar-les. Cal solucionar el dubte probant d'enfilar-s'hi. I així estic disposat a fer-ho una altre vegada. Ja sigui una dona, o bé una muntanya. Son taaan boniques...

A la memòria d'en Kenji Yamamoto, mort al Cerví fent realitat el seu somni, i el de molts altres.